Una revisió científica, a càrrec de la Dra. Anna Aulinas, coordinadora de la Unitat Funcional de Malalties Hipofisàries a l’Hospital de Sant Pau i investigadora al grup de Malalties de la Hipòfisi a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) conjuntament amb la Dra. Elizabeth Lawson, professora de la Harvard Medical School, aporta una nova mirada sobre l’hipopituïtarisme. En ella es posa el focus en un aspecte fins ara poc considerat com és la possible deficiència d’oxitocina en aquests pacients.
La revisió, titulada “The Oxytocin System and Implications for Oxytocin Deficiency in Hypothalamic-Pituitary Disease”, ha estat publicada a Endocrine Reviews, una de les revistes internacionals més prestigioses en l’àmbit de l’endocrinologia. A més de ser pionera en la temàtica, ha estat reconeguda per la mateixa revista com a revisió destacada de la setmana, una distinció reservada als treballs amb més rellevància i impacte potencial dins de la comunitat científica.
L’oxitocina és una hormona produïda a l’hipotàlem i secretada per la hipòfisi posterior, tradicionalment coneguda pel seu paper en el part i la lactància. No obstant això, estudis recents han evidenciat que també juga un paper central en la regulació de la ingesta, la composició corporal, la salut òssia, l’activitat cardiovascular, les emocions i els vincles socials.
La revisió recull, per primer cop de manera exhaustiva, dades que apunten a una possible deficiència d’oxitocina en persones amb dany hipotalàmic i/o hipofisiari —per causes com tumors, cirurgies, radioteràpia o malalties inflamatòries— que podria contribuir a una part dels símptomes persistents d’aquests pacients, malgrat el tractament substitutiu hormonal convencional.
El concepte de deficiència d’oxitocina en l’hipopituïtarisme encara no està plenament reconegut, però està emergint com una entitat clínica amb característiques pròpies. A través de l’anàlisi de la literatura existent, la revisió identifica indicis que correlacionen aquesta deficiència amb una pitjor qualitat de vida, alteracions psicosocials, tendència a l’obesitat o fragilitat òssia, entre d’altres.
Tot i que alguns pacients han començat a rebre oxitocina com a teràpia experimental en entorns clínics molt controlats, les autores subratllen que calen més estudis abans de poder recomanar-ne l’ús generalitzat. En particular, és urgent desenvolupar proves diagnòstiques específiques per detectar la manca d’oxitocina, així com avaluar la seguretat i eficàcia dels tractaments en assaigs clínics ben dissenyats.
La revisió conclou que integrar l’oxitocina en el conjunt d’hormones a tenir en compte en l’hipopituïtarisme pot representar un canvi de paradigma en l’abordatge d’aquests pacients. La proposta és clara: quan hi ha símptomes que no milloren amb la teràpia substitutiva habitual, potser cal mirar més enllà i considerar també la funció de la neurohipòfisi.
Segons la Dra. Aulinas, «la deficiència d’oxitocina podria explicar part del patiment invisible d’aquests pacients. Reconèixer-la obre la porta a una nova via de recerca i, en el futur, a un abordatge més complet i humà de la seva atenció mèdica». El treball representa un punt d’inflexió en la comprensió dels dèficits hormonals “no clàssics” associats a l’hipopituïtarisme, i convida a replantejar la manera com es diagnostiquen i es tracten aquests trastorns complexos.
Aulinas A, Lawson EA. The oxytocin system and implications for oxytocin deficiency in hypothalamic-pituitary disease. Endocr Rev 2025. https://doi.org/10.1210/endrev/bnaf008
