El tractament amb durvalumab, un anticòs monoclonal inhibidor de PD-L1, s’ha consolidat en els darrers anys com l’estàndard terapèutic en pacients amb càncer de pulmó no microcític (CPNM) en estadi III irresecable que no presenten progressió després de quimioradioteràpia concurrent (QT-RTc), a partir dels resultats de l’assaig PACIFIC. Tanmateix, en un percentatge significatiu de casos, la malaltia acaba progressant, cosa que ha impulsat la investigació de noves estratègies terapèutiques que ampliïn l’eficàcia del tractament immunològic de consolidació.

En aquest context s’emmarca l’estudi COAST, els resultats finals del qual s’han publicat recentment a JAMA Network Open. Es tracta d’un assaig clínic internacional de fase 2 que ha avaluat l’eficàcia i la seguretat de durvalumab administrat en monoteràpia o en combinació amb dos nous anticossos monoclonals —oleclumab (anti-CD73) i monalizumab (anti-NKG2A)— com a tractament de consolidació després de la QT-RTc en pacients amb CPNM localment avançat i irresecable. L’estudi ha comptat amb la participació de 73 centres d’arreu del món, entre ells l’Hospital de Sant Pau, a través de l’oncòloga mèdica i investigadora de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), la Dra. Margarita Majem.

«La participació en aquest estudi ens ha permès contribuir al desenvolupament de combinacions immunoterapèutiques que tenen el potencial de millorar el pronòstic de pacients amb una malaltia encara difícil de tractar en fases localment avançades», assenyala la Dra. Majem. «El tractament de consolidació amb durvalumab ha suposat un avenç significatiu en els darrers anys, però sabem que encara hi ha marge de millora, i les combinacions amb oleclumab o monalizumab apunten en aquesta direcció».

Benefici clínic en taxes de resposta i progressió

L’estudi va incloure 189 pacients amb CPNM en estadi III que no havien experimentat progressió després de completar la QT-RTc. Els participants van ser aleatoritzats a tres grups de tractament durant un màxim de dotze mesos: durvalumab en monoteràpia, durvalumab amb oleclumab, i durvalumab amb monalizumab.

Els resultats van mostrar que les dues combinacions investigades proporcionaven un benefici clínic afegit respecte a durvalumab sol. Encara que les diferències no van assolir significació estadística, els investigadors van observar una taxa de resposta objectiva (TRO) més elevada i una supervivència lliure de progressió (SLP) més prolongada en els braços combinats. La mediana de SLP va ser de 21,1 mesos en el grup tractat amb durvalumab i oleclumab, i de 19,8 mesos en el grup amb durvalumab i monalizumab, enfront dels 7,3 mesos observats amb durvalumab en monoteràpia. La supervivència global també semblava millorar amb les combinacions, tot i que les dades encara no permeten extreure’n conclusions definitives en aquest sentit a causa de la maduresa limitada del seguiment. Pel que fa a la seguretat, els tres tractaments van mostrar perfils comparables i sense senyals nous de toxicitat.

Mecanismes immunològics complementaris

Des del punt de vista mecanístic, l’oleclumab actua bloquejant CD73, un enzim que contribueix a la immunosupressió tumoral mitjançant la producció d’adenosina, mentre que el monalizumab inhibeix NKG2A, un receptor que frena l’activitat de les cèl·lules NK i dels limfòcits T citotòxics. Ambdues dianes estan implicades en l’evasió immunitària que pot produir-se després de la radioteràpia, cosa que justifica el seu ús com a consolidació immunològica en aquest context clínic.

«La combinació racional d’immunoteràpies amb mecanismes complementaris pot esdevenir una via clau per avançar en el tractament del càncer de pulmó localment avançat», afegeix la Dra. Majem. «Aquests resultats reforcen la necessitat de continuar investigant en aquesta línia, i de fet ja s’estan avaluant en un assaig de fase 3, el PACIFIC-9, en el qual esperem que es confirmi el seu benefici clínic».

Amb la publicació d’aquests resultats, l’estudi COAST estableix les bases per a una nova generació d’estratègies immunoterapèutiques que, si es consoliden en assaigs de més gran mida, podrien ampliar l’arsenal disponible davant del CPNM irresecable i millorar la supervivència en aquesta població de pacients.

Article de referència:

Aggarwal C, Martinez-Marti A, Majem M, Barlesi F, Carcereny E, Chu Q, Monnet I, Sánchez-Hernández A, Dakhil S, Camidge DR, Pillet M, Brown M, Paliompeis C, Dowson A, Cooper ZA, Kumar R, Herbst RS. Durvalumab alone or combined with novel agents for unresectable stage III non-small cell lung cancer: Update from the COAST randomized clinical trial: Update from the COAST randomized clinical trial. JAMA Netw Open 2025;8:e2518440. https://doi.org/10.1001/jamanetworkopen.2025.18440

L’Institut de Recerca i l’Hospital de Sant Pau han participat un any més al Festival Cruïlla, amb l’objectiu d’apropar el coneixement científic i sanitari a la ciutadania en un entorn lúdic, participatiu i diferent. Sota el lema “La música que pot salvar-te la vida”, Sant Pau ha ofert dues activitats divulgatives que han tingut molt bona acollida entre els assistents.

Durant tres dies, professionals de Sant Pau han compartit coneixements i pràctiques sobre salut i benestar, demostrant que la música no només emociona, sinó que també pot tenir un impacte real en la salut de les persones.

Una de les propostes ha estat la formació en reanimació cardiopulmonar (RCP), a càrrec de Lluïsa Vilageliu i Alicia Belmonte, infermeres d’Urgències i de l’UCI, respectivament, i Guillermo Martin, metge anestesista. A través de càpsules formatives breus, els professionals van ensenyar com actuar davant d’una aturada cardiorespiratòria, una formació essencial que pot salvar vides.

L’altra activitat ha estat una sessió participativa de musicoteràpia, dirigida per la musicoterapeuta Inés Cardoso, en què el públic va poder experimentar com la percussió corporal i la música poden contribuir al benestar físic i emocional.

Amb iniciatives com aquesta, Sant Pau aposta per innovar en la manera com comunica la recerca i l’assistència, connectant amb nous públics i mostrant el valor transformador de la ciència i la salut fora dels espais habituals.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i l’Hospital de Sant Pau han participat en un important estudi internacional que ha avaluat l’eficàcia i la seguretat del tractament total neoadjuvant (TNT, per les seves sigles en anglès) en pacients amb càncer de recte localment avançat en un entorn de pràctica clínica habitual.

L’estudi, publicat recentment a la revista JAMA Oncology, va incloure 1.585 pacients tractats fora del context d’assajos clínics entre el setembre de 2012 i el desembre de 2023, i ha comptat amb la participació de 61 centres hospitalaris de 21 països, fet que reflecteix tant el seu abast global com la solidesa de les seves conclusions. Els resultats també es van presentar en el darrer Congrés de Tumors Gastrointestinals de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO GI, per les seves sigles en anglès), celebrat a Barcelona entre el 2 i el 5 de juliol de 2025, i confirmen que el TNT ofereix beneficis clínics sòlids fins i tot en condicions reals d’atenció mèdica, més enllà dels protocols estandarditzats dels assajos clínics.

Una estratègia per avançar el tractament i evitar cirurgia en alguns casos

El tractament total neoadjuvant consisteix a administrar la radioteràpia i la quimioteràpia no radiosensibilitzant abans de la cirurgia, amb l’objectiu de reduir la mida tumoral, millorar el control local de la malaltia i, en alguns casos, permetre evitar la intervenció quirúrgica. En els pacients que assoleixen una resposta completa al tractament, sigui clínica o patològica, es pot aplicar un enfocament anomenat watch and wait, que consisteix a fer un seguiment estricte del pacient sense procedir a la cirurgia immediata. Aquesta estratègia, cada cop més adoptada pels centres especialitzats en el maneig d’aquesta patologia, busca preservar la funció rectal i evitar les seqüeles derivades d’una intervenció quirúrgica major, sempre que hi hagi garanties de control oncològic adequat.

En aquest estudi, el 79,5 % dels pacients presentava almenys una característica d’alt risc —com afectació ganglionar extensa, invasió venosa extramural o fàscia mesorrectal amenaçada— i va ser tractat amb diferents esquemes de TNT, reflex de la diversitat en la pràctica clínica habitual.

Els pacients van rebre un dels següents tipus de tractament: l’esquema tipus PRODIGE 23 (quimioteràpia intensiva amb FOLFIRINOX o FOLFOXIRI seguida de radioteràpia llarga, el 17,7 %), l’esquema tipus RAPIDO (radioteràpia curta seguida de quimioteràpia de consolidació amb FOLFOX o CAPOX, el 33,4 %), un esquema tipus OPRA d’inducció (quimioteràpia inicial seguida de radioteràpia llarga, el 12 %), un esquema tipus OPRA de consolidació (radioteràpia llarga seguida de quimioteràpia, el 16,2 %) o altres règims (22,7 %).

Més d’un 23 % de respostes completes i supervivències destacades

Els resultats clínics van ser consistents amb els observats en estudis controlats. Un 23,2 % dels pacients va assolir una resposta completa al tractament. D’aquests, 192 pacients (12,1 %) van ser seguits amb l’enfocament watch and wait i 30 pacients (1,9 %) van ser tractats amb una exèresi local. Al cap de tres anys, la supervivència lliure d’esdeveniments va ser del 68 %, i la supervivència global al cap de cinc anys, del 79 %, cosa que valida l’efectivitat del TNT en condicions assistencials reals. Pel que fa a les progressions, el 8,5 % dels casos va presentar progressió local i el 16,4 %, progressió a distància.

En l’anàlisi global, els pacients tractats amb l’esquema tipus PRODIGE 23 van obtenir millors resultats de control local i supervivència que aquells tractats amb els esquemes tipus RAPIDO, OPRA-inducció o OPRA-consolidació, tot i que també van presentar una major incidència d’efectes adversos greus. Tanmateix, després d’aplicar una anàlisi ajustada mitjançant emparellament per vectors de propensió per equilibrar les característiques clíniques entre els diferents grups, no es van observar diferències significatives en els resultats de supervivència entre els diferents esquemes de TNT, fet que reforça la idea que tots ells poden ser opcions vàlides en la pràctica clínica habitual.

El Dr. David Páez, oncòleg mèdic de l’Hospital de Sant Pau i investigador participant en l’estudi, destaca la rellevància d’aquestes troballes.
«Aquest treball confirma que el tractament total neoadjuvant és eficaç també fora de l’entorn controlat dels assajos clínics, cosa que reforça el seu paper com a estàndard terapèutic en pacients amb càncer de recte localment avançat. És especialment valuós observar que diferents esquemes poden oferir resultats similars, fet que atorga flexibilitat per adaptar el tractament a cada cas clínic».

