Els biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer permeten predir el deteriorament cognitiu també en persones de més de vuitanta anys

El deteriorament cognitiu en persones d’edat molt avançada s’ha considerat durant dècades una conseqüència pràcticament inevitable de l’envelliment. En la pràctica clínica, això ha contribuït al fet que moltes alteracions de la memòria en pacients de més de vuitanta anys s’interpretin com un fenomen propi de l’edat, sense aprofundir en la seva causa. No obstant això, aquesta visió és cada vegada més qüestionada a mesura que avança el coneixement sobre les malalties neurodegeneratives i es disposa d’eines més precises per detectar-les.

Un estudi liderat per investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i publicat ara a Neurology aporta noves evidències sobre el valor dels biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer en aquesta franja d’edat. El treball, centrat en persones de vuitanta anys o més amb deteriorament cognitiu lleu, mostra que la presència de biologia de l’Alzheimer —determinada mitjançant biomarcadors en líquid cefalorraquidi i en sang— no només és freqüent, sinó que s’associa de manera consistent amb un risc més elevat de deteriorament cognitiu ràpid i de progressió a demència.

Aquests resultats qüestionen la idea, encara estesa, que en edats molt avançades els biomarcadors tenen un valor limitat a causa de la coexistència de múltiples patologies. Per contra, l’estudi demostra que, fins i tot en aquest context de més complexitat clínica, la identificació de la patologia continua aportant informació rellevant sobre l’evolució dels pacients.

«No tots els problemes de memòria a partir dels vuitanta anys són normals, i assumir-los com a tals pot portar a infradiagnosticar malalties com l’Alzheimer», assenyala el Dr. Ignacio Illán-Gala, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau, i també neuròleg de l’Hospital de Sant Pau i un dels autors de la recerca. «Cal superar el pes de l’edatisme en l’abordatge d’aquests pacients i avançar cap a un diagnòstic més precís també en edats avançades», afegeix.

Sense biomarcadors, el diagnòstic clínic és especialment imprecís en edats avançades

Un dels principals reptes en l’abordatge del deteriorament cognitiu en persones d’edat molt avançada és la precisió limitada del diagnòstic basat exclusivament en l’avaluació clínica. En la pràctica habitual, molts pacients de més de vuitanta anys són avaluats sense recórrer a biomarcadors, fet que introdueix un grau elevat d’incertesa sobre la causa real dels símptomes. Aquesta actitud, molt estesa entre els clínics, es justifica, en gran part, per l’elevada freqüència de copatologies en edats avançades. En aquest grup és habitual la coexistència de diferents malalties neurodegeneratives, alteracions vasculars o altres processos associats a l’envelliment que poden afectar simultàniament la cognició i generar quadres clínics més heterogenis i menys específics que en edats més primerenques.

A aquesta situació s’hi afegeix que, a mesura que augmenta l’edat, les diferències en el rendiment cognitiu entre persones amb malaltia d’Alzheimer i sense tendeixen a reduir-se en les fases inicials. Tot i que els pacients amb biologia de l’Alzheimer presenten un rendiment pitjor, especialment en la memòria, aquestes diferències són relativament modestes i presenten un ampli encavalcament respecte dels pacients sense la malaltia, fet que limita la capacitat discriminativa de l’avaluació clínica i contribueix així al nihilisme diagnòstic i terapèutic.

«En pacients grans hi ha moltes copatologies que poden influir en la memòria, i basar-se únicament en la clínica pot conduir a diagnòstics poc precisos», explica la Dra. Chiara Ceriello, geriatra de l’Hospital de Sant Pau i primera autora de l’article. «De fet, aproximadament la meitat dels casos no corresponen a un Alzheimer pur, cosa que significa que, sense biomarcadors, és difícil saber què hi ha darrere del deteriorament cognitiu i anticipar-ne correctament l’evolució».

Confirmar la biologia de l’Alzheimer marca diferències en l’evolució dels pacients

L’estudi va analitzar 167 persones de més de vuitanta anys amb deteriorament cognitiu lleu procedents de la cohort Sant Pau Initiative on Neurodegeneration (SPIN), una cohort clínica de referència en malalties neurodegeneratives en la qual els pacients són avaluats sistemàticament mitjançant biomarcadors. Prop del 70 % presentaven biologia compatible amb la malaltia d’Alzheimer, determinada a partir de l’anàlisi de proteïnes característiques en líquid cefalorraquidi —com el quocient entre p-Tau181 i β-amiloide— i el seu correlat en sang mitjançant la p-Tau217. Tot i que en el moment inicial les diferències cognitives entre els pacients amb aquesta biologia i sense eren relativament discretes, l’evolució al llarg del seguiment va ser clarament diferent.

En concret, els pacients amb biologia de l’Alzheimer van experimentar un deteriorament cognitiu més ràpid que aquells que no presentaven evidències de la malaltia, mesurat mitjançant el Mini-Mental State Examination (MMSE), una escala àmpliament utilitzada per avaluar la funció cognitiva global. En aquest sentit, els pacients amb biologia de l’Alzheimer van mostrar un descens mitjà de 0,47 punts l’any, davant dels 0,18 punts anuals en aquells que no presentaven evidències de la malaltia. Aquesta diferència, tot i ser moderada en termes anuals, adquireix rellevància clínica quan s’analitza de manera acumulativa, ja que es tradueix en una progressió més accelerada cap a fases de més deteriorament i pèrdua d’autonomia. En la mateixa línia, la presència d’aquests biomarcadors també es va associar amb un risc més elevat de progressió a demència durant el seguiment.

