Les persones amb diabetis tipus 1 continuen presentant un risc elevat de malaltia cardiovascular fins i tot quan mantenen un bon control glucèmic i nivells de colesterol aparentment normals. Aquest fenomen, conegut com a risc cardiovascular residual, qüestiona la capacitat de les analítiques habituals per reflectir el risc real i apunta a l’existència d’alteracions més complexes en el tipus de partícules que transporten el colesterol a la sang.

Un estudi liderat per investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), de l’Hospital de Sant Pau i del CIBERDEM, publicat a la revista Frontiers in Endocrinology, demostra que aquests pacients presenten un augment de les lipoproteïnes de baixa densitat petites i denses (sdLDL), un tipus de colesterol LDL format per partícules més petites que s’acumulen amb més facilitat a les parets de les artèries. Aquesta troballa aporta una explicació mecanística a aquest risc cardiovascular residual i reforça la necessitat d’anar més enllà de les mesures habituals de colesterol.

«El que és rellevant no és només que hi hagi més sdLDL, sinó que apareixen en pacients amb perfils lipídics aparentment normals. Això indica que hi ha mecanismes diferents dels clàssics que estan contribuint al risc cardiovascular en la diabetis tipus 1», explica la Dra. Helena Sardà, primera autora de l’estudi i investigadora del grup de recerca d’Endocrinologia, Diabetis i Nutrició de l’IR Sant Pau.

Més enllà del colesterol LDL: quan la quantitat no ho explica tot

Per aprofundir en aquesta qüestió, l’estudi va analitzar el perfil lipídic de 69 pacients amb diabetis tipus 1 de llarga evolució —amb més de dues dècades de malaltia i bon control glucèmic— i el va comparar amb el d’un grup de persones sense diabetis. A primera vista, els resultats podien semblar tranquil·litzadors, ja que els pacients amb diabetis tipus 1 presentaven nivells més baixos de colesterol LDL total.

Tanmateix, una anàlisi més detallada va revelar una realitat diferent. Aquests pacients tenien una concentració més elevada de sdLDL i una proporció més gran d’aquestes partícules dins del conjunt de LDL, així com una mida mitjana menor de les partícules. Aquest tipus de partícules té més facilitat per penetrar a la paret arterial, romandre més temps en circulació i patir modificacions que afavoreixen l’acumulació de greix a les artèries, fet que les converteix en especialment rellevants des del punt de vista cardiovascular.

A més, l’estudi va utilitzar diverses tècniques complementàries per analitzar aquestes partícules amb més precisió, cosa que va permetre detectar alteracions que no apareixen en les proves convencionals. En conjunt, els resultats van mostrar que, tot i que el nombre total de partícules LDL podia ser menor, la seva composició era menys favorable, fet que reforça la idea que la qualitat d’aquestes partícules pot ser tan important com la seva quantitat.

«Aquests resultats indiquen que el perfil lipídic convencional pot donar una falsa sensació de seguretat en alguns pacients amb diabetis tipus 1. Encara que les xifres siguin correctes, la composició de les partícules pot continuar sent desfavorable», assenyala la Dra. Sardà.

Canvis en el metabolisme del colesterol que ajuden a entendre el problema

El treball no només va descriure aquestes diferències, sinó que també va aportar pistes sobre els mecanismes que les podrien explicar. Els investigadors van identificar canvis en diverses proteïnes clau que regulen el metabolisme dels lípids a l’organisme, fet que permet entendre millor com es generen aquestes partícules més petites i denses.

En concret, van observar un augment de l’apolipoproteïna C3 (ApoC3) i de l’activitat de la lipasa hepàtica, juntament amb una disminució de l’activitat de la proteïna de transferència d’èsters de colesterol (CETP). Aquest conjunt d’alteracions afavoreix la formació de sdLDL i apunta a una remodelació del perfil lipoproteic que no respon als mecanismes clàssics associats a la resistència a la insulina o a l’augment de triglicèrids.

L’ApoC3, en particular, va mostrar una relació molt estreta amb els nivells de sdLDL, fet que suggereix que té un paper central en la seva formació. Per la seva banda, la lipasa hepàtica contribueix a transformar les partícules en formes més petites, mentre que la menor activitat de CETP altera l’equilibri entre els diferents tipus de lipoproteïnes, reforçant aquest perfil menys favorable.