Una nova unitat funcional per avançar en qualitat i recerca

La participació de Sant Pau en aquest estudi s’emmarca en un moment d’impuls estratègic en l’abordatge del càncer de recte a l’hospital. Recentment, s’ha constituït la unitat funcional de càncer de recte, un equip multidisciplinari que agrupa diferents professionals d’Oncologia Mèdica, Cirurgia General, Oncologia Radioteràpica, Radiologia, Digestiu, Anatomia Patològica i altres especialitats implicades.

Aquesta unitat té com a objectiu millorar la coordinació entre serveis, aplicar criteris terapèutics homogenis i fomentar la recerca clínica aplicada. En paraules del Dr. Páez, «la creació d’aquesta unitat funcional ens permet treballar de forma més integrada i eficient, i facilita la participació en projectes internacionals com aquest, que generen evidència amb un impacte real en l’atenció dels nostres pacients».

Amb la combinació d’atenció especialitzada, treball en equip i participació activa en estudis internacionals, l’IR Sant Pau i l’Hospital de Sant Pau consoliden el seu compromís amb la millora contínua en el tractament del càncer colorectal i amb la recerca clínica al servei de la pràctica assistencial.

Article de referència:

Audisio A, Gallio C, Velenik V, Meillat H, Ruiz-Garcia E, Riesco MC, Alecha JS, Rasschaert G, Carvalho C, Randrian V, Kirac I, Hernando J, Artaç M, O’Connor JM, Waldhorn I, Braam PM, Shamseddine A, Moretto R, De la Pinta C, De Felice F, Dulskas A, Páez López-Bravo D, Vanden Bulcke A, Bock F, Deleporte A, Van Den Eynde M, Geboes KP, Loi M, Messina M, Houlzé-Laroye C, Puccini A, Pastorino A, Papamichael D, Fiore M, Sur D, Eid M, Antoun C, Salati M, Garajovà I, Jakubauskas M, Tomášek J, Sousa Pinto CM, Schwingel J, Morano F, Adams RA, Dermine A, Chau A, Javed MA, Ghidini M, Fiorica F, Montenegro P, Petrillo A, Spolverato G, Mulet Margalef N, Diaz M, Baratelli C, Puleo F, Karampeazis A, Sert F, Gilliaux Q, De Stefano A, Liberale G, Moretti L, Martinive P, Deltuvaite Thomas V, Staggs V, Saad ED, Van Laethem J-L, Sclafani F, International Real-World TNT Study Consortium. Total neoadjuvant therapy for locally advanced rectal cancer. JAMA Oncol 2025. https://doi.org/10.1001/jamaoncol.2025.2026

Un estudi multicèntric liderat per investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau ha demostrat que el biomarcador NT-proBNP, habitualment utilitzat per descartar insuficiència cardíaca en pacients no gestants, pot predir amb gran fiabilitat l’aparició de preeclàmpsia precoç (abans de la setmana 34 de gestació), amb una sensibilitat del 90,9 % i una especificitat del 94,3 %. Aquest resultat és equivalent al del test actualment usat (relació sFlt-1/PlGF), però amb l’avantatge de ser un marcador més assequible i àmpliament disponible. L’estudi es va dur a terme en un grup de 316 dones embarassades amb sospita clínica de preeclàmpsia, entre les 24 i les 40 setmanes de gestació.

Segons la Dra. Carmen Garrido, cap Clínic d’Obstetrícia de l’Hospital Sant Pau i investigadora col·laboradora del grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau «la preeclàmpsia és una malaltia que afecta el sistema cardiovascular, i s’associa sovint a disfunció cardíaca subclínica durant l’embaràs. Sabíem per la literatura que les dones amb preeclàmpsia solen tenir nivells elevats d’aquest marcador. Això ens va fer pensar que el NT-proBNP podria ser útil per predir complicacions a curt termini, especialment en entorns sense accés al test sFlt-1/PlGF».

La Dra. Madalina Nicoleta Nan, també investigadora del grup de Medicina Perinatal i de la Dona, afegeix que «l’estudi suggereix que el NT-proBNP és un biomarcador valuós per descartar l’aparició de la preeclàmpsia en el moment de la sospita i fins una setmana després de l’avaluació, especialment en aquells casos en què no es disposa del test actualment recomanat».

Un marcador cardiovascular amb vocació obstètrica

L’estudi, prospectiu i publicat a la revista Ultrasound in Obstetrics & Gynecology, s’ha dut a terme entre març de 2018 i desembre de 2020 i ofereix una eina pràctica i fiable per facilitar la predicció i la gestió personalitzada de gestants amb sospita de preeclàmpsia en el segon o tercer trimestre, després del cribratge del primer trimestre. En aquest context, el NT-proBNP pot ajudar a descartar la preeclàmpsia a curt termini, en una setmana, especialment en entorns amb recursos limitats.

El NT-proBNP, una proteïna associada a l’estrès cardíac, ja s’utilitza habitualment en el diagnòstic de la insuficiència cardíaca en població general. En el context de l’embaràs, aquest biomarcador reflecteix les alteracions cardiovasculars que es produeixen en dones amb preeclàmpsia i es correlaciona amb el grau de gravetat de la malaltia.

Segons l’estudi, els nivells del NT-proBNP augmenten significativament dies abans de l’inici dels símptomes, fet que el converteix en un indicador precoç d’alarma. Aquesta capacitat d’anticipació obre la possibilitat de reforçar la vigilància clínica en dones en risc i implementar mesures preventives, com l’administració de corticoides per madurar els pulmons fetals o l’ingrés hospitalari si cal.

Segons la Dra. Carmen Garrido, «l’avantatge principal del NT-proBNP és que permet una valoració objectiva i ràpida en contextos en què no es disposa del quocient sFlt-1/PlGF. Això pot evitar desplaçaments innecessaris de les pacients a centres especialitzats i contribuir a una millor equitat en l’atenció».

Un pas endavant en la detecció de casos complicats

Tot i que el test sFlt-1/PlGF és molt útil per descartar la malaltia (un valor baix exclou la preeclàmpsia amb una fiabilitat del 99 %), el seu valor predictiu positiu és més incert, cosa que pot dificultar la presa de decisions. L’estudi planteja que el NT-proBNP podria oferir una major precisió en aquest escenari. «El nostre objectiu era veure si aquest biomarcador ens afinava millor la predicció i ens ajudava a prendre decisions clíniques més conservadores quan s’apropa el terme de l’embaràs», afegeix la Dra. Nan.

A més de detectar la preeclàmpsia precoç, el NT-proBNP també s’ha mostrat útil per predir casos complicats associats a restricció de creixement fetal, despreniment de placenta o mort fetal. El seu rendiment predictiu en aquest cas ha estat similar al del test actual.

La seva sensibilitat per predir aquestes complicacions greus ha estat del 84,2 % i l’especificitat, del 91,4 %, resultats comparables als del test sFlt-1/PlGF. La qual cosa obre la porta a una utilització clínica més estesa. Aquest enfocament integrat podria ser especialment rellevant en unitats de patologia obstètrica o atenció intermèdia, on l’anticipació de complicacions pot marcar la diferència en el pronòstic fetal i matern.

Impacte clínic i accessibilitat

L’estudi representa la primera evidència que el NT-proBNP pot predir la malaltia abans que apareguin els símptomes, i obre una nova línia de recerca que ja està en marxa. El mateix equip està duent a terme un nou estudi per veure si combinar aquest marcador amb la ràtio sFlt-1/PlGF pot millorar encara més la capacitat predictiva.

Tot i això, els investigadors remarquen que calen estudis més amplis i de disseny aleatoritzat per modificar la pràctica clínica habitual. Per ara, l’ús del NT-proBNP s’ha de limitar a casos amb sospita clínica de preeclàmpsia, i la seva interpretació ha de fer-se sempre en el context d’una valoració mèdica especialitzada.

«Aquest descobriment ens permet avançar cap a una medicina més equitativa, ja que oferim una eina d’alta fiabilitat diagnòstica que no requereix tecnologia especialitzada», explica la Dra. Garrido.  A més, la seva utilització podria ser d’especial interès en contextos internacionals amb sistemes sanitaris limitats, contribuint a reduir la morbiditat i la mortalitat materna en països amb menys accés a recursos diagnòstics d’alta complexitat.

Article de referència:

M. N. Nan; C. Garrido-Giménez; A. Garcia-Osuna; P. Garcia Manau; J. Ullmo; J. Mora; O. Sánchez-Garcia; J. Platero; M. Cruz-Lemini; E. Llurba; on behalf of the EuroPE working group. N-terminal pro B-type natriuretic peptide as biomarker to predict pre-eclampsia and maternal-fetal complications. Ultrasound Obstet Gynecol 2025; 65 (4):447-455.  DOI: 10.1002/uog.29202

Un equip de l’Hospital de Sant Pau ha analitzat les diferències per sexe en les visites al servei d’urgències causades per problemes de salut relacionats amb la medicació. L’estudi, que publica la revista Emergencias, revela que les dones presenten una major freqüència de consultes urgents vinculades a certs efectes adversos i tipus de fàrmacs.

L’article, titulat “Abordatge integral dels problemes de salut relacionats amb els medicaments que causen consulta a urgències des de la perspectiva de gènere”, forma part de la tesi doctoral de Connie Marin, doctoranda de Farmacologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de la Dra. Mireia Puig i la Dra. Ana Juanes, de l’Hospital de Sant Pau.

La recerca va analitzar una cohort de 1.611 pacients adults que van acudir a urgències a l’Hospital de Sant Pau entre 2021 i 2022 i que van ser atesos dins del programa Codi Medicament. Els resultats mostren que més del 55 % d’aquestes visites corresponen a dones, amb un augment significatiu d’aquesta proporció a mesura que creix l’edat.

Els investigadors van trobar diferències significatives entre homes i dones tant en els diagnòstics associats com en els tipus de fàrmacs implicats en els problemes de salut relacionats amb la medicació. En el cas de les dones, són més freqüents les consultes relacionades amb:

• Diarrea i disminució de la motilitat intestinal
• Intoxicacions no intencionades amb medicaments
• Hipertensió
• Hiponatrèmia
• Hipopotassèmia

També es destaca una major afectació femenina pels medicaments que actuen sobre el sistema nerviós, el sistema cardiovascular i els agents antiinfecciosos.

L’estudi ha estat liderat per la Dra. Mireia Puig, el Dr. Jesús Ruíz i la Dra. Ana Juanes, amb la participació del Grup Assistencial Codi Medicament de l’Hospital de Sant Pau, format per professionals de diverses àrees clíniques.

