L’administració intravenosa d’atorvastatina durant un infart agut de miocardi podria esdevenir una nova estratègia terapèutica capaç de limitar la mida de l’infart en pacients amb cardiomiopatia diabètica, una patologia cardíaca associada a la diabetis.
Així ho suggereix un estudi experimental recentment publicat a la revista Diabetes i liderat per la Dra. Gemma Vilahur, cap del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Aterotrombòtiques i Isquèmiques a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i investigadora del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars, Institut de Salut Carlos III (CIBERCV).
L’atorvastatina és un medicament àmpliament utilitzat per via oral per reduir els nivells de colesterol a la sang i prevenir el desenvolupament de malalties cardiovasculars. En aquest estudi, s’ha emprat una nova formulació d’atorvastatina per ser administrada per via intravenosa durant la fase aguda de l’infart.
«L’estudi demostra, en un model animal de cardiomiopatia diabètica, que l’administració d’una única dosi d’atorvastatina per via intravenosa de manera precoç després de l’infart redueix la mida de la lesió, millora la funció cardíaca i modula favorablement els processos d’inflamació, mort cel·lular i fibrosi que es desencadenen en el cor diabètic», explica la Dra. Vilahur.
Les persones amb diabetis mellitus tenen entre dues i tres vegades més risc de patir un infart agut de miocardi que les persones sense aquesta malaltia, i presenten un pitjor pronòstic postinfart. Part d’aquesta vulnerabilitat es deu a una alteració tant estructural com funcional que pot patir el cor diabètic, coneguda com a cardiomiopatia diabètica. Aquesta patologia es caracteritza per una major fibrosi intersticial a escala cardíaca, així com un grau d’inflamació persistent i una pitjor adaptació a l’estrès isquèmic.
Tot i que diverses estratègies cardioprotectores han demostrat eficàcia en l’àmbit experimental, no s’han pogut replicar els mateixos beneficis clínicament. «Aquest fracàs s’atribueix, en part, al fet que la presència de comorbiditats altera les vies de senyalització endògenes de cardioprotecció. D’aquí la necessitat de buscar noves estratègies capaces de protegir el cor davant l’infart en presència de diabetis», comenta Sebastià Alcover, primer autor de l’article.
L’estudi publicat a Diabetes utilitza un model preclínic que desenvolupa un fenotip de cardiomiopatia diabètica de gran similitud amb l’humà, caracteritzat per la presència de disfunció ventricular i de fibrosi intersticial.
En aquests animals amb cardiomiopatia diabètica se’ls va induir un infart agut de miocardi mitjançant la lligadura transitòria (45 minuts) de l’artèria coronària descendent anterior esquerra, seguida de 24 hores de reperfusió. L’atorvastatina es va administrar a un grup d’animals de manera precoç després de la inducció de l’infart i per via intravenosa, mentre que un altre grup d’animals va rebre vehicle. A més, amb finalitats comparatives, es van incloure dos grups d’animals normoglicèmics com a control-sa (un tractat i un altre sense tractar).
«El tractament amb atorvastatina intravenosa va reduir de manera significativa el dany cardíac induït per l’infart en els animals amb presència de cardiomiopatia diabètica en comparació amb els animals que van rebre vehicle, assolint un benefici similar al que s’observa en els animals normoglicèmics tractats. A més, aquest benefici anava acompanyat d’una millor preservació de la funció cardíaca», afegeix la Dra. Vilahur.
Segons assenyala Sebastià Alcover, «els beneficis observats no deriven de la capacitat de l’atorvastatina de reduir els lípids circulants, sinó de la seva capacitat d’inhibir la síntesi d’intermediaris isoprenoides en bloquejar l’enzim HMG-CoA reductasa». Aquesta inhibició deriva en una major activació de la proteïna AMPK (enzim essencial en el metabolisme cardíac i que es troba reduït en presència de diabetis), una menor mort cel·lular per apoptosi i infiltrat inflamatori, així com una millor fibrosi reparadora en el cor infartat.
Tot i que es tracta d’un estudi experimental, els seus autors destaquen la importància d’aquests resultats preclínics. «La possibilitat de disposar d’un fàrmac àmpliament utilitzat a la clínica que sigui capaç de reduir el dany cardíac en presència de la cardiomiopatia diabètica o altres factors de risc cardiovascular, com ja ha demostrat prèviament el grup de la Dra. Vilahur, mereix ser investigada en pacients diabètics», conclou Sebastià Alcover.
Alcover S, López S, Ramos L, Muñoz-García N, Gallinat A, Suades R, Badimon L, Vilahur G. Cardioprotection during myocardial infarction in diabetic cardiomyopathy. Diabetes 2025. https://doi.org/10.2337/db24-0510
