Un equip del Grup de Malaltia de Parkinson i Trastorns del Moviment de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau ha descrit per primera vegada amb detall com s’altera la percepció visual en les persones amb malaltia de Parkinson que experimenten al·lucinacions.
L’estudi, liderat per la investigadora Laura Pérez-Carasol i els doctors Javier Pagonabarraga i Saül Martínez-Horta, s’acaba de publicar a npj Parkinson’s Disease del grup Nature i ofereix una de les caracteritzacions més completes realitzades fins avui sobre els mecanismes neurocognitius que expliquen aquest fenomen.
Les al·lucinacions visuals constitueixen un dels símptomes no motors més freqüents i clínicament significatius en la malaltia de Parkinson, fins i tot en fases inicials. Sovint es manifesten com sensacions breus de presència, figures que s’esvaeixen en mirar-les directament o ombres que travessen la perifèria del camp visual. També poden incloure il·lusions molt subtils, com atribuir trets facials a objectes quotidians. Tot i que moltes persones reconeixen que aquestes percepcions no són reals, la seva aparició indica que els sistemes que permeten interpretar l’entorn comencen a funcionar amb menys precisió. Nombrosos estudis han demostrat que aquests episodis inicials augmenten el risc de desenvolupar deteriorament cognitiu i d’evolucionar cap a al·lucinacions més complexes i persistents.
Segons el Dr. Javier Pagonabarraga, «aquestes manifestacions primerenques ens mostren que el cervell ja té dificultats per harmonitzar allò que rep dels sentits amb els mecanismes interns que donen significat a l’experiència. Encara que el pacient sigui plenament conscient que aquestes percepcions no són reals, reflecteixen un desequilibri que pot intensificar-se amb el temps».
Per entendre quins processos es desajusten perquè apareguin les al·lucinacions, els investigadors van estudiar 93 pacients amb malaltia de Parkinson sense demència. Els participants van acomplir una tasca de categorització visual en què havien de decidir ràpidament si una imatge corresponia a una cara, un objecte o un objecte que simplement s’assemblava a una cara, mentre es registrava la seva activitat cerebral mitjançant electroencefalografia. Aquesta metodologia va permetre observar, amb una gran precisió temporal, com el cervell construeix una percepció des de les etapes més bàsiques fins a les fases d’interpretació i revisió cognitiva.
Les anàlisis van mostrar que els pacients amb al·lucinacions no presenten alteracions en la vista ni en les primeres etapes del processament visual. El senyal P100, que reflecteix aquesta fase inicial, és normal en tots els grups, cosa que indica que perceben la nitidesa, el contrast o el moviment igual que qualsevol persona sense al·lucinacions. Les alteracions apareixen en etapes posteriors, quan el cervell ha d’organitzar la informació visual i dotar-la de significat.
L’anàlisi detallada de l’activitat cerebral mostra que la primera disrupció apareix en la fase de codificació estructural, quan el cervell interpreta la forma de l’estímul i genera una representació reconeixible. Aquesta activitat, reflectida en el senyal N170, apareix marcadament reduïda en els pacients amb al·lucinacions, fins i tot en aquells sense deteriorament cognitiu. Aquesta disminució indica que les representacions visuals inicials es construeixen amb menys precisió, menor nitidesa interna i menor solidesa estructural, cosa que obliga el cervell a treballar sobre una base perceptiva més ambigua i vulnerable.
En paraules de Laura Pérez-Carasol, «aquesta primera alteració és essencial per entendre tot el que passa després. Si la representació visual inicial ja és feble o incompleta, el cervell perd la referència estable sobre la qual normalment construeix el significat. És com si la imatge arribés “a mig formar”, i això obre la porta al fet que altres senyals interns prenguin un paper més gran del que hi hauria».
Sobre aquesta base perceptiva debilitada es produeix un segon desajust. Normalment, el cervell recorre a coneixements previs —memòries, associacions apreses, expectatives— només quan la informació visual és ambigua. Tanmateix, en els pacients amb al·lucinacions aquest mecanisme s’activa abans d’hora i amb una intensitat exagerada. L’augment del senyal N300 indica que el sistema intenta completar la percepció massa aviat, imposant significats interns abans que la informació visual estigui plenament disponible. Aquesta tendència és encara més marcada en els pacients amb deteriorament cognitiu lleu, que depenen encara més de processos interns per interpretar estímuls externs.
L’estudi identifica, a més, una tercera alteració en la fase destinada a revisar i corregir la interpretació generada. Aquesta etapa, associada al senyal P600, apareix debilitada en els pacients amb al·lucinacions, especialment en aquells que també presenten deteriorament cognitiu lleu. La reducció de la P600 indica una menor capacitat de supervisió cognitiva, fet que dificulta rectificar interpretacions que no s’ajusten a la realitat i facilita que les percepcions errònies adquireixin més persistència i convicció.