«Aquestes dades reforcen la importància d’integrar la perspectiva de gènere en l’abordatge farmacològic per reduir desigualtats i millorar la seguretat dels tractaments», afirmen les autores.

Article de referència:

Marín-Barcena C, Puig-Campmany M, Ruiz-Ramos J, Carazo-Díaz C, Vicente-Romero J, Juanes-Borrego A, Grupo Código Medicamento del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Comprehensive approach to medication-related problems leading to emergency department visits from a gender perspective. Emergencias 2025;37:186–95. https://doi.org/10.55633/s3me/026.2025.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) lidera el nou assaig clínic multicèntric FTAA (Fast Track en Apendicitis Aguda), centrat a millorar el maneig postoperatori de l’apendicitis complicada en menors d’edat. L’estudi proposa una estratègia innovadora de tractament antibiòtic que podria reduir el temps d’hospitalització sense comprometre la seguretat ni l’eficàcia de l’abordatge terapèutic.

L’assaig va ser presentat recentment al Congrés de la Societat Europea de Farmacologia Clínica (EACPT 2025), celebrat a Hèlsinki, a Finlàndia, del 28 de juny a l’1 de juliol. Es tracta del primer estudi clínic aleatoritzat en població pediàtrica que compara dues estratègies de durada del tractament antibiòtic després de la cirurgia d’apendicitis complicada, una de les urgències quirúrgiques més freqüents en la infància.

El projecte està coordinat per la Dra. M. José Martínez Zapata, del grup de Recerca en Epidemiologia Clínica i Serveis Sanitaris de l’IR Sant Pau, juntament amb el Dr. Carlos Leganés, cirurgià pediàtric de l’Hospital Sant Pau. També hi participen les Dres. Rosa M. Antonijoan i Claudia Erika Delgado-Espinoza, del Servei de Farmacologia Clínica, i el Dr. José M. Valle, del Servei de Pediatria del mateix hospital.

A més de l’Hospital de Sant Pau, l’assaig compta amb la col·laboració de sis centres hospitalaris de referència: l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital del Mar de Barcelona, l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, l’Hospital Clínic Universitari de Santiago de Compostel·la i l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona. Aquesta àmplia participació permetrà obtenir resultats representatius i aplicables a escala nacional.

L’estudi ha rebut finançament a través de la convocatòria 2023 d’Investigació Clínica Independent de l’Institut de Salut Carlos III (ICI23/00070) i compta amb el suport de la Plataforma SCReN (Spanish Clinical Research Network), orientada a facilitar l’execució d’assajos clínics d’interès per al Sistema Nacional de Salut.

L’objectiu principal de l’assaig FTAA és avaluar si una pauta de tractament més curta —tres dies d’antibiòtic intravenós a l’hospital seguits de dos dies de tractament oral domiciliari amb amoxicil·lina-clavulànic— és igual d’eficaç que la pauta estàndard de cinc dies de tractament antibiòtic hospitalari quant a prevenció de complicacions al cap de trenta dies de la cirurgia. En total, està previst reclutar 772 pacients en edat pediàtrica.

Si es demostra la no inferioritat de l’estratègia ambulatòria, l’estudi podria suposar un canvi important en la pràctica clínica, reduint l’estada hospitalària dels menors i facilitant una recuperació més ràpida en l’entorn familiar. Aquesta optimització del tractament no només beneficiaria la qualitat de vida dels pacients i les seves famílies, sinó que també contribuiria a una major eficiència en l’ús dels recursos sanitaris i a una menor exposició als riscos associats a l’hospitalització prolongada.

L’IR Sant Pau reafirma així el seu compromís amb la recerca clínica aplicada a la millora de l’atenció sanitària, especialment en àrees de gran impacte com la cirurgia pediàtrica i la utilització racional dels antibiòtics.

El grup del CIBEREHD del Servei de Patologia Digestiva de l’Hospital de Sant Pau ha participat en un assaig clínic internacional que ha estat recentment publicat a la revista JAMA (Journal of the American Medical Association), una de les publicacions mèdiques més prestigioses a escala mundial. L’estudi, en el marc del LIVERHOPE Consortium i liderat per la Dra. Elisa Pose i el Dr. Pere Ginès de l’Hospital Clínic de Barcelona, ha avaluat si l’administració combinada de simvastatina i rifaximina, afegida al tractament estàndard, podia reduir les complicacions clíniques i la mortalitat en pacients amb cirrosi descompensada, una de les fases més greus i complexes d’aquesta malaltia hepàtica. L’estudi va ser finançat amb una beca Horizon 2020 amb fons europeus.

L’estudi es va desenvolupar entre gener de 2019 i desembre de 2022 i va incloure un total de 237 pacients amb cirrosi descompensada reclutats en 14 centres europeus, entre els quals va estar l’Hospital de Sant Pau. Es tracta d’un assaig doble cec, aleatoritzat i controlat amb placebo, en què els participants van rebre durant un any la combinació de simvastatina (20 mg/dia) i rifaximina (1.200 mg/dia) o un placebo, a més de la teràpia mèdica habitual.

La raó científica que justifica aquesta combinació es basa en mecanismes complementaris. La simvastatina no només disminueix els nivells de colesterol en sang sinó que també és coneguda per les seves propietats antiinflamatòries i antifibròtiques, així com per la seva capacitat de reduir la pressió portal hepàtica, efectes que en un estudi clínic previ haurien demostrat disminuir la mortalitat. Per la seva banda, la rifaximina, un antibiòtic de molt baixa absorció sistèmica, modula el microbioma intestinal i, probablement, inhibeix la translocació bacteriana, l’endotoxèmia i la inflamació, contribuint a reduir l’encefalopatia hepàtica. Amb aquesta base, el projecte es va proposar comprovar si aquesta estratègia combinada podia prevenir el desenvolupament del fenomen greu conegut com a insuficiència hepàtica aguda sobre crònica (ACLF), altres complicacions de la cirrosi i la mortalitat.

Els resultats han estat, però, inesperats. L’estudi no va mostrar diferències significatives entre el grup tractat i el grup de placebo pel que fa a la incidència   d’ACLF ni tampoc en la taxa de trasplantament hepàtic o en la mortalitat. Tampoc es van observar diferències en l’aparició de complicacions típiques de la cirrosi, com l’ascites, l’encefalopatia hepàtica, les hemorràgies per varius esofàgiques, la insuficiència renal aguda o les infeccions.

Pel que fa al perfil de seguretat, la combinació terapèutica va ser en general ben tolerada, però es va registrar un petit nombre de casos de rabdomiòlisi —una complicació muscular— en el grup tractat, fet que confirma la necessitat de precaució en l’ús de les estatines en aquest perfil de pacients. Aquest assaig es basa en estudis previs de fase II que havien mostrat un bon perfil de seguretat amb dosis baixes de simvastatina, com les emprades en aquest estudi, tot i que les dosis més altes ocasionalment s’havien associat a toxicitat hepàtica i muscular.

Malgrat que els resultats no han estat positius, els investigadors defensen la importància de publicar aquest tipus d’evidència. En paraules del Dr. Germán Soriano, metge del Servei de Patologia Digestiva de Sant Pau i un dels autors de l’article, «aquest estudi és un exemple clar que, en recerca clínica, els resultats negatius també són valuosos. Ens ajuden a descartar vies que semblaven prometedores i a enfocar millor els esforços cap a estratègies realment efectives per als nostres pacients». El doctor Soriano també destaca la rellevància d’haver pogut participar en un estudi multicèntric d’aquest nivell: «És important que Sant Pau formi part d’aliances internacionals que permeten abordar reptes clínics globals amb una mirada col·laborativa i rigorosa».

Article de referència:

Pose E, Jiménez C, Zaccherini G, Campion D, Piano S, Uschner FE, de Wit K, Roux O, Gananandan K, Laleman W, Solé C, Alonso S, Cuyàs B, Ariza X, Juanola A, Ma AT, Napoleone L, Gratacós-Ginès J, Tonon M, Pompili E, Sánchez-Delgado J, Allegretti AS, Morales-Ruiz M, Carol M, Pérez-Guasch M, Fabrellas N, Pich J, Martell C, Joyera M, Domenech G, Ríos J, Torres F, Serra-Burriel M, Hernáez R, Solà E, Graupera I, Watson H, Soriano G, Bañares R, Mookerjee RP, Francoz C, Beuers U, Trebicka J, Angeli P, Alessandria C, Caraceni P, Vargas VM, Abraldes JG, Kamath PS, Ginès P, LIVERHOPE Consortium. Simvastatin and rifaximin in decompensated cirrhosis: A randomized clinical trial: A randomized clinical trial. JAMA 2025;333:864–74. https://doi.org/10.1001/jama.2024.27441

El Grup de Neuromodulació en Trastorns del Moviment de l’Hospital de Sant Pau ha estat distingit amb el Premi a la Millor Comunicació Oral al Congrés de la Societat Espanyola de Neurocirurgia (SENEC) 2025, celebrat recentment a Saragossa. El reconeixement ha estat atorgat per un treball pioner centrat en l’estimulació cerebral profunda (ECP) en la malaltia de Parkinson, una de les teràpies més avançades en l’abordatge d’aquesta patologia neurodegenerativa.

L’estudi premiat ha desenvolupat un mapa tridimensional funcional del nucli subtalàmic (NST), una estructura cerebral clau en el control del moviment, a partir de l’anàlisi de potencials locals de camp (PLC) registrats durant la cirurgia en pacients amb Parkinson avançat. Aquests PLC reflecteixen l’activitat elèctrica del cervell i permeten comprendre amb més precisió com funcionen les seves xarxes internes en temps real.

Un dels descobriments més rellevants de la recerca és que les oscil·lacions cerebrals —especialment les de la banda beta, relacionades amb la rigidesa i la lentitud del moviment característiques del Parkinson— no sempre es troben dins dels límits anatòmics clàssics del NST. Això suggereix que la guia tradicional basada únicament en criteris anatòmics pot no ser suficient per assolir la màxima eficàcia terapèutica.

Una nova manera de personalitzar l’estimulació cerebral profunda

Gràcies a eines de neuroimatge avançada, anàlisi espectral i modelatge computacional, l’equip ha demostrat que com més a prop se situa l’elèctrode de les àrees amb més activitat beta, millors són els resultats motors després de la intervenció. Aquesta aproximació reforça la necessitat d’un targeting funcional, és a dir, una estratègia quirúrgica que tingui en compte tant l’anatomia com la fisiologia cerebral de cada pacient.

