Allò que durant anys s’ha interpretat com un dany vascular permanent i irreversible podria no ser exclusivament així. En persones amb síndrome de Down —una de les poblacions més sòlides per estudiar la malaltia d’Alzheimer a causa de la presència gairebé universal de les proteinopaties característiques d’aquesta demència a partir dels quaranta anys— algunes lesions visibles a la ressonància magnètica no segueixen una evolució lineal. Un estudi longitudinal de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), publicat a Alzheimer’s & Dementia, demostra que aquestes alteracions poden fluctuar i fins i tot disminuir amb el temps en la població amb síndrome de Down, especialment quan ja han començat a manifestar-se els símptomes clínics propis de la malaltia d’Alzheimer.

La recerca va analitzar l’evolució de les hiperintensitats de substància blanca (HSB), lesions típicament associades a alteracions vasculars cerebrals visibles com zones més brillants a la ressonància magnètica. Aquestes alteracions es consideren un marcador d’afectació dels petits vasos cerebrals i s’han relacionat amb deteriorament cognitiu en diferents contextos.

En estudis previs de l’IR Sant Pau s’havia demostrat que, en persones amb síndrome de Down, la càrrega d’aquestes lesions augmenta amb l’edat i s’associa amb biomarcadors característics de l’Alzheimer, com les proteïnes beta-amiloide i tau fosforilada. Tanmateix, aquells treballs eren de caràcter transversal i oferien una fotografia de la malaltia en diferents moments, sense permetre observar la seva evolució en les mateixes persones.

«L’anàlisi transversal ens dona una foto fixa de cada fase del procés, però no ens mostra com canvien les alteracions dins de cada individu amb el pas del temps. Amb aquest estudi hem pogut veure la pel·lícula i comprovar que la trajectòria no sempre és lineal», explica Alejandra Morcillo-Nieto, investigadora del grup d’Imatge i Envelliment Cerebral de l’IR Sant Pau i primera autora de l’article.

Seguir les mateixes persones per entendre l’evolució real

L’estudi va incloure 80 adults amb síndrome de Down i 53 adults neurotípics com a grup de control, tots ells amb almenys dues ressonàncies magnètiques separades per un mínim de sis mesos. En l’avaluació basal, 65 participants amb síndrome de Down es trobaven en fase asimptomàtica de la malaltia d’Alzheimer i 13 en fase simptomàtica —prodròmica o demència. Durant el seguiment, deu persones inicialment asimptomàtiques van progressar a fases simptomàtiques, fet que va permetre analitzar els canvis estructurals en diferents moments del continu clínic.

A diferència dels estudis transversals previs, aquest treball va permetre calcular el canvi anual del volum de les HSB en les mateixes persones al llarg del temps. L’anàlisi es va dur a terme tant de manera global com per regions específiques del cervell —lòbuls frontal, parietal, temporal i occipital, ganglis basals i àrees periventriculars— mitjançant una metodologia de segmentació longitudinal dissenyada per detectar canvis reals i minimitzar possibles variacions tècniques entre exploracions.

Els resultats van mostrar que fins a aproximadament els quaranta anys els canvis eren mínims i relativament estables. A partir d’aquesta edat —quan pràcticament totes les persones amb síndrome de Down ja presenten patologia amiloide cerebral— es va començar a observar una variabilitat més elevada en l’evolució d’aquestes lesions. En un interval aproximat de dos a tres anys, la trajectòria predominant no va ser l’increment progressiu, sinó una evolució heterogènia, en què una proporció rellevant de persones que ja tenia HSB va experimentar reduccions mesurables.

«Quan vam veure que un percentatge rellevant de participants presentava una reducció, vam entendre que no podíem continuar interpretant aquestes lesions com una cosa fixa i irreversible. En determinats moments, el seu comportament és més dinàmic del que pensàvem», assenyala Alejandra Morcillo-Nieto.

Una reducció més evident quan ja hi ha símptomes

L’anàlisi va mostrar que la disminució anual del volum de les HSB va ser significativament més gran en les persones amb símptomes clínics d’Alzheimer que en aquelles en fase asimptomàtica i que en els controls. És a dir, el descens no es va observar en les etapes inicials, sinó quan la malaltia ja es manifestava clínicament.

Mentre que els participants asimptomàtics van presentar canvis molt petits i una trajectòria relativament estable al llarg del seguiment, el grup simptomàtic va mostrar reduccions més pronunciades. «En les persones amb síndrome de Down s’estima que al voltant dels quaranta anys pràcticament totes ja presenten patologia d’Alzheimer, tot i que els símptomes apareguin més tard. Que aquesta major variabilitat i reducció coincideixi amb aquesta etapa és una cosa que temporalment resulta molt significativa», explica Alejandra Morcillo-Nieto.

Les diferències van ser especialment evidents en regions parietals i occipitals i en àrees periventriculars, localitzacions que en estudis previs de l’IR Sant Pau ja s’havien identificat com particularment afectades en aquesta població. El fet que la inestabilitat més gran es concentri en aquestes zones reforça la idea que les HSB podrien estar reflectint processos vinculats a la interacció entre càrrega amiloide, alteracions vasculars i progressió clínica, més que una simple acumulació lineal de dany.

Possibles mecanismes: neurodegeneració, inflamació i angiopatia amiloide

Per comprendre aquest fenomen, l’equip va explorar diferents possibles mecanismes biològics que podrien explicar per què, en una proporció rellevant de participants, les hiperintensitats disminuïen amb el temps. En alguns casos, la reducció es podia associar a atròfia de substància blanca vinculada a neurodegeneració. Tanmateix, aquesta explicació no era suficient per a tots els casos observats, fet que suggereix la intervenció d’altres processos.

En aquest sentit, cada vegada hi ha més evidència que la inflamació al cervell té un paper important. En la síndrome de Down, aquesta inflamació pot tenir diversos orígens: alteracions del sistema immunitari pròpies de la trisomia 21, l’acumulació de proteïnes anòmales com l’amiloide (relacionada amb la malaltia d’Alzheimer), i canvis en els vasos sanguinis del cervell.

L’anàlisi va mostrar que la presència de microhemorràgies cerebrals —marcador d’angiopatia amiloide cerebral— s’associava amb més reducció longitudinal de les hiperintensitats. Aquest resultat apunta a un possible paper dels canvis vasculars relacionats amb el dipòsit d’amiloide en la dinàmica d’aquestes lesions. «En la síndrome de Down l’amiloide no només s’acumula en el teixit cerebral, sinó també en els vasos. Això pot alterar la barrera que protegeix el cervell i permetre la sortida de líquid, generant un senyal visible a la ressonància. Si aquest procés inflamatori millora, aquest senyal pot disminuir en exploracions posteriors», explica Alejandra Morcillo-Nieto.

Independentment de la causa, la inflamació al cervell pot contribuir a l’aparició d’aquestes lesions, però també pot disminuir amb el temps, cosa que explicaria que en alguns casos les hiperintensitats es redueixin posteriorment. En conjunt, les dades suggereixen que aquestes hiperintensitats no segueixen sempre una evolució lineal, sinó que reflecteixen processos dinàmics on interactuen la neurodegeneració, la inflamació i els canvis vasculars.

Relació amb els biomarcadors de l’Alzheimer

L’estudi també va analitzar la relació entre el canvi anual del volum de les HSB i diferents biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer en líquid cefalorraquidi i plasma, incloent-hi les proteïnes beta-amiloide i tau fosforilada. En estudis transversals previs de l’IR Sant Pau s’havia observat que una càrrega més elevada de lesions s’associava amb alteracions en aquests marcadors biològics. Tanmateix, en l’anàlisi longitudinal no es van identificar associacions significatives robustes entre la variació anual del volum de les HSB i els canvis en aquests biomarcadors.

Aquest resultat diferencia clarament les troballes longitudinals de les transversals. Els investigadors assenyalen que aquesta manca d’associació podria estar emmascarada per la mateixa complexitat i heterogeneïtat clínica durant la vida adulta en la síndrome de Down, on les trajectòries dels biomarcadors no són lineals i depenen de la fase de la malaltia.

«En les anàlisis transversals vam trobar associacions entre la càrrega de lesions i els biomarcadors d’Alzheimer. Però quan avaluem com canvien aquestes lesions any a any en les mateixes persones, aquesta relació no apareix amb la mateixa consistència. Això pot reflectir que l’evolució d’aquests marcadors té fases molt diferents i no lineals al llarg de la vida adulta», explica Alejandra Morcillo-Nieto.

Un reflex de la complexitat de l’Alzheimer

En conjunt, els resultats subratllen que la malaltia d’Alzheimer —fins i tot en un model genètic tan definit com la síndrome de Down— no segueix trajectòries simples ni lineals. L’evolució de les HSB no respon a un patró exclusivament acumulatiu, sinó que mostra fases d’estabilitat, augment o fins i tot reducció, depenent del moment clínic i del context biològic.

Aquest comportament dinàmic reforça la idea que al cervell conviuen diferents processos que poden interactuar entre si al llarg del temps: l’acumulació d’amiloide, els canvis en els vasos sanguinis, els fenòmens inflamatoris i la neurodegeneració no avancen necessàriament al mateix ritme ni amb la mateixa intensitat.

«Aquests resultats ens obliguen a replantejar com interpretem les hiperintensitats de substància blanca en el context de l’Alzheimer. No podem assumir automàticament que tot augment o disminució respon a un mateix mecanisme, perquè el cervell està travessant processos diferents al mateix temps. Per això és fonamental estudiar la malaltia de manera longitudinal: només seguint les mateixes persones en el temps podem entendre realment què està passant», assenyala el Dr. Alexandre Bejanin, cap del grup d’Imatge i Envelliment Cerebral de l’IR Sant Pau i últim autor de l’estudi.

Implicacions per a la recerca i les teràpies

Les troballes adquireixen una rellevància particular en el context actual del desenvolupament de teràpies dirigides contra la proteïna amiloide. Algunes d’aquestes intervencions es poden associar a alteracions radiològiques vinculades a l’angiopatia amiloide cerebral, fet que fa imprescindible comprendre com evolucionen aquestes lesions en absència de tractament.

«En un moment en què s’estan desenvolupant i avaluant teràpies antiamiloides, és fonamental entendre quina és la història natural d’aquestes lesions en la síndrome de Down», assenyala el Dr. Alexandre Bejanin. «Saber que aquestes lesions presenten fluctuacions naturals ens obliga a ser molt precisos en els assaigs clínics. Si som capaços de separar l’efecte real del tractament de la progressió biològica de la malaltia, podrem avaluar bé els fàrmacs i identificar la nostra finestra d’intervenció ideal, és a dir, quan és el millor moment per iniciar aquestes teràpies de manera segura i eficaç».

En aquest sentit, l’estudi aporta una base necessària per interpretar amb més precisió els canvis radiològics en futurs assaigs clínics i obre noves línies de recerca sobre els mecanismes biològics que subjauen a aquesta variabilitat.

Article de referència:

Morcillo-Nieto AO, Rozalem-Aranha M, Maure-Blesa L, Rodríguez-Baz Í, Arriola-Infante JE, Franquesa-Mullerat M, Zsadanyi SE, Vaqué-Alcázar L, Parra JA, Zhao Z, Arranz J, Videla L, Barroeta I, Del Hoyo Soriano L, Benejam B, Fernández S, Hernandez AS, Pertierra L, Giménez S, Alcolea D, Belbin O, Lleó A, Carmona-Iragui M, Fortea J, Bejanin A. Temporal dynamics of white matter hyperintensities related to Alzheimer’s disease in adults with Down syndrome. Alzheimers Dement 2026;22:e71157. https://doi.org/10.1002/alz.71157

Les taupaties, un grup de malalties neurodegeneratives que inclouen la paràlisi supranuclear progressiva (PSP) i la degeneració corticobasal (CBD), continuen sent avui un dels principals reptes diagnòstics en neurologia. En les seves fases inicials poden presentar símptomes molt diversos i superposar-se amb altres patologies neurodegeneratives, cosa que dificulta identificar amb precisió la malaltia subjacent i retarda el desenvolupament de tractaments dirigits a modificar-ne l’evolució.

Un projecte liderat pel Dr. Jesús García-Castro, investigador de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i neuròleg a la Unitat de Memòria Sant Pau, ha obtingut una Next Generation Research Grant in Frontotemporal Dementia, una beca internacional impulsada per l’American Academy of Neurology Institute, l’American Brain Foundation i The Association for Frontotemporal Degeneration. L’ajut finançarà durant els pròxims dos anys un estudi centrat en el desenvolupament i la validació de nous biomarcadors que permetin millorar el diagnòstic i el seguiment d’aquestes malalties.

«Un dels grans reptes en aquestes patologies és que el diagnòstic definitiu encara depèn en molts casos de l’estudi neuropatològic», explica el Dr. Jesús García-Castro. «Disposar de biomarcadors fiables que permetin identificar la malaltia en vida del pacient és un pas essencial per millorar el maneig clínic i avançar en el desenvolupament de nous tractaments».

Biomarcadors sanguinis i neuroimatge

El projecte proposa una estratègia innovadora basada en la combinació de biomarcadors sanguinis i anàlisi avançada de neuroimatge per ressonància magnètica, amb l’objectiu de millorar la identificació de les taupaties en fases primerenques de la malaltia. En concret, l’estudi analitzarà la presència de diferents isoformes de la proteïna tau en vesícules extracel·lulars presents al plasma, petites partícules alliberades per les cèl·lules que transporten proteïnes i altres molècules i que poden reflectir processos patològics que tenen lloc al cervell. La proporció entre les isoformes de tau associades a aquestes vesícules podria aportar informació rellevant sobre el tipus de patologia neurodegenerativa present en cada pacient.

Aquestes dades s’integraran posteriorment amb models d’anàlisi de ressonància magnètica estructural, capaços d’identificar patrons específics d’atròfia cerebral en regions corticals i subcorticals implicades en les taupaties. La combinació d’ambdues aproximacions permetrà desenvolupar un algoritme diagnòstic en dues etapes que faciliti una identificació més precisa d’aquestes malalties.

«Cadascuna d’aquestes eines aporta informació diferent sobre la malaltia. Integrar biomarcadors sanguinis i dades de neuroimatge pot ajudar-nos a comprendre millor els mecanismes biològics de les taupaties i millorar-ne la identificació en la pràctica clínica», explica García-Castro.

Cohorts internacionals i seguiment longitudinal

L’estudi es recolzarà en l’anàlisi de dades procedents de grans cohorts internacionals de recerca en malalties neurodegeneratives, que inclouen participants d’iniciatives com 4RTNI, UCSF i la cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration). L’anàlisi longitudinal d’aquests pacients permetrà avaluar no només la capacitat diagnòstica dels biomarcadors, sinó també la seva utilitat per predir l’evolució clínica de la malaltia i comprendre millor els factors que influeixen en la seva progressió.

«Aquest tipus d’eines també pot ser clau per a la recerca clínica, perquè permetrà identificar amb més precisió els pacients i seguir millor l’evolució de la malaltia», assenyala García-Castro. «Això és especialment rellevant per al desenvolupament de futurs assaigs clínics dirigits a modificar el curs d’aquestes patologies».

Impuls a la recerca en demències frontotemporals

La Next Generation Research Grant in Frontotemporal Dementia és una iniciativa internacional destinada a donar suport a investigadors en etapes inicials de la seva carrera científica i promoure avenços en el coneixement de les demències frontotemporals.

El projecte es desenvoluparà en l’entorn multidisciplinari de l’IR Sant Pau, amb la mentorització del Dr. Ignacio Illán-Gala, expert en biomarcadors de neuroimatge i malalties neurodegeneratives, i amb la participació d’investigadors de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau, en el marc de les línies de recerca dedicades a l’estudi de les demències frontotemporals i altres malalties neurodegeneratives.