L’estudi també va apuntar a un possible factor addicional relacionat amb el tractament de la diabetis tipus 1. L’administració subcutània d’insulina genera una distribució diferent de la fisiològica, amb un menor efecte directe sobre el fetge, cosa que podria modificar la manera com es produeixen i es transformen les lipoproteïnes i afavorir l’aparició d’aquestes partícules més petites.

«L’interès de l’estudi no rau només a descriure una alteració, sinó en aportar una explicació coherent de per què es produeix. Això ens ajuda a entendre millor per què persisteix un risc cardiovascular en persones amb diabetis tipus 1 ben controlada», afegeix la Dra. Sardà.

En conjunt, aquests resultats reforcen la idea que la diabetis tipus 1 s’associa a canvis en la qualitat de les lipoproteïnes que poden passar desapercebuts en la pràctica clínica habitual i que són clau per explicar el seu risc cardiovascular residual. Els investigadors destaquen que la mesura directa del colesterol de les sdLDL podria millorar l’avaluació del risc cardiovascular en aquests pacients, més enllà dels paràmetres lipídics convencionals.

A més, l’estudi assenyala proteïnes com ApoC3, CETP i la lipasa hepàtica com a possibles dianes terapèutiques. Modular aquestes vies podria contribuir a reduir la càrrega de sdLDL i, potencialment, el risc cardiovascular associat. Tot i que es tracta d’un estudi transversal, aporta una base sòlida per a futures investigacions dirigides a confirmar aquests mecanismes i avaluar-ne l’impacte clínic.

Article de referència:

Sardà H, Solé A, Colom C, Borràs C, Carreras G, Benítez S, Miñambres I, Escolà-Gil JC, Sánchez-Quesada JL, Pérez A. Altered small dense LDL profiles in long-standing controlled type 1 diabetes. Front Endocrinol (Lausanne) 2026;17. https://doi.org/10.3389/fendo.2026.1804987.

L’obesitat no depèn únicament de la quantitat de greix corporal acumulada, sinó també de com i on es distribueix aquest greix a l’organisme. El teixit adipós visceral —el que s’acumula al voltant dels òrgans interns— s’associa a un risc més elevat de diabetis, inflamació crònica i malaltia cardiovascular. Comprendre els mecanismes que regulen la seva expansió és un dels grans reptes actuals de la recerca biomèdica.

Un estudi liderat per la Dra. Maria Borrell de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha identificat ara el paper clau de la proteïna LRP5 en el creixement del teixit adipós i en els processos inflamatoris associats a l’obesitat. El treball, publicat a la revista Journal of Cellular and Molecular Medicine, demostra en models experimentals que l’absència d’aquesta proteïna redueix significativament tant l’acumulació de greix com la infiltració de cèl·lules inflamatòries induïdes per dietes riques en greix i colesterol.

La recerca ha estat desenvolupada per investigadors del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Isquèmiques i Aterotrombòtiques de l’IR Sant Pau i del CIBERCV, amb participació d’investigadors vinculats al programa de doctorat en Biomedicina de la Universitat de Barcelona.

«Els nostres resultats mostren que LRP5 no només participa en l’expansió del teixit adipós, sinó també en la resposta inflamatòria que acompanya el creixement del greix visceral», explica la Dra. Maria Borrell. «Això reforça la idea que obesitat i inflamació són processos profundament connectats i que determinades vies moleculars podrien convertir-se en futures dianes terapèutiques».

Menor expansió del teixit adipós en absència de LRP5

L’estudi va analitzar ratolins normals i ratolins modificats genèticament sense expressió funcional de LRP5, alimentats durant vuit setmanes amb una dieta rica en greix i colesterol, per avaluar com responien diferents dipòsits de teixit adipós davant d’una situació de sobrecàrrega lipídica.

