L’obesitat no depèn únicament de la quantitat de greix corporal acumulada, sinó també de com i on es distribueix aquest greix a l’organisme. El teixit adipós visceral —el que s’acumula al voltant dels òrgans interns— s’associa a un risc més elevat de diabetis, inflamació crònica i malaltia cardiovascular. Comprendre els mecanismes que regulen la seva expansió és un dels grans reptes actuals de la recerca biomèdica.
Un estudi liderat per la Dra. Maria Borrell de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha identificat ara el paper clau de la proteïna LRP5 en el creixement del teixit adipós i en els processos inflamatoris associats a l’obesitat. El treball, publicat a la revista Journal of Cellular and Molecular Medicine, demostra en models experimentals que l’absència d’aquesta proteïna redueix significativament tant l’acumulació de greix com la infiltració de cèl·lules inflamatòries induïdes per dietes riques en greix i colesterol.
La recerca ha estat desenvolupada per investigadors del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Isquèmiques i Aterotrombòtiques de l’IR Sant Pau i del CIBERCV, amb participació d’investigadors vinculats al programa de doctorat en Biomedicina de la Universitat de Barcelona.
«Els nostres resultats mostren que LRP5 no només participa en l’expansió del teixit adipós, sinó també en la resposta inflamatòria que acompanya el creixement del greix visceral», explica la Dra. Maria Borrell. «Això reforça la idea que obesitat i inflamació són processos profundament connectats i que determinades vies moleculars podrien convertir-se en futures dianes terapèutiques».
L’estudi va analitzar ratolins normals i ratolins modificats genèticament sense expressió funcional de LRP5, alimentats durant vuit setmanes amb una dieta rica en greix i colesterol, per avaluar com responien diferents dipòsits de teixit adipós davant d’una situació de sobrecàrrega lipídica.
Els investigadors van observar diferències molt marcades entre ambdós grups. Mentre que els ratolins normals augmentaven al voltant de 9 grams de pes, els animals deficients en LRP5 només incrementaven el seu pes en aproximadament 2,5 grams, cosa que suposa prop d’un 70 % menys de guany ponderal després de la dieta hiperlipídica. A més, els ratolins sense LRP5 acumulaven significativament menys greix visceral i subcutani, dos dels dipòsits adiposos més estretament relacionats amb el risc cardiometabòlic.
Aquest efecte va resultar especialment rellevant perquè els animals deficients en LRP5 presentaven, al mateix temps, nivells més elevats de colesterol LDL circulant. Segons els autors, això suggereix que l’absència de LRP5 limita la capacitat del teixit adipós per expandir-se i emmagatzemar lípids fins i tot en un entorn metabòlicament desfavorable.
El treball també demostra que l’expressió de LRP5 i d’un altre receptor lipídic relacionat, LRP1, augmenta en el teixit adipós visceral i subcutani després de dietes hiperlipídiques i es va observar un patró similar en mostres de teixit adipós humà de persones amb obesitat.
«Les dades suggereixen que aquestes proteïnes participen activament en la capacitat del teixit adipós per expandir-se i emmagatzemar lípids. Això és especialment rellevant perquè l’expansió descontrolada del teixit adipós visceral es relaciona directament amb complicacions metabòliques i cardiovasculars», assenyala la Dra. Maria Borrell.
Una altra troballa rellevant és la relació entre LRP5 i la infiltració de cèl·lules inflamatòries en el teixit adipós. Els ratolins normals amb dieta hiperlipídica mostraven un augment de macròfags i marcadors inflamatoris en el teixit adipós. En canvi, els animals sense LRP5 presentaven una reducció significativa d’aquesta resposta inflamatòria.
«El greix visceral no és únicament un dipòsit d’energia. És un teixit metabòlicament molt actiu que pot generar senyals inflamatoris capaços d’afectar múltiples òrgans», afegeix la Dra. Maria Borrell. «Comprendre com es regula aquesta interacció entre metabolisme i inflamació és fonamental per desenvolupar noves estratègies davant les malalties cardiometabòliques».
LRP5 forma part de la via de senyalització canònica de WNT implicada en la proliferació cel·lular, la diferenciació tissular i la regulació metabòlica. Tot i que aquesta via ja s’havia relacionat prèviament amb el metabolisme ossi i amb alguns mecanismes implicats en la distribució del greix corporal, el seu paper en l’expansió del teixit adipós i en la inflamació associada a l’obesitat continuava sent poc conegut. Els resultats de l’estudi ajuden a comprendre per què el greix visceral s’associa a un risc cardiometabòlic més elevat.
Tot i que encara es tracta d’una recerca preclínica, el treball obre noves línies per estudiar com la modulació d’aquesta via molecular podria contribuir en el futur a limitar l’expansió patològica del teixit adipós o reduir la inflamació associada a l’obesitat.
El treball ha rebut finançament de diferents convocatòries nacionals i autonòmiques de suport a la recerca biomèdica i cardiovascular, entre elles projectes de l’Instituto de Salud Carlos III, La Marató de TV3, el Ministeri de Ciència i Innovació i la Generalitat de Catalunya.
Luquero A, Pimentel N, Vilahur G, Badimon L, Borrell-Pages M. Reduced growth and inflammation in Lrp5-/- mice adipose tissue. J Cell Mol Med 2025;29:e70670. https://doi.org/10.1111/jcmm.70670