En la leucèmia mieloide aguda, un dels principals reptes és evitar la recidiva: tot i que molts pacients responen al tractament inicial, poden persistir cèl·lules mare leucèmiques capaces de reactivar la malaltia. Per abordar aquest problema, el Dr. Ugutz Unzueta, investigador del grup d’Oncogènesi i Fàrmacs Antitumorals de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), impulsa una nanoimmunoteràpia de precisió dissenyada per eliminar selectivament aquestes cèl·lules resistents. El projecte compta amb el suport de la beca Miquel Rutllant, dotada amb 100.000 euros i de dos anys de durada, que acaba de renovar-se per al seu segon any després d’un acte organitzat per la Fundació d’Investigació Salut i Progrés (FISP).

Durant la trobada de renovació, el Dr. Unzueta va presentar els avenços assolits en el primer any de treball i les pròximes etapes d’una investigació que busca millorar el pronòstic dels pacients mitjançant teràpies més selectives i potencialment menys tòxiques.

Les beques Miquel Rutllant tenen com a objectiu donar suport a projectes de recerca biomèdica amb potencial impacte clínic i afavorir el desenvolupament de noves estratègies terapèutiques davant de malalties complexes. Aquests ajuts contribueixen a consolidar línies innovadores i a generar resultats que posteriorment es puguin traslladar a la pràctica clínica.

El repte d’eliminar les cèl·lules mare leucèmiques

La leucèmia mieloide aguda és una neoplàsia hematològica minoritària caracteritzada per la proliferació descontrolada de cèl·lules immadures a la medul·la òssia. Tot i que molts pacients responen inicialment a la quimioteràpia d’inducció, un percentatge rellevant pot experimentar recidives a causa de la persistència de cèl·lules mare leucèmiques que romanen ancorades i protegides en el microambient de la medul·la òssia.

«El nostre objectiu és atacar directament l’origen de la recaiguda. Si aconseguim eliminar les cèl·lules mare leucèmiques que sobreviuen al tractament, podríem canviar de manera significativa el pronòstic d’aquests pacients», explica el Dr. Unzueta.

Entre els mecanismes que afavoreixen la supervivència d’aquestes cèl·lules destaca el receptor CXCR4, implicat en la seva interacció amb el microambient medul·lar i associat a pitjor pronòstic i major risc de recidiva quan s’expressa a nivells elevats. L’estratègia desenvolupada per l’equip de l’IR Sant Pau utilitza nanoconjugats proteics multivalents capaços de reconèixer específicament les cèl·lules que expressen CXCR4. Aquestes nanopartícules actuen com a vehicles de precisió i transporten una molècula altament citotòxica que s’allibera un cop el nanoconjugat ha estat internalitzat per la cèl·lula tumoral.

«Aquesta tecnologia ens permet dirigir un fàrmac molt potent directament a les cèl·lules leucèmiques que expressen CXCR4, augmentant l’eficàcia del tractament i reduint potencialment el dany sobre els teixits sans», assenyala l’investigador.

Cap a teràpies personalitzades per a la leucèmia

En aquesta fase del projecte, l’equip avaluarà l’activitat del nanoconjugat en mostres de pacients amb leucèmia mieloide aguda obtingudes a l’Hospital de Sant Pau. L’objectiu és determinar el grau d’expressió de CXCR4 necessari per observar efecte terapèutic i, amb això, avançar cap a un model de selecció de pacients amb més probabilitat de resposta.

A més, els investigadors estudiaran la seva eficàcia en models murins immunocompetents i la seva capacitat per induir mort cel·lular immunogènica, un mecanisme que podria contribuir a activar la resposta immunitària davant de les cèl·lules leucèmiques. També s’explorarà el seu potencial en combinació amb inhibidors de punts de control immunitari, amb la finalitat d’identificar estratègies terapèutiques amb possible efecte sinèrgic.

«Si aconseguim confirmar aquests resultats, podríem avançar cap a teràpies molt més selectives i personalitzades, dirigides específicament a les cèl·lules responsables de la recidiva en la leucèmia mieloide aguda», conclou el Dr. Unzueta.

Maria Antentas, nutricionista i investigadora predoctoral del grup de recerca d’Endocrinologia, Diabetis i Nutrició de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha obtingut un ajut predoctoral FI-STEP 2025, atorgat per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR). Aquest ha estat l’únic ajut concedit a l’IR Sant Pau en aquesta convocatòria. Gràcies a aquest finançament, la investigadora desenvoluparà la seva tesi doctoral durant un període de tres anys sota la supervisió del Dr. Dídac Mauricio i la Dra. Marina Idalia Rojo López.

Els ajuts FI-STEP tenen com a objectiu impulsar la formació de personal investigador predoctoral mitjançant la contractació de joves investigadors i investigadores perquè desenvolupin la seva tesi doctoral en àmbits estratègics definits per la Unió Europea. A través d’aquest programa, es vol reforçar la capacitat científica i tecnològica del sistema de recerca, promovent projectes d’alt valor afegit amb potencial impacte social, econòmic i científic.

El projecte de recerca de Maria Antentas se centra en l’estudi del metabolisme dels lípids i de la ingesta d’àcids grassos a través de la dieta, així com del conjunt de lípids presents a l’organisme, incloent-hi el lipidoma i el perfil avançat de lipoproteïnes. L’objectiu principal és aprofundir en la comprensió de com aquests perfils lipídics s’associen amb el risc de desenvolupar malalties hepàtiques com l’esteatosi i la fibrosi hepàtica, especialment en persones amb diabetis tipus 1 i tipus 2, però també en població sense diabetis.

La recerca incorporarà una perspectiva de gènere i analitzarà les possibles diferències entre homes i dones en relació amb el metabolisme lipídic, la dieta i el risc d’afecció hepàtica. Mitjançant tècniques avançades de lipidòmica, bioinformàtica i anàlisi del perfil de lipoproteïnes, el projecte pretén aprofundir en la identificació de possibles biomarcadors no invasius associats al risc de malaltia hepàtica vinculada a la disfunció metabòlica.

Els resultats d’aquest projecte podrien contribuir a millorar el coneixement dels mecanismes implicats en la malaltia hepàtica associada a la diabetis i a reforçar el paper de la nutrició i de la personalització dietètica com a eina clau en la seva prevenció i abordatge. A més, la recerca s’alinea amb les prioritats europees en l’àmbit de les biotecnologies i la bioinformàtica, i reforça el compromís de l’IR Sant Pau amb una recerca biomèdica d’excel·lència i amb impacte clínic i social.

Una nova guia metodològica internacional del grup GRADE (Grading of Recommendations Assessment, Development and Evaluation) ha actualitzat els criteris per desenvolupar i utilitzar les anomenades declaracions o recomanacions de bona pràctica en guies de pràctica clínica i de salut pública. El document, publicat com a article especial a Annals of Internal Medicine, una de les revistes mèdiques més influents a escala internacional, busca evitar l’ús inapropiat o excessiu d’aquest tipus d’afirmacions i millorar-ne la justificació, transparència i credibilitat.

En l’elaboració d’aquesta actualització han participat investigadors del Grup d’Epidemiologia Clínica i Serveis Sanitaris de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), juntament amb investigadors del Centro Cochrane Iberoamericano, institució vinculada a l’IR Sant Pau. Entre els autors hi ha el Dr. Pablo Alonso, investigador de l’IR Sant Pau, així com els Drs. David Rigau i Carlos Canelo, del Centro Cochrane Iberoamericano.

Les declaracions de bona pràctica es reserven per a intervencions considerades tan òbvies, essencials o èticament inqüestionables —com les mesures bàsiques de seguretat o el respecte als principis ètics fonamentals— que no resulta pertinent dur a terme una revisió sistemàtica formal de l’evidència. Tanmateix, en la pràctica, aquest tipus de declaracions s’han utilitzat de vegades per formular recomanacions sense una avaluació explícita de l’evidència disponible.

«Durant anys hem vist com les declaracions de bona pràctica s’incorporaven a algunes guies sense una justificació prou explícita», explica el Dr. Pablo Alonso. «Això pot generar confusió i, a llarg termini, debilitar la confiança en les recomanacions, fins i tot quan les declaracions busquen reforçar bones pràctiques».

Segons l’investigador, l’objectiu principal d’aquesta actualització és «ajudar els desenvolupadors de guies a distingir amb més claredat quan una recomanació pot considerar-se realment una bona pràctica i quan, en canvi, s’hauria de sotmetre a una avaluació formal de l’evidència».

Una definició més clara i una nova classificació en tres categories

La nova orientació metodològica proposa una definició revisada de les declaracions de bona pràctica i les classifica en tres grans categories, en funció del seu fonament principal: aquelles basades en principis ètics i drets humans; les fonamentades en pràctiques o principis essencials àmpliament acceptats; i les sustentades en evidència científica sòlida i àmpliament consolidada.

Aquesta classificació permet contextualitzar millor cada declaració i fer explícit el raonament que la sustenta. «No es tracta de restringir-ne l’ús, sinó d’utilitzar aquestes declaracions només quan estan realment justificades i de documentar amb claredat per què es formulen», assenyala Alonso. «D’aquesta manera, les guies guanyen en coherència metodològica, transparència i credibilitat».

A més, la guia incorpora la consideració explícita dels criteris clau per a la presa de decisions, com els possibles beneficis i riscos, les conseqüències pràctiques, els valors i preferències o les implicacions en termes de recursos. «Introduir aquests criteris de manera sistemàtica ajuda a fer que les decisions no es percebin com a arbitràries, sinó com el resultat d’un procés reflexiu i estructurat», afegeix el Dr. Alonso.

Eines pràctiques per millorar la transparència i la reproductibilitat

L’article inclou exemples pràctics desenvolupats pas a pas i presenta una eina estructurada que facilita als equips responsables d’elaborar guies decidir quan correspon formular una declaració de bona pràctica i com reportar-la de manera clara, transparent i reproduïble.

«Volíem oferir eines concretes i aplicables, no només principis teòrics», destaca el Dr. Alonso. «La intenció és que els equips que elaboren guies puguin aplicar aquesta orientació de manera senzilla i consistent, independentment del context clínic o de salut pública».

El treball es recolza en l’experiència metodològica dels autors en el marc de la Iniciativa de la Comissió Europea sobre Càncer Colorectal (ECICC), un projecte orientat a millorar la qualitat i l’harmonització de les guies clíniques en aquest àmbit.

Per al Dr. Alonso, aquesta actualització té una rellevància directa per a la pràctica: «Les guies clíniques influeixen de manera molt significativa en la presa de decisions. Assegurar que fins i tot les recomanacions considerades “evidents” estiguin ben justificades és clau per mantenir la confiança de professionals, gestors i pacients».

Aquesta nova guia resulta especialment rellevant per a qui elabora, adapta o implementa guies basades en l’evidència, una activitat central per a la comunitat Cochrane i per a la presa de decisions en salut pública. La seva aplicació pot contribuir a reduir l’ús inapropiat de declaracions de bona pràctica i a reforçar la qualitat metodològica i la transparència de les recomanacions clíniques.

Article de referència:

Dewidar O, Akl EA, Morgano GP, Parmelli E, Saz-Parkinson Z, Langendam MW, Meerpohl JJ, Marti M, Mayer M, Djulbegovic B, Brignardello-Petersen R, Chu DK, Murad MH, Canelo-Aybar C, Mathew JL, Alonso-Coello P, Qaseem A, Schwingshackl L, Bognanni A, Rojas-Reyes MX, Morgan RL, Klugar M, Rigau Comas D, Stallings E, Iorio A, Tugwell P, Darzi A, Turgeon AF, Shamliyan TA, Munn Z, Mathioudakis AG, Piggott T, Lotfi T, Pottie K, Guyatt G, Schünemann HJ. GRADE guidance: Update on developing good practice statements in guidelines. Ann Intern Med 2026. https://doi.org/10.7326/ANNALS-25-00431.

El Congrés dels Diputats va acollir el passat 13 de febrer una jornada parlamentària centrada en les teràpies assistides amb psicodèlics i el seu possible desenvolupament en l’àmbit de la salut mental a Espanya. En la sessió va participar com a expert el Dr. Narcís Cardoner, cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i investigador del grup de Salut Mental de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau).

La jornada, celebrada a la Sala Ernest Lluch, va reunir investigadors, professionals clínics, experts en regulació i representants institucionals amb l’objectiu d’analitzar l’estat actual de l’evidència científica disponible, les barreres existents per a la recerca en aquest àmbit i els reptes regulatoris associats a una eventual incorporació d’aquestes teràpies al sistema sanitari.

Durant les intervencions es va revisar l’evolució recent dels assaigs clínics internacionals amb substàncies psicodèliques en indicacions com la depressió resistent al tractament, el trastorn per estrès posttraumàtic o determinades addiccions. Els experts van subratllar que, tot i que els resultats preliminars són prometedors en contextos clínics controlats, és imprescindible consolidar l’evidència mitjançant estudis rigorosos, amb dissenys metodològics sòlids, criteris de seguretat estrictes i seguiment a mitjà i llarg termini.

El debat també va posar en relleu les dificultats administratives i normatives que actualment condicionen el desenvolupament d’aquesta línia de recerca a Espanya, així com la necessitat d’establir marcs regulatoris clars que permetin avançar amb garanties científiques, ètiques i assistencials. En aquest sentit, es van abordar qüestions relacionades amb la formació especialitzada dels equips clínics, els requisits d’acreditació de centres i la supervisió institucional dels programes terapèutics.

En la seva intervenció, el Dr. Cardoner va aportar la perspectiva clínica i científica del grup de Salut Mental de l’IR Sant Pau, que desenvolupa recerca en aquest camp des d’un enfocament estrictament biomèdic i basat en l’evidència. El seu equip és el primer a Espanya que compta amb una beca finançada de manera independent per estudiar l’ús de psicodèlics en salut mental, la qual cosa situa l’Institut en una posició rellevant dins del panorama investigador nacional.

La participació de l’IR Sant Pau en aquesta compareixença parlamentària reforça el seu compromís amb una recerca clínica rigorosa i amb el debat institucional informat sobre noves estratègies terapèutiques per abordar trastorns mentals que continuen representant un important repte sanitari i social.

Reduir la toxicitat de la quimioteràpia sense perdre eficàcia continua sent un dels grans reptes de l’oncologia. Un equip investigador de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha demostrat, en un estudi publicat a Materials Today Bio, que una estratègia de disseny més precisa en nanomedicina permet mantenir —i fins i tot millorar— l’efecte antitumoral utilitzant quantitats molt menors de fàrmac.

«Durant anys s’ha assumit que augmentar la quantitat de fàrmac era la via per millorar l’eficàcia, però els nostres resultats no indiquen això. El que és realment decisiu és com i on s’uneix aquest fàrmac al nanotransportador», explica el Dr. Ugutz Unzueta, investigador del grup d’Oncogènesi i Fàrmacs Antitumorals de l’IR Sant Pau. «Un disseny estructural precís permet aprofitar molt millor el fàrmac i reduir la dosi necessària».

Replantejar la precisió en les teràpies dirigides

Les teràpies dirigides han transformat el tractament del càncer en permetre transportar fàrmacs molt potents directament a les cèl·lules tumorals. Tanmateix, fins i tot les estratègies més avançades, com els conjugats anticòs-fàrmac, continuen presentant limitacions rellevants, com una biodistribució subòptima o toxicitats que restringeixen la dosi administrable.

«El repte ja no és només dirigir el fàrmac al tumor, sinó fer-ho amb la màxima precisió possible perquè cada molècula compti», assenyala el Dr. Unzueta. «Si no controlem com es distribueix, part del potencial terapèutic es perd».

Amb l’objectiu de superar aquestes limitacions, l’equip investigador ha desenvolupat nanomedicines proteiques, capaces d’autoassemblar-se en nanopartícules multivalents i de dirigir-se de manera altament selectiva a cèl·lules tumorals que sobreexpressen el receptor CXCR4. Aquest receptor està implicat en la progressió i la disseminació de nombrosos tumors sòlids i hematològics, i la seva expressió s’associa a un pitjor pronòstic clínic.

