Un equip d’investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha demostrat que el biomarcador p-tau217 en plasma, obtingut a través d’una simple anàlisi de sang, permet predir la progressió clínica de la malaltia d’Alzheimer fins i tot en les seves fases més inicials, quan els símptomes encara no són evidents. El treball, publicat a la revista Neurology, reforça el paper de les proves de sang en el futur del diagnòstic i seguiment de les demències.

L’estudi, realitzat en el marc de la cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration), va incloure 731 persones amb i sense deteriorament cognitiu seguides durant una mitjana de fins a 10 anys. Els investigadors van analitzar els nivells de p-tau217 —una forma específica de la proteïna tau associada a la neurodegeneració— i van observar que aquest marcador no només es correlaciona amb la presència d’Alzheimer, sinó que també permet anticipar el ritme de deteriorament cognitiu i la conversió a fases més avançades de la malaltia, inclosa la demència.

«Aquest marcador té un potencial enorme com a eina clínica. No només identifica amb precisió la malaltia d’Alzheimer, sinó que també ens permet estimar la seva velocitat de progressió, un aspecte clau per prendre decisions terapèutiques», assenyala el Dr. Ignacio Illán, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències i neuròleg de l’Hospital Sant Pau, que ha dirigit l’estudi.

Per la seva banda, Judit Selma-González, primera autora i neuropsicòloga investigadora, també del grup de Neurobiologia de les Demències, destaca que «una de les troballes més rellevants és que la p-tau217 permet identificar persones que encara no tenen símptomes cognitius però que presenten un risc més alt de desenvolupar la malaltia a curt o mitjà termini. Això ens pot ajudar a seleccionar millor els pacients candidats a participar en assaigs clínics de tractaments modificadors de la malaltia».

Una alternativa accessible

Fins ara, els biomarcadors més fiables per detectar i monitorar l’Alzheimer requerien tècniques invasives com la punció lumbar (per analitzar el líquid cefalorraquidi) o costoses com la tomografia per emissió de positrons (PET). L’ús de la p-tau217 en plasma suposa una alternativa no invasiva, més accessible i econòmica, amb aplicacions tant clíniques com en recerca.

A l’estudi es va poder comprovar com els nivells de p-tau217 augmentaven progressivament des de les fases preclíniques fins a les fases avançades de demència, i que s’associaven de forma independent amb un risc més alt de deteriorament cognitiu (mesurat, entre altres, amb el Mini-Mental State Examination) i de conversió a demència. De fet, el marcador va mostrar una millor capacitat pronòstica que el seu equivalent en líquid cefalorraquidi, la p-tau181, utilitzada àmpliament actualment.

Aplicacions clíniques i un futur prometedor

Aquest avanç té una rellevància especial en el context actual, en què ja s’estan aprovant tractaments modificadors de la malaltia, com els anticossos anti-amiloide, l’ús dels quals està condicionat per la fase d’evolució de l’Alzheimer. La possibilitat de fer servir una anàlisi de sang per determinar aquest estadi clínic, i per monitorar-ne la progressió, suposa un pas important cap a una medicina més personalitzada i precisa. «En una consulta de memòria, poder accedir a aquesta informació mitjançant una analítica sanguínia obre possibilitats que fins ara estaven reservades a centres altament especialitzats», apunta el Dr. Ignacio Illán.

Finançament i col·laboració internacional

Aquest estudi ha estat finançat per l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) a través dels projectes PI14/01126, PI17/01019, PI18/00335, PI19/00882, PI18/00435, PI22/00611, INT19/00016, INT23/00048, PI17/01896, PI22/00307, PI20/01473, PI23/01786, PI21/00791 i PI24/00598, i ha estat cofinançat per la Unió Europea. També ha comptat amb el suport dels programes de recerca del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED) i la Fundació La Marató de 3cat (projectes 20141210, 044412 i 20142610), així com de la Fundació Bancària “la Caixa” (projecte DABNI), la Fundació Catalana Síndrome de Down, la Fundació Víctor Grífols i Lucas, i la Generalitat de Catalunya (2017-SGR-547, SLT006/17/125, SLT006/17/119, SLT002/16/408).

Diversos investigadors han estat recolzats per contractes competitius, incloent-hi beques Río Hortega i Sara Borrell de l’ISCIII, en col·laboració amb el Fons Social Europeu Plus. A més, diversos autors estan vinculats al Global Brain Health Institute (GBHI) com a fellows del programa Atlantic Fellow for Equity in Brain Health, amb finançament addicional de l’Alzheimer’s Association, l’Alzheimer Society i la Fundació Jérôme Lejeune. La col·laboració internacional s’ha reforçat gràcies a la participació de l’Institut de Neurociència i Fisiologia de la Universitat de Göteborg (Suècia), el Banner Alzheimer’s Institute (Estats Units), i el Barcelona Down Medical Center.

Article de referència:

Selma-Gonzalez J, Rubio-Guerra S, García-Castro J, Vera-Campuzano E, Sala I, Sánchez-Saudinós MB, Zhu N, Arranz J, Arriola-Infante JE, Rodríguez-Baz Í, Maure-Blesa L, Dols-Icardo O, Videla L, Valldeneu S, Barroeta I, Santos-Santos M, Carmona-Iragui M, Vaqué-Alcázar L, Alvarez-Sanchez E, Lorente O, Carreras M, Belbin O, Arslan B, Ashton NJ, Zetterberg H, Blennow K, Montoliu-Gaya L, Bejanin A, Lleó A, Fortea J, Alcolea D, Illan-Gala I. Association of plasma phosphorylated tau 217 with clinical deterioration across Alzheimer disease stages. Neurology 2025;105:e213769. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000213769.

La prestigiosa revista Trends in Neurosciences ha publicat recentment un comentari científic signat pel Dr. Oriol Dols-Icardo, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau. L’article ofereix una anàlisi crítica i contextualitzada dels darrers avenços en la genètica de la degeneració lobular frontotemporal amb inclusions de TDP-43 (FTLD-TDP), una malaltia neurodegenerativa que representa una de les causes més habituals de demència després de la malaltia d’Alzheimer.

El comentari se centra en l’estudi publicat per Pottier i col·laboradors a Nature Communications, que constitueix l’anàlisi de seqüenciació del genoma complet més extensa realitzada fins ara en pacients amb FTLD-TDP. L’estudi va incloure prop de 1.000 pacients amb diagnòstics de FTLD-TDP i els seus subtipus patològics A, B i C, així com més de 3.000 individus de control, i va identificar múltiples variants genètiques —tant comunes com rares— associades específicament a cada subtipus. Alguns d’aquests factors de risc també s’han relacionat amb altres malalties com l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la malaltia d’Alzheimer o l’esclerosi hipocampal, totes elles associades en diferents graus a la presència d’inclusions de TDP43.

Com a autor de correspondència, el Dr. Dols-Icardo ha liderat la redacció del comentari i ha convidat dos destacats investigadors internacionals a sumar-s’hi: la Dra. Lianne M. Reus, de la Vrije Universiteit Amsterdam dels Països Baixos, i el Dr. Alfredo Ramírez, de la Universitat de Colònia i Centre Alemany de Malalties Neurodegeneratives – DZNE. Tots tres experts coincideixen a destacar el valor d’aquests descobriments per avançar en la comprensió de la diversitat biològica i clínica de la FTLD-TDP.

«El nostre comentari subratlla que els diferents subtipus de FTLD-TDP poden estar impulsats per mecanismes genètics diferenciats, la qual cosa dona suport a la idea que es tractaria d’entitats biològiques separades», explica el Dr. Oriol Dols-Icardo. A més a més, TDP43 representa el principal agregat proteic en FTLD-TDP, ELA o esclerosi hipocampal, però també és present en el 60% de persones amb la malaltia d’Alzheimer. El Dr. Oriol Dols-Icardo destaca que «algun dels factors genètics identificats juguen també un paper important en aquestes malalties. Aquest enfocament ens acosta a un diagnòstic més precoç i precís i a una estratificació del risc més personalitzada, amb implicacions clares per al desenvolupament de teràpies dirigides».

L’article també assenyala la necessitat de replicar els resultats en cohorts independents, així com la importància de disposar de biomarcadors in vivo que permetin diferenciar entre els subtipus patològics de FTLD-TDP. A més, destaca com les tecnologies de seqüenciació de nova generació —especialment les tècniques de lectura llarga— poden revelar variants estructurals, isoformes alternatives i variacions complexes en l’empalmament de l’ARN associades a la disfunció de TDP-43, una proteïna clau no només en la FTLD, sinó també en altres trastorns neurodegeneratius.

Aquest comentari representa una contribució rellevant al debat científic actual sobre les malalties neurodegeneratives associades a la presència d’inclusions de la proteïna TDP-43, i reforça el lideratge de Sant Pau i del seu equip investigador en el camp de les malalties neurodegeneratives.

Article de referència:

Dols-Icardo O, Reus LM, Ramirez A. Genetic architecture of FTLD-TDP pathological subtypes. Trends Neurosci 2025. https://doi.org/10.1016/j.tins.2025.06.005

La Unitat de Transferència i Innovació (UTI) de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha obtingut la certificació ISO 56001, una norma internacional que estableix els requisits per a la implementació, manteniment i millora contínua d’un sistema de gestió de la innovació. Aquesta acreditació reconeix les organitzacions que integren la innovació com a part estratègica i transversal de la seva activitat, promovent una cultura innovadora alineada amb els seus objectius i amb l’impacte social esperat.

L’ISO 56001 proporciona un marc de treball que ajuda a sistematitzar processos d’ideació, desenvolupament i transferència de solucions innovadores. En aquest sentit, la certificació suposa un pas endavant en la consolidació d’un ecosistema que afavoreix la generació de noves idees, la col·laboració interdisciplinària i l’aplicació pràctica dels resultats de la recerca.

La UTI de l’IR Sant Pau té un paper clau en la promoció de la cultura de la innovació, la protecció i explotació dels resultats de recerca i el foment de la col·laboració amb el sector empresarial i altres agents de l’entorn. Amb l’obtenció de l’ISO 56001, es reforça el compromís institucional amb l’excel·lència i es consolida una trajectòria orientada a generar valor afegit a través del coneixement.

Aquesta nova fita s’afegeix a la certificació UNE 166002, obtinguda l’any 2022, que acredita un sistema de gestió de la R+D+i sòlid i eficaç. Ambdues certificacions situen l’IR Sant Pau com un dels centres pioners a Catalunya en la implantació de mecanismes avançats per a la gestió de la innovació. De fet, esdevé el tercer institut de recerca català a rebre l’acreditació ISO 56001.