Els investigadors van observar diferències molt marcades entre ambdós grups. Mentre que els ratolins normals augmentaven al voltant de 9 grams de pes, els animals deficients en LRP5 només incrementaven el seu pes en aproximadament 2,5 grams, cosa que suposa prop d’un 70 % menys de guany ponderal després de la dieta hiperlipídica. A més, els ratolins sense LRP5 acumulaven significativament menys greix visceral i subcutani, dos dels dipòsits adiposos més estretament relacionats amb el risc cardiometabòlic.

Aquest efecte va resultar especialment rellevant perquè els animals deficients en LRP5 presentaven, al mateix temps, nivells més elevats de colesterol LDL circulant. Segons els autors, això suggereix que l’absència de LRP5 limita la capacitat del teixit adipós per expandir-se i emmagatzemar lípids fins i tot en un entorn metabòlicament desfavorable.

El treball també demostra que l’expressió de LRP5 i d’un altre receptor lipídic relacionat, LRP1, augmenta en el teixit adipós visceral i subcutani després de dietes hiperlipídiques i es va observar un patró similar en mostres de teixit adipós humà de persones amb obesitat.

«Les dades suggereixen que aquestes proteïnes participen activament en la capacitat del teixit adipós per expandir-se i emmagatzemar lípids. Això és especialment rellevant perquè l’expansió descontrolada del teixit adipós visceral es relaciona directament amb complicacions metabòliques i cardiovasculars», assenyala la Dra. Maria Borrell.

Un vincle directe entre metabolisme i inflamació

Una altra troballa rellevant és la relació entre LRP5 i la infiltració de cèl·lules inflamatòries en el teixit adipós. Els ratolins normals amb dieta hiperlipídica mostraven un augment de macròfags i marcadors inflamatoris en el teixit adipós. En canvi, els animals sense LRP5 presentaven una reducció significativa d’aquesta resposta inflamatòria.

«El greix visceral no és únicament un dipòsit d’energia. És un teixit metabòlicament molt actiu que pot generar senyals inflamatoris capaços d’afectar múltiples òrgans», afegeix la Dra. Maria Borrell. «Comprendre com es regula aquesta interacció entre metabolisme i inflamació és fonamental per desenvolupar noves estratègies davant les malalties cardiometabòliques».

Una via molecular complexa amb potencial biomèdic

LRP5 forma part de la via de senyalització canònica de WNT implicada en la proliferació cel·lular, la diferenciació tissular i la regulació metabòlica. Tot i que aquesta via ja s’havia relacionat prèviament amb el metabolisme ossi i amb alguns mecanismes implicats en la distribució del greix corporal, el seu paper en l’expansió del teixit adipós i en la inflamació associada a l’obesitat continuava sent poc conegut. Els resultats de l’estudi ajuden a comprendre per què el greix visceral s’associa a un risc cardiometabòlic més elevat.

Tot i que encara es tracta d’una recerca preclínica, el treball obre noves línies per estudiar com la modulació d’aquesta via molecular podria contribuir en el futur a limitar l’expansió patològica del teixit adipós o reduir la inflamació associada a l’obesitat.

El treball ha rebut finançament de diferents convocatòries nacionals i autonòmiques de suport a la recerca biomèdica i cardiovascular, entre elles projectes de l’Instituto de Salud Carlos III, La Marató de TV3, el Ministeri de Ciència i Innovació i la Generalitat de Catalunya.

Article de referència:

Luquero A, Pimentel N, Vilahur G, Badimon L, Borrell-Pages M. Reduced growth and inflammation in Lrp5-/- mice adipose tissue. J Cell Mol Med 2025;29:e70670. https://doi.org/10.1111/jcmm.70670

Les metàstasis ganglionars continuen sent un dels principals factors que determinen el pronòstic dels pacients amb carcinoma cutani escatós (cSCC) d’alt risc. Detectar-les de manera precoç pot canviar l’abordatge terapèutic i millorar les opcions de control de la malaltia. Ara, un estudi multicèntric publicat a JAMA Dermatology demostra que les tècniques d’imatge, especialment l’ecografia ganglionar i la tomografia computada (TC), permeten identificar aquestes metàstasis amb molta més sensibilitat que l’exploració física convencional.