La plataforma utilitzada en l’estudi es basa en un nanovehicle proteic que presenta múltiples còpies d’un pèptid direccionador cap a CXCR4. Aquesta arquitectura multivalent afavoreix la unió cooperativa al receptor i una captació preferent per part de les cèl·lules tumorals, minimitzant l’acumulació del tractament en teixits sans.

La conjugació del fàrmac, un factor clau fins ara infravalorat

El treball va analitzar de manera comparativa diferents estratègies per unir el fàrmac citotòxic al nanovehicle proteic, un aspecte que tradicionalment s’ha considerat secundari enfront de l’elecció del fàrmac o de la diana terapèutica. En aquest estudi, els investigadors van anar un pas més enllà i van avaluar estratègies de conjugació lloc-específica, que permeten fixar una única molècula de fàrmac en posicions seleccionades estratègicament de l’estructura proteica.

Els resultats van demostrar que controlar tant el nombre de molècules de fàrmac com la seva localització exacta té un impacte positiu en la capacitat del nanoconjugat per acumular-se al tumor i, en última instància, en la seva eficàcia antitumoral. «Hem comprovat que col·locar el fàrmac en una regió estructuralment neutra permet millorar el seu rendiment terapèutic», comenta el Dr. Unzueta.

Més eficàcia amb menys dosi en models preclínics

Per avaluar de manera rigorosa l’impacte real d’aquesta estratègia de disseny, l’estudi va combinar diferents tipus d’experiments complementaris, que van abastar des d’assajos cel·lulars fins a models animals de malaltia tumoral disseminada. Aquest enfocament esglaonat va permetre establir una relació directa entre el disseny molecular del nanoconjugat i el seu comportament biològic.

En primer lloc, els investigadors van dur a terme assajos de citotoxicitat in vitro en línies cel·lulars tumorals que sobreexpressen el receptor CXCR4. Aquests experiments van permetre comparar directament la potència antitumoral dels diferents nanoconjugats en condicions controlades. Els resultats van mostrar que el nanoconjugat optimitzat, amb una única molècula de fàrmac situada en una regió estructuralment neutra, igualava o superava l’eficàcia de versions amb una càrrega citotòxica més elevada, confirmant a més que l’efecte continuava sent dependent de CXCR4.

D’altra banda, l’eficàcia terapèutica es va confirmar en models animals de càncer hematològic, que reprodueixen de manera més fidel la complexitat de la malaltia. En aquests models, el nanoconjugat optimitzat va aconseguir controlar la progressió tumoral de manera similar a versions que contenien fins a quatre vegades més fàrmac.

«El més rellevant és que aquest efecte es manté quan passem del laboratori a l’animal complet», subratlla el Dr. Unzueta. «Això indica que el benefici del disseny no és només teòric, sinó que es tradueix en una eficàcia real més gran i en la possibilitat de reduir dosis».

Una línia de recerca consolidada en CXCR4

L’estudi es recolza en una línia de recerca sostinguda de l’IR Sant Pau, desenvolupada pel grup d’Oncogènesi i Fàrmacs Antitumorals, centrada en el receptor CXCR4 com a diana terapèutica en càncer. En aquest context, el treball publicat ara a Materials Today Bio suposa un pas endavant en refinar el disseny d’aquests nanoconjugats i demostrar que l’estratègia de conjugació del fàrmac és determinant per maximitzar-ne l’eficàcia, fins i tot mantenint la mateixa diana terapèutica.

«Aquest estudi no només confirma que CXCR4 és una diana molt potent, sinó que demostra que optimitzar com s’entrega el fàrmac ens permet obtenir més efecte amb menys dosi, que és un dels grans objectius de l’oncologia de precisió», afegeix el Dr. Unzueta.

En conjunt, el treball situa l’estratègia de conjugació com un element central en el disseny de teràpies oncològiques de precisió i reforça el potencial de les nanomedicines proteiques multivalents com una alternativa prometedora a les teràpies dirigides convencionals. Els autors confien que aquests avenços serveixin de base per a futures optimitzacions i estudis preclínics orientats a la seva aplicació clínica, amb l’objectiu final d’oferir tractaments més eficaços, selectius i segurs per als pacients amb càncer.

Article de referència:

Rueda A, Garcia-Leon A, Arena LA, Mendoza JI, Aviñó A, Fabrega C, Eritja R, Paez D, Alba-Castellon L, Vazquez E, Villaverde A, Mangues R, Casanova I, Unzueta U. Conjugation strategy shapes antitumor efficacy and enables dose-sparing in non-antibody protein nanoconjugates. Mater Today Bio 2026;36:102698. https://doi.org/10.1016/j.mtbio.2025.102698

L’Agencia Estatal de Investigación (AEI) ha concedit un ajut Juan de la Cierva al Dr. Gerard Muñoz Pujol, que desenvoluparà la seva activitat científica a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) dins del grup de Síndromes de reparació de l’ADN i predisposició al càncer, dirigit pel Dr. Jordi Surrallés. El finançament permetrà consolidar la seva etapa postdoctoral i reforçar una línia de recerca centrada en l’aplicació de tecnologies de medicina genòmica avançada per millorar el diagnòstic i la caracterització molecular de malalties genètiques hereditàries.

L’ajut Juan de la Cierva és una de les convocatòries més rellevants del sistema espanyol d’R+D+I per afavorir la incorporació de doctors joves amb trajectòries científiques destacades a grups de recerca d’excel·lència. La seva concessió reconeix tant el perfil investigador del candidat com la capacitat científica i formativa de l’entorn receptor, i contribueix a reforçar el paper de centres com l’IR Sant Pau en la generació de coneixement biomèdic d’alt impacte.

En el marc d’aquest ajut, el Dr. Gerard Muñoz Pujol desenvoluparà projectes centrats en l’anàlisi integrada de dades genòmiques i transcriptòmiques i en la validació funcional de variants genètiques de significat incert, mitjançant estratègies basades en biologia molecular i edició gènica. Aquestes aproximacions són especialment rellevants en l’àmbit de les malalties minoritàries i les síndromes de predisposició al càncer, on la correcta interpretació de variants genètiques continua essent un dels principals reptes diagnòstics i un element clau per avançar cap a una medicina de precisió.

Amb aquest nou ajut Juan de la Cierva, l’IR Sant Pau reforça el seu compromís amb la captació i consolidació de talent investigador i amb l’impuls de línies estratègiques en medicina genòmica i de precisió, amb un impacte directe en la millora del diagnòstic i l’abordatge de les malalties genètiques hereditàries.

Les malalties minoritàries plantegen un dels reptes més grans per a la recerca biomèdica actual. La seva baixa prevalença individual, l’heterogeneïtat clínica i la complexitat molecular que les caracteritza dificulten el diagnòstic precoç i limiten el desenvolupament de tractaments específics. Tot i que cadascuna afecta un nombre reduït de persones, en conjunt el seu impacte és considerable: s’estima que existeixen més de 7.000 malalties minoritàries descrites i que, globalment, afecten entre el 6 % i el 8 % de la població, cosa que equival a més de 300 milions de persones a tot el món.

Davant d’aquest escenari, l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha situat la recerca en malalties minoritàries com una prioritat estratègica. A través del Programa en Medicina Genòmica i Malalties Rares, el centre integra 18 grups de recerca i reuneix més de 300 investigadors i tècnics que treballen de manera coordinada per millorar el diagnòstic, comprendre les bases moleculars d’aquestes patologies i avançar cap a abordatges terapèutics més personalitzats, connectant la recerca bàsica amb la pràctica clínica. Aquest programa ha publicat més de 2.000 articles científics i revisions des del 2018, posicionant l’IR Sant Pau com un dels centres més actius en aquest àmbit.

L’IR Sant Pau és, a més, la institució espanyola amb més representació al Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), amb cinc grups finançats per l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII). Aquesta presència reforça el paper de Sant Pau com a centre líder en la recerca translacional, facilitant la transferència de coneixement del laboratori a la pràctica clínica.

El centre també està plenament compromès amb la medicina personalitzada i de precisió, un enfocament que permet adaptar els tractaments a les característiques genètiques individuals dels pacients. En aquest sentit, participa en el projecte IMPaCT (Infraestructura de Medicina de Precisió Associada a la Ciència i la Tecnologia), amb tres iniciatives clau:

• IMPaCT-GENÒMICA, liderat pel Dr. Jordi Surrallés, amb l’objectiu d’implementar la genòmica en el sistema sanitari per millorar el diagnòstic i el tractament de malalties rares.
• IMPaCT-VUSCAN, també liderat pel Dr. Jordi Surrallés, un projecte destinat a determinar la causa genètica de predisposició al càncer en famílies amb diversos casos del mateix tumor.
• IMPaCT-Data, dirigit pel Dr. José Manuel Soria, que treballa en la gestió i l’anàlisi massiva de dades per optimitzar la recerca i la presa de decisions clíniques.

Resultats recents que impulsen el coneixement i el diagnòstic

En els darrers mesos, l’IR Sant Pau ha contribuït a generar nous coneixements en malalties minoritàries amb repercussió directa en el diagnòstic, l’estandardització clínica i la comprensió dels seus mecanismes biològics. Aquests avenços s’han materialitzat tant en iniciatives orientades a unificar criteris assistencials com en estudis que aprofundeixen en aspectes encara poc explorats d’aquestes patologies.

En aquest context, la publicació de la primera guia clínica europea per a la síndrome d’Alport ha permès establir criteris diagnòstics i genètics consensuats, així com recomanacions estructurades per al seguiment dels pacients. Aquest marc comú facilita una atenció més homogènia en l’àmbit europeu i reforça la presa de decisions clíniques basades en l’evidència en aquesta malaltia renal genètica de baixa prevalença.

En l’àmbit de les malalties genètiques multisistèmiques, un estudi en adults amb complex d’esclerosi tuberosa ha analitzat la càrrega de símptomes neuropsiquiàtrics no tractats en l’edat adulta. Els resultats han posat de manifest la persistència de necessitats clíniques no cobertes i han subratllat la importància de mantenir un abordatge integral i continuat que combini l’atenció neurològica, psiquiàtrica i psicosocial al llarg del temps.

La recerca també ha avançat en la comprensió dels mecanismes fisiopatològics de determinades malalties rares. Una revisió científica centrada en el paper de l’oxitocina en l’hipopituïtarisme ha ampliat la perspectiva sobre aquest trastorn endocrinològic poc freqüent, destacant possibles implicacions d’aquesta neurohormona més enllà del dèficit hormonal clàssic i obrint noves vies per a futures investigacions clíniques.

De manera paral·lela, una revisió dedicada a les neuropaties autoimmunes primàries ha aprofundit en els processos immunològics implicats en aquestes patologies del sistema nerviós perifèric, analitzant com la interacció entre autoanticossos, cèl·lules immunes i estructures nervioses pot condicionar l’evolució de la malaltia i orientar el desenvolupament d’estratègies terapèutiques dirigides.

Finalment, l’aplicació de tècniques avançades de ressonància magnètica ha permès millorar la identificació de parkinsonismes atípics com la paràlisi supranuclear progressiva i la degeneració corticobasal. Aquestes taupaties minoritàries presenten sovint símptomes superposats amb altres malalties neurodegeneratives més prevalents, fet que en dificulta el diagnòstic precoç. La incorporació de biomarcadors d’imatge més precisos contribueix a una caracterització clínica més objectiva i a la reducció dels retards diagnòstics.

Línies de recerca i projectes en desenvolupament

Juntament amb els avenços ja publicats, l’IR Sant Pau manté actives diverses línies de recerca orientades a aprofundir en el coneixement de malalties minoritàries i a generar noves oportunitats diagnòstiques i terapèutiques. Aquestes iniciatives combinen recerca bàsica, aproximacions translacionals i suport competitiu que permet consolidar equips i dedicar temps específic a patologies de baixa prevalença.

En aquest marc s’inscriu el projecte centrat en l’anèmia de Fanconi, una malaltia hereditària rara caracteritzada per alteracions en els mecanismes de reparació de l’ADN i una elevada predisposició al desenvolupament de càncer, sobretot el càncer oral. La recerca analitza els processos d’inestabilitat genòmica associats a la malaltia i aprofundeix en la caracterització funcional de variants genètiques, amb l’objectiu de comprendre amb més precisió els mecanismes biològics implicats i el seu impacte en l’evolució clínica. Els recercadors estan actualment duent a terme el primer assaig clínic mai fet fins ara per trobar un tractament contra el càncer orla en aquests pacients.

També en l’àmbit de les malalties cerebrovasculars genètiques, el projecte CADASIMUS desenvolupa una estratègia de reposicionament farmacològic en el CADASIL, una arteriopatia cerebral hereditària rara vinculada a alteracions en el gen NOTCH3. La iniciativa avalua fàrmacs ja disponibles per determinar-ne la potencial capacitat d’intervenir en els mecanismes implicats en la malaltia, amb la finalitat d’explorar noves opcions terapèutiques en una patologia que actualment no disposa de tractaments específics modificadors del curs clínic.

En el terreny del diagnòstic, un altre projecte en marxa se centra en la identificació i validació de biomarcadors plasmàtics i d’imatge per al diagnòstic de les taupaties 4R, un grup de trastorns neurodegeneratius poc freqüents que inclou entitats com la paràlisi supranuclear progressiva i la degeneració corticobasal. Aquestes malalties presenten importants dificultats diagnòstiques, especialment en fases inicials, a causa de la superposició de símptomes amb altres patologies més prevalents. El desenvolupament de marcadors biològics específics busca millorar la precisió i l’objectivitat del diagnòstic, facilitant una identificació més precoç i diferenciada.

Així mateix, una ajuda d’intensificació investigadora permet reforçar la línia de treball centrada en l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia neurodegenerativa minoritària d’elevada complexitat clínica. Aquest suport facilita una dedicació més elevada a la recerca clínica i biomolecular en ELA, consolidant una línia orientada a aprofundir en els mecanismes implicats en la malaltia i a avançar en la seva caracterització diagnòstica i pronòstica.

De manera complementària, les ajudes d’intensificació també contribueixen a impulsar línies de recerca en l’àmbit de les endocrinopaties rares, en connexió amb l’entorn de les xarxes europees de referència com Endo-ERN. Aquest reforç de la dedicació investigadora permet avançar en l’estudi de trastorns hormonals poc freqüents i consolidar una activitat científica sostinguda en patologies que requereixen alta especialització i continuïtat per millorar-ne l’abordatge clínic.

En conjunt, aquestes línies actives reflecteixen una estratègia de recerca sostinguda que aborda les malalties minoritàries des de diferents nivells —molecular, diagnòstic i terapèutic— i que permet millorar de manera progressiva la precisió en el seu abordatge clínic.

Perspectiva global i futur de la recerca en malalties minoritàries

Aquestes línies en desenvolupament, juntament amb els resultats ja obtinguts, configuren un model de recerca sostingut i estructurat que aborda les malalties minoritàries des de múltiples perspectives: clínica, molecular i tecnològica. La combinació d’estudis mecanístics, eines diagnòstiques avançades i projectes translacionals permet avançar de manera progressiva cap a una precisió més elevada en la caracterització d’aquestes patologies i en la identificació de noves oportunitats terapèutiques.

En un àmbit marcat per la complexitat i la baixa prevalença individual de cada malaltia, l’avenç depèn de la continuïtat, l’especialització i la capacitat d’integrar coneixement divers. Des d’aquest enfocament transversal, l’IR Sant Pau contribueix a transformar de manera progressiva el diagnòstic i el tractament de les malalties minoritàries, alineant recerca i pràctica clínica per donar resposta a un repte que, tot i ser individualment poc freqüent, té un impacte col·lectiu de gran magnitud.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha rebut una ajuda de la convocatòria estatal «Proyectos Prueba de Concepto 2025», impulsada pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats a través de l’Agencia Estatal de Investigación (AEI), per avançar en el desenvolupament de Fanconinib, el primer inhibidor específic dissenyat per bloquejar la via de reparació de l’ADN FA/BRCA, una diana emergent en oncologia de precisió amb un alt potencial terapèutic. El projecte, liderat pel Dr. Jordi Surrallés, cap de grup de Síndromes de reparació del DNA i predisposició al càncer, ha estat finançat amb un total de 278.300 euros.