Aquest encadenament d’alteracions —una codificació estructural debilitada, una activació semàntica prematura i un sistema de supervisió insuficient— explica per què la percepció perd estabilitat i es torna més propensa a generar experiències al·lucinatòries. Com resumeix el Dr. Pagonabarraga, «el que veiem és una pèrdua progressiva de coordinació entre sistemes que haurien de treballar de manera precisa i seqüencial. Quan aquesta harmonia es trenca, la percepció deixa de ser un procés estable i comença a dependre massa de senyals interns. Aquesta combinació acaba generant un terreny fèrtil perquè apareguin les al·lucinacions».
Més enllà de descriure com s’originen les al·lucinacions, els autors subratllen que el patró de descoordinació entre les diferents etapes del processament visual ofereix informació valuosa sobre l’evolució clínica de la malaltia. Els resultats mostren que aquestes alteracions perceptives reflecteixen un canvi progressiu en la dinàmica cognitiva, especialment en les persones que comencen a mostrar deteriorament cognitiu lleu. Aquesta combinació —fragilitat perceptiva i fragilitat cognitiva— configura un perfil d’especial vulnerabilitat, rellevant tant per entendre els símptomes presents com per anticipar l’evolució futura.
Segons explica Pérez-Carasol, «aquests senyals primerencs ens permeten veure que el cervell comença a perdre precisió i coordinació molt abans que apareguin símptomes més evidents. Si entenem aquesta vulnerabilitat des del principi, podem identificar els pacients que necessitaran un seguiment més estret i adaptar les intervencions abans que els símptomes es tornin més incapacitants».
El Dr. Saül Martínez-Horta destaca que una lectura clínica d’aquests resultats pot ajudar a transformar la pràctica assistencial. «Si som capaços de detectar precoçment aquests canvis en la dinàmica perceptiva i cognitiva, podrem intervenir abans i ajustar els tractaments i les estratègies de suport en funció del perfil de cada pacient».
En conjunt, l’estudi evidencia que les al·lucinacions visuals formen part d’un procés més ampli de desregulació neurocognitiva, en què la coordinació entre percepció, significat i control es torna cada vegada més fràgil. Aquest patró, més acusat en els pacients amb deteriorament cognitiu lleu, es consolida com un indicador clínic d’especial rellevància per definir grups de risc i orientar estratègies personalitzades d’avaluació i seguiment.
Els autors assenyalen que disposar d’un model detallat sobre com s’alteren les diferents fases de la percepció pot transformar la manera com s’avaluen els símptomes no motors del Parkinson. La identificació de patrons neurofisiològics característics —com la reducció de la N170, l’augment precoç de la N300 o la disminució de la P600— obre la porta al desenvolupament de marcadors objectius que permetin detectar canvis subtils abans que les al·lucinacions es manifestin de manera clara o abans que es produeixi un deteriorament cognitiu més marcat.
Per al Dr. Javier Pagonabarraga, aquesta aproximació constitueix un avenç significatiu. «Comprendre aquesta seqüència no només ens ajuda a explicar les al·lucinacions, sinó que ens permet identificar senyals primerencs de risc i plantejar estratègies d’intervenció més precises. Podem començar a imaginar avaluacions més fines que combinin mesures clíniques i neurofisiològiques per anticipar-nos a l’aparició de símptomes i oferir una atenció veritablement personalitzada».
A més, els resultats de l’estudi reforcen el paper de l’IR Sant Pau com a centre de referència internacional en la recerca dels símptomes no motors del Parkinson. El treball demostra que una anàlisi detallada dels mecanismes perceptius pot aportar informació clau sobre la progressió de la malaltia i sobre les oportunitats d’intervenció en etapes primerenques. Aquest tipus de recerca, finançada per la Fundació La Marató de TV3 i l’Instituto de Salud Carlos III, marca una línia de treball orientada al desenvolupament d’eines diagnòstiques avançades i de noves estratègies terapèutiques basades en la comprensió fina dels processos cerebrals que sustenten la percepció i la cognició.
Pérez-Carasol L, Martinez-Horta S, Horta-Barba A, Bejr-Kasem H, Marín-Lahoz J, Perez-Perez J, Aracil-Bolaños I, Pagonabarraga J, Kulisevsky J. Disrupted visual-to-semantic dynamics promote visual hallucinations in Parkinson’s disease. NPJ Parkinsons Dis 2025:1–15. https://doi.org/10.1038/s41531-025-01235-1.
Darrera actualització: 29 de gener de 2026