El treball, liderat per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va comptar amb la participació d’investigadores de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), concretament l’equip del comitè de càncer cutani no melanoma, representat per la Dra. Verónica Ruiz Salas, del grup de recerca de Dermatologia, i de la Dra. Esther Granell Moreno i la Dra. Sheila Alfonso Cerdán, del grup de recerca d’Imatge Mèdica Avançada, Intel·ligència Artificial i Teràpia Guiada per Imatge. La col·laboració es va desenvolupar en el marc del comitè multidisciplinari de pell no melanoma del centre, que integra diferents especialitats per a l’abordatge diagnòstic i terapèutic d’aquests tumors cutanis complexos.

Un estudi prospectiu per millorar l’estadiatge del càncer cutani

El cSCC és el segon càncer de pell més freqüent i, tot i que la majoria dels casos presenta una evolució favorable, alguns tumors considerats d’alt risc poden desenvolupar metàstasis ganglionars i empitjorar notablement el pronòstic. La detecció precoç d’aquesta afectació ganglionar és especialment important perquè pot modificar el tractament i millorar les possibilitats de control de la malaltia.

Per abordar aquesta qüestió, l’estudi LACUNAS va avaluar prospectivament 155 pacients amb cSCC d’alt risc mitjançant tres estratègies diagnòstiques diferents: exploració física, ecografia ganglionar i TC amb contrast del coll. Els investigadors van analitzar posteriorment quina tècnica identificava millor les metàstasis ganglionars ocultes i van comparar el rendiment de cadascuna en funció de l’estat immunitari dels pacients.

Els resultats van mostrar que tant l’ecografia com la TC van ser clarament superiors a l’exploració física convencional. L’ecografia va assolir una sensibilitat del 63,6 % i la TC del 54,5 %, davant del 8,3 % de l’exploració clínica. A més, ambdues tècniques d’imatge van mostrar una concordança molt elevada entre si, fet que va suggerir que podien utilitzar-se de manera complementària o intercanviable segons el context clínic i els recursos disponibles.

«L’elevada concordança observada entre l’ecografia i la TC demostra que ambdues tècniques poden aportar informació molt útil per a l’estadiatge ganglionar precoç i ajudar a prendre decisions clíniques amb més precisió», assenyala la Dra. Esther Granell Moreno.

Diferències importants en pacients immunodeprimits

Una de les troballes més rellevants de l’estudi va ser la diferència observada entre pacients immunocompetents i immunodeprimits. En els primers, tant l’ecografia com la TC van detectar correctament tots els casos metastàtics identificats durant el seguiment. En canvi, en els pacients immunodeprimits el rendiment diagnòstic va disminuir de manera molt important i algunes metàstasis van aparèixer ràpidament tot i que les proves inicials havien estat negatives.

Els autors van apuntar que aquest comportament podria reflectir una progressió especialment agressiva i ràpida del tumor en pacients immunodeprimits, fet que dificultaria la detecció precoç fins i tot mitjançant tècniques d’imatge avançades. El treball va subratllar així la necessitat de mantenir un seguiment clínic estret, potenciar la vigilància en aquest grup de pacients i adaptar les estratègies diagnòstiques segons el perfil de risc i l’estat immunitari.

«El fet que algunes metàstasis apareguessin en molt poc temps malgrat tenir proves inicials negatives indica fins a quin punt aquests pacients poden evolucionar ràpidament i la necessitat de no relaxar el seguiment clínic», explica la Dra. Verónica Ruiz Salas.

Una eina diagnòstica especialment útil en pacients grans

L’estudi va destacar també diversos avantatges pràctics de l’ecografia ganglionar, com l’absència de radiació, el seu menor cost i la possibilitat de realitzar una punció aspirativa immediata si es detectava un gangli sospitós. Aquestes característiques la converteixen en una eina especialment útil en pacients d’edat avançada i amb comorbiditats, una situació freqüent en el cSCC d’alt risc.

Els investigadors van concloure que les futures guies clíniques haurien d’incorporar recomanacions diferenciades segons l’estat immunitari del pacient, ja que les estratègies diagnòstiques actuals semblen molt menys eficaces en persones immunodeprimides. Els resultats de l’estudi aporten així nova evidència per optimitzar l’estadiatge inicial i el seguiment clínic d’aquest tipus de tumors cutanis.