«Cada cervell és diferent i, en una malaltia tan complexa com el Parkinson, conèixer la localització exacta de l’activitat patològica ens permet personalitzar la teràpia de manera més eficaç», explica el Dr. Juan Aibar, un dels investigadors que ha dut a terme aquest treball juntament amb el Dr. Ignacio Aracil, el Dr. Rodrigo Rodríguez, la Dra. Berta Pascual, el Dr. Alex Gironell i Antonia Campolongo. «El nostre objectiu és avançar cap a una neuromodulació de precisió, basada en biomarcadors cerebrals que ens guiïn abans, durant i després de la intervenció».

L’estimulació cerebral profunda és una tècnica quirúrgica que ha transformat el tractament del Parkinson en fases avançades. Consisteix a implantar uns elèctrodes en regions específiques del cervell per modular-ne l’activitat mitjançant impulsos elèctrics. Quan s’aplica correctament, pot millorar de manera significativa els símptomes motors, la qualitat de vida i reduir la necessitat de medicació.

Aquest nou treball de Sant Pau no només millora la comprensió científica del funcionament del cervell en el Parkinson, sinó que també ofereix eines concretes per millorar la planificació quirúrgica i maximitzar els beneficis de l’estimulació cerebral profunda.

Una línia de recerca consolidada i en creixement

El Grup de Neuromodulació en Trastorns del Moviment de Sant Pau compta amb una àmplia trajectòria en la recerca translacional de l’ECP, combinant neurocirurgia, neurologia, enginyeria biomèdica i anàlisi de dades. Aquest premi suposa un nou impuls al seu compromís per traslladar el coneixement científic al benefici directe de les persones afectades per trastorns neurològics.

Un equip d’investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha demostrat que el biomarcador p-tau217 en plasma, obtingut a través d’una simple anàlisi de sang, permet predir la progressió clínica de la malaltia d’Alzheimer fins i tot en les seves fases més inicials, quan els símptomes encara no són evidents. El treball, publicat a la revista Neurology, reforça el paper de les proves de sang en el futur del diagnòstic i seguiment de les demències.

L’estudi, realitzat en el marc de la cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration), va incloure 731 persones amb i sense deteriorament cognitiu seguides durant una mitjana de fins a 10 anys. Els investigadors van analitzar els nivells de p-tau217 —una forma específica de la proteïna tau associada a la neurodegeneració— i van observar que aquest marcador no només es correlaciona amb la presència d’Alzheimer, sinó que també permet anticipar el ritme de deteriorament cognitiu i la conversió a fases més avançades de la malaltia, inclosa la demència.

«Aquest marcador té un potencial enorme com a eina clínica. No només identifica amb precisió la malaltia d’Alzheimer, sinó que també ens permet estimar la seva velocitat de progressió, un aspecte clau per prendre decisions terapèutiques», assenyala el Dr. Ignacio Illán, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències i neuròleg de l’Hospital Sant Pau, que ha dirigit l’estudi.

Per la seva banda, Judit Selma-González, primera autora i neuropsicòloga investigadora, també del grup de Neurobiologia de les Demències, destaca que «una de les troballes més rellevants és que la p-tau217 permet identificar persones que encara no tenen símptomes cognitius però que presenten un risc més alt de desenvolupar la malaltia a curt o mitjà termini. Això ens pot ajudar a seleccionar millor els pacients candidats a participar en assaigs clínics de tractaments modificadors de la malaltia».

Una alternativa accessible

Fins ara, els biomarcadors més fiables per detectar i monitorar l’Alzheimer requerien tècniques invasives com la punció lumbar (per analitzar el líquid cefalorraquidi) o costoses com la tomografia per emissió de positrons (PET). L’ús de la p-tau217 en plasma suposa una alternativa no invasiva, més accessible i econòmica, amb aplicacions tant clíniques com en recerca.

A l’estudi es va poder comprovar com els nivells de p-tau217 augmentaven progressivament des de les fases preclíniques fins a les fases avançades de demència, i que s’associaven de forma independent amb un risc més alt de deteriorament cognitiu (mesurat, entre altres, amb el Mini-Mental State Examination) i de conversió a demència. De fet, el marcador va mostrar una millor capacitat pronòstica que el seu equivalent en líquid cefalorraquidi, la p-tau181, utilitzada àmpliament actualment.

Aplicacions clíniques i un futur prometedor

Aquest avanç té una rellevància especial en el context actual, en què ja s’estan aprovant tractaments modificadors de la malaltia, com els anticossos anti-amiloide, l’ús dels quals està condicionat per la fase d’evolució de l’Alzheimer. La possibilitat de fer servir una anàlisi de sang per determinar aquest estadi clínic, i per monitorar-ne la progressió, suposa un pas important cap a una medicina més personalitzada i precisa. «En una consulta de memòria, poder accedir a aquesta informació mitjançant una analítica sanguínia obre possibilitats que fins ara estaven reservades a centres altament especialitzats», apunta el Dr. Ignacio Illán.

Finançament i col·laboració internacional

Aquest estudi ha estat finançat per l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) a través dels projectes PI14/01126, PI17/01019, PI18/00335, PI19/00882, PI18/00435, PI22/00611, INT19/00016, INT23/00048, PI17/01896, PI22/00307, PI20/01473, PI23/01786, PI21/00791 i PI24/00598, i ha estat cofinançat per la Unió Europea. També ha comptat amb el suport dels programes de recerca del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED) i la Fundació La Marató de 3cat (projectes 20141210, 044412 i 20142610), així com de la Fundació Bancària “la Caixa” (projecte DABNI), la Fundació Catalana Síndrome de Down, la Fundació Víctor Grífols i Lucas, i la Generalitat de Catalunya (2017-SGR-547, SLT006/17/125, SLT006/17/119, SLT002/16/408).

Diversos investigadors han estat recolzats per contractes competitius, incloent-hi beques Río Hortega i Sara Borrell de l’ISCIII, en col·laboració amb el Fons Social Europeu Plus. A més, diversos autors estan vinculats al Global Brain Health Institute (GBHI) com a fellows del programa Atlantic Fellow for Equity in Brain Health, amb finançament addicional de l’Alzheimer’s Association, l’Alzheimer Society i la Fundació Jérôme Lejeune. La col·laboració internacional s’ha reforçat gràcies a la participació de l’Institut de Neurociència i Fisiologia de la Universitat de Göteborg (Suècia), el Banner Alzheimer’s Institute (Estats Units), i el Barcelona Down Medical Center.

Article de referència:

Selma-Gonzalez J, Rubio-Guerra S, García-Castro J, Vera-Campuzano E, Sala I, Sánchez-Saudinós MB, Zhu N, Arranz J, Arriola-Infante JE, Rodríguez-Baz Í, Maure-Blesa L, Dols-Icardo O, Videla L, Valldeneu S, Barroeta I, Santos-Santos M, Carmona-Iragui M, Vaqué-Alcázar L, Alvarez-Sanchez E, Lorente O, Carreras M, Belbin O, Arslan B, Ashton NJ, Zetterberg H, Blennow K, Montoliu-Gaya L, Bejanin A, Lleó A, Fortea J, Alcolea D, Illan-Gala I. Association of plasma phosphorylated tau 217 with clinical deterioration across Alzheimer disease stages. Neurology 2025;105:e213769. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000213769.

La prestigiosa revista Trends in Neurosciences ha publicat recentment un comentari científic signat pel Dr. Oriol Dols-Icardo, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau. L’article ofereix una anàlisi crítica i contextualitzada dels darrers avenços en la genètica de la degeneració lobular frontotemporal amb inclusions de TDP-43 (FTLD-TDP), una malaltia neurodegenerativa que representa una de les causes més habituals de demència després de la malaltia d’Alzheimer.

El comentari se centra en l’estudi publicat per Pottier i col·laboradors a Nature Communications, que constitueix l’anàlisi de seqüenciació del genoma complet més extensa realitzada fins ara en pacients amb FTLD-TDP. L’estudi va incloure prop de 1.000 pacients amb diagnòstics de FTLD-TDP i els seus subtipus patològics A, B i C, així com més de 3.000 individus de control, i va identificar múltiples variants genètiques —tant comunes com rares— associades específicament a cada subtipus. Alguns d’aquests factors de risc també s’han relacionat amb altres malalties com l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la malaltia d’Alzheimer o l’esclerosi hipocampal, totes elles associades en diferents graus a la presència d’inclusions de TDP43.

Com a autor de correspondència, el Dr. Dols-Icardo ha liderat la redacció del comentari i ha convidat dos destacats investigadors internacionals a sumar-s’hi: la Dra. Lianne M. Reus, de la Vrije Universiteit Amsterdam dels Països Baixos, i el Dr. Alfredo Ramírez, de la Universitat de Colònia i Centre Alemany de Malalties Neurodegeneratives – DZNE. Tots tres experts coincideixen a destacar el valor d’aquests descobriments per avançar en la comprensió de la diversitat biològica i clínica de la FTLD-TDP.

«El nostre comentari subratlla que els diferents subtipus de FTLD-TDP poden estar impulsats per mecanismes genètics diferenciats, la qual cosa dona suport a la idea que es tractaria d’entitats biològiques separades», explica el Dr. Oriol Dols-Icardo. A més a més, TDP43 representa el principal agregat proteic en FTLD-TDP, ELA o esclerosi hipocampal, però també és present en el 60% de persones amb la malaltia d’Alzheimer. El Dr. Oriol Dols-Icardo destaca que «algun dels factors genètics identificats juguen també un paper important en aquestes malalties. Aquest enfocament ens acosta a un diagnòstic més precoç i precís i a una estratificació del risc més personalitzada, amb implicacions clares per al desenvolupament de teràpies dirigides».

L’article també assenyala la necessitat de replicar els resultats en cohorts independents, així com la importància de disposar de biomarcadors in vivo que permetin diferenciar entre els subtipus patològics de FTLD-TDP. A més, destaca com les tecnologies de seqüenciació de nova generació —especialment les tècniques de lectura llarga— poden revelar variants estructurals, isoformes alternatives i variacions complexes en l’empalmament de l’ARN associades a la disfunció de TDP-43, una proteïna clau no només en la FTLD, sinó també en altres trastorns neurodegeneratius.

Aquest comentari representa una contribució rellevant al debat científic actual sobre les malalties neurodegeneratives associades a la presència d’inclusions de la proteïna TDP-43, i reforça el lideratge de Sant Pau i del seu equip investigador en el camp de les malalties neurodegeneratives.

Article de referència:

Dols-Icardo O, Reus LM, Ramirez A. Genetic architecture of FTLD-TDP pathological subtypes. Trends Neurosci 2025. https://doi.org/10.1016/j.tins.2025.06.005

La Unitat de Transferència i Innovació (UTI) de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha obtingut la certificació ISO 56001, una norma internacional que estableix els requisits per a la implementació, manteniment i millora contínua d’un sistema de gestió de la innovació. Aquesta acreditació reconeix les organitzacions que integren la innovació com a part estratègica i transversal de la seva activitat, promovent una cultura innovadora alineada amb els seus objectius i amb l’impacte social esperat.