L’IR Sant Pau continuarà treballant per transformar el coneixement científic en solucions reals que millorin la salut i la qualitat de vida de les persones, mitjançant una recerca de qualitat, compromesa amb la innovació, la transferència i el progrés social.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) participa activament en el projecte CADASIMUS, una iniciativa col·laborativa recentment seleccionada en la convocatòria de fons llavor “Dr. Miguel Blanco” de la xarxa temàtica RICORS-ICTUS (Xarxa de Recerca en Resultats i Qualitat en les Cures en Ictus), finançada per l’Institut de Salut Carlos III en el marc del nou programa de Xarxes de Recerca Cooperativa Orientades a Resultats en Salut (RICORS).

El projecte ha estat un dels seleccionats en aquesta convocatòria competitiva que té com a objectiu donar suport al desenvolupament d’estudis innovadors en fase preclínica per a la prova d’un nou fàrmac per al CADASIL. Gràcies a aquesta ajuda, CADASIMUS comptarà amb un finançament de 15.000 euros, destinat a cobrir els costos experimentals clau de l’estudi. Aquest finançament permetrà posar en marxa les activitats previstes durant el primer any, com ara el tractament amb el fàrmac en un model cel·lular de CADASIL, així com l’estudi del perfil proteòmic del model cel·lular i del plasma de pacients, i servirà de base per a futures sol·licituds de projectes més amplis en l’àmbit nacional o internacional.

El projecte està coordinat des del grup d’Ictus Translacional de l’Institut de Recerca Sanitària de Santiago de Compostel·la (IDIS) i compta amb la participació de l’IR Sant Pau, l’Institut de Biomedicina de Sevilla (IBiS) i l’Hospital Universitari Donostia. Les investigadores principals són Ana Bugallo Casal, Paula Villatoro González, de l’IR Sant Pau, Ana Domínguez i Patricia de la Riva.

El CADASIL (Arteriopatia Cerebral Autosòmica Dominant amb Infarts Subcorticals i Leucoencefalopatia) és una malaltia rara causada per variants genètiques en el gen NOTCH3, i constitueix el model genètic per excel·lència de les malalties de petit vas cerebral. Actualment, no existeix un tractament específic per a aquesta patologia. El projecte CADASIMUS explorarà el potencial d’un fàrmac prèviament aprovat en altres indicacions per modular mecanismes cel·lulars alterats en el CADASIL, com l’autofàgia, a través d’un enfocament basat en models cel·lulars derivats de pacients i l’anàlisi de biomarcadors en mostres humanes.

Segons Paula Villatoro, «Aquest projecte té un impacte social i econòmic significatiu en abordar el CADASIL, una malaltia rara sense tractament específic, que causa discapacitat progressiva, infarts subcorticals recurrents i demència vascular precoç. La identificació d’un fàrmac ja aprovat com a possible tractament n’acceleraria l’aplicació clínica i en reduiria els costos associats al desenvolupament de noves teràpies. A més, la implementació de biomarcadors optimitzaria els assajos clínics, disminuint la necessitat de grans cohorts i reduint els temps d’estudi».

L’ús de tecnologies òmiques avançades (com la proteòmica mitjançant la tecnologia d’Olink) permetrà identificar possibles dianes terapèutiques i biomarcadors que puguin ser validats en futurs assajos clínics. Un dels elements innovadors del projecte és l’anàlisi estratificada per sexe biològic, amb l’objectiu d’avançar cap a una medicina de precisió més equitativa.

La implicació de l’IR Sant Pau s’articula també a través del biobanc CADAGENIA, que alberga mostres de pacients amb CADASIL, i mitjançant la col·laboració amb l’Associació CADASIL Espanya, que participa activament en la difusió i orientació del projecte cap a les necessitats reals dels pacients.

Paula Villatoro també en subratlla la importància del treball en xarxa: «La col·laboració entre centres com l’IDIS, Sant Pau, IBiS i Donostia és fonamental per sumar capacitats, compartir recursos i accelerar el coneixement. L’estructura de RICORS-ICTUS facilita precisament aquesta cooperació, amb un objectiu comú: millorar l’abordatge clínic i terapèutic de les malalties cerebrovasculars».

Amb aquest reconeixement, l’IR Sant Pau reforça el seu compromís amb la recerca en malalties neurològiques poc freqüents i amb el treball en xarxa dins de RICORS-ICTUS, una estructura col·laborativa clau per avançar en la millora de les cures i els resultats en ictus i malalties relacionades.

La detecció precoç de la malaltia d’Alzheimer ha fet un gir els darrers anys amb la incorporació de biomarcadors que permeten identificar alteracions cerebrals fins i tot abans de l’aparició dels primers símptomes. Tanmateix, l’aplicació d’aquests nous marcs diagnòstics centrats exclusivament en paràmetres biològics planteja interrogants clínics, ètics i socials que encara no tenen una resposta clara.

En aquest context, l’article “On the complexity of biomarker-driven diagnoses of Alzheimer’s disease”, publicat recentment a la revista Journal of Neuropsychology, reflexiona sobre els desafiaments i riscos que comporta diagnosticar la malaltia basant-se únicament en la presència de β-amiloide o tau fosforilada al cervell, especialment en persones que no presenten deteriorament cognitiu. El treball està signat pel Dr. Miguel Ángel Santos-Santos, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i neuròleg de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau, juntament amb la Dra. Stephanie Grasso i la Dra. Alexandra Leigh Clark, ambdues de la Universitat de Texas a Austin.

«Els biomarcadors són una eina prometedora, però encara no podem considerar la seva positivitat com un diagnòstic per si mateix. En persones cognitivament sanes, és més responsable interpretar-los com a indicadors de risc elevat», assenyala el Dr. Santos-Santos. L’article posa en relleu que una part important de les persones amb biomarcadors alterats mai no arriba a desenvolupar demència, probablement gràcies a mecanismes de reserva cognitiva i resiliència cerebral. Aquest concepte, influït per factors com el nivell educatiu, les experiències de vida o el context sociocultural, és clau per entendre l’evolució de la malaltia.

No obstant això, com adverteixen els autors, els models actuals de diagnòstic es basen en estudis amb poblacions homogènies, la qual cosa en limita l’aplicabilitat en col·lectius minoritaris o amb trajectòries vitals diferents. «Els models diagnòstics han de tenir en compte la diversitat racial, cultural i estructural si volem avançar cap a una medicina de precisió que sigui realment equitativa», explica el Dr. Santos-Santos.

Els investigadors proposen una alternativa basada en models de predicció de risc multifactorials que integrin dades biològiques, proves neuropsicològiques i determinants socials de la salut. Aquests models permetrien identificar millor les persones que realment es podrien beneficiar d’estratègies de seguiment o d’intervenció precoç, evitant etiquetes diagnòstiques innecessàries.

A més, el comentari subratlla la necessitat de comunicar amb claredat i responsabilitat les troballes de biomarcadors als pacients, per evitar malentesos i efectes negatius sobre el seu benestar psicològic. En aquest sentit, els autors defensen una aproximació interdisciplinària que combini l’evidència científica amb el context individual de cada persona.

Aquest treball reforça el compromís de l’IR Sant Pau i de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau amb la recerca internacional de capdavantera en envelliment cerebral i demències, i la seva contribució al debat global sobre com utilitzar de manera ètica, equitativa i efectiva les eines diagnòstiques del futur.

Article de referència:

Grasso SM, Santos-Santos MÁ, Clark AL. On the complexity of biomarker-driven diagnoses of Alzheimer’s disease. J Neuropsychol 2025. https://doi.org/10.1111/jnp.12428

Dijous 26 es va presentar als Cinemes Girona el documental produït per Tarannà Viatges i l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) Un viatge al límit de l’adaptació humana, una producció que combina ciència, aventura i divulgació per explorar com el cos humà s’enfronta a les condicions més extremes d’altitud i manca d’oxigen. El film es basa en el projecte científic Sherpa Project 2017. Efectes de l’exposició a la hipòxia ambiental extrema sobre l’organisme, liderat pel doctor José Manuel Soria, cap del grup de recerca de Genòmica de les Malalties Complexes de l’IR Sant Pau.

Aquest projecte pioner tenia un objectiu molt ambiciós: traslladar el laboratori al terreny natural més extrem per estudiar en temps real com respon el nostre organisme davant d’una situació d’hipòxia ambiental severa, com la que es dona a l’Himàlaia a partir dels 5.000 metres d’altitud. La hipòxia —una disminució en la disponibilitat d’oxigen als teixits— és una condició que es pot produir no només en entorns d’altura, sinó també en diverses patologies respiratòries i cardiovasculars. Entendre com l’organisme s’hi adapta pot aportar coneixement valuós per a la medicina.

El documental segueix l’expedició de l’alpinista Ferran Latorre pel vessant sud de l’Everest, al Nepal, i mostra com es va organitzar tota la logística científica en aquest entorn inhòspit. Es van recollir mostres biològiques de 52 participants —15 trekkers (persones que fan rutes fins al camp base sense escalar el cim), 15 alpinistes d’elit i 22 xerpes— en tres punts d’altitud diferents: a nivell del mar (Barcelona), a 5.400 metres (camp base de l’Everest, després del trekking d’aclimatació), i més enllà dels 8.000 metres, en la coneguda “zona de la mort”, on només els xerpes i els alpinistes van poder arribar. A més de les mostres de sang, es van registrar dades fisiològiques com la saturació d’oxigen, la freqüència cardíaca i la resposta respiratòria, que permeten analitzar en profunditat els mecanismes d’adaptació al medi extrem.

L’estudi també va voler comparar l’adaptació de persones amb diferents graus d’entrenament i d’aclimatació: des de practicants ocasionals de trekking, fins a alpinistes professionals, passant pels xerpes, població nadiua de l’Himàlaia amb una capacitat genètica d’adaptació a l’altura que els fa únics al món. Aquesta comparativa permet identificar diferències entre l’adaptació adquirida per entrenament i l’adaptació genètica transmesa durant generacions.

El documental ofereix una mirada humana i propera als desafiaments que suposa fer ciència en condicions extremes i fa valdre el treball conjunt entre científics, esportistes i població local. També reflexiona sobre els límits de l’organisme humà i sobre fins a quin punt podem adaptar-nos a condicions ambientals que semblen, a primera vista, impossibles.

Els fons recaptats amb la projecció del documental es destinaran íntegrament a la recerca sobre la trombosi que desenvolupa l’IR Sant Pau, a través de la Fundació Activa’TT por la salud, contribuint així a avançar en el coneixement i el tractament d’aquesta malaltia vascular.

Facultatius del servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Sant Pau membres de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) han participat en l’estudi internacional PROMIZING, un dels assaigs clínics més ambiciosos realitzats fins ara per optimitzar la retirada de la ventilació mecànica en pacients amb insuficiència respiratòria greu. Publicat recentment a la revista The New England Journal of Medicine, l’estudi compara la ventilació assistida proporcional (PAV+) amb la ventilació amb pressió suport (PSV), amb l’objectiu de determinar si el primer mètode podria facilitar una desconnexió del respirador més ràpida i amb menys complicacions.