«Aquest treball també posa de manifest la necessitat de continuar desenvolupant estratègies diagnòstiques més sensibles per als pacients amb més risc, especialment en els casos d’immunosupressió», afegeix la Dra. Sheila Alfonso Cerdán.

Article de referència

Ferrándiz-Pulido C, Gómez-Tomás Á, Siurana S, Tortajada C, Salido-Vallejo R, Aguayo-Ortiz RS, Ribes Amorós I, Turrión-Merino L, Brea Álvarez B, Pérez González Í, Martí-Marti I, Medrano-Martorell S, Podlipnik S, Mollet J, Masferrer E, Lopez-Castillo D, Yébenes M, Corbacho-Monné M, Leal L, Solano-López A, Ruiz-Salas V, Granell-Moreno E, Alfonso-Cerdán S, Mendoza MD, Martínez-Domenech Á, Juárez-Dobjanschi C, Samaniego González E, Díaz P, Toll A. Diagnostic Modalities and Nodal Staging in High-Risk Cutaneous Squamous Cell Carcinoma. JAMA Dermatology. Published online April 22, 2026. https://doi.org/10.1001/jamadermatol.2026.0803

L’absència de biomarcadors fiables que permetin anticipar la resposta als corticoides continua sent un dels principals reptes en el maneig de l’hepatitis associada a l’alcohol. En aquest sentit, un equip de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha identificat un perfil específic de vesícules extracel·lulars (EVs) circulants en plasma que s’associa tant a la resposta al tractament com a la mortalitat a mitjà i llarg termini. Els resultats de l’estudi, publicats a International Journal of Molecular Sciences, apunten al potencial d’aquestes EVs com a biomarcadors no invasius per millorar l’estratificació pronòstica i donar suport a la presa de decisions clíniques en una patologia amb una elevada mortalitat.

L’hepatitis associada a l’alcohol és la manifestació clínica més greu de la malaltia hepàtica alcohòlica i es caracteritza per una intensa resposta inflamatòria sistèmica, disfunció immunitària i una elevada freqüència de complicacions greus, com infeccions i lesió renal aguda. Tot i que els corticoides són l’únic tractament farmacològic que ha demostrat millorar la supervivència a curt termini en pacients seleccionats, el seu benefici és limitat i el seu ús incrementa el risc d’infeccions, fet que subratlla la necessitat d’identificar de manera precoç els pacients que realment es beneficiaran del tractament.

«A la pràctica clínica continuem sense disposar d’eines fiables que ens permetin anticipar, abans d’iniciar el tractament, quins pacients respondran als corticoides i quins tindran una evolució desfavorable», explica la Dra. Edilmar Alvarado, investigadora del grup de Patologia Digestiva de l’IR Sant Pau i hepatòloga de l’Hospital de Sant Pau. «El nostre treball aborda aquesta necessitat clínica des d’una aproximació biològica integradora, basada en l’anàlisi de les EVs circulants».

Vesícules extracel·lulars com a reflex de la disfunció immunoendotelial

L’estudi s’ha centrat en l’anàlisi de les EVs circulants en plasma en una cohort prospectiva de 46 pacients amb hepatitis associada a l’alcohol, comparats amb un grup control de 28 persones sanes. Les mostres es van obtenir durant les primeres 24 hores d’ingrés hospitalari i abans de l’inici del tractament amb corticoides, fet que va permetre avaluar l’estat biològic basal dels pacients.

L’equip investigador va caracteritzar tant la concentració d’EVs com el perfil d’antígens de superfície mitjançant tècniques avançades que permeten analitzar de manera simultània marcadors relacionats amb el sistema immunitari, l’endoteli i altres compartiments cel·lulars implicats en la fisiopatologia de la malaltia.

Els resultats mostren que els pacients amb hepatitis associada a l’alcohol presenten una concentració significativament més gran d’EVs en comparació amb els controls sans, juntament amb un perfil d’antígens de superfície profundament alterat. En particular, s’observa un enriquiment de marcadors relacionats amb l’activació endotelial i la disfunció immunitària, fet que suggereix que aquestes EVs reflecteixen de manera integrada els processos patogènics clau de la malaltia.