L’ISO 56001 proporciona un marc de treball que ajuda a sistematitzar processos d’ideació, desenvolupament i transferència de solucions innovadores. En aquest sentit, la certificació suposa un pas endavant en la consolidació d’un ecosistema que afavoreix la generació de noves idees, la col·laboració interdisciplinària i l’aplicació pràctica dels resultats de la recerca.

La UTI de l’IR Sant Pau té un paper clau en la promoció de la cultura de la innovació, la protecció i explotació dels resultats de recerca i el foment de la col·laboració amb el sector empresarial i altres agents de l’entorn. Amb l’obtenció de l’ISO 56001, es reforça el compromís institucional amb l’excel·lència i es consolida una trajectòria orientada a generar valor afegit a través del coneixement.

Aquesta nova fita s’afegeix a la certificació UNE 166002, obtinguda l’any 2022, que acredita un sistema de gestió de la R+D+i sòlid i eficaç. Ambdues certificacions situen l’IR Sant Pau com un dels centres pioners a Catalunya en la implantació de mecanismes avançats per a la gestió de la innovació. De fet, esdevé el tercer institut de recerca català a rebre l’acreditació ISO 56001.

L’IR Sant Pau continuarà treballant per transformar el coneixement científic en solucions reals que millorin la salut i la qualitat de vida de les persones, mitjançant una recerca de qualitat, compromesa amb la innovació, la transferència i el progrés social.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) participa activament en el projecte CADASIMUS, una iniciativa col·laborativa recentment seleccionada en la convocatòria de fons llavor “Dr. Miguel Blanco” de la xarxa temàtica RICORS-ICTUS (Xarxa de Recerca en Resultats i Qualitat en les Cures en Ictus), finançada per l’Institut de Salut Carlos III en el marc del nou programa de Xarxes de Recerca Cooperativa Orientades a Resultats en Salut (RICORS).

El projecte ha estat un dels seleccionats en aquesta convocatòria competitiva que té com a objectiu donar suport al desenvolupament d’estudis innovadors en fase preclínica per a la prova d’un nou fàrmac per al CADASIL. Gràcies a aquesta ajuda, CADASIMUS comptarà amb un finançament de 15.000 euros, destinat a cobrir els costos experimentals clau de l’estudi. Aquest finançament permetrà posar en marxa les activitats previstes durant el primer any, com ara el tractament amb el fàrmac en un model cel·lular de CADASIL, així com l’estudi del perfil proteòmic del model cel·lular i del plasma de pacients, i servirà de base per a futures sol·licituds de projectes més amplis en l’àmbit nacional o internacional.

El projecte està coordinat des del grup d’Ictus Translacional de l’Institut de Recerca Sanitària de Santiago de Compostel·la (IDIS) i compta amb la participació de l’IR Sant Pau, l’Institut de Biomedicina de Sevilla (IBiS) i l’Hospital Universitari Donostia. Les investigadores principals són Ana Bugallo Casal, Paula Villatoro González, de l’IR Sant Pau, Ana Domínguez i Patricia de la Riva.

El CADASIL (Arteriopatia Cerebral Autosòmica Dominant amb Infarts Subcorticals i Leucoencefalopatia) és una malaltia rara causada per variants genètiques en el gen NOTCH3, i constitueix el model genètic per excel·lència de les malalties de petit vas cerebral. Actualment, no existeix un tractament específic per a aquesta patologia. El projecte CADASIMUS explorarà el potencial d’un fàrmac prèviament aprovat en altres indicacions per modular mecanismes cel·lulars alterats en el CADASIL, com l’autofàgia, a través d’un enfocament basat en models cel·lulars derivats de pacients i l’anàlisi de biomarcadors en mostres humanes.

Segons Paula Villatoro, «Aquest projecte té un impacte social i econòmic significatiu en abordar el CADASIL, una malaltia rara sense tractament específic, que causa discapacitat progressiva, infarts subcorticals recurrents i demència vascular precoç. La identificació d’un fàrmac ja aprovat com a possible tractament n’acceleraria l’aplicació clínica i en reduiria els costos associats al desenvolupament de noves teràpies. A més, la implementació de biomarcadors optimitzaria els assajos clínics, disminuint la necessitat de grans cohorts i reduint els temps d’estudi».

L’ús de tecnologies òmiques avançades (com la proteòmica mitjançant la tecnologia d’Olink) permetrà identificar possibles dianes terapèutiques i biomarcadors que puguin ser validats en futurs assajos clínics. Un dels elements innovadors del projecte és l’anàlisi estratificada per sexe biològic, amb l’objectiu d’avançar cap a una medicina de precisió més equitativa.

La implicació de l’IR Sant Pau s’articula també a través del biobanc CADAGENIA, que alberga mostres de pacients amb CADASIL, i mitjançant la col·laboració amb l’Associació CADASIL Espanya, que participa activament en la difusió i orientació del projecte cap a les necessitats reals dels pacients.

Paula Villatoro també en subratlla la importància del treball en xarxa: «La col·laboració entre centres com l’IDIS, Sant Pau, IBiS i Donostia és fonamental per sumar capacitats, compartir recursos i accelerar el coneixement. L’estructura de RICORS-ICTUS facilita precisament aquesta cooperació, amb un objectiu comú: millorar l’abordatge clínic i terapèutic de les malalties cerebrovasculars».

Amb aquest reconeixement, l’IR Sant Pau reforça el seu compromís amb la recerca en malalties neurològiques poc freqüents i amb el treball en xarxa dins de RICORS-ICTUS, una estructura col·laborativa clau per avançar en la millora de les cures i els resultats en ictus i malalties relacionades.

La detecció precoç de la malaltia d’Alzheimer ha fet un gir els darrers anys amb la incorporació de biomarcadors que permeten identificar alteracions cerebrals fins i tot abans de l’aparició dels primers símptomes. Tanmateix, l’aplicació d’aquests nous marcs diagnòstics centrats exclusivament en paràmetres biològics planteja interrogants clínics, ètics i socials que encara no tenen una resposta clara.

En aquest context, l’article “On the complexity of biomarker-driven diagnoses of Alzheimer’s disease”, publicat recentment a la revista Journal of Neuropsychology, reflexiona sobre els desafiaments i riscos que comporta diagnosticar la malaltia basant-se únicament en la presència de β-amiloide o tau fosforilada al cervell, especialment en persones que no presenten deteriorament cognitiu. El treball està signat pel Dr. Miguel Ángel Santos-Santos, investigador del grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i neuròleg de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau, juntament amb la Dra. Stephanie Grasso i la Dra. Alexandra Leigh Clark, ambdues de la Universitat de Texas a Austin.

«Els biomarcadors són una eina prometedora, però encara no podem considerar la seva positivitat com un diagnòstic per si mateix. En persones cognitivament sanes, és més responsable interpretar-los com a indicadors de risc elevat», assenyala el Dr. Santos-Santos. L’article posa en relleu que una part important de les persones amb biomarcadors alterats mai no arriba a desenvolupar demència, probablement gràcies a mecanismes de reserva cognitiva i resiliència cerebral. Aquest concepte, influït per factors com el nivell educatiu, les experiències de vida o el context sociocultural, és clau per entendre l’evolució de la malaltia.

No obstant això, com adverteixen els autors, els models actuals de diagnòstic es basen en estudis amb poblacions homogènies, la qual cosa en limita l’aplicabilitat en col·lectius minoritaris o amb trajectòries vitals diferents. «Els models diagnòstics han de tenir en compte la diversitat racial, cultural i estructural si volem avançar cap a una medicina de precisió que sigui realment equitativa», explica el Dr. Santos-Santos.

Els investigadors proposen una alternativa basada en models de predicció de risc multifactorials que integrin dades biològiques, proves neuropsicològiques i determinants socials de la salut. Aquests models permetrien identificar millor les persones que realment es podrien beneficiar d’estratègies de seguiment o d’intervenció precoç, evitant etiquetes diagnòstiques innecessàries.

A més, el comentari subratlla la necessitat de comunicar amb claredat i responsabilitat les troballes de biomarcadors als pacients, per evitar malentesos i efectes negatius sobre el seu benestar psicològic. En aquest sentit, els autors defensen una aproximació interdisciplinària que combini l’evidència científica amb el context individual de cada persona.

Aquest treball reforça el compromís de l’IR Sant Pau i de la Unitat de Memòria de l’Hospital de Sant Pau amb la recerca internacional de capdavantera en envelliment cerebral i demències, i la seva contribució al debat global sobre com utilitzar de manera ètica, equitativa i efectiva les eines diagnòstiques del futur.

Article de referència:

Grasso SM, Santos-Santos MÁ, Clark AL. On the complexity of biomarker-driven diagnoses of Alzheimer’s disease. J Neuropsychol 2025. https://doi.org/10.1111/jnp.12428

Dijous 26 es va presentar als Cinemes Girona el documental produït per Tarannà Viatges i l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) Un viatge al límit de l’adaptació humana, una producció que combina ciència, aventura i divulgació per explorar com el cos humà s’enfronta a les condicions més extremes d’altitud i manca d’oxigen. El film es basa en el projecte científic Sherpa Project 2017. Efectes de l’exposició a la hipòxia ambiental extrema sobre l’organisme, liderat pel doctor José Manuel Soria, cap del grup de recerca de Genòmica de les Malalties Complexes de l’IR Sant Pau.

Aquest projecte pioner tenia un objectiu molt ambiciós: traslladar el laboratori al terreny natural més extrem per estudiar en temps real com respon el nostre organisme davant d’una situació d’hipòxia ambiental severa, com la que es dona a l’Himàlaia a partir dels 5.000 metres d’altitud. La hipòxia —una disminució en la disponibilitat d’oxigen als teixits— és una condició que es pot produir no només en entorns d’altura, sinó també en diverses patologies respiratòries i cardiovasculars. Entendre com l’organisme s’hi adapta pot aportar coneixement valuós per a la medicina.

El documental segueix l’expedició de l’alpinista Ferran Latorre pel vessant sud de l’Everest, al Nepal, i mostra com es va organitzar tota la logística científica en aquest entorn inhòspit. Es van recollir mostres biològiques de 52 participants —15 trekkers (persones que fan rutes fins al camp base sense escalar el cim), 15 alpinistes d’elit i 22 xerpes— en tres punts d’altitud diferents: a nivell del mar (Barcelona), a 5.400 metres (camp base de l’Everest, després del trekking d’aclimatació), i més enllà dels 8.000 metres, en la coneguda “zona de la mort”, on només els xerpes i els alpinistes van poder arribar. A més de les mostres de sang, es van registrar dades fisiològiques com la saturació d’oxigen, la freqüència cardíaca i la resposta respiratòria, que permeten analitzar en profunditat els mecanismes d’adaptació al medi extrem.