La participació de Sant Pau en aquest assaig ha estat rellevant gràcies a l’aportació d’un equip d’intensivistes amb una llarga trajectòria en recerca clínica; l’assaig ha comptat amb el disseny i guia directa del Dr. Jordi Mancebo, figura referent en el camp de la ventilació mecànica i impulsor de l’estudi des dels seus inicis, així com del Dr. Juan Carlos Suárez, col·laborador proper i també facultatiu del Servei de Medicina Intensiva. Malauradament, tots dos, traspassats abans de la publicació final de l’estudi, han estat homenatjats pels seus col·legues amb una dedicatòria expressa al final de l’article. També signen com a coautors del treball el Dr. Indalecio Morán i la Dra. Núria Rodríguez, membres actius de l’equip assistencial i investigador de l’hospital.

Coneixement per a una millor pràctica clínica

PROMIZING (acrònim de Proportional Assist Ventilation for Minimizing the Duration of Mechanical Ventilation) ha estat un estudi prospectiu, multicèntric i aleatoritzat dut a terme a 23 hospitals de 7 països (Canadà, França, Itàlia, Grècia, l’Argentina, l’Aràbia Saudita i Espanya). S’han inclòs 722 pacients ingressats després d’un episodi d’insuficiència respiratòria aguda greu dels que es van aleatoritzar 573 pacients. Tots els participants eren adults que havien estat sota ventilació mecànica invasiva durant almenys 24 hores i que havien fracassat una primera prova de respiració espontània quedant aleatoritzats a ventilació mecànica espontània bé en modalitat PAV+ o bé en PSV. L’objectiu primari era determinar el temps fins a l’alliberament reeixit del ventilador, definit com la retirada definitiva de la ventilació sense necessitat de reintubació durant almenys set dies.

Amb el mètode proposat a l’estudi per comparar ambdues modalitats durant la fase de retirada de la ventilació, els autors han mostrat que no hi ha diferències significatives entre PAV+ i PSV pel que fa al temps fins a l’alliberament reeixit del respirador. En concret, el temps mitjà fins a la desconnexió definitiva va ser pràcticament superposable en el grup PAV+ (7,3 dies) respecte al grup PSV (6,8 dies), sense que aquesta petita diferència resultés estadísticament significativa. La probabilitat d’alliberament reeixit al cap de vint-i-vuit dies també va ser molt semblant entre ambdós grups (83,3% amb PAV+ i 85,2% amb PSV). Així mateix, el nombre mitjà de dies sense ventilador durant aquest període es va situar en 20,4 amb PAV+ i 21,3 amb PSV.

Pel que fa a la mortalitat al cap de noranta dies, els resultats van mostrar un percentatge del 29,6% en el grup PAV+ i del 26,6% en el grup PSV, sense que aquestes diferències fossin estadísticament rellevants.

Altres resultats importants de l’estudi

A banda dels resultats sobre durada de ventilació i mortalitat, l’estudi també ha explorat aspectes rellevants per a la qualitat assistencial i la seguretat del pacient, com l’aparició de deliri, l’ús acumulat de fàrmacs sedants i opioides, la tolerància al mode ventilatori assignat i les complicacions associades al procés de retirada del respirador (weaning).

Pel que fa a la incidència de deliri, va ser similar entre els dos grups, cosa que suggereix que el mode ventilatori no és per si sol un factor determinant en l’estat cognitiu agut dels pacients. Tanmateix, l’estudi constata que els pacients assignats al grup PAV+ van tendir a requerir menys quantitat acumulada de sedants durant els primers dies d’observació, la qual cosa podria suggerir una millor sincronització entre pacient i respirador. Malgrat aquesta tendència, la diferència no va ser estadísticament significativa. L’ús d’opioides també es va registrar i comparar, sense que s’hi observessin diferències substancials entre grups.

D’altra banda, els pacients del grup PAV+, van ser passats a modes de ventilació controlada amb més freqüència que els del grup PSV. Segons els autors, aquest fet pot reflectir tant la complexitat del maneig clínic com un menor nivell de familiaritat del personal amb aquest tipus d’estratègia. En concret en relació amb la tolerància al mode ventilatori, la majoria dels pacients van ser capaços de completar el període d’intervenció amb el mode assignat. No obstant això, hi va haver un lleuger augment en els canvis de mode dins del grup PAV+, sovint motivats per decisions clíniques relacionades amb l’estabilitat respiratòria o l’adaptació del pacient al respirador.

Pel que fa a la incidència de complicacions relacionades amb el procés de weaning o amb el mode ventilatori tampoc es van observar diferències entre grups, reafirmant la seguretat de l’ús de la PAV+ en centres referents en ventilació mecànica. Aquestes dades, tot i no havent mostrat diferències significatives entre la PAV+ i la PSV, aporten informació útil per entendre millor les implicacions pràctiques i l’acceptabilitat clínica de la ventilació assistida proporcional.

Segons el Dr. Indalecio Morán, «PROMIZING aporta un coneixement molt sòlid per guiar la presa de decisions durant la retirada de la ventilació mecànica i per continuar estudiant les modalitats ventilatòries espontànies en les fases de retirada d’aquesta, alhora que valida la seguretat de la ventilació proporcional en centres amb excel·lència en el maneig de la ventilació mecànica». Per la seva banda, la Dra. Núria Rodríguez considera que «aquest estudi ens mostra que el que realment pot marcar la diferència és una estratègia de weaning individualitzada i aplicada amb rigor. El mode ventilatori és una eina, però la clau és com l’utilitzem dins d’un marc clínic coherent i centrat en el pacient».

Article de referència:

Bosma KJ, Burns KEA, Martin CM, Skrobik Y, Mancebo Cortés J, Mulligan S, Lafreniere-Roula M, Thorpe KE, Suárez Montero JC, Morán Chorro I, Rodríguez-Farré N, Butler R, Bentall T, Beduneau G, Enguerrand P, Santos M, Piraino T, Spadaro S, Montanaro F, Basmaji J, Campbell E, Mercat A, Beloncle FM, Carteaux G, Maraffi T, Charbonney E, Lecronier M, Dres M, Arabi YM, Amaral ACK, Marinoff N, Adhikari NKJ, Geagea A, Shin P, Vaporidi K, Kondili E, Shahin J, Campisi J, Rodriguez PO, Setten M, Goligher EC, Ferguson ND, Fanelli V, Ferreyra G, Lellouche F, Sibley S, Brochard L, PROMIZING Study Investigators, the Canadian Critical Care Trials Group, and the REVA Network. Proportional-assist ventilation for minimizing the duration of mechanical ventilation. N Engl J Med 2025. https://doi.org/10.1056/NEJMoa2505708

Una investigació multicèntrica internacional publicada recentment a la revista JAMA Otolaryngology–Head & Neck Surgery ha demostrat que afegir quimioteràpia al tractament adjuvant amb radioteràpia després de la cirurgia ofereix benefici en la supervivència dels pacients amb carcinoma escamós de la cavitat oral quan existeix una extensió extranodal (ENE) major de la malaltia. En canvi, en aquells pacients amb ENE menor, la quimioteràpia no sembla millorar significativament els resultats clínics, cosa que podria portar a replantejar les recomanacions terapèutiques actuals.

L’estudi, liderat pel Princess Margaret Cancer Centre de Toronto, ha comptat amb la participació de 755 pacients tractats entre 2005 i 2018 en centres de referència al Canadà, Estats Units i Austràlia. Entre els signants hi figura la Dra. Cristina Valero, investigadora de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, qui ha estat l’única representant d’un centre espanyol en aquest treball internacional.

Què és l’extensió extranodal i per què és rellevant

L’extensió extranodal o ENE és una característica patològica que indica que el tumor ha envaït els ganglis limfàtics i ha travessat la seva càpsula, infiltrant els teixits adjacents. Aquesta extensió pot ser menor (≤2 mm) o major (>2 mm), i la seva presència s’associa generalment amb un pitjor pronòstic: major risc de recidiva i menor supervivència.

L’ENE ha estat considerada des de fa anys un criteri d’alt risc que justifica l’ús de quimioteràpia concomitant amb la radioteràpia adjuvant després de la cirurgia. Tanmateix, les troballes del nou estudi qüestionen la necessitat d’afegir quimioteràpia en tots els casos d’ENE, especialment en els de menor extensió.

«Actualment, qualsevol grau d’ENE és motiu per indicar quimioteràpia juntament amb la radioteràpia adjuvant, sense tenir en compte el grau d’extensió extranodal», explica la Dra. Valero. «Els resultats d’aquest estudi suggereixen que aquesta estratègia podria no ser necessària en pacients amb ENE menor, evitant així tractaments que no aporten beneficis clínics i sí que poden comportar toxicitats importants. Es necessiten més estudis per validar els nostres resultats abans de plantejar canvis en els protocols terapèutics».

Implicacions per a la pràctica clínica

Els resultats d’aquest treball tenen un important valor translacional. En els pacients amb ENE major, la quimioradioteràpia va millorar significativament tant la supervivència lliure de malaltia com la supervivència global. En canvi, en els pacients amb ENE menor, aquestes millores no van ser estadísticament significatives, ni tan sols després d’ajustar per edat, estadi tumoral, marges quirúrgics o radioteràpia rebuda.

Aquesta evidència dona suport a la idea d’adoptar una estratificació més precisa del risc en el tractament del càncer oral avançat, amb l’objectiu de personalitzar les decisions terapèutiques i reduir l’exposició a tractaments agressius innecessaris.

«Aquest tipus d’investigacions col·laboratives són fonamentals per avançar cap a una medicina més personalitzada i poder generalitzar els resultats», afegeix la Dra. Valero. «Permeten revisar críticament les nostres pràctiques clíniques i prendre decisions basades en la millor evidència disponible».

Lideratge i excel·lència en recerca internacional

L’estudi ha comptat amb la participació d’un ampli equip multidisciplinari d’oncòlegs, patòlegs, cirurgians, epidemiòlegs i biostatísdics de centres de primer nivell, entre ells el Memorial Sloan Kettering Cancer Center (EUA), la University Health Network de Toronto (Canadà), el Chris O’Brien Lifehouse (Austràlia) i la Medical University of South Carolina (EUA). La Dra. Valero figura entre els coautors que van contribuir a l’adquisició, anàlisi i interpretació de les dades.

La seva participació posa en relleu el compromís de l’IR Sant Pau amb la recerca clínica internacional d’alta qualitat, i el seu paper actiu en estudis que poden canviar la pràctica clínica en benefici dels pacients.

