Un consens internacional estableix les bases per personalitzar la rehabilitació després d’un ictus

Per què dues persones amb un ictus aparentment similar recuperen capacitats de manera molt diferent? Aquesta continua sent una de les grans preguntes de la neurorehabilitació. El Dr. Israel Fernández-Cadenas, cap del grup de Farmacogenòmica i Genètica Neurovascular, i la Dra. Cristina Gallego-Fabrega, investigadora del mateix grup de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), han participat en un consens internacional que estableix les prioritats per respondre-hi mitjançant l’estudi de biomarcadors moleculars.

El document, publicat a International Journal of Stroke, reclama grans estudis multicèntrics i longitudinals que permetin seguir els canvis biològics que es produeixen durant la recuperació. L’objectiu és comprendre millor els mecanismes de reparació cerebral i establir les bases d’una neurorehabilitació més personalitzada.

El treball s’ha elaborat en el marc de la quarta Stroke Recovery and Rehabilitation Roundtable, una iniciativa internacional que ha reunit 17 especialistes de nou països. Les seves recomanacions busquen superar algunes de les principals limitacions actuals de la recerca en recuperació després d’un ictus: estudis amb pocs pacients, realitzats en un únic centre, amb mostres recollides en un sol moment i amb mesures massa generals de l’evolució funcional.

«La recuperació després d’un ictus no depèn únicament de la mida o la localització de la lesió. Hi intervenen processos d’inflamació, plasticitat cerebral, reparació vascular i resposta neuronal que encara coneixem de manera incompleta», explica el Dr. Israel Fernández-Cadenas. «Identificar senyals moleculars relacionats amb aquests processos ens pot ajudar a entendre millor per què cada persona es recupera d’una manera diferent i, en el futur, a dissenyar tractaments més precisos».

De predir l’evolució a comprendre els mecanismes de recuperació

El consens proposa ampliar el paper dels biomarcadors. Més enllà d’utilitzar-los per estimar el pronòstic funcional, els autors defensen que han de servir per estudiar els mecanismes cel·lulars i moleculars que sustenten la recuperació espontània del cervell i la resposta a les intervencions terapèutiques.

Aquest coneixement podria facilitar la identificació de noves dianes farmacològiques, comprovar si un tractament està actuant sobre el mecanisme biològic previst i adaptar millor el tipus, el moment i la dosi de les teràpies de rehabilitació.

«L’objectiu no és etiquetar un pacient segons el seu possible pronòstic, sinó comprendre quins mecanismes estan actius durant la seva recuperació i com podem potenciar-los», assenyala la Dra. Cristina Gallego-Fabrega. «Per aconseguir-ho, necessitem estudis que segueixin les persones al llarg del temps i relacionin la seva evolució clínica amb els canvis biològics que es produeixen després de l’ictus».

Estudis més amplis i dades harmonitzades

La principal recomanació del document és impulsar estudis de gran mida, multicèntrics i longitudinals que integrin dades clíniques, mostres biològiques i avaluacions detallades de la recuperació. Fins ara, gran part de la recerca en aquest àmbit s’ha basat en cohorts petites, recollides en un únic centre o amb mostres obtingudes en un sol moment, fet que dificulta validar-ne els resultats.

Els autors proposen analitzar diferents capes d’informació biològica, com la genètica, l’activitat dels gens, les proteïnes, els metabòlits o les modificacions epigenètiques. Aquestes aproximacions, conegudes en conjunt com a tecnologies òmiques, permetrien identificar de manera no esbiaixada molècules associades a diferents trajectòries de recuperació.

El consens identifica alguns biomarcadors candidats que es poden incorporar a noves investigacions, entre els quals hi ha el neurofilament de cadena lleugera, una proteïna relacionada amb el dany axonal; el factor neurotròfic derivat del cervell o BDNF, vinculat a la plasticitat cerebral; la proteïna àcida fibril·lar glial, relacionada amb les cèl·lules glials; la tau derivada del cervell i la interleucina-6, vinculada a la inflamació. No obstant això, el document subratlla que cap d’ells no disposa encara de la validació necessària per incorporar-se de manera generalitzada a l’atenció rehabilitadora.

«La prioritat és passar d’estudis aïllats a xarxes capaces d’incloure un nombre suficient de pacients i d’analitzar les dades amb protocols comparables», afirma el Dr. Fernández-Cadenas. «Només així podrem confirmar quins senyals són realment rellevants i quins es poden traslladar a la pràctica clínica».

Mostres seriades i avaluacions específiques

El document recomana prioritzar la recollida de mostres de sang, perquè és una opció poc invasiva, escalable i adequada per fer anàlisis repetides. Per estudiar els processos de lesió i reparació, planteja obtenir mostres entre els 3 i 7 dies, al mes i als 3 mesos després de l’ictus. En els estudis centrats en una intervenció concreta, aconsella recollir-les abans d’iniciar el tractament i després de completar el conjunt de sessions.

Els autors també defensen combinar escales globals de discapacitat amb avaluacions específiques de funcions com el moviment, el llenguatge o la cognició. D’aquesta manera, serà possible distingir millor entre la recuperació neurològica d’una funció i les estratègies de compensació que permeten a una persona desenvolupar-se tot i mantenir una limitació.

L’article recull, a més, el potencial de tecnologies emergents com les vesícules extracel·lulars procedents del sistema nerviós central o l’ADN lliure circulant. Totes dues podrien permetre estudiar, a partir d’una mostra de sang, senyals més directament vinculats amb el dany i la reparació cerebral, tot i que encara requereixen validació metodològica abans del seu ús clínic.

Una neurorehabilitació de precisió, sense limitar l’accés a les cures

El consens insisteix que els resultats dels biomarcadors no s’han d’utilitzar per restringir l’accés a la rehabilitació ni per negar cures a pacients considerats de pitjor pronòstic. Al contrari, la seva finalitat ha de ser comprendre millor la diversitat de trajectòries de recuperació i ampliar les oportunitats terapèutiques.

Per avançar, els autors proposen crear centres nacionals per al processament i l’emmagatzematge de mostres, un repositori internacional de dades moleculars i marcs de finançament plurianuals. També recomanen harmonitzar els temps de recollida, les mesures clíniques i el processament de mostres per facilitar la comparació i la validació dels resultats entre països.

«La neurorehabilitació de precisió no consisteix a reduir opcions, sinó a disposar de més eines per oferir a cada pacient la intervenció que li pugui aportar un benefici més gran», conclou la Dra. Gallego-Fabrega. «Aquest consens estableix les bases per generar l’evidència necessària i transformar aquest objectiu en una realitat».

Article de referència:

Edwardson MA, Braun RG, Aldridge CM, Akinyemi R, Engelter ST, Fernández-Cadenas I, Gallego-Fabrega C, Le Grand Q, Maguire J, Nave AH, Ratan R, Worrall BB, Xu H, Brodtmann A, Cramer SC, Hayward KS, Lindgren AG. Molecular biomarkers in stroke recovery: Consensus-based core recommendations from the fourth Stroke Recovery and Rehabilitation Roundtable. Int J Stroke 2026:17474930261475960. https://doi.org/10.1177/17474930261475960.