Els resultats suggereixen, a més, que els biomarcadors en sang no només permeten identificar la presència de la patologia, sinó que aporten informació rellevant sobre el seu comportament al llarg del temps. En particular, els nivells més elevats de p-Tau217 es van associar amb un risc més alt de progressió a demència, amb increments del risc propers al 50 % en funció dels seus nivells, fet que reforça la seva utilitat no només des del punt de vista diagnòstic, sinó també pronòstic.

«A mesura que augmenta l’edat, les diferències en el rendiment de la memòria entre persones amb malaltia d’Alzheimer i sense tendeixen a reduir-se, fet que dificulta identificar-la basant-se únicament en la clínica», explica el Dr. Illán-Gala. «Tanmateix, el que sí que canvia de manera clara és l’evolució: les persones que presenten aquesta biologia tenen un pronòstic pitjor i una progressió més ràpida del deteriorament cognitiu a mitjà termini».

En aquest sentit, la informació aportada pels biomarcadors és especialment rellevant per a la pràctica clínica en persones grans. «Saber si aquests pacients presenten biologia de l’Alzheimer no només permet afinar el diagnòstic, sinó també anticipar-ne l’evolució i adaptar millor el maneig clínic i la planificació de les cures», assenyala la Dra. Chiara Ceriello. D’aquesta manera, fins i tot en edats avançades, la presència de biologia de l’Alzheimer no constitueix una troballa incidental, sinó un factor que condiciona de manera significativa la trajectòria clínica del pacient i permet anticipar-ne amb més precisió l’evolució.

Un biomarcador en sang facilita el diagnòstic i la seva aplicació clínica

Més enllà del seu valor pronòstic, un dels aspectes més rellevants de l’estudi és la possibilitat de traslladar aquestes troballes a la pràctica clínica mitjançant l’ús de biomarcadors en sang com la p-Tau217. A diferència de tècniques tradicionals, com la punció lumbar o la tomografia per emissió de positrons (PET) d’amiloide, la seva determinació mitjançant una analítica permet un accés molt més senzill i generalitzable.

Aquest canvi és especialment rellevant en l’àmbit de la geriatria, en què l’aplicació sistemàtica de procediments més complexos ha estat històricament limitada. La disponibilitat d’un marcador en sang obre la porta a incorporar l’avaluació biològica de l’Alzheimer en un nombre més elevat de pacients i en contextos assistencials més amplis, facilitant una aproximació més homogènia al diagnòstic.

«La disponibilitat d’un biomarcador en sang facilita molt la seva incorporació a la pràctica clínica, especialment en pacients grans», assenyala la Dra. Chiara Ceriello. «Ens permet disposar d’informació biològica rellevant d’una manera més senzilla i aplicable, i això té un impacte directe en la manera com avaluem i seguim aquests pacients». Els investigadors subratllen, no obstant això, que la interpretació d’aquests biomarcadors s’ha de fer sempre en el context clínic del pacient, tenint en compte factors com la fragilitat, les comorbiditats i l’estat funcional basal per poder definir-ne la utilitat real.

Un diagnòstic més precís permet anticipar l’evolució i millorar el maneig clínic

Els resultats de l’estudi qüestionen la pràctica d’excloure les persones de més de vuitanta anys de les estratègies diagnòstiques basades en biomarcadors i apunten a la necessitat d’avançar cap a un enfocament més individualitzat. En aquest sentit, els autors destaquen que l’edat cronològica per si sola no reflecteix l’heterogeneïtat d’aquesta població, en la qual és possible trobar pacients amb un bon estat funcional i una llarga esperança de vida, en els quals un diagnòstic més precís pot tenir un impacte significatiu.

«La medicina de precisió no hauria de tenir un límit d’edat», apunta la Dra. Chiara Ceriello. «En pacients ben conservats, amb una bona qualitat de vida, conèixer la presència de biomarcadors pot canviar el maneig, el pronòstic i la planificació futura».

Més enllà del diagnòstic, la identificació de la biologia de l’Alzheimer en persones grans té implicacions directes en la pràctica clínica. Conèixer la causa del deteriorament cognitiu permet anticipar-ne l’evolució, ajustar el seguiment i facilitar la planificació tant mèdica com familiar, especialment en una etapa de la vida en què aquests aspectes adquireixen un pes creixent.

En aquest context, l’arribada de nous fàrmacs capaços de modificar el curs de la malaltia reforça la necessitat d’un diagnòstic més precís en fases inicials, també en pacients d’edat avançada. Aquests tractaments han demostrat la seva capacitat per alentir la progressió del deteriorament cognitiu, fet que fa encara més rellevant identificar els pacients que se’n podrien beneficiar.

«Cada vegada veiem més persones grans que consulten perquè noten canvis en la memòria i volen saber què els està passant i què poden esperar», assenyala el Dr. Illán-Gala. «Respondre a aquestes preguntes forma part d’una atenció adequada».

En conjunt, l’estudi demostra que els biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer mantenen un valor clínic rellevant també en persones de vuitanta anys o més, i que el seu ús pot contribuir a millorar el diagnòstic i la presa de decisions en una població creixent i fins ara infrarepresentada en la recerca.

Article de referència:

Ceriello C, Torres OH, Rubio-Guerra S, García-Castro J, Selma-Gonzalez J, Sala I, Sánchez-Saudinós MB, Videla L, Vera-Campuzano E, Arranz J, Rodríguez-Baz Í, Maure-Blesa L, Dols-Icardo O, Valldeneu S, Barroeta I, Santos-Santos M, Carmona-Iragui M, Vaqué-Alcázar L, Alvarez-Sanchez E, Lorente O, Carreras M, Bejanin A, Belbin O, Lleó A, Fortea J, Alcolea D, Illán-Gala I. Clinical impact and prognostic value of Alzheimer disease biomarkers in the very old. Neurology 2026;107. https://doi.org/10.1212/wnl.0000000000218180.