«Les EVs actuen com una empremta biològica de l’estat immunitari i endotelial del pacient», assenyala la Dra. Alvarado. «En l’hepatitis associada a l’alcohol, aquestes alteracions estan directament relacionades amb el desenvolupament de complicacions clíniques greus i amb l’evolució posterior del pacient».

A més, l’estudi va identificar associacions específiques entre determinats perfils d’EVs i complicacions durant l’ingrés hospitalari. Els pacients que van desenvolupar infeccions presentaven un perfil compatible amb una alteració del sistema immunitari adaptatiu, mentre que aquells que van desenvolupar lesió renal aguda mostraven EVs enriquides en marcadors d’activació endotelial i inflamatòria, fet que reforça la hipòtesi d’un eix fetge-ronyó mediat per disfunció vascular.

Un perfil d’EVs associat a la resposta al tractament amb corticoides

Un dels resultats més rellevants del treball és la identificació d’un patró específic d’EVs associat de manera independent a la resposta al tractament amb corticoides. Els pacients respondedors presentaven nivells més elevats d’EVs enriquides en marcadors relacionats amb la integritat endotelial i la migració cel·lular, i nivells més baixos de marcadors inflamatoris i d’activació plaquetària.

A partir d’aquests resultats, els investigadors van desenvolupar un model predictiu que va mostrar una elevada capacitat discriminativa per identificar respondedors al tractament, fins i tot després d’ajustar per variables clíniques rellevants com l’edat i el sexe, superant el rendiment dels paràmetres clínics clàssics utilitzats habitualment en la pràctica assistencial.

«Aquestes dades indiquen que la resposta als corticoides no depèn únicament de la gravetat clínica inicial, sinó també d’un determinat estat biològic de l’endoteli i del sistema immunitari», apunta la Dra. Alvarado. «Poder identificar aquest perfil des de l’inici de l’ingrés podria ajudar-nos a prendre decisions terapèutiques més ajustades i evitar tractaments potencialment ineficaços».

Implicacions pronòstiques i utilitat per a l’estratificació del risc

L’estudi també va analitzar l’evolució clínica a mitjà i llarg termini. Aquells pacients que van morir o van requerir trasplantament hepàtic durant el seguiment presentaven EVs enriquides en marcadors d’activació endotelial i de limfòcits B, juntament amb un perfil inflamatori i hemodinàmic més sever.

La combinació d’aquests marcadors derivats d’EVs amb l’score MELD va millorar de manera significativa la capacitat predictiva de mortalitat en comparació amb l’ús del MELD en solitari, fet que reforça el potencial valor clínic d’aquestes EVs com a eina d’estratificació del risc en l’hepatitis associada a l’alcohol.

«La identificació precoç de pacients amb una alta probabilitat de no respondre al tractament mèdic convencional podria facilitar una avaluació més precoç per a trasplantament hepàtic i una millor planificació del maneig clínic», conclou la Dra. Alvarado. «Tot i que aquests resultats s’han de validar en estudis multicèntrics, representen un pas rellevant cap a una medicina més personalitzada en una patologia amb una elevada càrrega de mortalitat».

Article de referència:

Guinart-Cuadra A, Brujats A, Szafranska J, Guerrero R, Dinamarca F, Cantó E, Poca M, Román E, Sánchez-Ardid E, Fajardo J, Camps M, Mulet M, Soriano G, Escorsell À, Falcon-Perez JM, Gonzalez E, Ferrero-Gregori A, Gely C, Villalba J, Bataller R, Argemi J, Osuna-Gómez R, Vidal S, Alvarado-Tapias E. Immune and endothelial-related extracellular vesicles are associated with corticosteroid response and mortality in alcohol-associated hepatitis. Int J Mol Sci 2026;27:1258. https://doi.org/10.3390/ijms27031258

Comprendre com la presència d’alteracions metabòliques influeix en el desenvolupament de la insuficiència cardíaca s’ha convertit en un dels grans reptes actuals de la recerca cardiovascular. Alteracions en la producció d’energia cel·lular, en la funció mitocondrial o en la inflamació associades al metabolisme emergeixen com a factors clau en la progressió d’aquesta malaltia i podrien obrir la porta a noves estratègies terapèutiques.