Molts fàrmacs antitumorals àmpliament utilitzats com el cisplatí actuen provocant un dany especialment tòxic per a les cèl·lules tumorals: els enllaços creuats intercadena de l’ADN. La via FA/BRCA té un paper essencial en la reparació d’aquest tipus de dany. La seva activació s’associa estretament amb la resistència a la quimioteràpia en diversos tumors, mentre que la seva inhibició selectiva pot esdevenir una alternativa més dirigida i menys tòxica que els tractaments actuals. A més, aquesta via presenta interaccions de letalitat sintètica, un fenomen pel qual dues alteracions que per separat no són letals sí que ho són quan coexisteixen. En oncologia, la letalitat sintètica ocorre quan una cèl·lula cancerosa amb una determinada mutació perd la capacitat de sobreviure si s’inhibeix un segon gen o via compensatòria. En el context del càncer, això significa que els tumors amb mutacions en diversos gens depenen de manera crítica de la via de reparació FA/BRCA per sobreviure; bloquejar-la pot eliminar selectivament aquestes cèl·lules tumorals vulnerables sense afectar el teixit sa, obrint la porta a teràpies altament específiques i amb menys efectes secundaris.

En els darrers anys, l’equip del Dr. Surrallés ha identificat i optimitzat diverses molècules químiques capaces de bloquejar la via FA/BRCA de reparació de l’ADN. Aquestes molècules reprodueixen un fenotip similar al que tenen cèl·lules de pacients afectats de l’anèmia de Fanconi: fragilitat cromosòmica, sensibilització al cisplatí i una toxicitat especialment elevada en cèl·lules tumorals amb mutacions en gens letals sintètics, fet que confirma el seu potencial com a fàrmacs dirigits.

Amb aquesta nova ajuda, l’IR Sant Pau durà a terme una fase decisiva del desenvolupament del projecte. L’equip realitzarà noves optimitzacions de les molècules, generarà línies cel·lulars mutants en gens letals sintètics mitjançant CRISPR/Cas9 i validarà l’eficàcia de l’inhibidor tant en models tumorals cel·lulars com en ratolins immunodeficients amb tumors derivats de pacients (PDX). Aquests estudis permetran seleccionar les molècules més prometedores i preparar-ne la protecció mitjançant una patent en col·laboració de l’IR Sant Pau amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Per al Dr. Surrallés, aquest projecte representa un pas endavant en les teràpies de precisió. «Fa anys que estudiem la via FA/BRCA i ara estem en disposició de desenvolupar el primer inhibidor específic d’aquesta ruta. Validar Fanconinib ens permetria obrir una nova via terapèutica per a tumors resistents i amb poques opcions de tractament». El Dr. Surrallés subratlla també la vocació translacional de l’IR Sant Pau. «La nostra experiència traslladant descobriments del laboratori a la clínica, incloent-hi assaigs clínics internacionals i designacions de medicament orfe per part de l’Agència Europea de Medicaments, demostra que som capaços de portar la innovació fins al pacient. Volem que Fanconinib segueixi aquest mateix camí».

El potencial d’impacte és elevat. S’estima que més de 300.000 pacients anuals a Europa i als Estats Units presenten mutacions relacionades amb la letalitat sintètica de la via FA/BRCA.; A aquests s’hi afegeixen els pacients que podrien beneficiar-se d’una sensibilitat més elevada a la quimioteràpia o d’estratègies de combinació amb immunoteràpia. L’interès creixent de diverses companyies farmacèutiques en teràpies dirigides contra vies de reparació del DNA reforça l’atractiu clínic i industrial del projecte.

Amb aquesta ajuda, l’IR Sant Pau consolida la seva posició com a centre de referència internacional en la recerca de mecanismes de reparació del DNA i en el desenvolupament de noves estratègies terapèutiques, reforçant el compromís del centre amb la innovació biomèdica i el progrés en el tractament del càncer.

La preeclàmpsia és una complicació de l’embaràs àmpliament coneguda pel seu impacte immediat sobre la salut materna i fetal. Tanmateix, l’evidència científica acumulada en els darrers anys ha demostrat que la preeclàmpsia s’associa també a més risc cardiovascular a llarg termini en les dones que l’han patit. Malgrat això, els mecanismes que expliquen aquest augment del risc continuen sense estar completament definits.

Dos treballs recents, duts a terme en el grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), analitzen com la preeclàmpsia i el desequilibri angiogènic durant l’embaràs es vinculen a canvis persistents del sistema cardiovascular i renal femení diversos anys després del part.

«En aquests treballs hem volgut analitzar què passa amb la salut cardiovascular de les dones diversos anys després d’un embaràs complicat», explica el Dr. Pablo García Manau, investigador del grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau i autor corresponent d’ambdós articles. «Fins ara sabíem que existia un risc més elevat a llarg termini, però faltaven dades que ajudessin a entendre quins canvis persisteixen i en quins òrgans».

L’embaràs com a prova d’esforç cardiovascular

Està ben establert que les dones que han tingut preeclàmpsia presenten, a llarg termini, un risc més gran d’hipertensió arterial, trombosi, diabetis, malaltia renal i esdeveniments cardiovasculars. L’evidència científica disponible mostra que aquest increment del risc es manté durant dècades i que la preeclàmpsia té un valor pronòstic propi en la salut futura de la dona. De fet, anàlisis epidemiològiques prèvies han estimat que cada episodi de preeclàmpsia pot associar-se a una reducció aproximada de tres anys en l’esperança de vida.

Un dels elements clau en la fisiopatologia de la preeclàmpsia és el desequilibri angiogènic, una alteració de dos factors que poden alterar la funció de l’endoteli i l’adaptació dels vasos sanguinis, detectable durant la gestació mitjançant el quocient sFlt-1/PlGF, fins i tot abans que apareguin els símptomes clínics. No obstant això, no totes les dones amb aquest perfil desenvolupen la malaltia.

«L’embaràs és una autèntica prova d’esforç per al sistema cardiovascular de la dona», explica el Dr. Pablo García Manau. «Davant un mateix estrès biològic, algunes desenvolupen clínica, com la preeclàmpsia, i d’altres no, la qual cosa indica que no totes parteixen del mateix punt de partida cardiovascular».

Des d’aquesta perspectiva, els dos treballs duts a terme a l’IR Sant Pau analitzen de manera complementària quins canvis persisteixen a mitjà termini després de l’embaràs, tant des del punt de vista funcional vascular com bioquímicament, amb l’objectiu d’avançar en la comprensió dels mecanismes subjacents a aquestes diferències.

Vasos més rígids entre tres i sis anys després del part

El primer dels articles, publicat a Acta Obstetricia et Gynecologica Scandinavica, va avaluar 354 dones entre tres i sis anys després del part. D’aquestes, 148 havien presentat preeclàmpsia o restricció del creixement fetal associada a insuficiència placentària, mentre que 206 no tenien antecedents d’aquestes complicacions. En un subgrup de 249 participants es disposava, a més, de la determinació del quocient sFlt-1/PlGF durant la gestació.

Durant el seguiment postpart es va dur a terme una avaluació vascular no invasiva que va incloure el Doppler de l’artèria oftàlmica en ambdós ulls i la mesura del gruix íntima-medi carotidi. En el Doppler oftàlmic es va analitzar l’OA-PSV ratio, un paràmetre que reflecteix la resistència vascular perifèrica i permet avaluar de manera indirecta l’elasticitat arterial.

«L’artèria oftàlmica ens permet obtenir una mesura funcional del sistema vascular, és a dir, de com responen els vasos al batec del cor», assenyala el Dr. Pablo García Manau.

Les dades van mostrar que les dones amb antecedents d’insuficiència placentària presentaven valors significativament més elevats de la ràtio entre els dos pics sistòlics, cosa que indica més resistència vascular persistent anys després de l’embaràs. Aquesta diferència va ser especialment evident en aquelles que havien desenvolupat preeclàmpsia i, dins d’aquest grup, en les que, a més, havien presentat un desequilibri angiogènic durant la gestació.

En l’anàlisi combinada, l’augment de l’OA-PSV ràtio va ser significatiu únicament en el grup que reunia ambdós factors —preeclàmpsia clínica i desequilibri angiogènic—, mentre que no es van observar diferències rellevants en les dones amb desequilibri angiogènic aïllat sense expressió clínica.

Per contra, no es van observar diferències significatives en el gruix íntima-medi carotidi entre els diferents grups de dones, ni en funció dels antecedents obstètrics ni del perfil angiogènic durant la gestació. Aquest paràmetre mesura el gruix de les capes internes de la paret de l’artèria caròtida i s’utilitza de manera habitual com a marcador estructural de dany vascular i de risc cardiovascular a llarg termini.

«El gruix íntima-medi carotidi sol reflectir canvis que apareixen amb el pas del temps», explica el Dr. Pablo García Manau. «Que no trobem diferències als tres o sis anys del part indica que, en aquesta fase, les alteracions associades a la preeclàmpsia encara no es manifesten com a canvis estructurals, sinó abans funcionalment, en la manera com els vasos s’adapten al flux sanguini».

Cor i ronyó: empremtes biològiques diferents segons l’evolució clínica

El segon treball, publicat al Journal of Clinical Medicine, va analitzar el perfil bioquímic, metabòlic i cardiovascular de 363 dones avaluades també entre tres i sis anys després del part, de les quals 113 havien presentat preeclàmpsia. Es van examinar múltiples paràmetres en sang i orina, inclosos biomarcadors cardiovasculars com la troponina T ultrasensible (hs-TnT) i el NT-proBNP, així com indicadors de funció renal.

Els resultats van mostrar que les dones amb antecedent de preeclàmpsia presentaven concentracions lleugerament més elevades d’hs-TnT, indicatives d’estrès cardíac subclínic, en comparació amb aquelles sense preeclàmpsia prèvia. Tot i que aquests valors se situaven dins de rangs considerats normals i no tenien rellevància clínica directa, la diferència va ser estadísticament significativa.

En canvi, en analitzar els resultats segons el perfil angiogènic durant la gestació, independentment de l’aparició o no de preeclàmpsia clínica, es va identificar un patró diferent. Les dones amb un quocient sFlt-1/PlGF ≥38 durant l’embaràs presentaven en el seguiment valors lleugerament superiors de proteïnúria, potassi i lactat deshidrogenasa (LDH), juntament amb un recompte leucocitari una mica inferior.

Aquestes variacions van ser més evidents com més elevat era el grau de desequilibri angiogènic durant la gestació, especialment en el cas de la proteïnúria, que va mostrar una relació positiva amb el valor del quocient sFlt-1/PlGF.

«En les dones amb desequilibri angiogènic que no arriben a desenvolupar preeclàmpsia clínica, el cor no sembla veure’s afectat, però sí que detectem canvis subtils en l’àmbit renal», assenyala el Dr. Pablo García Manau. «El ronyó és un òrgan molt dependent de l’endoteli i especialment sensible a aquest tipus d’alteracions».

No es van observar diferències significatives en altres biomarcadors cardiovasculars, com el NT-proBNP, fet que concorda amb el fet que les dones avaluades no presentaven insuficiència cardíaca ni malaltia cardiovascular manifesta en el moment del seguiment.

Cap a un seguiment més precís de la salut cardiovascular femenina

En conjunt, ambdós treballs suggereixen que la disfunció placentària durant l’embaràs pot associar-se a canvis persistents a mitjà termini, tant funcionalment com bioquímic, i que aquestes manifestacions no són homogènies en totes les dones.

«La preeclàmpsia no només posa de manifest una vulnerabilitat prèvia, sinó que, a més, empitjora el pronòstic cardiovascular d’aquestes dones», conclou el Dr. Pablo García Manau. «Però també observem que les que no desenvolupen la malaltia clínica no estan completament lliures de risc».

Aquests resultats s’emmarquen en l’estudi CARDIOMOM (Cardiovascular Risk Assessment in Young Women After Index Pregnancy with and without Placental Complications), un projecte de l’IR Sant Pau que segueix de manera prospectiva la salut cardiovascular de dones després d’un embaràs amb complicacions placentàries i sense, amb l’objectiu d’identificar marcadors precoços de risc i millorar les estratègies de seguiment i prevenció en el postpart.

«Les eines actuals d’estimació del risc cardiovascular s’han desenvolupat fonamentalment a partir de dades obtingudes en homes», explica el Dr. Pablo García Manau. «El nostre objectiu amb CARDIOMOM és generar coneixement específic en salut cardiovascular femenina que permeti avançar cap a estratègies de seguiment i prevenció més ajustades a la realitat de les dones».

Articles de referència:

1. Garcia-Manau P, Platero J, Costa N, Garcia Z, Garrido-Giménez C, Pellicer C, Ullmo J, Nan M, Mora J, Garcia-Osuna A, Sánchez-Garcia O, Jordi M, Choliz M, Cruz-Lemini M, Trilla C, Dominguez-Gallardo C, Llurba E. Ophthalmic artery Doppler and carotid intima-media thickness 3-6 years postpartum in women with and without a history of placental insufficiency. Acta Obstet Gynecol Scand 2026;105:94–104. https://doi.org/10.1111/aogs.70059.
2. Costa N, Platero J, Garcia-Manau P, Sanchez-Garcia O, Pellicer C, Jordi M, Garcia Z, Garrido-Gimenez C, Ullmo J, Nan M, Mora J, Garcia-Osuna A, Choliz M, Cruz-Lemini M, Del Carmen Medina M, Llurba E. Long-term biochemical and cardiovascular profiles 3-6 years after preeclampsia: Impact of angiogenic imbalance during pregnancy. J Clin Med 2025;14:8389. https://doi.org/10.3390/jcm14238389.

Un assaig clínic internacional amb seguiment a tres anys, els resultats del qual han estat publicats a JAMA Dermatology, aporta nova evidència sobre l’evolució a llarg termini de pacients amb psoriasi en placa moderada a greu tractats amb bimekizumab. La Dra. Anna López-Ferrer, investigadora del grup de Dermatologia de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i membre del Servei de Dermatologia de l’Hospital de Sant Pau, figura com a coautora d’aquesta anàlisi, centrada específicament en els resultats reportats pels mateixos pacients.

La psoriasi és una malaltia inflamatòria crònica de base immunomediada que pot tenir un impacte significatiu en la qualitat de vida. Més enllà de les lesions cutànies visibles, símptomes com la picor, el dolor o la descamació influeixen de manera directa en el benestar físic, emocional i social. En aquest context, la incorporació de mesures centrades en el pacient en els assaigs clínics s’ha convertit en un element clau per avaluar el benefici terapèutic de manera integral.

Resultats centrats en el pacient després de tres anys de seguiment

L’estudi BE RADIANT és un assaig de fase 3b multicèntric internacional que va incloure una extensió oberta fins a completar tres anys de seguiment. El treball publicat analitza els anomenats patient-reported outcomes (PROs), és a dir, els resultats comunicats directament pels pacients mitjançant instruments validats que mesuren símptomes i qualitat de vida relacionada amb la salut.

Les dades mostren que les millores observades durant les fases inicials del tractament es mantenen de manera sostinguda al llarg del temps. En particular, es van registrar reduccions persistents en símptomes com la picor i el dolor, així com millores rellevants en els qüestionaris de qualitat de vida dermatològica. Aquesta informació resulta especialment rellevant en una patologia crònica que requereix tractaments prolongats i en la qual la percepció del pacient constitueix un component essencial de l’avaluació terapèutica.

«Disposar de dades a tres anys amb mesures centrades en el pacient és especialment rellevant en una malaltia crònica com la psoriasi. Aquests resultats ens permeten valorar no només la resposta clínica, sinó també l’impacte real del tractament en la qualitat de vida dels pacients a llarg termini», assenyala la Dra. Anna López-Ferrer.