L’estudi també va voler comparar l’adaptació de persones amb diferents graus d’entrenament i d’aclimatació: des de practicants ocasionals de trekking, fins a alpinistes professionals, passant pels xerpes, població nadiua de l’Himàlaia amb una capacitat genètica d’adaptació a l’altura que els fa únics al món. Aquesta comparativa permet identificar diferències entre l’adaptació adquirida per entrenament i l’adaptació genètica transmesa durant generacions.

El documental ofereix una mirada humana i propera als desafiaments que suposa fer ciència en condicions extremes i fa valdre el treball conjunt entre científics, esportistes i població local. També reflexiona sobre els límits de l’organisme humà i sobre fins a quin punt podem adaptar-nos a condicions ambientals que semblen, a primera vista, impossibles.

Els fons recaptats amb la projecció del documental es destinaran íntegrament a la recerca sobre la trombosi que desenvolupa l’IR Sant Pau, a través de la Fundació Activa’TT por la salud, contribuint així a avançar en el coneixement i el tractament d’aquesta malaltia vascular.

Facultatius del servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Sant Pau membres de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) han participat en l’estudi internacional PROMIZING, un dels assaigs clínics més ambiciosos realitzats fins ara per optimitzar la retirada de la ventilació mecànica en pacients amb insuficiència respiratòria greu. Publicat recentment a la revista The New England Journal of Medicine, l’estudi compara la ventilació assistida proporcional (PAV+) amb la ventilació amb pressió suport (PSV), amb l’objectiu de determinar si el primer mètode podria facilitar una desconnexió del respirador més ràpida i amb menys complicacions.

La participació de Sant Pau en aquest assaig ha estat rellevant gràcies a l’aportació d’un equip d’intensivistes amb una llarga trajectòria en recerca clínica; l’assaig ha comptat amb el disseny i guia directa del Dr. Jordi Mancebo, figura referent en el camp de la ventilació mecànica i impulsor de l’estudi des dels seus inicis, així com del Dr. Juan Carlos Suárez, col·laborador proper i també facultatiu del Servei de Medicina Intensiva. Malauradament, tots dos, traspassats abans de la publicació final de l’estudi, han estat homenatjats pels seus col·legues amb una dedicatòria expressa al final de l’article. També signen com a coautors del treball el Dr. Indalecio Morán i la Dra. Núria Rodríguez, membres actius de l’equip assistencial i investigador de l’hospital.

Coneixement per a una millor pràctica clínica

PROMIZING (acrònim de Proportional Assist Ventilation for Minimizing the Duration of Mechanical Ventilation) ha estat un estudi prospectiu, multicèntric i aleatoritzat dut a terme a 23 hospitals de 7 països (Canadà, França, Itàlia, Grècia, l’Argentina, l’Aràbia Saudita i Espanya). S’han inclòs 722 pacients ingressats després d’un episodi d’insuficiència respiratòria aguda greu dels que es van aleatoritzar 573 pacients. Tots els participants eren adults que havien estat sota ventilació mecànica invasiva durant almenys 24 hores i que havien fracassat una primera prova de respiració espontània quedant aleatoritzats a ventilació mecànica espontània bé en modalitat PAV+ o bé en PSV. L’objectiu primari era determinar el temps fins a l’alliberament reeixit del ventilador, definit com la retirada definitiva de la ventilació sense necessitat de reintubació durant almenys set dies.

Amb el mètode proposat a l’estudi per comparar ambdues modalitats durant la fase de retirada de la ventilació, els autors han mostrat que no hi ha diferències significatives entre PAV+ i PSV pel que fa al temps fins a l’alliberament reeixit del respirador. En concret, el temps mitjà fins a la desconnexió definitiva va ser pràcticament superposable en el grup PAV+ (7,3 dies) respecte al grup PSV (6,8 dies), sense que aquesta petita diferència resultés estadísticament significativa. La probabilitat d’alliberament reeixit al cap de vint-i-vuit dies també va ser molt semblant entre ambdós grups (83,3% amb PAV+ i 85,2% amb PSV). Així mateix, el nombre mitjà de dies sense ventilador durant aquest període es va situar en 20,4 amb PAV+ i 21,3 amb PSV.

Pel que fa a la mortalitat al cap de noranta dies, els resultats van mostrar un percentatge del 29,6% en el grup PAV+ i del 26,6% en el grup PSV, sense que aquestes diferències fossin estadísticament rellevants.

Altres resultats importants de l’estudi

A banda dels resultats sobre durada de ventilació i mortalitat, l’estudi també ha explorat aspectes rellevants per a la qualitat assistencial i la seguretat del pacient, com l’aparició de deliri, l’ús acumulat de fàrmacs sedants i opioides, la tolerància al mode ventilatori assignat i les complicacions associades al procés de retirada del respirador (weaning).

Pel que fa a la incidència de deliri, va ser similar entre els dos grups, cosa que suggereix que el mode ventilatori no és per si sol un factor determinant en l’estat cognitiu agut dels pacients. Tanmateix, l’estudi constata que els pacients assignats al grup PAV+ van tendir a requerir menys quantitat acumulada de sedants durant els primers dies d’observació, la qual cosa podria suggerir una millor sincronització entre pacient i respirador. Malgrat aquesta tendència, la diferència no va ser estadísticament significativa. L’ús d’opioides també es va registrar i comparar, sense que s’hi observessin diferències substancials entre grups.

D’altra banda, els pacients del grup PAV+, van ser passats a modes de ventilació controlada amb més freqüència que els del grup PSV. Segons els autors, aquest fet pot reflectir tant la complexitat del maneig clínic com un menor nivell de familiaritat del personal amb aquest tipus d’estratègia. En concret en relació amb la tolerància al mode ventilatori, la majoria dels pacients van ser capaços de completar el període d’intervenció amb el mode assignat. No obstant això, hi va haver un lleuger augment en els canvis de mode dins del grup PAV+, sovint motivats per decisions clíniques relacionades amb l’estabilitat respiratòria o l’adaptació del pacient al respirador.

Pel que fa a la incidència de complicacions relacionades amb el procés de weaning o amb el mode ventilatori tampoc es van observar diferències entre grups, reafirmant la seguretat de l’ús de la PAV+ en centres referents en ventilació mecànica. Aquestes dades, tot i no havent mostrat diferències significatives entre la PAV+ i la PSV, aporten informació útil per entendre millor les implicacions pràctiques i l’acceptabilitat clínica de la ventilació assistida proporcional.

Segons el Dr. Indalecio Morán, «PROMIZING aporta un coneixement molt sòlid per guiar la presa de decisions durant la retirada de la ventilació mecànica i per continuar estudiant les modalitats ventilatòries espontànies en les fases de retirada d’aquesta, alhora que valida la seguretat de la ventilació proporcional en centres amb excel·lència en el maneig de la ventilació mecànica». Per la seva banda, la Dra. Núria Rodríguez considera que «aquest estudi ens mostra que el que realment pot marcar la diferència és una estratègia de weaning individualitzada i aplicada amb rigor. El mode ventilatori és una eina, però la clau és com l’utilitzem dins d’un marc clínic coherent i centrat en el pacient».

Article de referència:

Bosma KJ, Burns KEA, Martin CM, Skrobik Y, Mancebo Cortés J, Mulligan S, Lafreniere-Roula M, Thorpe KE, Suárez Montero JC, Morán Chorro I, Rodríguez-Farré N, Butler R, Bentall T, Beduneau G, Enguerrand P, Santos M, Piraino T, Spadaro S, Montanaro F, Basmaji J, Campbell E, Mercat A, Beloncle FM, Carteaux G, Maraffi T, Charbonney E, Lecronier M, Dres M, Arabi YM, Amaral ACK, Marinoff N, Adhikari NKJ, Geagea A, Shin P, Vaporidi K, Kondili E, Shahin J, Campisi J, Rodriguez PO, Setten M, Goligher EC, Ferguson ND, Fanelli V, Ferreyra G, Lellouche F, Sibley S, Brochard L, PROMIZING Study Investigators, the Canadian Critical Care Trials Group, and the REVA Network. Proportional-assist ventilation for minimizing the duration of mechanical ventilation. N Engl J Med 2025. https://doi.org/10.1056/NEJMoa2505708

Una investigació multicèntrica internacional publicada recentment a la revista JAMA Otolaryngology–Head & Neck Surgery ha demostrat que afegir quimioteràpia al tractament adjuvant amb radioteràpia després de la cirurgia ofereix benefici en la supervivència dels pacients amb carcinoma escamós de la cavitat oral quan existeix una extensió extranodal (ENE) major de la malaltia. En canvi, en aquells pacients amb ENE menor, la quimioteràpia no sembla millorar significativament els resultats clínics, cosa que podria portar a replantejar les recomanacions terapèutiques actuals.

L’estudi, liderat pel Princess Margaret Cancer Centre de Toronto, ha comptat amb la participació de 755 pacients tractats entre 2005 i 2018 en centres de referència al Canadà, Estats Units i Austràlia. Entre els signants hi figura la Dra. Cristina Valero, investigadora de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York, qui ha estat l’única representant d’un centre espanyol en aquest treball internacional.

Què és l’extensió extranodal i per què és rellevant

L’extensió extranodal o ENE és una característica patològica que indica que el tumor ha envaït els ganglis limfàtics i ha travessat la seva càpsula, infiltrant els teixits adjacents. Aquesta extensió pot ser menor (≤2 mm) o major (>2 mm), i la seva presència s’associa generalment amb un pitjor pronòstic: major risc de recidiva i menor supervivència.

L’ENE ha estat considerada des de fa anys un criteri d’alt risc que justifica l’ús de quimioteràpia concomitant amb la radioteràpia adjuvant després de la cirurgia. Tanmateix, les troballes del nou estudi qüestionen la necessitat d’afegir quimioteràpia en tots els casos d’ENE, especialment en els de menor extensió.

«Actualment, qualsevol grau d’ENE és motiu per indicar quimioteràpia juntament amb la radioteràpia adjuvant, sense tenir en compte el grau d’extensió extranodal», explica la Dra. Valero. «Els resultats d’aquest estudi suggereixen que aquesta estratègia podria no ser necessària en pacients amb ENE menor, evitant així tractaments que no aporten beneficis clínics i sí que poden comportar toxicitats importants. Es necessiten més estudis per validar els nostres resultats abans de plantejar canvis en els protocols terapèutics».

Implicacions per a la pràctica clínica

Els resultats d’aquest treball tenen un important valor translacional. En els pacients amb ENE major, la quimioradioteràpia va millorar significativament tant la supervivència lliure de malaltia com la supervivència global. En canvi, en els pacients amb ENE menor, aquestes millores no van ser estadísticament significatives, ni tan sols després d’ajustar per edat, estadi tumoral, marges quirúrgics o radioteràpia rebuda.