Article de referència:

Manojlovic-Kolarski M, Su S, Weinreb I, Calvisi R, Perez-Ordonez B, Smith S, Patel S, Valero C, Xu B, Ghossein R, Katabi N, Clark J, Low T-HH, Gupta R, Graboyes E, Davies J, Richardson M, Goldstein D, Huang SH, O’Sullivan B, Xu W, Hansen A, de Almeida JR. Adjuvant chemoradiotherapy for oral cavity SCC with minor and major extranodal extension. JAMA Otolaryngol Head Neck Surg 2025. https://doi.org/10.1001/jamaoto.2025.1721.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha celebrat aquest dimarts l’Innovation Day 2025, la jornada anual que visibilitza el talent, la creativitat i el compromís dels professionals del centre amb la innovació en salut. Durant la jornada, i en el marc de la segona edició del programa INNOPAU, s’han donat a conèixer els guanyadors d’enguany.

Així, el projecte CUMADE ha estat reconegut amb el primer premi i rebrà una ajuda de 50.000 euros per continuar el seu desenvolupament. El segon premi, dotat amb 15.000 euros, ha estat per al projecte CHYMERA. Totes dues ajudes amb estat gràcies a la col·laboració de la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. També han rebut una menció els projectes CUMADE i CHIMERA com els més disruptius, amb un ajut de 8.000 € cadascú finançats per la plataforma ITEMAS del Instituto de Salud Carlos III (ISCIII). Finalment, el projecte RADAR ha estat seleccionat per Padcelona per la realització d’un MVP (Producte Mínim Viable) en Salut Digital.

Durant l’acte, s’han presentat prèviament els sis projectes finalistes seleccionats per la seva capacitat d’innovar des del coneixement clínic i la pràctica assistencial. Tots ells parteixen de reptes reals detectats a l’hospital i proposen solucions concretes i aplicables, que poden tenir un impacte significatiu en la qualitat de vida dels pacients i en l’eficiència del sistema sanitari.

• MARPRESING
  Responsables: Jessica Marin, Ana Marin i Oliva Ros, de la Unitat d’Endoscòpies Digestives.

Dispositiu mèdic per aplicar pressió abdominal externa durant la colonoscòpia. Millora l’eficiència de la prova, optimitza el confort del pacient i redueix el risc de lesions laborals per al personal sanitari.

• CUMADE
  Responsables: Dabit Arzamendi, de la Unitat d’Hemodinàmica, i Abdel Hakim Moustafa, del Dimensions Lab.

Solució innovadora que combina enginyeria de precisió i impressió 3D per dissenyar dispositius personalitzats que resolen problemes complexos com les fuites en implants cardiovasculars. Suposa un nou paradigma en la medicina estructural personalitzada.

• RADAR
  Responsables: Carlen Reyes, Jara González, Elisabet Rayó i Helena Serrano, de l’EAP Sardenya.

Plataforma digital que analitza dades clíniques i farmacològiques per detectar en temps real possibles reaccions adverses a medicaments a l’atenció primària. Pretén millorar la seguretat dels pacients i optimitzar la presa de decisions terapèutiques.

• DAMMPIS
  Responsables: Ariadna Bellès, Carles Subirà, Jaume Baldirà, Matias Flores i Rosa Oms, de la Unitat de Medicina Intensiva.

Sistema integrat de sensors per prevenir la retirada accidental de dispositius mèdics en pacients crítics. Proporciona alertes en temps real i ajuda a reduir complicacions greus, augmentant la seguretat i l’eficiència a les unitats de cures intensives.

• CHYMERA
  Responsables: Josep Munuera, Daniel Caballero, Lydia Canales i Lucía Borrego, del Servei de Diagnòstic per la Imatge.

Eina basada en intel·ligència artificial que automatitza el control de qualitat de les radiografies de tòrax, reduint la variabilitat i evitant repeticions. Millora l’eficiència i la seguretat en entorns com les urgències hospitalàries.

• AQUAFLOW
  Responsables: Sandra Peña, Esther Franquet, Piedad Arias i Mireia Plans, del Departament de Nefrologia de la Fundació Puigvert.

Faixa aquàtica específica per a persones amb catèter de diàlisi peritoneal, que permet la immersió en aigua amb garanties de seguretat i higiene. Dona resposta a una necessitat no coberta i contribueix a millorar l’autonomia i la qualitat de vida dels pacients renals.

Els projectes han estat desenvolupats al llarg del programa INNOPAU, una incubadora impulsada per l’IR Sant Pau que acompanya els equips en la transformació d’idees assistencials innovadores en projectes viables. Durant el programa, els participants passen per diversos mòduls formatius on reben assessorament especialitzat en àrees clau com la gestió de la propietat industrial, la recerca de finançament, la regulació sanitària, el model de negoci o l’estructuració estratègica dels projectes.

La culminació del programa és precisament l’Innovation Day, celebrat aquest 17 de juny, on els equips exposen els seus avenços davant l’ecosistema d’innovació. Aquesta jornada serveix també per connectar els professionals amb actors estratègics com a representants de la indústria farmacèutica, fons d’inversió, centres tecnològics i altres agents clau de l’àmbit de la salut.

La jornada ha comptat també amb una taula rodona sobre “Noves tecnologies i transformació en salut”, amb la participació de professionals de l’àmbit clínic, investigador, tecnològic i empresarial, i espais de networking per fomentar la col·laboració entre els diferents agents de l’ecosistema.

Una aposta estratègica per a Sant Pau

Amb el suport decidit de la Fundació i l’IR Sant Pau, Sant Pau situa la innovació com a eix estratègic de transformació del sistema sanitari. Més enllà de la recerca, la innovació representa una eina fonamental per anticipar-se als nous reptes socials, incorporar tecnologies emergents i millorar de forma tangible la qualitat assistencial.

Per a Sant Pau, innovar és escoltar els professionals, detectar oportunitats des de la pràctica clínica i oferir-los l’acompanyament i les eines per fer créixer les seves idees. És apostar per un model de salut més eficient, personalitzat i sostenible. És, en definitiva, transformar el coneixement en impacte.

Amb jornades com l’Innovation Day, Sant Pau reafirma el seu lideratge com a institució capdavantera en recerca translacional i innovació sanitària, i es posiciona com un pol de referència en el desenvolupament de solucions que posen les persones al centre.

Els fetus més exposats a certs contaminants atmosfèrics presenten canvis en la mida d’algunes estructures cerebrals, especialment durant el segon i tercer trimestre de l’embaràs. Aquesta és la principal conclusió d’un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, en col·laboració amb el centre BCNatal (Hospital Sant Joan de Déu, Hospital Clínic i Universitat de Barcelona) i l’Hospital de Sant Pau. Es tracta del primer estudi que analitza específicament l’associació entre la contaminació de l’aire i el desenvolupament cerebral fetal durant l’embaràs.

L’estudi, publicat a The Lancet Planetary Health, va analitzar dades recollides entre 2018 i 2021 de 754 parelles de mares i fetus participants en el projecte BiSC (Barcelona Life Study Cohort) a Barcelona. Aquest estudi tenia com a objectiu entendre la relació entre la contaminació de l’aire en la salut infantil i el desenvolupament cerebral i es considera un dels més complets realitzats en aquest àmbit.

Durant el tercer trimestre de l’embaràs, les participants es van sotmetre a una neurosonografia transvaginal, una ecografia especialitzada que permet analitzar la forma i les estructures del cervell fetal. L’exposició al diòxid de nitrogen (NO_₂), partícules en suspensió (PM_2.5) i carbó negre es va estimar amb models híbrids que combinen dades de mesuraments reals amb mètodes estadístics avançats. La recerca va considerar tres “microambients”: la llar de les participants, el lloc de feina i les rutes de desplaçament. Les dades sobre els patrons d’activitat es van recollir mitjançant una aplicació de geolocalització instal·lada als telèfons mòbils de les participants.

L’equip investigador va observar que l’exposició prenatal al NO_₂, PM_2.5 i carbó negre en tots els microambients esmentats es va associar amb un augment del volum de diverses cavitats cerebrals que contenen líquid cefalorraquidi. En concret, es van identificar associacions directes entre l’exposició a aquests contaminants i l’augment del volum dels ventricles laterals, ubicats a cada hemisferi cerebral, així com una dilatació de la cisterna magna, una cavitat situada a la part inferior del cervell. També es va detectar un augment de l’amplada del vermis cerebel·lós, la part central del cerebel, essencial per a l’equilibri i la coordinació motora.

Els resultats de l’estudi també van mostrar una associació entre una major exposició al carbó negre i una reducció en la profunditat del solc lateral (també conegut com la fissura de Silvi), un solc profund que travessa el cervell, cosa que podria suggerir una menor maduració cerebral.

Les associacions entre l’exposició a la contaminació de l’aire i els canvis en la morfologia d’aquestes estructures cerebrals van ser més fortes durant el segon i tercer trimestre de l’embaràs. «Durant la meitat i el final de la gestació, el cervell fetal entra en una fase clau del seu desenvolupament, fet que el fa especialment vulnerable a factors externs com la contaminació», explica Payam Dadvand, investigador d’ISGlobal i autor sènior de l’estudi.

«Com a metges, ara estem veient proves convincents que, fins i tot en embarassos que semblen sans segons tots els criteris convencionals, factors com la contaminació atmosfèrica poden afectar subtilment el desenvolupament cerebral del fetus. Aquestes troballes subratllen la importància d’augmentar la conscienciació i l’educació, tant a la comunitat sanitària com a tota la societat», Elisa Llurba i Lola Gómez-Roig, metgesses de l’Hospital de Sant Pau i BCNatal-Hospital Sant Joan de Déu, respectivament, i coautores de l’estudi.

Diferències significatives poblacionalment

Els efectes observats no impliquen que els infants participants en el projecte BiSC presentin alteracions cerebrals patològiques. De fet, totes les mesures de les estructures cerebrals dels participants es troben dins del rang considerat normal. «La qüestió és que aquestes diferències, encara que petites a escala individual, són rellevants des d’una perspectiva poblacional, ja que ens informen sobre com la contaminació afecta el cervell fetal i de la seva vulnerabilitat a exposicions ambientals», assenyala Laura Gómez-Herrera, investigadora d’ISGlobal i coautora principal de l’estudi.

L’equip de recerca destaca la necessitat de realitzar més estudis per confirmar aquests resultats i seguir-ne les possibles conseqüències al llarg del temps. «Per ara, només podem afirmar que hem detectat diferències en el cervell dels fetus amb més exposició a la contaminació respecte als menys exposats. Ens calen més investigacions per determinar si aquests efectes es reverteixen o persisteixen després del naixement i si tenen implicacions en el desenvolupament neurològic en etapes posteriors», subratlla Jordi Sunyer, autor sènior de l’estudi.