 Recerca clínica col·laborativa

La publicació en una revista internacional de referència com JAMA Dermatology subratlla la rellevància científica de l’assaig i la importància d’integrar variables clíniques i resultats reportats pels pacients en el disseny d’estudis a llarg termini. Per a l’IR Sant Pau, aquest tipus de treballs contribueix a reforçar la recerca clínica en malalties inflamatòries i a avançar cap a una avaluació terapèutica més completa i centrada en l’experiència del pacient.

La participació en estudis multicèntrics internacionals permet consolidar l’experiència de l’equip en assaigs clínics i en la valoració rigorosa de noves estratègies terapèutiques en psoriasi, en línia amb el compromís de l’IR Sant Pau amb la recerca clínica de qualitat.

Article de referència:

Augustin M, Feldman SR, Warren RB, Armstrong A, Vender R, López-Ferrer A, Dawe WH, Lambert J, Szilagyi B, Hoepken B, Warham R, Gottlieb AB. Three-year Patient-reported Outcomes from bimekizumab for plaque psoriasis: The BE RADIANT randomized clinical trial with open-label extension. JAMA Dermatol 2026. https://doi.org/10.1001/jamadermatol.2025.6055

Els experts coincideixen que avui estem molt més a prop de vèncer l’Alzheimer, que vivim un canvi de paradigma històric. Encara no hi ha una cura, però és el primer cop que s’ha aconseguit alentir el curs de la malaltia gràcies a un punt d’inflexió: la nova generació de medicaments que eliminen la proteïna beta-amiloide que s’acumula al cervell dels pacients i frenen la progressió de l’Alzheimer en un 30%. També destaquen els biomarcadors plasmàtics com a una revolució en el diagnòstic en totes les fases de la malaltia amb una analítica de sang. I llancen un missatge de salut pública a la societat: el 45% dels casos de demència podrien prevenir-se o retardar-se intervenint sobre 14 factors de risc modificables. Són algunes conclusions destacades de la recent trobada que ha celebrat el 20è aniversari de la Unitat de Memòria (UM) de l’Hospital de Sant Pau, que ha reunit a experts mundials, pacients i familiars.

«Tenim biomarcadors molt robustos que permeten un diagnòstic molt precís, fàrmacs que modifiquen la progressió de la malaltia, 130 medicaments més que estan en fase d’estudi i que amplien el ventall d’estratègies, incloent-hi aproximacions centrades en la inflamació i la protecció sinàptica… Cada dia podem i hem d’obrir una porta més en la lluita contra l’Alzheimer i estic convençuda que acabarem derrotant aquesta malaltia neurodegenerativa», ha destacat la prestigiosa neuròloga Teresa Gómez-Isla, cap de la Divisió de Trastorns de la Memòria al Mass General Brigham (Massachusetts General Hospital) i professora de Neurologia de la Facultat de Medicina de Harvard (EUA), qui també va formar part de la UM de Sant Pau durant els seus inicis.

«El 2026 comença el segle XXI en Alzheimer», ha afirmat el Dr. Juan Fortea, actual director de la UM. «Aquests nous fàrmacs suposen un canvi radical i són només el primer pas d’un futur que tenim motius per veure amb molt optimisme». El Dr. Alberto Lleó, director del Servei de Neurologia de Sant Pau, ha dit que «veurem molts tractaments que coexistiran». I que aquests canvis «comporten un repte important: un nou maneig del pacient, que requereix un seguiment molt més estret. Calen noves infraestructures d’espais, personal i tecnologia». I ha destacat que Sant Pau «està molt ben posicionat per continuar sent líder mundial en aquest àmbit». 

El Dr. Adrià Comella, director de l’Hospital de Sant Pau, ha afirmat a l’inici de l’acte que «el nostre centre és capdavanter i pioner en aquest àmbit, sempre mirant en clau de sistema i d’aportacions i col·laboracions amb altres entitats. La Unitat de Memòria n’és un bon exemple».  Per la seva banda, el Dr. Jordi Surrallés, director de l’IR Sant Pau ha posat en relleu «el nostre lideratge mundial en la recerca de l’Alzheimer i de les formes genètiques d’aquesta malaltia i estem duent a terme una intensa tasca en la identificació de biomarcadors».  

Un avenç decisiu: els biomarcadors plasmàtics

La Dra. Gómez-Isla, amb una extensa trajectòria clínica, investigadora i docent, qui va tenir com a pacient l’exalcalde de Barcelona Pasqual Maragall, estudia els canvis cerebrals associats a l’envelliment especialment en les primeres fases de l’Alzheimer, els mecanismes de resiliència cerebral i la validació de nous biomarcadors d’imatge per a la detecció i intervenció precoces de la patologia. Ha parlat d’aquests temes a “Alzheimer: decidint el futur de la memòria” i ha afirmat que «amb la UM va néixer una convicció: la ciència ha d’anar acompanyada de la cura dels pacients», tot recordant els inicis d’una trajectòria definida per la recerca translacional.

«Els biomarcadors d’imatge i plasmàtics han estat un avenç clau. Abans el diagnòstic definitiu només era possible amb l’anàlisi post mortem del cervell. Ara tenim eines que permeten identificar la malaltia en vida, com el biomarcador plasmàtic p-tau217, que ha demostrat una gran capacitat per discriminar l’Alzheimer d’altres malalties neurodegeneratives, superant fins i tot altres biomarcadors sanguinis i de ressonància magnètica. Aquests mètodes, senzills i no invasius, obren la porta a una detecció fiable i més accessible».

Un altre avenç són els fàrmacs recentment aprovats. Al Massachusetts General Hospital han analitzat les dades dels 2 primers anys de tractament: «cal veure com es traduirà el benefici observat en els assajos en el dia a dia dels pacients, però aquests avenços són un raig d’esperança per als pacients i les famílies». Ha afegit que «mesurar els beneficis en cada pacient no és fàcil, perquè cadascun és diferent i les patologies concomitants dificulten entendre com progressa l’Alzheimer i avaluar l’eficàcia d’aquests tractaments».

També ha repassat algunes fites importants en la recerca de l’Alzheimer, com l’evidència genètica. «Se sabia que el 90% dels casos d’Alzheimer apareixien en persones majors de seixanta anys, mentre que un 10% afectava pacients més joves, sovint per causes genètiques. Aquesta evidència va ser determinant per formular la hipòtesi de la cascada amiloide: primer s’acumula de manera anòmala la beta amiloide, després la proteïna tau i, finalment, es produeix una pèrdua progressiva de neurones i sinapsis que dona lloc als símptomes clínics».

També ha destacat un estudi pioner de 1996 demostrant una pèrdua neuronal marcada al còrtex entorrinal -clau per a la memòria i els records- des de fases molt inicials de la malaltia, desmentint la creença que l’envelliment comportava inevitablement una reducció generalitzada de neurones. «El cervell humà sa té uns 7 milions de neurones en aquesta regió. En pacients amb símptomes molt lleus d’Alzheimer s’observava una mort neuronal del 30%, que podia assolir un 70% en fases avançades. Això indicava que el dany cerebral començava molts anys abans dels primers símptomes i posaven de manifest la necessitat de diagnosticar la malaltia abans i millor». Avui sabem que l’amiloide cerebral pot començar a detectar-se fins quinze anys abans de la simptomatologia en determinats casos, definint una llarga fase silenciosa que representa la millor finestra terapèutica abans que la pèrdua neuronal sigui irreversible.

Sant Pau i la Unitat de Memòria, referent mundial en Alzheimer

L’Hospital de Sant Pau va crear el primer Servei de Neurologia d’Espanya el 1882. Des de llavors, ha continuat sent pioner en aquest àmbit, en assistència i recerca. El 2005 va crear la UM amb 4 membres: el Dr. Rafael Blesa, el Dr. Alberto Lleó, la Dra. Isabel Sala i la Dra. Gómez-Isla; ara són un equip interdisciplinari de 75 professionals. «A més, la Dra. Isabel Illa va ser clau en impulsar la recerca i el laboratori durant els primers anys», diu el Dr. Lleó.

Actualment, Sant Pau té un lloc clau en el panorama mundial de l’Alzheimer i la UM ha obtingut fa poc un CSUR en malalties minoritàries en adults que cursen amb trastorns cognitius. És el principal centre reclutador del món per a assajos clínics en aquesta malaltia, on destaca la Cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration), clau per al descobriment i validació de biomarcadors, i el projecte DABNI (Down Alzheimer Barcelona Neuroimaging Initiative) un estudi intensiu de biomarcadors en Alzheimer en adults amb síndrome de Down (SD). “Hem fet més de 1.000 visites clíniques a pacients de SD amb Alzheimer, sent amb diferència la cohort més gran del món en biomarcadors en SD”, ha explicat el Dr. Fortea. «Hem aconseguit reconceptualitzar la SD i el 2024 s’ha incorporat als criteris diagnòstics nord-americans». 

Tot això ha fet que sigui un referent per a altres entitats per establir col·laboracions. Clars exemples són el HUB Alzheimer Barcelona amb els 6 centres de referència a Barcelona; el Global Brain Health Institute (GBHI), coordinat per la Universitat de Califòrnia (EUA) i el Trinity College de Dublín per promoure la formació d’una xarxa de líders en salut cerebral; o el Brave-AD (Barcelona REsearch on APOE, Vascular risk and Eye in Alzheimer’s Disease, entre altres.

Actualment, la UM està duent a terme 28 assajos clínics en les principals molècules relacionades amb Alzheimer i és referent en biomarcadors. Destaca el descobriment d’una nova forma genètica de l’Alzheimer: concretament, que el fet de tenir 2 còpies del gen APOE4 causa la malaltia en el 95% dels casos -fins llavors es considerava un factor de risc, però ara se sap que pràcticament tothom qui ho tingui acabarà desenvolupant la malaltia. Entre el 2% i el 3% de la població i 1 de cada 5 persones amb demència tenen aquest gen duplicat. «Poder preveure qui tindrà la malaltia pot ser una dada molt útil per començar a tractar els pacients abans que presentin els primers símptomes», afirma el Dr. Fortea sobre l’estudi publicat a Nature Medicine.  

També un estudi publicat a JAMA Neurology que reforça el paper de l’anàlisi de sang en el futur del diagnòstic i seguiment de les demències i que demostra com el biomarcador p-tau217 en plasma té una precisió del 90-95%, comparable als biomarcadors en líquid cefalorraquidi, fins i tot en les fases més inicials de la malaltia, quan els símptomes encara no són evidents.

Conferència magistral a càrrec del Dr. Rafael Blesa, fundador de la UM

Amb el títol “Quatre dècades de recerca en la malaltia d’Alzheimer i el desenvolupament de les Unitats de Memòria a Catalunya”, el Dr. Rafael Blesa, neuròleg de reconeixement internacional en la recerca i l’estudi de l’Alzheimer, creador de la UM de Sant Pau i exdirector del Servei de Neurologia de Sant Pau, ha repassat les fites més importants de la història recent de l’Alzheimer, com els estudis sobre la genètica de la malaltia, la hipòtesi de cascada amiloide, l’aprovació dels primers fàrmacs per a tractar els símptomes, la creació de les associacions de familiars, programes pioners al món com PICOGEN, els protocols de diagnòstic, els avenços en neuroimatge i biomarcadors… i la creació de les unitats de memòria als hospitals de Catalunya.

Mirant al futur, ha afirmat que «hi haurà quelcom més que el tractament simptomàtic amb els nous fàrmacs recentment aprovats», i també que «cal continuar investigant la causa de la malaltia, perquè cap de les teràpies actuals pot curar-la». També «l’atenció interdisciplinària i orientada a polítiques socials, marcs com el PLADEMCAT que guien l’atenció integral, i l’educació a la població sobre els factors de risc modificables en el desenvolupament de l’Alzheimer».

Un estudi internacional liderat per investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) demostra que l’ús avançat de la ressonància magnètica (RM) permet identificar amb molta més precisió els pacients amb paràlisi supranuclear progressiva (PSP) i degeneració corticobasal (CBD), dos parkinsonismes atípics poc freqüents i clarament infradiagnosticats.

El treball, publicat a The Journal of Prevention of Alzheimer’s Disease, mostra que aquesta estratègia no només millora el diagnòstic en fases primerenques, sinó que també transforma el disseny dels assaigs clínics, fent-los més precisos i viables en malalties per a les quals actualment no existeix cap tractament modificador.

«Són malalties que provoquen problemes d’equilibri, caigudes, rigidesa o dificultats per parlar i moure’s. Molts pacients arriben inicialment a consulta com si tinguessin malaltia de Parkinson o simplement com a persones grans amb problemes de mobilitat», explica el Dr. Jesús García-Castro, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau i neuròleg de l’Hospital de Sant Pau, i primer autor de l’estudi. «Això fa que estiguin molt infradiagnosticades i que durant anys no hàgim sabut amb prou certesa quina malaltia tenia realment cada pacient».

Què són la PSP i la CBD i per què es confonen amb la malaltia de Parkinson

La PSP i la CBD formen part d’un grup de malalties neurodegeneratives conegudes com a taupaties, caracteritzades per l’acumulació anòmala al cervell de la proteïna tau, una proteïna essencial per al funcionament normal de les neurones.

Quan la tau es diposita de manera patològica, provoca un dany progressiu de diferents regions cerebrals. En la PSP i la CBD, aquest dany afecta especialment àrees relacionades amb el control del moviment, l’equilibri, la postura, la parla i algunes funcions cognitives, fet que explica que els seus símptomes inicials s’assemblin molt als de la malaltia de Parkinson.

A diferència de la malaltia d’Alzheimer —una altra taupatia ben coneguda—, la PSP i la CBD pertanyen al subgrup de les taupaties de quatre repeticions, amb característiques biològiques pròpies. Tanmateix, durant anys aquestes diferències no s’han pogut identificar amb claredat en vida, cosa que ha generat diagnòstics imprecisos i una important confusió clínica.

«Aquestes malalties estan, per dir-ho d’alguna manera, a mig camí entre l’Alzheimer i el Parkinson», assenyala el Dr. Ignacio Illán-Gala, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau i neuròleg de l’Hospital de Sant Pau, i autor sènior de l’estudi. «S’assemblen al Parkinson pels símptomes motors, però comparteixen amb l’Alzheimer el fet de ser causades per una patologia de la proteïna tau. El problema és que, fins ara, no teníem eines fiables per distingir-les bé».

Diagnòstics imprecisos i assaigs clínics que no funcionen

Durant anys, la manca d’eines diagnòstiques objectives ha estat un dels principals obstacles per al desenvolupament de tractaments en aquestes taupaties. La selecció de pacients per als assaigs clínics s’ha basat gairebé exclusivament en criteris clínics, especialment en fases inicials, quan els símptomes encara són poc específics i s’encavalquen entre diferents malalties.

Una mateixa síndrome clínica pot correspondre a patologies diferents, i una mateixa malaltia pot manifestar-se de formes molt diverses. Aquesta heterogeneïtat ha comportat que molts assaigs clínics incloguessin poblacions biològicament barrejades, reduint de manera dràstica la seva capacitat per detectar beneficis reals.

Aquest problema és especialment rellevant en la CBD, on una proporció significativa dels pacients presenta en realitat malaltia d’Alzheimer. Sense un filtratge adequat, les cohorts utilitzades en els assaigs queden contaminades des del punt de vista biològic, cosa que en limita de manera crítica la utilitat.

Com la ressonància magnètica permet diferenciar la PSP i la CBD

L’estudi demostra que la ressonància magnètica estructural pot cobrir una mancança històrica en aquestes taupaties: l’absència de biomarcadors fiables en vida que permetin identificar la patologia subjacent real quan els símptomes encara són poc específics.

A partir de l’anàlisi detallada de l’atròfia cerebral, els investigadors han desenvolupat models capaços d’estimar amb alta probabilitat si un pacient presenta PSP o CBD, fins i tot en fases molt inicials de la malaltia. «La ressonància té dues funcions fonamentals», explica el Dr. García-Castro. «D’una banda, ens ajuda a diagnosticar amb molta més seguretat en fases primerenques. I de l’altra, ens permet mesurar la progressió de la malaltia de manera objectiva».