Aquesta evidència dona suport a la idea d’adoptar una estratificació més precisa del risc en el tractament del càncer oral avançat, amb l’objectiu de personalitzar les decisions terapèutiques i reduir l’exposició a tractaments agressius innecessaris.

«Aquest tipus d’investigacions col·laboratives són fonamentals per avançar cap a una medicina més personalitzada i poder generalitzar els resultats», afegeix la Dra. Valero. «Permeten revisar críticament les nostres pràctiques clíniques i prendre decisions basades en la millor evidència disponible».

Lideratge i excel·lència en recerca internacional

L’estudi ha comptat amb la participació d’un ampli equip multidisciplinari d’oncòlegs, patòlegs, cirurgians, epidemiòlegs i biostatísdics de centres de primer nivell, entre ells el Memorial Sloan Kettering Cancer Center (EUA), la University Health Network de Toronto (Canadà), el Chris O’Brien Lifehouse (Austràlia) i la Medical University of South Carolina (EUA). La Dra. Valero figura entre els coautors que van contribuir a l’adquisició, anàlisi i interpretació de les dades.

La seva participació posa en relleu el compromís de l’IR Sant Pau amb la recerca clínica internacional d’alta qualitat, i el seu paper actiu en estudis que poden canviar la pràctica clínica en benefici dels pacients.

Article de referència:

Manojlovic-Kolarski M, Su S, Weinreb I, Calvisi R, Perez-Ordonez B, Smith S, Patel S, Valero C, Xu B, Ghossein R, Katabi N, Clark J, Low T-HH, Gupta R, Graboyes E, Davies J, Richardson M, Goldstein D, Huang SH, O’Sullivan B, Xu W, Hansen A, de Almeida JR. Adjuvant chemoradiotherapy for oral cavity SCC with minor and major extranodal extension. JAMA Otolaryngol Head Neck Surg 2025. https://doi.org/10.1001/jamaoto.2025.1721.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha celebrat aquest dimarts l’Innovation Day 2025, la jornada anual que visibilitza el talent, la creativitat i el compromís dels professionals del centre amb la innovació en salut. Durant la jornada, i en el marc de la segona edició del programa INNOPAU, s’han donat a conèixer els guanyadors d’enguany.

Així, el projecte CUMADE ha estat reconegut amb el primer premi i rebrà una ajuda de 50.000 euros per continuar el seu desenvolupament. El segon premi, dotat amb 15.000 euros, ha estat per al projecte CHYMERA. Totes dues ajudes amb estat gràcies a la col·laboració de la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. També han rebut una menció els projectes CUMADE i CHIMERA com els més disruptius, amb un ajut de 8.000 € cadascú finançats per la plataforma ITEMAS del Instituto de Salud Carlos III (ISCIII). Finalment, el projecte RADAR ha estat seleccionat per Padcelona per la realització d’un MVP (Producte Mínim Viable) en Salut Digital.

Durant l’acte, s’han presentat prèviament els sis projectes finalistes seleccionats per la seva capacitat d’innovar des del coneixement clínic i la pràctica assistencial. Tots ells parteixen de reptes reals detectats a l’hospital i proposen solucions concretes i aplicables, que poden tenir un impacte significatiu en la qualitat de vida dels pacients i en l’eficiència del sistema sanitari.

• MARPRESING
  Responsables: Jessica Marin, Ana Marin i Oliva Ros, de la Unitat d’Endoscòpies Digestives.

Dispositiu mèdic per aplicar pressió abdominal externa durant la colonoscòpia. Millora l’eficiència de la prova, optimitza el confort del pacient i redueix el risc de lesions laborals per al personal sanitari.

• CUMADE
  Responsables: Dabit Arzamendi, de la Unitat d’Hemodinàmica, i Abdel Hakim Moustafa, del Dimensions Lab.

Solució innovadora que combina enginyeria de precisió i impressió 3D per dissenyar dispositius personalitzats que resolen problemes complexos com les fuites en implants cardiovasculars. Suposa un nou paradigma en la medicina estructural personalitzada.

• RADAR
  Responsables: Carlen Reyes, Jara González, Elisabet Rayó i Helena Serrano, de l’EAP Sardenya.

Plataforma digital que analitza dades clíniques i farmacològiques per detectar en temps real possibles reaccions adverses a medicaments a l’atenció primària. Pretén millorar la seguretat dels pacients i optimitzar la presa de decisions terapèutiques.

• DAMMPIS
  Responsables: Ariadna Bellès, Carles Subirà, Jaume Baldirà, Matias Flores i Rosa Oms, de la Unitat de Medicina Intensiva.

Sistema integrat de sensors per prevenir la retirada accidental de dispositius mèdics en pacients crítics. Proporciona alertes en temps real i ajuda a reduir complicacions greus, augmentant la seguretat i l’eficiència a les unitats de cures intensives.

• CHYMERA
  Responsables: Josep Munuera, Daniel Caballero, Lydia Canales i Lucía Borrego, del Servei de Diagnòstic per la Imatge.

Eina basada en intel·ligència artificial que automatitza el control de qualitat de les radiografies de tòrax, reduint la variabilitat i evitant repeticions. Millora l’eficiència i la seguretat en entorns com les urgències hospitalàries.

• AQUAFLOW
  Responsables: Sandra Peña, Esther Franquet, Piedad Arias i Mireia Plans, del Departament de Nefrologia de la Fundació Puigvert.

Faixa aquàtica específica per a persones amb catèter de diàlisi peritoneal, que permet la immersió en aigua amb garanties de seguretat i higiene. Dona resposta a una necessitat no coberta i contribueix a millorar l’autonomia i la qualitat de vida dels pacients renals.

Els projectes han estat desenvolupats al llarg del programa INNOPAU, una incubadora impulsada per l’IR Sant Pau que acompanya els equips en la transformació d’idees assistencials innovadores en projectes viables. Durant el programa, els participants passen per diversos mòduls formatius on reben assessorament especialitzat en àrees clau com la gestió de la propietat industrial, la recerca de finançament, la regulació sanitària, el model de negoci o l’estructuració estratègica dels projectes.

La culminació del programa és precisament l’Innovation Day, celebrat aquest 17 de juny, on els equips exposen els seus avenços davant l’ecosistema d’innovació. Aquesta jornada serveix també per connectar els professionals amb actors estratègics com a representants de la indústria farmacèutica, fons d’inversió, centres tecnològics i altres agents clau de l’àmbit de la salut.

La jornada ha comptat també amb una taula rodona sobre “Noves tecnologies i transformació en salut”, amb la participació de professionals de l’àmbit clínic, investigador, tecnològic i empresarial, i espais de networking per fomentar la col·laboració entre els diferents agents de l’ecosistema.

Una aposta estratègica per a Sant Pau

Amb el suport decidit de la Fundació i l’IR Sant Pau, Sant Pau situa la innovació com a eix estratègic de transformació del sistema sanitari. Més enllà de la recerca, la innovació representa una eina fonamental per anticipar-se als nous reptes socials, incorporar tecnologies emergents i millorar de forma tangible la qualitat assistencial.

Per a Sant Pau, innovar és escoltar els professionals, detectar oportunitats des de la pràctica clínica i oferir-los l’acompanyament i les eines per fer créixer les seves idees. És apostar per un model de salut més eficient, personalitzat i sostenible. És, en definitiva, transformar el coneixement en impacte.

Amb jornades com l’Innovation Day, Sant Pau reafirma el seu lideratge com a institució capdavantera en recerca translacional i innovació sanitària, i es posiciona com un pol de referència en el desenvolupament de solucions que posen les persones al centre.

Els fetus més exposats a certs contaminants atmosfèrics presenten canvis en la mida d’algunes estructures cerebrals, especialment durant el segon i tercer trimestre de l’embaràs. Aquesta és la principal conclusió d’un nou estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, en col·laboració amb el centre BCNatal (Hospital Sant Joan de Déu, Hospital Clínic i Universitat de Barcelona) i l’Hospital de Sant Pau. Es tracta del primer estudi que analitza específicament l’associació entre la contaminació de l’aire i el desenvolupament cerebral fetal durant l’embaràs.

L’estudi, publicat a The Lancet Planetary Health, va analitzar dades recollides entre 2018 i 2021 de 754 parelles de mares i fetus participants en el projecte BiSC (Barcelona Life Study Cohort) a Barcelona. Aquest estudi tenia com a objectiu entendre la relació entre la contaminació de l’aire en la salut infantil i el desenvolupament cerebral i es considera un dels més complets realitzats en aquest àmbit.

Durant el tercer trimestre de l’embaràs, les participants es van sotmetre a una neurosonografia transvaginal, una ecografia especialitzada que permet analitzar la forma i les estructures del cervell fetal. L’exposició al diòxid de nitrogen (NO_₂), partícules en suspensió (PM_2.5) i carbó negre es va estimar amb models híbrids que combinen dades de mesuraments reals amb mètodes estadístics avançats. La recerca va considerar tres “microambients”: la llar de les participants, el lloc de feina i les rutes de desplaçament. Les dades sobre els patrons d’activitat es van recollir mitjançant una aplicació de geolocalització instal·lada als telèfons mòbils de les participants.

L’equip investigador va observar que l’exposició prenatal al NO_₂, PM_2.5 i carbó negre en tots els microambients esmentats es va associar amb un augment del volum de diverses cavitats cerebrals que contenen líquid cefalorraquidi. En concret, es van identificar associacions directes entre l’exposició a aquests contaminants i l’augment del volum dels ventricles laterals, ubicats a cada hemisferi cerebral, així com una dilatació de la cisterna magna, una cavitat situada a la part inferior del cervell. També es va detectar un augment de l’amplada del vermis cerebel·lós, la part central del cerebel, essencial per a l’equilibri i la coordinació motora.

Els resultats de l’estudi també van mostrar una associació entre una major exposició al carbó negre i una reducció en la profunditat del solc lateral (també conegut com la fissura de Silvi), un solc profund que travessa el cervell, cosa que podria suggerir una menor maduració cerebral.

Les associacions entre l’exposició a la contaminació de l’aire i els canvis en la morfologia d’aquestes estructures cerebrals van ser més fortes durant el segon i tercer trimestre de l’embaràs. «Durant la meitat i el final de la gestació, el cervell fetal entra en una fase clau del seu desenvolupament, fet que el fa especialment vulnerable a factors externs com la contaminació», explica Payam Dadvand, investigador d’ISGlobal i autor sènior de l’estudi.