Tot i les incerteses que encara persisteixen, aquest estudi pot tenir implicacions importants per a les polítiques de salut pública. «Els nostres resultats reforcen l’evidència sobre la necessitat de minimitzar l’exposició de les dones embarassades a la contaminació de l’aire, especialment en entorns urbans» afirma Yu Zhao, investigadora d’ISGlobal i coautora principal de l’estudi.

Referència

Laura Gómez-Herrera, Yu Zhao, Ioar Rivas, Elisenda Eixarch, Carla Domínguez-Gallardo, Toni Galmes, Marta Muniesa, Maria Julia Zanini, Alan Domínguez, Marta Cirach, Mark Nieuwenhuijsen, Xavier Basagaña, Xavier Querol, Maria Foraster, Mariona Bustamante, Jesus Pujol, Mireia Gascon, Elisa Llurba, María Dolores Gómez-Roig, Payam Dadvand, Jordi Sunyer. Air pollution and foetal brain morphological development: a prospective study. The Lancet Planetary Health, Vol 9, June 2025.  https://doi.org/10.1016/S2542-5196(25)00093-2

Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha aconseguit descriure, per primera vegada amb detall, l’evolució estructural de les regions del lòbul temporal medial (LTM) al llarg de les diferents fases clíniques de la malaltia d’Alzheimer en persones amb síndrome de Down. Els resultats, publicats a la revista Brain, revelen que la pèrdua de volum i de gruix cortical en aquestes regions pot començar entre 13 i 15 anys abans de l’inici dels símptomes, fet que representa un avenç significatiu en el camp del diagnòstic precoç i el disseny d’assaigs clínics preventius.

L’estudi es basa en una àmplia cohort de 259 adults amb síndrome de Down i 138 controls euploides (persones sense síndrome de Down), tots ells avaluats mitjançant ressonància magnètica d’alta resolució, anàlisi de biomarcadors en líquid cefalorraquidi i una caracterització clínica i neuropsicològica detallada. És el primer a mapar de manera sistemàtica la trajectòria de les subregions del LTM —incloent-hi l’hipocamp anterior i posterior, l’escorça entorrinal, el parahipocamp i les àrees de Brodmann 35 i 36— en relació amb el deteriorament cognitiu i els marcadors biològics de la malaltia.

«Vam triar centrar-nos en el lòbul temporal medial perquè és una de les primeres regions afectades per l’acumulació de cabdells neurofibril·lars de tau, una de les dues patologies clau de l’Alzheimer», explica el Dr. Alexandre Bejanin, del grup de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau i coordinador de l’estudi. «A més, aquestes regions estan implicades en funcions com la memòria episòdica i l’orientació espacial, que es veuen alterades precoçment en la malaltia».

Un model ideal per estudiar l’inici de l’Alzheimer

Les persones amb síndrome de Down tenen una predisposició genètica única: la sobreexpressió del gen APP a causa de la triplicació del cromosoma 21 condueix a una sobreproducció de proteïna beta-amiloide (Aβ), fet que les converteix en un model genètic natural de l’Alzheimer. S’estima que més del 90 % d’aquesta població desenvoluparà aquesta malaltia al llarg de la seva vida.

Aquesta singularitat genètica va permetre als investigadors utilitzar l’edat dels participants com una estimació del temps fins a l’inici dels símptomes (Estimated Years to Onset, EYO), establint un marc temporal objectiu per estudiar els canvis cerebrals previs a la demència. Segons els seus càlculs, el punt d’inflexió en la degeneració estructural es produeix entre els 15 i 9 anys abans respecte a l’edat mitjana d’aparició dels símptomes.

«Aquest enfocament ens va permetre observar que l’escorça entorrinal i l’hipocamp posterior són les primeres regions a mostrar pèrdua estructural, fins i tot abans de l’aparició dels símptomes», assenyala Alejandra Morcillo-Nieto, també investigadora del grup de Neurobiologia de les Demències i primera coautora de l’estudi. «A més, algunes regions com el parahipocamp mostren inicialment un engruiximent cortical, possiblement reflex de processos inflamatoris o compensatoris, abans d’iniciar la seva fase d’atròfia, encara que aquesta és una hipòtesi que s’hauria de confirmar amb altres estudis».

Neuroimatge d’alta precisió i biomarcadors

El treball s’emmarca en la iniciativa Down-Alzheimer Barcelona Neuroimaging Initiative (DABNI) i va utilitzar imatges de ressonància magnètica adquirides en dos hospitals de Barcelona, l’Hospital de Sant Pau i l’Hospital Clínic. Per a la segmentació automatitzada de les subregions del LTM, es va emprar el programari ASHS-T1, validat prèviament en poblacions amb Alzheimer. Aquest sistema permet segmentar no només l’hipocamp anterior i posterior, sinó també estructures corticals clau com l’escorça entorrinal, les àrees de Brodmann 35 i 36 (que inclouen l’escorça transentorrinal) i el parahipocamp. A més, es va utilitzar un algorisme complementari (CRASHS) per modelar el gruix cortical amb més precisió superficial.

«No vam fer servir imatges noves en si, sinó tècniques avançades d’anàlisi sobre imatges estàndard que s’obtenen habitualment en clínica», destaca el Dr. Alexandre Bejanin. «El que vam fer va ser aplicar un programari de segmentació específic que permet quantificar amb gran precisió aquestes regions del lòbul temporal medial, cosa que no s’havia fet abans en el context de la síndrome de Down».

Els investigadors van normalitzar els volums i gruixos mitjançant puntuacions ajustades per edat, sexe i volum intracranial, i van harmonitzar les dades de diferents escàners amb el mètode ComBat. La qualitat de les imatges va ser verificada mitjançant anàlisi automàtica (CAT12) i avaluació visual per part d’experts.

En paral·lel, es van analitzar mostres de líquid cefalorraquidi de 243 participants amb síndrome de Down, determinant els nivells d’Aβ42/40, tau fosforilada a la posició 181 (pTau181) i neurofilament de cadena lleugera (NfL). Els investigadors van correlacionar aquests biomarcadors amb les mesures estructurals obtingudes per imatge.

Progressió topogràfica i valor predictiu

L’anàlisi va revelar una progressió anatòmica ordenada de l’atròfia, coherent amb el patró clàssic de propagació de tau. L’escorça entorrinal va ser la primera regió a mostrar un punt d’inflexió en el seu gruix cortical (EYO = -15,7 anys), seguida de l’hipocamp posterior (EYO = -13,5), Brodmann 35 (-13), l’hipocamp anterior (-11,5), el parahipocamp (-9,8) i Brodmann 36 (-9).

El volum de l’hipocamp posterior va mostrar una correlació especialment forta amb tots els biomarcadors del líquid cefaloraquidi: positiva amb Aβ42/40 i negativa amb pTau181 i NfL. De totes les estructures estudiades, aquesta regió també va ser la més eficaç per distingir persones asimptomàtiques de les que ja presentaven símptomes clínics, amb una precisió del 86,3 %. Quan es va integrar en un model multivariant amb l’edat, pTau181 i el gruix del parahipocamp, la precisió diagnòstica es va elevar fins al 96,4 %.

«Les nostres dades indiquen que la ressonància magnètica estructural no només permet detectar canvis precoços, sinó que pot complementar eficaçment els biomarcadors líquids en la predicció de l’estat clínic», destaca Benjamin Buehner, primer coautor de l’estudi. «Això és especialment rellevant en síndrome de Down, on les proves cognitives poden veure’s limitades pel nivell de discapacitat intel·lectual de base».

Implicacions per a la recerca i els assaigs clínics

Aquest estudi proporciona per primera vegada un mapa detallat de com s’afecta el lòbul temporal medial en la malaltia d’Alzheimer en síndrome de Down, i situa l’inici dels canvis estructurals més d’una dècada abans de la manifestació clínica. Aquesta informació és crítica per al disseny de futurs assaigs terapèutics que busquin intervenir en fases preclíniques i prevenir la neurodegeneració.

Els autors subratllen que, encara que el disseny transversal impedeix establir una seqüència temporal causal, l’homogeneïtat genètica de la síndrome de Down i la fiabilitat del model EYO atorguen una solidesa excepcional als resultats.

El treball ha comptat amb la col·laboració de més de vint centres i institucions nacionals i internacionals, entre els quals l’Hospital Clínic de Barcelona, la Universitat de Barcelona, el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED), la Universitat de Pensilvània i l’INSERM francès.

Article de referència:

Buehner BJ, Morcillo-Nieto AO, Zsadanyi SE, Rozalem Aranha M, Arriola-Infante JE, Vaqué-Alcázar L, Arranz J, Rodríguez-Baz Í, Maure Blesa L, Videla L, Barroeta I, Del Hoyo Soriano L, Benejam B, Fernández S, Sanjuan Hernandez A, Bargalló N, González-Ortiz S, Giménez S, de Flores R, Yushkevich PA, Alcolea D, Belbin O, Lleó A, Carmona-Iragui M, Fortea J, Bejanin A. Medial temporal lobe atrophy in Down syndrome along the Alzheimer’s disease continuum. Brain 2025. https://doi.org/10.1093/brain/awaf133

Una revisió científica, a càrrec de la Dra. Anna Aulinas, coordinadora de la Unitat Funcional de Malalties Hipofisàries a l’Hospital de Sant Pau i investigadora al grup de Malalties de la Hipòfisi a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) conjuntament amb la Dra. Elizabeth Lawson, professora de la Harvard Medical School, aporta una nova mirada sobre l’hipopituïtarisme. En ella es posa el focus en un aspecte fins ara poc considerat com és la possible deficiència d’oxitocina en aquests pacients.

La revisió, titulada “The Oxytocin System and Implications for Oxytocin Deficiency in Hypothalamic-Pituitary Disease”, ha estat publicada a Endocrine Reviews, una de les revistes internacionals més prestigioses en l’àmbit de l’endocrinologia. A més de ser pionera en la temàtica, ha estat reconeguda per la mateixa revista com a revisió destacada de la setmana, una distinció reservada als treballs amb més rellevància i impacte potencial dins de la comunitat científica.

Una hormona clau més enllà del part i la lactància

L’oxitocina és una hormona produïda a l’hipotàlem i secretada per la hipòfisi posterior, tradicionalment coneguda pel seu paper en el part i la lactància. No obstant això, estudis recents han evidenciat que també juga un paper central en la regulació de la ingesta, la composició corporal, la salut òssia, l’activitat cardiovascular, les emocions i els vincles socials.

La revisió recull, per primer cop de manera exhaustiva, dades que apunten a una possible deficiència d’oxitocina en persones amb dany hipotalàmic i/o hipofisiari —per causes com tumors, cirurgies, radioteràpia o malalties inflamatòries— que podria contribuir a una part dels símptomes persistents d’aquests pacients, malgrat el tractament substitutiu hormonal convencional.