La clau del treball és la identificació de signatures específiques de ressonància magnètica per a cada malaltia, basades en la combinació de canvis estructurals en diferents regions cerebrals. En la PSP, la signatura es caracteritza principalment per l’afectació d’estructures profundes del cervell, en especial el tronc encefàlic, juntament amb canvis més selectius en determinades àrees corticals. En la CBD, el patró és diferent i mostra una afectació més marcada de regions corticals, especialment vinculades al control motor i a la integració sensorial.

«Tot i que clínicament puguin semblar molt similars, cerebralment la PSP i la CBD danyen el cervell de manera diferent», assenyala el Dr. Illán-Gala. «Aquestes diferències queden reflectides en la ressonància magnètica i, en combinar-les en una signatura, podem distingir molt millor quina malaltia té cada pacient».

Assaigs clínics més petits, viables i amb impacte real per als pacients

A més de millorar la precisió diagnòstica, l’estudi demostra que la ressonància magnètica també es pot utilitzar com a eina de seguiment longitudinal en els assaigs clínics dirigits a aquestes taupaties. En emprar les signatures específiques de ressonància magnètica com a mesura objectiva de progressió de la malaltia, els investigadors mostren que és possible detectar canvis estructurals cerebrals amb molta més sensibilitat que amb les escales clíniques tradicionals.

En els dissenys clàssics basats en variables clíniques —com escales funcionals o de gravetat dels símptomes—, demostrar que un tractament modifica la progressió de la malaltia sol requerir intervals llargs de seguiment i mides mostral molt elevades, que a la pràctica poden situar-se en diversos centenars de pacients. Aquest enfocament resulta especialment problemàtic en malalties poc freqüents com la PSP i la CBD, on el reclutament és lent, costós i difícil de sostenir en el temps.

Les anàlisis fetes en l’estudi mostren que l’ús de la ressonància magnètica com a variable de resultat canvia de manera substancial aquest escenari. En el cas de la PSP, l’aplicació de signatures específiques de ressonància permetria reduir aproximadament en un 50 % el nombre de participants necessaris en un assaig clínic de dotze mesos, en comparació amb els dissenys basats exclusivament en escales clíniques. En la CBD, on l’heterogeneïtat clínica i diagnòstica és encara més gran, l’impacte és encara més marcat: l’ús d’aquestes mesures objectives podria suposar una reducció propera al 80–85 % de la mida mostral necessària per detectar un efecte terapèutic amb la mateixa potència estadística.

«Perquè una empresa o un consorci acadèmic aposti per un assaig clínic, aquest ha de ser viable», afegeix el Dr. Illán-Gala. «Si l’assaig requereix mil pacients, és pràcticament impossible. Però si es pot dur a terme amb un nombre raonable de persones ben seleccionades i amb mesures objectives de progressió, aleshores existeix una possibilitat real de demostrar si un tractament funciona».

En aquest context, els investigadors insisteixen que no es tracta únicament de malalties rares, sinó de patologies poc freqüents i clarament infradiagnosticades, per a les quals les limitacions metodològiques han estat fins ara una barrera clau tant per al desenvolupament terapèutic com per a l’arribada d’opcions reals als pacients.

Continuïtat de la recerca i noves línies amb el suport del PERIS

Aquesta línia de recerca té continuïtat directa en projectes actualment en marxa a l’IR Sant Pau. En la convocatòria 2025 del programa PERIS del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, el centre ha obtingut finançament per avançar en el diagnòstic precoç de les taupaties de quatre repeticions, entre les quals la PSP i la CBD, mitjançant la combinació de biomarcadors plasmàtics i tècniques d’imatge avançada.

Aquest projecte, liderat pel Dr. Illán-Gala, parteix dels resultats que ara publica l’estudi i té com a objectiu desplaçar el diagnòstic cap a fases mínimament simptomàtiques, quan és més probable que els futurs tractaments modificadors de la malaltia siguin eficaços.

«El nostre objectiu és arribar a una situació similar a la de l’Alzheimer, en què una combinació d’una anàlisi de sang i una ressonància magnètica permeti diagnosticar aquestes malalties en fases molt inicials i amb molta més seguretat», explica el Dr. García-Castro.

«Aquestes patologies estan molt més presents del que creiem, però no les sabem detectar bé», conclou el Dr. García-Castro. «Millorar el diagnòstic és el primer pas perquè aquests pacients, que avui no tenen cap opció terapèutica, puguin començar a tenir-ne».

Article de referència:

García-Castro J, VandeVrede L, Donohue MC, Vaqué-Alcázar L, Rubio-Guerra S, Selma-González J, Heuer HW, Morcillo-Nieto AO, Franquesa M, Dols-Icardo O, Bejanin A, Belbin O, Fortea J, Alcolea D, Carmona-Iragui M, Abdelnour C, Barroeta I, Santos-Santos M, Sánchez Saudinós MB, Sala I, Lleó A, Gorno-Tempini ML, Mandelli ML, Raman R, Wills A-MA, Barragan E, Litvan I, Boeve B, Dickerson B, Grossman M, Huey ED, Irwin DJ, Pantelyat A, Tartaglia C, Rojas JC, Boxer AL, Illán-Gala I, Four Repeat Tau Neuroimaging Initiative (4RTNI) and the AL108-231 Investigators. Potential role of MRI to optimize clinical trial design for progressive supranuclear palsy and corticobasal degeneration. J Prev Alzheimers Dis 2026;13:100486. https://doi.org/10.1016/j.tjpad.2026.100486

La segona edició de la Festa de la Dona i la Nena en la Ciència, organitzada aquest diumenge per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha tornat a convertir l’Àrea Panoràmica del Parc d’Atraccions Tibidabo en un espai de trobada entre ciència i ciutadania. Més de 4.000 persones s’hi han acostat al llarg de la jornada per acompanyar la Mariona, una nena de vuit anys apassionada per la ciència, en aquesta celebració emmarcada en el Dia Mundial de la Dona i la Nena en la Ciència.

Durant l’esdeveniment, les famílies han pogut gaudir de més de vint tallers i activitats educatives i participatives dutes a terme per professionals de l’IR Sant Pau, contribuint a crear consciència i impulsar un futur més inclusiu en l’àmbit científic. El projecte també destaca el paper de les dones en la ciència, posant en relleu exemples reals d’investigadores que comparteixen la seva experiència professional i personal amb l’objectiu de promoure la igualtat de gènere en aquest àmbit.

A l’IR Sant Pau, el compromís amb la igualtat de gènere es reflecteix també en l’estructura del seu personal investigador. Les dones representen el 65 % del personal investigador en les categories R2 i R3, el 67 % de les investigadores en etapa inicial i el 44 % de les persones que lideren grups de recerca. Així mateix, la presència femenina és majoritària en els equips de gestió i en les plataformes cientificotècniques, amb un 80 % i un 83 % respectivament. Aquestes dades evidencien una participació femenina sòlida en totes les etapes de la carrera científica.

El Dr. Jordi Surrallés, director de l’IR Sant Pau, ha valorat molt positivament la celebració d’aquesta segona edició. «Volem que les nenes i els nens vegin que la ciència és propera, apassionant i que també és un espai per a elles. Generar referents femenins des d’edats primerenques és clau per construir una recerca més diversa i més excel·lent», ha afirmat.

La consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Olga Pané, ha posat en relleu la importància d’iniciatives com aquesta per avançar cap a una ciència més inclusiva i equitativa. «És molt important mantenir l’esperit científic i esperonar les nostres nenes a continuar en l’àmbit de la ciència. Hem avançat molt, però encara no hem arribat on volem arribar. Necessitem més dones investigadores, més dones liderant equips i més dones en els espais de decisió. La ciència del futur ha de comptar amb el talent de totes, perquè només així serà una ciència millor i més justa».

La consellera també ha recordat que la presència femenina en la recerca ha crescut de manera significativa en els darrers anys, tot i que encara persisteixen desigualtats en els nivells de lideratge. «Avui ja superem el 50 % de dones en els estudis de doctorat i tres quartes parts dels professionals sanitaris són dones. Però aquesta mateixa representació encara no es reflecteix plenament a les cúpules directives. Per això és fonamental continuar promovent referents, trencar estereotips i defensar la ciència davant qualsevol forma de negacionisme».

Finalment, ha fet una crida col·lectiva a protegir i prestigiar la recerca científica com a motor de progrés social. «La ciència és una eina de protecció i de progrés. Hem de defensar-la i valorar-la, especialment davant dels discursos que la qüestionen. Jornades com aquesta no només inspiren vocacions, sinó que contribueixen a construir un futur més igualitari i més fort per al nostre país».

Una jornada amb moltes activitats

La jornada ha ofert una àmplia varietat de propostes dissenyades per apropar la ciència i la recerca a públics de totes les edats. Entre les activitats més destacades s’han inclòs tallers com El superpoder de la sang o Descobrim la base de la vida — L’ADN, on els participants han pogut aproximar-se de manera pràctica a conceptes fonamentals de la biomedicina.

Així mateix, s’han desenvolupat sessions com Viu la ciència fent experiments!, tallers sobre la influència del sexe i el gènere en la resposta als medicaments, i espais dedicats a entendre el funcionament del sistema respiratori, digestiu i cardiovascular. La proposta Vull tenir un supercor! ha posat el focus en la importància dels hàbits saludables des de la infància.

L’aprenentatge pràctic també ha tingut un paper protagonista amb el taller de reanimació cardiopulmonar (RCP), que ha permès a infants i adults familiaritzar-se amb maniobres bàsiques que poden salvar vides. Per al públic més jove, s’han organitzat activitats com El meu cos mola! i la sessió Com neixen els nadons?, abordant diferents aspectes del desenvolupament i la salut des d’una perspectiva científica i pedagògica.

La jornada ha comptat també amb l’espai El cos humà: un viatge en 3D, amb models tridimensionals que han permès explorar òrgans i sistemes de manera visual i interactiva, a més d’animacions científiques i activitats lúdiques per als més petits.

Els nens i nenes que havien completat les missions del projecte Mariona al llarg de l’any han pogut bescanviar les seves polseres per una calculadora personalitzada amb la imatge de la Mariona, obsequi de Casio, reforçant el caràcter experiencial i continuat de la iniciativa. En paraules del Dr. Jordi Surrallés, «iniciatives com aquesta formen part de la nostra responsabilitat com a institut de recerca: obrir les portes, compartir coneixement i contribuir activament a una societat més informada i igualitària».

El projecte de la Mariona

El projecte “Mariona investigadora” és una iniciativa educativa i de divulgació desenvolupada per l’IR Sant Pau. La Mariona és un personatge que simbolitza una nena de vuit anys apassionada per la ciència i la medicina, amb el propòsit d’inspirar nenes, nens i joves a explorar el món de la recerca científica. A aquesta edat, els vuit anys, és quan les nenes solen perdre l’interès per la ciència, a causa tant dels estereotips que encara persisteixen com de la manca de referents, una situació que aquest projecte busca pal·liar.

Ciència amb perspectiva de gènere

A l’IR Sant Pau s’impulsa constantment un diàleg amb la societat, alineat amb el seu pla de RRI i amb els seus objectius d’Educació Científica i Participació Ciutadana. Com a centre CERCA i com a Unitat de Cultura Científica i de la Innovació acreditada per la FECYT, el seu compromís per apropar la recerca a la societat és ferm. Com a únic institut de recerca català amb un programa de recerca transversal en gènere, l’IR Sant Pau és portaveu dels darrers avenços científics i posa de manifest la importància de la recerca amb perspectiva de gènere i del paper femení en la recerca i el futur de la ciència en femení.

Per la seva banda, el Parc d’Atraccions Tibidabo, conegut per la seva dedicació a projectes educatius i solidaris, col·labora amb diverses entitats per donar visibilitat a missions de gran impacte social. En aquest context, el parc és un espai idoni per donar a conèixer la tasca de l’IR entre les famílies.

En la celebració d’aquesta Festa de la Dona i la Nena en la Ciència també han participat diverses empreses. La segona edició de la Festa ha comptat amb la col·laboració de Casio, GAES Junior, Grupo Julià, Miniland i Tais Events. Així mateix, hi han participat DiR, Dansa Menchu Durán, el Centre Esportiu Municipal Guinardó i MODIband, contribuint al desenvolupament de diverses activitats durant la jornada.

Un estudi liderat pels equips d’Atenció Primària EAP Dreta de l’Eixample i EAP Sardenya, juntament amb l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), demostra que els pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) presenten més exacerbacions respiratòries i de més gravetat en períodes amb nivells elevats de contaminació ambiental. El treball ha estat desenvolupat per la Dra. Marta García, el Dr. Daniel Planchuelo, el Dr. Lluís Cuixart i el Dr. Carles Brotons, tots ells membres del grup de recerca en Atenció Primària.

Publicat a Revista Clínica de Medicina de Familia, compara un any d’alta contaminació (2017) amb un any de millor qualitat de l’aire (2021), un període marcat per les restriccions associades a la pandèmia de la COVID-19, que van comportar una reducció significativa del trànsit i de l’activitat urbana, i reforça la importància de les polítiques públiques orientades a reduir els contaminants atmosfèrics.

La contaminació de l’aire és un problema de salut pública de primer ordre i afecta de manera especial les persones amb malalties respiratòries cròniques. Tal com destaca el Dr. Lluís Cuixart, «les persones amb MPOC són especialment vulnerables a la contaminació ambiental, perquè qualsevol empitjorament de la qualitat de l’aire pot actuar com a desencadenant d’exacerbacions amb un impacte clínic rellevant».

En ciutats com Barcelona, l’exposició a contaminants com el diòxid de nitrogen i el material particulat fi s’ha associat de forma consistent amb un risc més elevat d’aguditzacions de la MPOC, un fenomen que aquest estudi analitza des d’una perspectiva clínica i assistencial.

Més exacerbacions i més gravetat en els anys amb pitjor qualitat de l’aire

L’estudi va incloure 150 pacients amb MPOC atesos en un centre d’Atenció Primària de Barcelona, distribuïts en dues cohorts equivalents. L’any 2017, amb nivells elevats de contaminació, el 41,3 % dels pacients va presentar almenys una exacerbació respiratòria, enfront del 25,3 % registrat el 2021, quan la qualitat de l’aire va millorar de manera notable.

A més de ser més freqüents, les exacerbacions també van ser més greus l’any amb més contaminació ambiental. El 2017 es va registrar un nombre més elevat de visites a urgències hospitalàries i d’ingressos hospitalaris, mentre que el 2021 la majoria de les exacerbacions es van poder resoldre en l’àmbit ambulatori.

Segons explica la Dra. Marta Garcia, investigadora principal de l’estudi, «els resultats mostren que no només augmenten les exacerbacions quan la qualitat de l’aire és pitjor, sinó que aquestes tendeixen a ser més greus i a requerir una atenció sanitària més complexa, amb l’impacte que això té tant per als pacients com per al sistema de salut».

El paper de les comorbiditats i el context de la pandèmia

L’anàlisi va tenir en compte diverses variables clíniques i demogràfiques, com l’edat, el tabaquisme, la funció pulmonar o les comorbiditats cardiovasculars. En aquest sentit, el Dr. Cuixart subratlla que «en pacients amb MPOC és fonamental interpretar els efectes de la contaminació tenint en compte les malalties associades, ja que patologies freqüents com la hipertensió arterial poden modular tant la freqüència com la gravetat de les exacerbacions».

En relació amb els esdeveniments cardiovasculars, l’estudi no va trobar diferències significatives en la seva incidència entre tots dos anys. No obstant això, sí que es va observar una tendència cap a episodis menys greus el 2021, amb una proporció més elevada de pacients atesos de forma ambulatòria. Els autors subratllen que aquests resultats s’han d’interpretar amb prudència, ja que la mida mostral no permet extreure conclusions fermes per a aquest desenllaç.