«Com a metges, ara estem veient proves convincents que, fins i tot en embarassos que semblen sans segons tots els criteris convencionals, factors com la contaminació atmosfèrica poden afectar subtilment el desenvolupament cerebral del fetus. Aquestes troballes subratllen la importància d’augmentar la conscienciació i l’educació, tant a la comunitat sanitària com a tota la societat», Elisa Llurba i Lola Gómez-Roig, metgesses de l’Hospital de Sant Pau i BCNatal-Hospital Sant Joan de Déu, respectivament, i coautores de l’estudi.

Diferències significatives poblacionalment

Els efectes observats no impliquen que els infants participants en el projecte BiSC presentin alteracions cerebrals patològiques. De fet, totes les mesures de les estructures cerebrals dels participants es troben dins del rang considerat normal. «La qüestió és que aquestes diferències, encara que petites a escala individual, són rellevants des d’una perspectiva poblacional, ja que ens informen sobre com la contaminació afecta el cervell fetal i de la seva vulnerabilitat a exposicions ambientals», assenyala Laura Gómez-Herrera, investigadora d’ISGlobal i coautora principal de l’estudi.

L’equip de recerca destaca la necessitat de realitzar més estudis per confirmar aquests resultats i seguir-ne les possibles conseqüències al llarg del temps. «Per ara, només podem afirmar que hem detectat diferències en el cervell dels fetus amb més exposició a la contaminació respecte als menys exposats. Ens calen més investigacions per determinar si aquests efectes es reverteixen o persisteixen després del naixement i si tenen implicacions en el desenvolupament neurològic en etapes posteriors», subratlla Jordi Sunyer, autor sènior de l’estudi.

Tot i les incerteses que encara persisteixen, aquest estudi pot tenir implicacions importants per a les polítiques de salut pública. «Els nostres resultats reforcen l’evidència sobre la necessitat de minimitzar l’exposició de les dones embarassades a la contaminació de l’aire, especialment en entorns urbans» afirma Yu Zhao, investigadora d’ISGlobal i coautora principal de l’estudi.

Referència

Laura Gómez-Herrera, Yu Zhao, Ioar Rivas, Elisenda Eixarch, Carla Domínguez-Gallardo, Toni Galmes, Marta Muniesa, Maria Julia Zanini, Alan Domínguez, Marta Cirach, Mark Nieuwenhuijsen, Xavier Basagaña, Xavier Querol, Maria Foraster, Mariona Bustamante, Jesus Pujol, Mireia Gascon, Elisa Llurba, María Dolores Gómez-Roig, Payam Dadvand, Jordi Sunyer. Air pollution and foetal brain morphological development: a prospective study. The Lancet Planetary Health, Vol 9, June 2025.  https://doi.org/10.1016/S2542-5196(25)00093-2

Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha aconseguit descriure, per primera vegada amb detall, l’evolució estructural de les regions del lòbul temporal medial (LTM) al llarg de les diferents fases clíniques de la malaltia d’Alzheimer en persones amb síndrome de Down. Els resultats, publicats a la revista Brain, revelen que la pèrdua de volum i de gruix cortical en aquestes regions pot començar entre 13 i 15 anys abans de l’inici dels símptomes, fet que representa un avenç significatiu en el camp del diagnòstic precoç i el disseny d’assaigs clínics preventius.

L’estudi es basa en una àmplia cohort de 259 adults amb síndrome de Down i 138 controls euploides (persones sense síndrome de Down), tots ells avaluats mitjançant ressonància magnètica d’alta resolució, anàlisi de biomarcadors en líquid cefalorraquidi i una caracterització clínica i neuropsicològica detallada. És el primer a mapar de manera sistemàtica la trajectòria de les subregions del LTM —incloent-hi l’hipocamp anterior i posterior, l’escorça entorrinal, el parahipocamp i les àrees de Brodmann 35 i 36— en relació amb el deteriorament cognitiu i els marcadors biològics de la malaltia.

«Vam triar centrar-nos en el lòbul temporal medial perquè és una de les primeres regions afectades per l’acumulació de cabdells neurofibril·lars de tau, una de les dues patologies clau de l’Alzheimer», explica el Dr. Alexandre Bejanin, del grup de Neurobiologia de les Demències de l’IR Sant Pau i coordinador de l’estudi. «A més, aquestes regions estan implicades en funcions com la memòria episòdica i l’orientació espacial, que es veuen alterades precoçment en la malaltia».

Un model ideal per estudiar l’inici de l’Alzheimer

Les persones amb síndrome de Down tenen una predisposició genètica única: la sobreexpressió del gen APP a causa de la triplicació del cromosoma 21 condueix a una sobreproducció de proteïna beta-amiloide (Aβ), fet que les converteix en un model genètic natural de l’Alzheimer. S’estima que més del 90 % d’aquesta població desenvoluparà aquesta malaltia al llarg de la seva vida.

Aquesta singularitat genètica va permetre als investigadors utilitzar l’edat dels participants com una estimació del temps fins a l’inici dels símptomes (Estimated Years to Onset, EYO), establint un marc temporal objectiu per estudiar els canvis cerebrals previs a la demència. Segons els seus càlculs, el punt d’inflexió en la degeneració estructural es produeix entre els 15 i 9 anys abans respecte a l’edat mitjana d’aparició dels símptomes.

«Aquest enfocament ens va permetre observar que l’escorça entorrinal i l’hipocamp posterior són les primeres regions a mostrar pèrdua estructural, fins i tot abans de l’aparició dels símptomes», assenyala Alejandra Morcillo-Nieto, també investigadora del grup de Neurobiologia de les Demències i primera coautora de l’estudi. «A més, algunes regions com el parahipocamp mostren inicialment un engruiximent cortical, possiblement reflex de processos inflamatoris o compensatoris, abans d’iniciar la seva fase d’atròfia, encara que aquesta és una hipòtesi que s’hauria de confirmar amb altres estudis».

Neuroimatge d’alta precisió i biomarcadors

El treball s’emmarca en la iniciativa Down-Alzheimer Barcelona Neuroimaging Initiative (DABNI) i va utilitzar imatges de ressonància magnètica adquirides en dos hospitals de Barcelona, l’Hospital de Sant Pau i l’Hospital Clínic. Per a la segmentació automatitzada de les subregions del LTM, es va emprar el programari ASHS-T1, validat prèviament en poblacions amb Alzheimer. Aquest sistema permet segmentar no només l’hipocamp anterior i posterior, sinó també estructures corticals clau com l’escorça entorrinal, les àrees de Brodmann 35 i 36 (que inclouen l’escorça transentorrinal) i el parahipocamp. A més, es va utilitzar un algorisme complementari (CRASHS) per modelar el gruix cortical amb més precisió superficial.

«No vam fer servir imatges noves en si, sinó tècniques avançades d’anàlisi sobre imatges estàndard que s’obtenen habitualment en clínica», destaca el Dr. Alexandre Bejanin. «El que vam fer va ser aplicar un programari de segmentació específic que permet quantificar amb gran precisió aquestes regions del lòbul temporal medial, cosa que no s’havia fet abans en el context de la síndrome de Down».

Els investigadors van normalitzar els volums i gruixos mitjançant puntuacions ajustades per edat, sexe i volum intracranial, i van harmonitzar les dades de diferents escàners amb el mètode ComBat. La qualitat de les imatges va ser verificada mitjançant anàlisi automàtica (CAT12) i avaluació visual per part d’experts.

En paral·lel, es van analitzar mostres de líquid cefalorraquidi de 243 participants amb síndrome de Down, determinant els nivells d’Aβ42/40, tau fosforilada a la posició 181 (pTau181) i neurofilament de cadena lleugera (NfL). Els investigadors van correlacionar aquests biomarcadors amb les mesures estructurals obtingudes per imatge.

Progressió topogràfica i valor predictiu

L’anàlisi va revelar una progressió anatòmica ordenada de l’atròfia, coherent amb el patró clàssic de propagació de tau. L’escorça entorrinal va ser la primera regió a mostrar un punt d’inflexió en el seu gruix cortical (EYO = -15,7 anys), seguida de l’hipocamp posterior (EYO = -13,5), Brodmann 35 (-13), l’hipocamp anterior (-11,5), el parahipocamp (-9,8) i Brodmann 36 (-9).

El volum de l’hipocamp posterior va mostrar una correlació especialment forta amb tots els biomarcadors del líquid cefaloraquidi: positiva amb Aβ42/40 i negativa amb pTau181 i NfL. De totes les estructures estudiades, aquesta regió també va ser la més eficaç per distingir persones asimptomàtiques de les que ja presentaven símptomes clínics, amb una precisió del 86,3 %. Quan es va integrar en un model multivariant amb l’edat, pTau181 i el gruix del parahipocamp, la precisió diagnòstica es va elevar fins al 96,4 %.

«Les nostres dades indiquen que la ressonància magnètica estructural no només permet detectar canvis precoços, sinó que pot complementar eficaçment els biomarcadors líquids en la predicció de l’estat clínic», destaca Benjamin Buehner, primer coautor de l’estudi. «Això és especialment rellevant en síndrome de Down, on les proves cognitives poden veure’s limitades pel nivell de discapacitat intel·lectual de base».

Implicacions per a la recerca i els assaigs clínics

Aquest estudi proporciona per primera vegada un mapa detallat de com s’afecta el lòbul temporal medial en la malaltia d’Alzheimer en síndrome de Down, i situa l’inici dels canvis estructurals més d’una dècada abans de la manifestació clínica. Aquesta informació és crítica per al disseny de futurs assaigs terapèutics que busquin intervenir en fases preclíniques i prevenir la neurodegeneració.

Els autors subratllen que, encara que el disseny transversal impedeix establir una seqüència temporal causal, l’homogeneïtat genètica de la síndrome de Down i la fiabilitat del model EYO atorguen una solidesa excepcional als resultats.

El treball ha comptat amb la col·laboració de més de vint centres i institucions nacionals i internacionals, entre els quals l’Hospital Clínic de Barcelona, la Universitat de Barcelona, el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED), la Universitat de Pensilvània i l’INSERM francès.

Article de referència:

Buehner BJ, Morcillo-Nieto AO, Zsadanyi SE, Rozalem Aranha M, Arriola-Infante JE, Vaqué-Alcázar L, Arranz J, Rodríguez-Baz Í, Maure Blesa L, Videla L, Barroeta I, Del Hoyo Soriano L, Benejam B, Fernández S, Sanjuan Hernandez A, Bargalló N, González-Ortiz S, Giménez S, de Flores R, Yushkevich PA, Alcolea D, Belbin O, Lleó A, Carmona-Iragui M, Fortea J, Bejanin A. Medial temporal lobe atrophy in Down syndrome along the Alzheimer’s disease continuum. Brain 2025. https://doi.org/10.1093/brain/awaf133