Una nova entitat clínica en estudi

El concepte de deficiència d’oxitocina en l’hipopituïtarisme encara no està plenament reconegut, però està emergint com una entitat clínica amb característiques pròpies. A través de l’anàlisi de la literatura existent, la revisió identifica indicis que correlacionen aquesta deficiència amb una pitjor qualitat de vida, alteracions psicosocials, tendència a l’obesitat o fragilitat òssia, entre d’altres.

Tot i que alguns pacients han començat a rebre oxitocina com a teràpia experimental en entorns clínics molt controlats, les autores subratllen que calen més estudis abans de poder recomanar-ne l’ús generalitzat. En particular, és urgent desenvolupar proves diagnòstiques específiques per detectar la manca d’oxitocina, així com avaluar la seguretat i eficàcia dels tractaments en assaigs clínics ben dissenyats.

Un pas endavant cap a una visió més integral de l’hipopituïtarisme

La revisió conclou que integrar l’oxitocina en el conjunt d’hormones a tenir en compte en l’hipopituïtarisme pot representar un canvi de paradigma en l’abordatge d’aquests pacients. La proposta és clara: quan hi ha símptomes que no milloren amb la teràpia substitutiva habitual, potser cal mirar més enllà i considerar també la funció de la neurohipòfisi.

Segons la Dra. Aulinas, «la deficiència d’oxitocina podria explicar part del patiment invisible d’aquests pacients. Reconèixer-la obre la porta a una nova via de recerca i, en el futur, a un abordatge més complet i humà de la seva atenció mèdica». El treball representa un punt d’inflexió en la comprensió dels dèficits hormonals “no clàssics” associats a l’hipopituïtarisme, i convida a replantejar la manera com es diagnostiquen i es tracten aquests trastorns complexos.

Article de referència:

Aulinas A, Lawson EA. The oxytocin system and implications for oxytocin deficiency in hypothalamic-pituitary disease. Endocr Rev 2025. https://doi.org/10.1210/endrev/bnaf008

Aquest cap de setmana, el Centre de Cultura i Memòria del Born ha estat l’escenari de la 18a Festa de la Ciència, una gran trobada de tots els públics amb la ciència i el coneixement on l’Institut de Recerca Sant Pau ha estat una de les entitats participants, oferint tres activitats que han captivat a nombroses famílies.

Dissabte a la tarda, els visitants van poder gaudir d’una activitat dinàmica i educativa per conèixer com són i com funcionen el cervell, el cor i la sang a través de models 3D a mida real i pòsters interactius. Els nens i nenes van haver d’enganxar les parts dels òrgans identificant les seves funcions per entendre millor aquests tres pilars fonamentals del cos humà. L’activitat, dinamitzada pel Jorge Clusa, responsable de divulgació de l’Institut de Recerca Sant Pau, va agradar molt als més menuts.

Diumenge al migdia, Marta Cano i Romina Miranda, investigadores del grup de recerca en salut mental de l’Institut de Recerca Sant Pau, van convidar també als més joves a explorar les estructures del cervell i les seves funcions muntant un trencaclosques 3D de paper d’aquest òrgan. Els assistents també es van divertir molt participant d’un original bingo cerebral on cada jugada revelava una curiositat sobre el cervell humà.

Per tancar la festa, diumenge a la tarda, el Dr. Robert Belvís, la Dra. Noemí Morollón i el Dr. Juan Aibar, professionals de la Unitat de Cefalees i Neuràlgies de l’Hospital de Sant Pau, amb el suport de Iago Andreu, enginyer clínic del Dimension Lab de l’hospital, van explorar la complexitat de la neurocirurgia. Els assistents que ens van acompanyar van descobrir com la tecnologia ajuda a planificar operacions amb més precisió i seguretat, i van poder viure una experiència immersiva provant unes ulleres de realitat virtual.

L’Institut de Recerca Sant Pau agraeix a tothom qui ha fet possible aquest èxit, tant als organitzadors com als participants, que han contribuït a fer d’aquesta Festa de la Ciència una edició memorable.

Investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) han publicat a la revista Epilepsy & Behavior un estudi que documenta una elevada freqüència de símptomes neuropsiquiàtrics en adults amb complex d’esclerosi tuberosa (CET), una malaltia genètica minoritària, multisistèmica i d’expressió clínica molt variable. Aquesta patologia afecta principalment el sistema nerviós, tot i que també compromet altres òrgans com els ronyons, el cor, la pell o els pulmons.

El treball, que analitza detalladament el perfil cognitiu i emocional de 28 pacients adults amb diagnòstic confirmat de CET i sense discapacitat intel·lectual severa, posa en evidència una necessitat assistencial encara desatesa. Tot i que la majoria dels participants presenten alteracions emocionals, cognitives o conductuals significatives, només una minoria ha accedit a atenció especialitzada en salut mental.

Entre els símptomes més habituals destaquen els canvis d’humor, detectats en el 80 % dels casos, la timidesa excessiva, present en el 70 %, i els trastorns del son i de l’atenció, que afecten el 60 %. A més, la meitat dels pacients manifestava baixa autoestima. Malgrat aquesta càrrega simptomàtica, només quatre persones —un 14 % del total— havien rebut atenció psiquiàtrica o psicològica. «Els nostres pacients tenen molts problemes en aquestes esferes neuropsiquiàtriques, però no consulten per aquest motiu. I desgraciadament tampoc tenim nosaltres la manera de poder fer un seguiment més estret, perquè hi ha tantes mancances en el tema de la salut mental que al final és una necessitat no coberta», explica la Dra. Alba Sierra, investigadora del grup d’Epilèpsia de l’IR Sant Pau, neuròloga de l’Hospital Sant Pau i autora corresponent de l’estudi.

Origen genètic i manifestacions variables

El CET és causat per mutacions en els gens TSC1 o TSC2, que provoquen una activació anòmala de la via mTOR, donant lloc a la formació d’hamartomes. Aquestes masses benignes, compostes per cèl·lules normals, però desorganitzades, poden desenvolupar-se en diferents òrgans. Quan afecten el sistema nerviós central, poden provocar epilèpsia, discapacitat intel·lectual i trastorns neuropsiquiàtrics.

Tot i que el paper de l’epilèpsia ha estat àmpliament investigat, els símptomes emocionals i cognitius, coneguts com a TAND (TSC-Associated Neuropsychiatric Disorders), han rebut menys atenció, especialment en adults. «La gravetat de la malaltia és molt variable: hi ha persones amb afectació lleu que es diagnostiquen a l’edat adulta gairebé per atzar, i d’altres amb epilèpsia greu, discapacitat intel·lectual i afectació en múltiples òrgans. Per això vam incloure un rang d’edat ampli, entre 18 i 65 anys. És una malaltia que pot manifestar-se en qualsevol moment de la vida», assenyala la Dra. Sierra.

Avaluació clínica i neuropsicològica completa

La investigació va combinar una avaluació clínica amb una bateria neuropsicològica exhaustiva. Tots els pacients van dur a terme proves estandarditzades d’intel·ligència (WAIS-IV) i de cribratge cognitiu (MoCA), a més d’escales específiques per valorar ansietat, depressió, qualitat de vida i percepció subjectiva de salut. També es va utilitzar el llistat TAND-L, que permet detectar símptomes en diferents esferes, des del comportament fins a les habilitats acadèmiques. A escala clínica, es van considerar antecedents d’epilèpsia, espasmes infantils, troballes en ressonància magnètica i electroencefalograma, així com el perfil genètic quan estava disponible.

Més enllà de l’epilèpsia: factors associats a una major afectació

Els resultats van mostrar una clara associació entre la gravetat i la durada de l’epilèpsia i un menor rendiment cognitiu. També es van observar correlacions significatives amb altres factors clínics. Per exemple, els pacients amb antecedents d’espasmes infantils o amb mutacions en el gen TSC2 presentaven un perfil cognitiu més deteriorat i més dificultats emocionals i acadèmiques. Així mateix, la localització d’hamartomes als lòbuls frontal i parietal del cervell es va associar amb alteracions en el comportament, l’aprenentatge i altres funcions cognitives específiques.

«Vam veure que no només l’epilèpsia condiciona l’evolució d’aquests símptomes. La genètica i la localització dels hamartomes cerebrals també hi estan implicades. L’impacte és multifactorial», subratlla la doctora.

Coordinació entre especialitats: una necessitat estructural

Més enllà dels resultats clínics, l’estudi convida a reflexionar sobre el model assistencial que s’aplica a aquests pacients. Tradicionalment, les consultes de neurologia s’han centrat en el control de les crisis epilèptiques, sense abordar de forma sistemàtica els símptomes neuropsiquiàtrics. «Anem molt enfocats cap als símptomes purament neurològics i potser aquests altres problemes, que afecten directament la seva qualitat de vida, no els hem anat explorant tant. Aquesta investigació posa el focus precisament en aquesta necessitat de mirar més enllà de les crisis», afegeix la Dra. Sierra.

En línia amb aquesta visió integral, l’equip insisteix en la necessitat d’una atenció multidisciplinària. El CET no afecta únicament el cervell, sinó que pot generar complicacions greus en òrgans vitals, com insuficiència renal, alteracions cardíaques o malaltia pulmonar. «El seguiment ha de ser integral. Una malaltia amb afectació sistèmica com aquesta necessita que els especialistes treballin de manera conjunta. És l’única manera d’oferir una atenció de qualitat», conclou la Dra. Sierra.

Perspectives futures: cap a un seguiment longitudinal

L’estudi obre la porta a futures investigacions que permetin seguir l’evolució d’aquests símptomes al llarg del temps. Estudis longitudinals ajudarien a entendre millor com es modifiquen les alteracions neuropsiquiàtriques amb l’edat i facilitarien el desenvolupament d’estratègies d’intervenció més eficaces i personalitzades.

Article de referència:

Toscano-Prat C, García-Sánchez C, Ros-Castelló V, Barguilla-Arribas A, Saladich IG, Rodríguez-Clifford K, Torra-Balcells R, Boronat S, Sierra-Marcos A. Cognitive and neuro-psychiatric profile in adult patients with epilepsy secondary to Tuberous Sclerosis Complex. Epilepsy Behav 2025;166:110380. https://doi.org/10.1016/j.yebeh.2025.110380

L’Institut de Recerca Sant Pau i l’Hospital de Sant Pau, que han participat, un any més, conjuntament, als BCN Salut Games, l’olimpíada solidària del sector de la salut i recerca, s’han proclamat campions d’una edició que, aquest any, han comptat amb un total de 5.435 participants de 51 centres diferents.