El context de la pandèmia de la COVID-19 el 2021 constitueix un altre factor a tenir en compte. Les restriccions de mobilitat, l’ús generalitzat de mascaretes i la reducció de les infeccions respiratòries no COVID podrien haver contribuït, almenys en part, a la menor incidència d’exacerbacions observada aquell any.

Implicacions per a la salut pública i la pràctica clínica

Malgrat les seves limitacions, l’estudi aporta evidència local que reforça el paper de la contaminació ambiental com a factor de risc modificable en la MPOC. «Millorar la qualitat de l’aire no és només una qüestió ambiental, sinó una intervenció amb un impacte directe sobre la salut de pacients especialment vulnerables», assenyala el Dr. Cuixart. «Les nostres dades donen suport a la necessitat d’integrar la vigilància de la contaminació en la prevenció i el maneig de la MPOC, juntament amb el control de les comorbiditats».

Els investigadors destaquen la necessitat de futurs estudis prospectius i multicèntrics que permetin aprofundir en la relació causal entre l’exposició als contaminants i els desenllaços clínics respiratoris i cardiovasculars. Mentrestant, els resultats donen suport a les estratègies de reducció d’emissions i a les polítiques urbanes orientades a millorar la qualitat de l’aire com una mesura clau per disminuir la càrrega de malaltia en pacients amb MPOC.

Article de referència:

García Torres M, Planchuelo Calatayud D, Cuixart Costa L, Brotons Cuixart C. Impacto de la contaminación ambiental en las exacerbaciones respiratorias y eventos cardiovasculares en pacientes con enfermedad pulmonar obstructiva crónica. Estudio de cohortes retrospectivo. Rev Clin Med Fam. 2025;18(4):324–330. doi:10.55783/rcmf.180404.

La leucèmia mieloide aguda (LMA) és la neoplàsia hematològica aguda més freqüent en adults i una de les que presenta pitjor pronòstic. A diferència d’altres malalties hematològiques, els avenços terapèutics en la LMA han estat històricament modestos i la supervivència global continua sent limitada, en gran part a causa de la persistència de subpoblacions cel·lulars resistents al tractament. Comprendre els mecanismes biològics que expliquen per què alguns pacients responen millor que altres a una mateixa teràpia és un dels principals reptes actuals en aquest àmbit.

En els darrers anys, la introducció de fàrmacs dirigits ha suposat un avenç rellevant en el tractament de la LMA. Entre aquests, venetoclax, un inhibidor de la proteïna BCL-2, ha demostrat millorar els resultats clínics tant en pacients amb diagnòstic recent com en aquells amb malaltia refractària o en recidiva. Tanmateix, la resposta a aquest tractament és molt variable i una proporció significativa de pacients presenta resistències inicials o desenvolupa resistència secundària, fet que en limita l’eficàcia a llarg termini.

En aquest context, un estudi liderat pel Dr. Manel Esteller, cap del grup d’Epigenètica del Càncer de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha analitzat si els mecanismes epigenètics poden contribuir a explicar aquesta heterogeneïtat en la resposta terapèutica. «Ens interessava entendre per què alguns tumors responen millor que altres a tractaments com venetoclax i si l’epigenètica ens podia ajudar a explicar-ho», assenyala el Dr. Esteller. El treball s’ha publicat a la revista British Journal of Haematology.

Epigenètica i anàlisi molecular de la resposta a venetoclax

L’epigenètica estudia els canvis que regulen l’activitat dels gens sense modificar la seqüència de l’ADN i permet que una mateixa informació genètica s’expressi de manera diferent segons el context cel·lular. Entre els principals mecanismes epigenètics hi ha la metilació de l’ADN, una marca química que pot silenciar l’expressió gènica i l’alteració de la qual s’ha associat tant al desenvolupament del càncer com a la resposta a diferents tractaments oncològics.

Sobre aquesta base conceptual, l’equip investigador va dissenyar un estudi a gran escala centrat en la integració de diferents nivells d’informació molecular. Per fer-ho, va dur a terme una àmplia anàlisi de biologia computacional que va combinar dades de metilació de l’ADN, expressió gènica i resposta a fàrmacs en una col·lecció de prop de 180 línies cel·lulars derivades de leucèmies, limfomes i altres neoplàsies d’origen hematològic, un model experimental àmpliament utilitzat per a aquest tipus d’aproximacions sistemàtiques.

En aquest estudi es van analitzar aproximadament 850.000 regions de l’ADN associades a la regulació epigenètica, fet que va permetre obtenir un mapa molt detallat dels patrons de metilació a tot el genoma. Aquestes dades es van integrar amb informació sobre els nivells d’expressió de milers de gens i amb mesures quantitatives de resposta al fàrmac. «Volíem anar més enllà d’analitzar un únic gen o una única via, i per això vam integrar diferents nivells d’informació molecular. Aquest enfocament ens va permetre detectar patrons epigenètics associats a la resposta al tractament», explica el Dr. Esteller.

EIF5A2 com a candidat epigenètic associat a la resposta a venetoclax

L’anàlisi integrada de les dades va permetre identificar un conjunt reduït de gens la regulació epigenètica dels quals mostrava una associació especialment consistent amb la sensibilitat a venetoclax. Entre aquests va destacar EIF5A2, un gen la hipermetilació en regions reguladores del qual s’associava de manera reproduïble amb una disminució de la seva expressió i amb una eficàcia més elevada del tractament.

EIF5A2 codifica un factor implicat en la regulació de la síntesi de proteïnes i en processos cel·lulars fonamentals per a la supervivència i la proliferació cel·lular. Tot i que la seva participació en diferents contextos tumorals ja s’havia descrit prèviament, el seu possible paper en la resposta a tractaments dirigits en la LMA no s’havia explorat fins ara, fet que confereix a aquesta troballa un interès biològic afegit.

«L’anàlisi integrada ens va permetre prioritzar gens amb una associació sòlida amb la resposta al tractament, i EIF5A2 va destacar no només pel seu perfil epigenètic, sinó perquè oferia una hipòtesi funcional clara que es podia posar a prova al laboratori», explica el Dr. Esteller. Aquest raonament va ser clau per avançar des de la identificació computacional del candidat fins a la seva avaluació experimental.

Validació experimental en models de leucèmia mieloide aguda

Els experiments van confirmar de manera consistent que l’activitat d’EIF5A2 influeix en la resposta a venetoclax en models cel·lulars de LMA. Les línies cel·lulars amb hipermetilació de regions reguladores d’aquest gen presentaven nivells reduïts d’ARN i proteïna i mostraven una sensibilitat significativament més alta al tractament, mentre que aquelles en què EIF5A2 es mantenia actiu tendien a ser més resistents.

«La predicció bioinformàtica només tenia sentit si es confirmava experimentalment, i va ser clau comprovar que la pèrdua d’activitat d’EIF5A2 s’associava de manera consistent a una sensibilitat més elevada al fàrmac», explica el Dr. Esteller. A més, la reactivació de l’expressió del gen mitjançant agents desmetilants va permetre revertir parcialment aquest efecte, reforçant la relació directa entre regulació epigenètica, expressió gènica i resposta al tractament.

En conjunt, aquests resultats estableixen un vincle funcional entre la regulació epigenètica d’EIF5A2 i l’eficàcia de venetoclax en models experimentals de LMA, consolidant la validesa biològica de les troballes obtingudes mitjançant l’anàlisi computacional.

Un possible mecanisme implicat en la resistència al tractament

EIF5A2 codifica una proteïna que requereix una modificació química molt específica, coneguda com a hipusinació, per ser funcional. Aquest procés depèn d’enzims concrets i de la disponibilitat de determinades poliamines cel·lulars, fet que converteix aquesta via en un punt de control potencialment rellevant des del punt de vista biològic.

A partir d’aquest coneixement, els investigadors van explorar si la inhibició farmacològica de l’activació d’EIF5A2 podia modificar la resposta a venetoclax. En models experimentals, la combinació de venetoclax amb un inhibidor preclínic d’aquest procés va augmentar la sensibilitat de cèl·lules inicialment resistents, mentre que no va produir un efecte addicional en aquelles que ja responien al tractament.

Aquests resultats suggereixen que l’activitat d’EIF5A2 podria tenir un paper rellevant en els mecanismes de resistència a venetoclax i aporten una primera aproximació funcional a la manera com aquesta via podria influir en l’eficàcia del tractament.

Implicacions per a la recerca futura

Tot i que l’estudi s’ha dut a terme en models experimentals i mitjançant l’anàlisi retrospectiva de dades disponibles, els seus autors subratllen que els resultats s’han d’interpretar amb prudència. «Aquest treball no canvia la pràctica clínica actual, però aporta una base biològica sòlida per continuar investigant com optimitzar l’ús de venetoclax i com abordar la resistència al tractament en la LMA», afegeix el Dr. Esteller.

En conjunt, l’estudi reforça el valor de la recerca epigenètica per comprendre la variabilitat en la resposta als tractaments oncològics i estableix les bases per a futurs treballs que avaluïn aquestes hipòtesis en el context d’assajos clínics controlats, amb l’objectiu d’avançar cap a enfocaments terapèutics cada vegada més personalitzats en les malalties hematològiques.

Article de referència:

Crespo-García E, Quero-Dotor C, Noguera-Castells A, Sancho-Vila L, Martinez-Verbo L, Esteller M. Epigenetic silencing and pharmacological inhibition of EIF5A2 foster venetoclax sensitivity in acute myeloid leukaemia. Br J Haematol 2026. https://doi.org/10.1111/bjh.70339

L’Institut de Recerca Sant Pau ha obtingut una ajuda de mobilitat del programa Acció Estratègica en Salut (AES), en la seva modalitat de mobilitat de personal investigador (M-AES), corresponent a la convocatòria 2025, concedida pel Instituto de Salud Carlos III (ISCIII). Aquest tipus d’ajuts té com a objectiu fomentar la formació avançada del personal investigador mitjançant estades en centres internacionals de referència.

L’ajuda ha estat concedida a Rafael Antonio Almendra-Pegueros, investigador predoctoral que actualment disposa d’un contracte PFIS (Predoctoral de Formació en Investigació en Salut) en curs. En el marc d’aquesta mobilitat, realitzarà una estada de dos mesos a la University of Cambridge (Regne Unit), entre el 3 de febrer i el 3 d’abril de 2026, amb l’objectiu d’adquirir noves competències tècniques i metodològiques que permetin reforçar la seva línia de recerca a l’IR Sant Pau.

Durant l’estada, el projecte de recerca se centrarà en la identificació de noves dianes terapèutiques en aneurismes aòrtics, una patologia cardiovascular greu per a la qual actualment no existeixen tractaments farmacològics efectius. La recerca s’articula al voltant de dos objectius científics principals.

D’una banda, s’abordarà l’estudi de l’aneurisma de l’aorta abdominal (AAA) mitjançant la validació in situ de gens diferencialment expressats identificats prèviament en pacients. A la Universitat de Cambridge s’aplicaran tecnologies avançades com la RNAscope i la citometria de masses per imatge, que permeten analitzar múltiples marcadors moleculars en talls histològics. Aquestes tècniques s’utilitzaran per validar gens relacionats amb processos com l’estrès del reticle endoplasmàtic, la funció mitocondrial i la inflamació, implicats en la progressió de l’AAA.

D’altra banda, la recerca se centrarà en la identificació de noves dianes terapèutiques per frenar la progressió de l’aneurisma de l’aorta toràcica ascendent (ATAA). En aquest cas, s’analitzaran diferents subgrups de pacients, incloent-hi casos esporàdics, pacients amb síndromes genètics com el de Marfan o Loeys-Dietz, i pacients amb vàlvula aòrtica bicúspide. El treball combinarà anàlisis transcriptòmiques, tècniques de qPCR, panells proteics i validacions funcionals per caracteritzar els mecanismes moleculars específics de cada subgrup.

Aquesta línia de recerca pot contribuir a la identificació de biomarcadors pronòstics que permetin millorar l’estratificació del risc, detectar pacients amb una probabilitat més gran de progressió o ruptura de l’aneurisma i optimitzar la presa de decisions quirúrgiques en la pràctica clínica.

Un cop finalitzada l’estada, els coneixements i tècniques adquirides s’integraran a l’IR Sant Pau. El projecte s’emmarca en les línies de recerca dels grups de Mecanismes Reguladors del Remodelat Cardiovascular, coordinat per la Dra. Cristina Rodríguez, i de Bioquímica Cardiovascular, coordinat pel Dr. José Luis Sánchez Quesada, que disposen de l’equipament necessari per continuar el treball experimental i d’un ampli accés a mostres humanes gràcies a la col·laboració amb l’Hospital de Sant Pau, el Banc de Sang i Teixits i diversos grups clínics especialitzats en patologia aòrtica.

El perfil investigador de Rafael Antonio Almendra-Pegueros, amb una trajectòria predoctoral sòlida i una activitat científica continuada en l’àmbit de la fisiopatologia de l’aneurisma, reforça el valor d’aquesta estada com una oportunitat estratègica de formació i de retorn científic per a l’IR Sant Pau.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha obtingut finançament per a 16 projectes de recerca en salut a la convocatòria Projectes de Recerca en Salut (PI25) de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII). Aquests ajuts permetran desenvolupar recerca competitiva durant els pròxims tres anys en diferents àmbits de la biomedicina i la recerca clínica, consolidant l’activitat investigadora de l’institut i reforçant la seva orientació translacional.

Els projectes finançats aborden problemes clínics rellevants i necessitats mèdiques no cobertes, combinant recerca bàsica, clínica i aplicada. En conjunt, incorporen l’estudi de biomarcadors, noves aproximacions terapèutiques, eines de predicció clínica i estratègies orientades a millorar la presa de decisions assistencials i de salut pública.

Neurociències i salut mental

La convocatòria PI25 inclou diversos projectes en l’àmbit de les neurociències, que aborden malalties neurodegeneratives, patologia cerebrovascular, alteracions de la via visual i salut mental des d’una perspectiva translacional, integrant biomarcadors, neuroimatge avançada i noves aproximacions terapèutiques.

En aquest marc, el Dr. Daniel Alcolea lidera un projecte centrat en l’agregació patològica de l’alfa-sinucleïna, una proteïna clau en les sinucleinopaties. L’estudi analitzarà aquesta agregació tant en líquid cefalorraquidi com en vesícules extracel·lulars neuronals aïllades de sang, amb l’objectiu de millorar el diagnòstic en vida de la demència amb cossos de Lewy i de les formes mixtes Alzheimer-Lewy. La correlació d’aquests biomarcadors amb la neuropatologia cortical i amb els perfils clínics permetrà avançar cap a eines diagnòstiques més precises i menys invasives.

La recerca en ictus i dany cerebral està representada per dos projectes que aborden aquest àmbit des de perspectives diferents però convergents. La Dra. Cristina Gallego Fabrega, a través del projecte TIME-ICH, estudia l’evolució temporal de l’edema cerebral després d’una hemorràgia intracerebral i la seva relació amb mecanismes epigenètics, especialment la metilació de l’ADN, amb l’objectiu d’identificar biomarcadors pronòstics i possibles dianes terapèutiques. Per la seva banda, la Dra. Jara Cárcel Márquez lidera el projecte NeuroG3n, que integra genòmica tridimensional i anàlisi d’accessibilitat de la cromatina per identificar mecanismes genètics i reguladors implicats en el deteriorament neurològic postictus.

En aquest mateix àmbit, la Dra. Elena Muiño Acuña desenvolupa un projecte centrat en CADASIL, una malaltia cerebrovascular hereditària minoritària sense tractament específic. L’estudi té com a objectiu identificar biomarcadors moleculars associats a la progressió de la malaltia i avaluar estratègies de reposicionament farmacològic en models cel·lulars, amb la finalitat d’avançar cap a noves opcions terapèutiques per a aquests pacients.