Més de 400 professionals de l’Hospital de Sant Pau han tornat a participar d’un esdeveniment esportiu en el qual Sant Pau ha acabat en primera posició, seguit de l’Hospital Clínic i Sant Joan de Déu, que han ocupat la segona i tercera posició respectivament.

L’objectiu d’aquesta olimpíada solidària consisteix a fomentar la pràctica d’exercici físic i els hàbits saludables en l’àmbit sanitari, i a promoure la cohesió, convivència i motivació dins els centres, així com entre les diferents entitats participants.

A més, Sant Pau ha captat aquest any un total de 2.597 € en forma de donació solidària per part dels diferents professionals participants, uns fons que aniran destinats a la Fundació Kàlida, un centre de suport per a persones amb càncer per acollir i acompanyar a les persones que estan passant o han passat per un procés oncològic, així com al seu entorn més immediat: familiars, cuidadors, amics…

Pròximament, l’organització dels BCN Salut Games farà l’entrega a la Direcció de Sant Pau del trofeu que l’acredita com campió de l’edició 2025. Per la seva banda, la Fundació Kàlida rebrà el xec solidari amb els fons captats per part de la Direcció de Sant Pau.

Un estudi internacional en què han participat investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha demostrat que les dones que són portadores de mutacions genètiques causants de demència frontotemporal (DFT) presenten una major capacitat per compensar el dany cerebral que els homes, almenys en les fases inicials de la malaltia. El descobriment suggereix que el sexe és un factor biològic determinant en l’evolució d’aquesta forma hereditària de demència, i obre la porta a una medicina de precisió més sensible a les diferències entre dones i homes.

L’article ha estat publicat a la revista Alzheimer’s & Dementia, publicació oficial de l’Alzheimer’s Association, i s’emmarca dins d’una sèrie de tres treballs científics sobre les diferències per sexe en les manifestacions clíniques i biològiques de la DFT genètica. La investigació forma part del consorci nord-americà ALLFTD, i ha comptat amb la col·laboració de centres de referència en neurociència i neuroimatge de San Francisco (UCSF) i Toronto (University of Toronto).

«El que hem vist és que, a igualtat de dany cerebral, les dones amb DFT tenen un rendiment millor que els homes en proves de funció executiva i cognició social. Això indica que disposen d’una reserva cognitiva i conductual més gran», explica el Dr. Jesús García Castro, neuròleg i investigador de l’equip liderat pel Dr. Ignacio Illán-Gala a la Unitat de Memòria de Sant Pau i l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), i primer autor de l’estudi.

La DFT és una malaltia neurodegenerativa encara poc coneguda pel gran públic, però que ha adquirit rellevància recentment després de l’anunci del diagnòstic de l’actor Bruce Willis. A diferència de l’Alzheimer, que sol afectar la memòria, la DFT es manifesta per canvis de personalitat, alteracions en el comportament social i dificultats en el llenguatge o la parla. El seu inici sol produir-se en edats més primerenques —entre els 45 i els 65 anys— i pot provocar una pèrdua progressiva de funcions executives com el judici, l’empatia o el control d’impulsos. Justament per això, l’estudi dels canvis conductuals és clau per a la seva detecció precoç.

Una mirada longitudinal a la resiliència cerebral

La demència frontotemporal és una malaltia neurodegenerativa poc freqüent que sol aparèixer entre els 45 i 65 anys, i que afecta greument la personalitat, el comportament social i el llenguatge. En prop del 30 % dels casos, la causa és genètica, amb mutacions en gens com C9orf72, GRN o MAPT, que provoquen una acumulació anòmala de proteïnes i una pèrdua progressiva de teixit cerebral, especialment en els lòbuls frontals i temporals.

Gràcies al seguiment sistemàtic del consorci ALLFTD, els investigadors van poder analitzar més de 670 ressonàncies magnètiques cerebrals i dades clíniques de 394 persones portadores de mutacions patogèniques i 279 familiars no portadors al llarg de diversos anys. Es van estudiar tant persones sense símptomes (fase presintomàtica) com ja diagnosticades de deteriorament cognitiu lleu o demència.

«Aquest disseny longitudinal ens va permetre observar com evoluciona la malaltia abans fins i tot que apareguin els primers símptomes. I aquí és on vam veure l’avantatge femenina: les dones mostraven un rendiment cognitiu millor malgrat tenir un grau més alt d’atròfia cerebral frontal», destaca el Dr. García Castro.

L’equip va utilitzar una metodologia innovadora coneguda com a enfocament de residus, que permet quantificar la reserva cognitiva: la discrepància entre el rendiment real d’una persona i el que cabria esperar segons el grau de neurodegeneració. Aquesta aproximació va revelar que les dones, especialment aquelles portadores de l’expansió C9orf72, mantenien millor funcionament executiu i social malgrat l’aprimament cortical.

Un avantatge que s’esgota amb la progressió de la malaltia

Els models estadístics també van mostrar que aquest avantatge femení no és permanent. A mesura que la malaltia avança i el dany cerebral s’estén, la capacitat compensatòria es redueix, i les trajectòries de deteriorament s’igualen entre homes i dones en fases avançades.

«És com si el cervell femení tingués més marge per resistir la malaltia durant un temps, però un cop assolit un cert llindar, el declivi s’accelera», resumeix el Dr. García Castro. «Això coincideix amb el que s’ha observat en l’Alzheimer: una major resiliència inicial en dones, seguida d’un deteriorament més ràpid quan apareix la simptomatologia».

De fet, l’estudi va observar una tendència a un inici més tardà dels símptomes en dones (fins a 6,5 anys de diferència de mitjana), tot i que aquesta dada no va assolir significació estadística pel tamany mostral.

Implicacions clíniques i futures línies de recerca

El treball té implicacions importants per al disseny d’assajos clínics i models de predicció de progressió en demències hereditàries. Fins ara, la majoria d’estudis no tenien en compte el sexe com a variable diferenciadora, cosa que pot haver ocultat patrons importants en la resposta a tractaments o l’evolució clínica.

«Els nostres resultats reforcen la necessitat d’integrar la perspectiva de sexe i gènere en la medicina de precisió, especialment en malalties com la DFT, on la variabilitat és enorme fins i tot dins d’una mateixa mutació genètica», assenyala el Dr. García Castro.

El grup de Sant Pau, en col·laboració amb els socis internacionals del consorci ALLFTD, continua analitzant altres factors moduladors de la progressió en la DFT genètica, incloent-hi marcadors immunològics, hormonals i estructurals.

Finançament de l’estudi

La investigació s’ha dut a terme en el marc del consorci nord-americà ALLFTD (Longitudinal Evaluation of Familial Frontotemporal Dementia Subjects), finançat per l’Institut Nacional sobre l’Envelliment (NIA) i l’Institut Nacional de Trastorns Neurològics i Accidents Cerebrovasculars (NINDS) dels Estats Units.

A més, el treball ha comptat amb el suport de l’Institut de Salut Carlos III a través de múltiples projectes (PI20/01473, PI23/01786, PI18/00435, PI20/01330, PI21/01395, PI21/00791, CP20/00038, PI22/00307, INT21/00073, CM21/00243 i CM23/00176), cofinançats per la Unió Europea. També ha rebut finançament del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED) i del programa europeu Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), sota el lema “Una manera de fer Europa”.

A nivell internacional, l’estudi ha estat recolzat per l’Alzheimer’s Association (ajuts AARG-22-923680, AARF-22-924456 i GBHI ALZ UK-21-720973), l’Alzheimer Society del Regne Unit, i el Global Brain Health Institute (GBHI). Així mateix, ha rebut suport de la Fundació Tatiana Pérez de Guzmán el Bueno, i del programa Horitzó 2020 de la Unió Europea.

A Catalunya, la recerca ha estat impulsada pel Departament de Salut de la Generalitat, a través del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS), i ha comptat amb el suport de contractes de talent clínic com Juan Rodés i Río Hortega.

Aquest suport institucional ha permès dur a terme un estudi multicèntric de gran envergadura, amb participació de 18 centres dels Estats Units i el Canadà, i consolida el lideratge de Sant Pau en l’avenç cap a una medicina de precisió en l’àmbit de les malalties neurodegeneratives.

Article de referència:

Garcia Castro J, Rubio-Guerra S, Casaletto KB, Selma González J, Memel M, Vaqué-Alcázar L, Morcillo-Nieto A, Arriola-Infante J, Dols-Icardo O, Bejanin A, Belbin O, Fortea J, Alcolea D, Carmona-Iragui M, Barroeta I, Santos-Santos M, Sánchez Saudinós MB, Sala Matavera I, Heuer HW, Forsberg LK, Kantarci K, Staffaroni AM, Tartaglia C, Rankin KP, Boeve B, Boxer A, Rosen HJ, Lleó A, Illán-Gala I, ALLFTD Consortium. Sex differences in the executive and behavioral reserve of autosomal dominant frontotemporal dementia. Alzheimers Dement 2025;21:e70070. https://doi.org/10.1002/alz.70070  

Un equip d’investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha estat distingit amb el Premi a la Millor Comunicació 2025 atorgat pel Consell Català de Ressuscitació (CCR), en reconeixement de l’impacte científic i translacional del seu treball.

La comunicació premiada, titulada “Vulnerabilitat específica per regions al dany cerebral després d’una aturada cardíaca i reanimació cardiopulmonar: estudis preclínics en porcs”, ha estat liderada per la Dra. Gemma Vilahur, cap del grup de recerca de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Aterotrombòtiques i Isquèmiques de l’IR Sant Pau i membre del CIBERCV.

El treball aporta una comprensió integral i holística dels mecanismes patofisiològics que es desencadenen en el cervell   en el marc d’una aturada cardíaca de cinc minuts amb posterior reanimació. Concretament, a través d’un model preclínic, l’estudi analitza marcadors relacionats amb l’activació glial,  l’apoptosi i la desregulació de les vies de supervivència cel·lular i detecta una resposta neuronal diferencial en les diferents regions del cervell amb una resposta inflamatòria més marcada i vulnerable a la pèrdua neuronal en l’escorça cerebral, el nucli caudat i l’hipocamp. A l’espera d’expandir aquestes troballes, aquests resultats podrien tenir implicacions rellevants per al desenvolupament i implementació d’estratègies neuroprotectores dirigides en pacients que han patit una aturada cardíaca.

El premi es va lliurar el dimarts 20 de maig durant l’acte de cloenda i lliurament de premis i beques de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, celebrat a Barcelona. En representació de l’equip, Maria Ángeles Cánovas, integrant del grup investigador des dels inicis del projecte, va ser l’encarregada de recollir el guardó.

Aquest reconeixement fa valdre la tasca d’excel·lència científica que es duu a terme a l’IR Sant Pau, i en concret dins del camp de la recerca cardiovascular i la seva interacció amb la salut cerebral. També reflecteix la importància de la col·laboració entre centres i disciplines per avançar en la comprensió de patologies complexes com les derivades de l’aturada cardíaca. L’estudi ha comptat amb la participació d’investigadors de l’Hospital Clínic de Barcelona, del Liverpool Centre for Cardiovascular Science (Regne Unit) i del CIBERCV (Institut de Salut Carlos III).

Investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del CIBER-BBN han liderat una exhaustiva revisió científica sobre les teràpies dirigides al receptor CXCR4, una diana clau en més de 20 tipus de càncer. L’article, publicat a la revista Biomarker Research, ofereix una visió integral dels enfocaments terapèutics i diagnòstics més avançats que s’estan desenvolupant per intervenir sobre aquest receptor, considerat un biomarcador de mal pronòstic i una signatura característica de les cèl·lules mare tumorals.

El receptor CXCR4 (C-X-C chemokine receptor type 4) és una proteïna de membrana de la família dels receptors acoblats a proteïnes G, la funció normal de la qual és guiar la migració de cèl·lules, especialment en el sistema immunitari i durant el desenvolupament embrionari. En condicions fisiològiques normals, regula processos com l’hematopoesi, la regeneració de teixits i la resposta inflamatòria, actuant com a punt d’ancoratge cel·lular per al seu lligant natural, la quimiocina CXCL12. Tanmateix, aquesta funció essencial es veu corrompuda en contextos patològics com el càncer, on la sobreexpressió de CXCR4 en cèl·lules tumorals els confereix avantatges com la capacitat d’envair teixits, escapar del sistema immune i resistir tractaments.

Però a més de la seva funció fisiològica, CXCR4 ha estat durant dècades un objectiu d’interès en el camp del VIH, ja que el virus l’utilitza com a correceptor per entrar en determinades cèl·lules del sistema immunitari. Aquesta intensa investigació en el context de la infecció per VIH va permetre caracteritzar la seva estructura, desenvolupar múltiples antagonistes i aprofundir en els seus mecanismes d’activació, coneixements que avui són reutilitzats en oncologia.

«El receptor CXCR4 ha demostrat ser un objectiu molecular extraordinari per a la medicina oncològica de precisió. La seva sobreexpressió en molts tipus tumorals el converteix en una diana estratègica tant per bloquejar la progressió del càncer com per dirigir amb precisió fàrmacs a les cèl·lules més agressives del tumor», destaca el Dr. Ugutz Unzueta, investigador del grup d’Oncogènesi i Fàrmacs Antitumorals i que va coordinar aquesta revisió.

El grup de l’IR Sant Pau ha estat a l’avantguarda d’aquesta línia de recerca durant els darrers quinze anys, amb més de cent publicacions centrades en el desenvolupament de nanomedicines basades en nanopartícules proteiques que reconeixen i ataquen de forma selectiva les cèl·lules CXCR4+. El seu enfocament ha contribuït significativament a ampliar l’arsenal d’eines terapèutiques disponibles enfront de tumors resistents o amb alt risc de metàstasi. Aquesta experiència acumulada ha estat decisiva per liderar una revisió que no només resumeix el coneixement actual, sinó que també planteja les direccions futures en el desenvolupament clínic d’aquest enfocament.

Nous horitzons terapèutics per a una diana molecular clau

CXCR4 ha estat àmpliament validat com a diana terapèutica. En aquest sentit, el desenvolupament de noves estratègies s’enfronta al repte de millorar l’eficàcia sense augmentar la toxicitat, i per això estan guanyant protagonisme els enfocaments que permeten una administració dirigida i selectiva dels fàrmacs. El disseny de nanopartícules funcionalitzades, conjugats fàrmac-anticòs, molècules fototèrmiques o ARN interferents dirigits específicament a cèl·lules CXCR4-positives obre noves vies per augmentar l’especificitat i reduir els efectes adversos.

En aquest context, les perspectives de futur passen per una integració més estreta entre diagnòstic, selecció de pacients i tractament. La medicina de precisió aplicada al càncer avança cap a teràpies combinades capaces de reconèixer simultàniament diversos marcadors tumorals —com CXCR4 juntament amb altres propis de les cèl·lules mare tumorals—, la qual cosa permetria superar un dels principals desafiaments actuals: la plasticitat tumoral i l’heterogeneïtat dins del mateix tumor.

A més, la revisió planteja la necessitat de redissenyar els assaigs clínics. Davant dels models tradicionals centrats en tipus tumorals específics, els autors defensen el valor dels anomenats assaigs basket, que agrupen pacients en funció de biomarcadors compartits —com una alta expressió de CXCR4—, independentment de l’òrgan d’origen del tumor. Aquest enfocament permetria seleccionar millor els pacients i augmentar les taxes de resposta terapèutica.

D’altra banda, les tecnologies d’imatge molecular, com la tomografia per emissió de positrons (PET) amb traçadors específics, estan cridades a tenir un paper fonamental en la detecció, l’estratificació i el seguiment dels pacients. Agents com [68Ga]-Pentixafor permeten visualitzar de forma no invasiva l’expressió de CXCR4 en tumors i òrgans diana, facilitant tant la selecció de pacients candidats a teràpies dirigides com el monitoratge de la resposta en temps real.

«L’avenç en la medicina personalitzada per al tractament del càncer demana combinar tecnologies d’imatge, marcadors moleculars i teràpies dirigides. CXCR4 és un exemple paradigmàtic de com la recerca bàsica i aplicada pot convergir per canviar la pràctica clínica», subratlla Ariana Rueda, primera autora de l’estudi.

Article de referència:

Rueda A, Serna N, Mangues R, Villaverde A, Unzueta U. Targeting the chemokine receptor CXCR4 for cancer therapies. Biomark Res 2025;13:68. https://doi.org/10.1186/s40364-025-00778-y.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha aconseguit el finançament per a la creació de la Xarxa per a l’Estudi Integratiu de Circuits Sinàptics i el seu Rol en Malaltia, que serà coordinada pel Dr. Àlex Bayés, cap del grup de recerca de Fisiologia Molecular de la Sinapsi del IR Sant Pau. Aquesta xarxa temàtica, que forma part del Programa Estatal de Transferència i Col·laboració del Pla Estatal de Recerca Científica, Tècnica i d’Innovació 2024-2027, és una de les dues úniques xarxes finançades en l’àmbit de les malalties del sistema nerviós, en una convocatòria que ha estat altament competitiva.

Segons el Dr. Bayés, «aquesta xarxa busca promoure la col·laboració científica entre grups d’investigació bàsica i translacional que treballen sobre circuits sinàptics des d’aproximacions metodològiques molt diferents, a la vegada que complementàries. L’objectiu és compartir coneixements i generar sinergies per entendre millor la funció dels circuits neuronals i la seva disfunció en trastorns del neurodesenvolupament i malalties neurodegeneratives».

Aquesta és la tercera xarxa d’aquestes característiques que lidera el Dr. Bayés des de l’IR Sant Pau, després de les aconseguides el 2015 i 2019. «Ja tenim una trajectòria consolidada en la coordinació de xarxes de recerca. Aquestes iniciatives ens permeten no només reforçar la recerca interdisciplinària, sinó també incrementar la visibilitat nacional i internacional dels nostres treballs i de l’IR Sant Pau».

La xarxa estarà formada per dotze grups de recerca de diferents institucions d’Espanya, amb experts en biologia molecular, neurociència, microscòpia òptica i electrònica, comportament animal o optogenètica, entre d’altres. L’activitat de la xarxa inclourà reunions periòdiques, programes de mobilitat per a investigadors joves i iniciatives de divulgació científica per apropar la recerca a la societat. A més, es fomentarà l’ús compartit de dades, la participació en projectes de recerca col·laborativa i la sol·licitud de nous fons de finançament. El finançament obtingut ascendeix a 28.000 euros distribuïts en dues anualitats.

L’IR Sant Pau continua així la seva aposta per la recerca bàsica i translacional de qualitat, “que és indispensable pel posterior desenvolupament d’investigacions aplicades”, comenta el Dr. Bayés,  i la creació de xarxes de coneixement que contribueixin a l’avenç de la ciència i la millora del tractament de les malalties. Amb aquest nou projecte, es reforça la posició de l’institut com un referent en la investigació de circuits sinàptics i el seu paper en la salut cerebral, afavorint tant el desenvolupament de noves línies d’investigació com la formació de joves investigadors en un entorn altament col·laboratiu i innovador.

Una carta publicada recentment a The Lancet, signada pel Dr. Juan Fortea i destacats experts europeus en Alzheimer, celebra l’aprovació de lecanemab per part de la Comissió Europea com un esdeveniment clau en la transformació de l’abordatge diagnòstic i terapèutic de la malaltia. Els autors destaquen que aquesta decisió permet, finalment a Europa, un canvi de paradigma llargament esperat: passar del diagnòstic basat en símptomes en fases tardanes a un diagnòstic biològic precoç que obre la porta a una atenció més precisa, personalitzada i efectiva.

Aquest avenç, subratllen, beneficiarà no només les persones que accedeixin al tractament amb lecanemab, sinó també un nombre molt més gran de persones amb deteriorament cognitiu, en fomentar millores estructurals en els sistemes de diagnòstic, pronòstic i seguiment clínic. La introducció del tractament implica un redisseny assistencial que pot tenir efectes positius amplis, més enllà del mateix fàrmac.

Tanmateix, la carta també llança una crítica contundent al procés regulador europeu. Els autors lamenten que l’Agència Europea de Medicaments (EMA) hagi rebutjat l’aprovació del donanemab, malgrat l’evidència científica i el fet que aquest tractament ja s’utilitza en molts altres països del món. Aquesta decisió, juntament amb els retards acumulats en el procés, ha suposat una demora de gairebé dos anys en l’accés a teràpies modificadores de la malaltia a Europa, amb conseqüències directes per als pacients i les seves famílies.

Els signants fan una crida a una reflexió profunda sobre la consistència i agilitat dels processos d’avaluació reguladora a Europa, i reclamen una major obertura a les dades emergents i una avaluació més flexible i matisada del risc-benefici, que permeti decisions informades i basades en l’evidència més recent.

La carta conclou amb un missatge clar: si bé la precaució reguladora és necessària, també ho és la urgència terapèutica davant una malaltia progressiva i fatal com l’Alzheimer. Europa no es pot permetre continuar quedant enrere.

Article de referència:

Fortea J, Boban M, Engelborghs S, Frederiksen KS, Hort J, Kennelly S, Kramberger MG, Mehrabian S, Plantone D, Paquet C, Santana I, Scarmeas N, Solje E, Spiru L, Šutovský S, Vijverberg EGB, Winblad B, Jessen F. Regulatory asymmetry in Alzheimer’s disease care. Lancet 2025. https://doi.org/10.1016/s0140-6736(25)00907-9.