En l’àmbit de les malalties autoimmunes del sistema nerviós central, la Dra. Angela Vidal-Jordana coordina un projecte multicèntric centrat en les neuropaties òptiques agudes, que integra biomarcadors sèrics, tècniques de neuroimatge i avaluació funcional de la via visual per millorar el diagnòstic etiològic entre neuritis òptiques i neuropaties òptiques isquèmiques no arterítiques, així com per predir el pronòstic visual des de fases primerenques de la malaltia.

La convocatòria incorpora també un projecte en salut mental, liderat pel Dr. Joaquim Soler Ribaudi, que avalua l’eficàcia i la viabilitat d’una intervenció psicoterapèutica basada en l’increment de l’autoestima no comparativa per a la prevenció secundària del comportament suïcida en persones amb múltiples intents previs. L’estudi planteja un enfocament que aborda la reducció de la ideació suïcida fomentant la millora del benestar psicològic i la qualitat de vida de base i no únicament donant resposta a la crisi present que precipita un intent de suïcidi.

Autoimmunitat i malalties neuromusculars

Aquest bloc agrupa projectes centrats en malalties autoimmunes, amb una atenció especial a patologies neuromusculars en les quals el diagnòstic i l’estratificació clínica continuen sent un repte.

En aquest context, el Dr. Eduardo Gallardo Vigo lidera un projecte centrat en la miastènia gravis seronegativa, un subgrup de pacients sense biomarcadors diagnòstics específics. Aquest projecte comptarà també amb la codirecció de la Dra. Elena Cortés. La recerca busca identificar noves dianes immunològiques, validar-ne el paper patogènic i desenvolupar models animals que permetin comprendre millor els mecanismes de la malaltia i optimitzar l’abordatge terapèutic.

Dins d’aquest mateix marc, l’equip del Dr. Luis Querol desenvolupa un projecte orientat a la identificació de nous autoanticossos clínicament rellevants en neuropaties autoimmunes, redefinint el node de Ranvier com una estructura immunològicament activa. Aquest enfocament contribueix a una millor comprensió dels mecanismes immunopatogènics implicats i obre noves vies per al desenvolupament d’eines diagnòstiques i terapèutiques més precises en les neuropaties autoimmunes.

Cardiologia, metabolisme i risc cardiovascular

En l’àmbit cardiovascular, la convocatòria PI25 incorpora projectes que analitzen el risc des d’una perspectiva molecular i sistèmica, integrant factors genètics, metabòlics i inflamatoris.

La Dra. Teresa Padró Capmany lidera un projecte centrat en la composició molecular de la lipoproteïna(a) en pacients amb hipercolesterolèmia familiar. Mitjançant un enfocament de biologia de sistemes, l’estudi analitza la relació entre les característiques moleculars d’aquesta lipoproteïna, la progressió de l’ateroesclerosi i el risc cardiovascular, incorporant l’anàlisi de les diferències biològiques per sexe.

En aquesta mateixa línia, el Dr. César Díaz Torné impulsa un projecte que avalua els beneficis clínics, inflamatoris i cardiovasculars de la reducció del dipòsit de cristalls d’urat monosòdic en pacients amb gota. L’estudi analitza l’impacte del tractament reductor intensiu de la uricèmia no només sobre la clínica articular, sinó també sobre la inflamació sistèmica i el risc cardiovascular global, una comorbiditat freqüent en aquests pacients.

Medicina de precisió i malalties complexes

La convocatòria PI25 inclou projectes que comparteixen un enfocament de medicina de precisió, basat en la integració de dades clíniques, anàlisi molecular i tecnologies avançades per abordar malalties complexes i heterogènies.

En aquest bloc s’integra el projecte liderat per la Dra. Astrid Crespo Lessmann, juntament amb el Dr. Vicente Plaza Moral, que combina metabolòmica, microbiota, radiòmica, dades clíniques i tècniques d’intel·ligència artificial per desenvolupar un model predictiu d’exacerbacions de l’asma. L’objectiu és identificar biomarcadors en el context d’una agudització que permetin identificar de manera precoç pacients amb risc de patir episodis greus i optimitzar el seguiment clínic.

Així mateix, la Dra. Lorena Alba Castellon lidera un projecte centrat en el microambient tumoral del càncer colorectal, que analitza el paper dels fibroblasts PDGFRβ+ en la resposta a fàrmacs i immunoteràpia i avalua estratègies innovadores, com l’ús de nanotoxines dirigides, per superar mecanismes de resistència terapèutica.

Salut de la dona i medicina reproductiva

En l’àmbit de la salut de la dona, la convocatòria finança projectes centrats en patologies d’elevada prevalença i amb un impacte significatiu en la salut materna i la qualitat de vida.

La Dra. Elisa Llurba Olivé coordina el projecte Late-CARE, coliderat per la Dra. Carmen Garrido, orientat a millorar la predicció de la preeclàmpsia d’inici tardà mitjançant la integració de biomarcadors cardiovasculars, angiogènics, inflamatoris i metabolòmics, amb un plantejament orientat a la pràctica clínica.

En aquest mateix àmbit, la Dra. Taisiia Melnychuk Mykhaylevska lidera el projecte ENDO-GUT, que avalua l’impacte d’una intervenció dietètica grupal en dones amb endometriosi, analitzant-ne l’efecte sobre la qualitat de vida i el dolor, a través de la millora de la inflamació sistèmica i el consegüent canvi en la microbiota, aportant així evidència sobre intervencions no farmacològiques de fàcil implementació.

Salut poblacional, atenció primària i salut ambiental

La convocatòria incorpora també projectes amb un enfocament de salut poblacional, orientats a millorar la presa de decisions clíniques i de salut pública en contextos reals.

La Dra. Carlen Reyes Reyes, juntament amb el Dr. Carlos Brotons Cuixart, lidera un projecte que combina anàlisi poblacional i un assaig clínic per desenvolupar una escala de risc d’esdeveniments adversos associats a la prescripció de medicació potencialment inadequada en persones grans i avaluar l’efecte d’una intervenció de desprescripció basada en la presa de decisions compartides en atenció primària.

A l’àmbit de la salut ambiental, la Dra. Marta Roqué Figuls desenvolupa un projecte centrat en l’impacte de les onades de calor sobre la salut, especialment en poblacions vulnerables, i en la millora de la presa de decisions en salut pública mitjançant la formulació d’un marc metodològic per a la síntesi de l’evidència científica en exposicions ambientals relacionades amb el canvi climàtic.

Recerca orientada a la pràctica clínica i la salut pública

En conjunt, els 16 projectes finançats reflecteixen la diversitat de línies de recerca de l’IR Sant Pau i la seva capacitat per abordar problemes de salut des de diferents aproximacions —biomèdica, clínica, poblacional i de sistemes sanitaris— amb una clara orientació a la transferència del coneixement i a la millora de la pràctica assistencial i de la salut pública.

Un equip del Grup de Malaltia de Parkinson i Trastorns del Moviment de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau ha descrit per primera vegada amb detall com s’altera la percepció visual en les persones amb malaltia de Parkinson que experimenten al·lucinacions. L’estudi, liderat per la investigadora Laura Pérez-Carasol i els doctors Javier Pagonabarraga i Saül Martínez-Horta, s’acaba de publicar a npj Parkinson’s Disease del grup Nature i ofereix una de les caracteritzacions més completes realitzades fins avui sobre els mecanismes neurocognitius que expliquen aquest fenomen.

Les al·lucinacions visuals constitueixen un dels símptomes no motors més freqüents i clínicament significatius en la malaltia de Parkinson, fins i tot en fases inicials. Sovint es manifesten com sensacions breus de presència, figures que s’esvaeixen en mirar-les directament o ombres que travessen la perifèria del camp visual. També poden incloure il·lusions molt subtils, com atribuir trets facials a objectes quotidians. Tot i que moltes persones reconeixen que aquestes percepcions no són reals, la seva aparició indica que els sistemes que permeten interpretar l’entorn comencen a funcionar amb menys precisió. Nombrosos estudis han demostrat que aquests episodis inicials augmenten el risc de desenvolupar deteriorament cognitiu i d’evolucionar cap a al·lucinacions més complexes i persistents.

Segons el Dr. Javier Pagonabarraga, «aquestes manifestacions primerenques ens mostren que el cervell ja té dificultats per harmonitzar allò que rep dels sentits amb els mecanismes interns que donen significat a l’experiència. Encara que el pacient sigui plenament conscient que aquestes percepcions no són reals, reflecteixen un desequilibri que pot intensificar-se amb el temps».

Un experiment que permet observar com el cervell construeix —i modifica— la percepció

Per entendre quins processos es desajusten perquè apareguin les al·lucinacions, els investigadors van estudiar 93 pacients amb malaltia de Parkinson sense demència. Els participants van acomplir una tasca de categorització visual en què havien de decidir ràpidament si una imatge corresponia a una cara, un objecte o un objecte que simplement s’assemblava a una cara, mentre es registrava la seva activitat cerebral mitjançant electroencefalografia. Aquesta metodologia va permetre observar, amb una gran precisió temporal, com el cervell construeix una percepció des de les etapes més bàsiques fins a les fases d’interpretació i revisió cognitiva.

Les anàlisis van mostrar que els pacients amb al·lucinacions no presenten alteracions en la vista ni en les primeres etapes del processament visual. El senyal P100, que reflecteix aquesta fase inicial, és normal en tots els grups, cosa que indica que perceben la nitidesa, el contrast o el moviment igual que qualsevol persona sense al·lucinacions. Les alteracions apareixen en etapes posteriors, quan el cervell ha d’organitzar la informació visual i dotar-la de significat.

L’anàlisi detallada de l’activitat cerebral mostra que la primera disrupció apareix en la fase de codificació estructural, quan el cervell interpreta la forma de l’estímul i genera una representació reconeixible. Aquesta activitat, reflectida en el senyal N170, apareix marcadament reduïda en els pacients amb al·lucinacions, fins i tot en aquells sense deteriorament cognitiu. Aquesta disminució indica que les representacions visuals inicials es construeixen amb menys precisió, menor nitidesa interna i menor solidesa estructural, cosa que obliga el cervell a treballar sobre una base perceptiva més ambigua i vulnerable.

En paraules de Laura Pérez-Carasol, «aquesta primera alteració és essencial per entendre tot el que passa després. Si la representació visual inicial ja és feble o incompleta, el cervell perd la referència estable sobre la qual normalment construeix el significat. És com si la imatge arribés “a mig formar”, i això obre la porta al fet que altres senyals interns prenguin un paper més gran del que hi hauria».

Sobre aquesta base perceptiva debilitada es produeix un segon desajust. Normalment, el cervell recorre a coneixements previs —memòries, associacions apreses, expectatives— només quan la informació visual és ambigua. Tanmateix, en els pacients amb al·lucinacions aquest mecanisme s’activa abans d’hora i amb una intensitat exagerada. L’augment del senyal N300 indica que el sistema intenta completar la percepció massa aviat, imposant significats interns abans que la informació visual estigui plenament disponible. Aquesta tendència és encara més marcada en els pacients amb deteriorament cognitiu lleu, que depenen encara més de processos interns per interpretar estímuls externs.

L’estudi identifica, a més, una tercera alteració en la fase destinada a revisar i corregir la interpretació generada. Aquesta etapa, associada al senyal P600, apareix debilitada en els pacients amb al·lucinacions, especialment en aquells que també presenten deteriorament cognitiu lleu. La reducció de la P600 indica una menor capacitat de supervisió cognitiva, fet que dificulta rectificar interpretacions que no s’ajusten a la realitat i facilita que les percepcions errònies adquireixin més persistència i convicció.

Aquest encadenament d’alteracions —una codificació estructural debilitada, una activació semàntica prematura i un sistema de supervisió insuficient— explica per què la percepció perd estabilitat i es torna més propensa a generar experiències al·lucinatòries. Com resumeix el Dr. Pagonabarraga, «el que veiem és una pèrdua progressiva de coordinació entre sistemes que haurien de treballar de manera precisa i seqüencial. Quan aquesta harmonia es trenca, la percepció deixa de ser un procés estable i comença a dependre massa de senyals interns. Aquesta combinació acaba generant un terreny fèrtil perquè apareguin les al·lucinacions».

Una descoordinació amb importants implicacions clíniques

Més enllà de descriure com s’originen les al·lucinacions, els autors subratllen que el patró de descoordinació entre les diferents etapes del processament visual ofereix informació valuosa sobre l’evolució clínica de la malaltia. Els resultats mostren que aquestes alteracions perceptives reflecteixen un canvi progressiu en la dinàmica cognitiva, especialment en les persones que comencen a mostrar deteriorament cognitiu lleu. Aquesta combinació —fragilitat perceptiva i fragilitat cognitiva— configura un perfil d’especial vulnerabilitat, rellevant tant per entendre els símptomes presents com per anticipar l’evolució futura.

Segons explica Pérez-Carasol, «aquests senyals primerencs ens permeten veure que el cervell comença a perdre precisió i coordinació molt abans que apareguin símptomes més evidents. Si entenem aquesta vulnerabilitat des del principi, podem identificar els pacients que necessitaran un seguiment més estret i adaptar les intervencions abans que els símptomes es tornin més incapacitants».

El Dr. Saül Martínez-Horta destaca que una lectura clínica d’aquests resultats pot ajudar a transformar la pràctica assistencial. «Si som capaços de detectar precoçment aquests canvis en la dinàmica perceptiva i cognitiva, podrem intervenir abans i ajustar els tractaments i les estratègies de suport en funció del perfil de cada pacient».

En conjunt, l’estudi evidencia que les al·lucinacions visuals formen part d’un procés més ampli de desregulació neurocognitiva, en què la coordinació entre percepció, significat i control es torna cada vegada més fràgil. Aquest patró, més acusat en els pacients amb deteriorament cognitiu lleu, es consolida com un indicador clínic d’especial rellevància per definir grups de risc i orientar estratègies personalitzades d’avaluació i seguiment.

Un avenç que obre noves vies per a la detecció precoç i l’atenció personalitzada

Els autors assenyalen que disposar d’un model detallat sobre com s’alteren les diferents fases de la percepció pot transformar la manera com s’avaluen els símptomes no motors del Parkinson. La identificació de patrons neurofisiològics característics —com la reducció de la N170, l’augment precoç de la N300 o la disminució de la P600— obre la porta al desenvolupament de marcadors objectius que permetin detectar canvis subtils abans que les al·lucinacions es manifestin de manera clara o abans que es produeixi un deteriorament cognitiu més marcat.

Per al Dr. Javier Pagonabarraga, aquesta aproximació constitueix un avenç significatiu. «Comprendre aquesta seqüència no només ens ajuda a explicar les al·lucinacions, sinó que ens permet identificar senyals primerencs de risc i plantejar estratègies d’intervenció més precises. Podem començar a imaginar avaluacions més fines que combinin mesures clíniques i neurofisiològiques per anticipar-nos a l’aparició de símptomes i oferir una atenció veritablement personalitzada».

A més, els resultats de l’estudi reforcen el paper de l’IR Sant Pau com a centre de referència internacional en la recerca dels símptomes no motors del Parkinson. El treball demostra que una anàlisi detallada dels mecanismes perceptius pot aportar informació clau sobre la progressió de la malaltia i sobre les oportunitats d’intervenció en etapes primerenques. Aquest tipus de recerca, finançada per la Fundació La Marató de TV3 i l’Instituto de Salud Carlos III, marca una línia de treball orientada al desenvolupament d’eines diagnòstiques avançades i de noves estratègies terapèutiques basades en la comprensió fina dels processos cerebrals que sustenten la percepció i la cognició.

Article de referència:

Pérez-Carasol L, Martinez-Horta S, Horta-Barba A, Bejr-Kasem H, Marín-Lahoz J, Perez-Perez J, Aracil-Bolaños I, Pagonabarraga J, Kulisevsky J. Disrupted visual-to-semantic dynamics promote visual hallucinations in Parkinson’s disease. NPJ Parkinsons Dis 2025:1–15. https://doi.org/10.1038/s41531-025-01235-1.