Per avançar en aquest àmbit, la iniciativa europea EU-METAHEART, una acció COST finançada per la Unió Europea, impulsa una xarxa de col·laboració científica que connecta investigadors de diferents països i disciplines especialitzats en metabolisme dels cardiomiòcits, immunometabolisme, disfunció vascular coronària, desacoblament mecanoenergètic i alteracions redox mitocondrials.

La Dra. Gemma Vilahur, cap del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Aterotrombòtiques i Isquèmiques de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i cap de grup CIBERCV (CB16/11/00411), ha estat nomenada vicepresidenta d’aquesta iniciativa, reforçant així la participació de l’institut en una de les principals plataformes col·laboratives europees centrades en la presència d’alteracions metabòliques i el desenvolupament d’insuficiència cardíaca.

«La insuficiència cardíaca és una malaltia extremadament complexa en què la presència d’alteracions metabòliques té un paper cada vegada més rellevant. Poder col·laborar amb grups europeus de diferents disciplines permetrà aprofundir en el coneixement de la seva fisiopatologia i avançar més ràpidament en la identificació de noves estratègies diagnòstiques i terapèutiques», destaca la Dra. Gemma Vilahur.

La iniciativa reuneix investigadors bàsics i clínics de múltiples països europeus i aposta per una aproximació multidisciplinària que combina recerca bàsica, tecnologies òmiques, models experimentals avançats, eines d’imatge i intel·ligència artificial per estudiar els mecanismes biològics implicats en la malaltia. A més, busca connectar la recerca preclínica i la validació clínica per identificar noves dianes terapèutiques i biomarcadors aplicables a pacients amb insuficiència cardíaca.

Una aproximació multidisciplinària al metabolisme cardiovascular

La insuficiència cardíaca constitueix un dels grans reptes sanitaris actuals a Europa. La malaltia afecta fins al 4 % de la població i s’associa a una elevada càrrega clínica i assistencial: al voltant de la meitat dels pacients moren en els cinc anys posteriors al diagnòstic i alguns estudis situen la supervivència mitjana després d’una primera hospitalització al voltant de 2,5 anys.

El risc d’insuficiència cardíaca augmenta exponencialment amb l’edat i més de la meitat dels pacients presenten set o més comorbiditats associades, fet que reforça la necessitat d’enfocaments integrals i multidisciplinaris per millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de la malaltia.

«La insuficiència cardíaca no és només un problema del cor. Entendre com l’organisme gestiona l’energia i el metabolisme pot obrir noves oportunitats per millorar el tractament d’aquests pacients», explica la Dra. Gemma Vilahur.

EU-METAHEART treballa sobre diferents mecanismes biològics associats al metabolisme i implicats en la insuficiència cardíaca, des de les alteracions del metabolisme dels cardiomiòcits i la funció mitocondrial fins als processos inflamatoris i vasculars associats a la malaltia. Per fer-ho, la iniciativa s’estructura en quatre grans àrees de treball centrades en metabolisme cardíac, alteracions vasculars, immunometabolisme i estrès oxidatiu mitocondrial.

A més, el projecte aposta per tecnologies avançades com la genòmica, transcriptòmica, proteòmica, metabolòmica, seqüenciació de cèl·lula única, ressonància magnètica cardíaca, PET i intel·ligència artificial per desenvolupar noves eines diagnòstiques i terapèutiques. També preveu crear plataformes europees compartides de models experimentals i cohorts de pacients que permetin accelerar la identificació de biomarcadors i noves dianes terapèutiques.

L’acció COST també promou la creació de xarxes internacionals de col·laboració, l’harmonització de metodologies de recerca, la formació de joves investigadors i l’impuls de projectes orientats a traslladar les troballes científiques a la pràctica clínica.

Un reconeixement al lideratge internacional de la Dra. Gemma Vilahur

El nomenament com a vicepresidenta suposa un reconeixement a la trajectòria científica i la capacitat de lideratge internacional de la Dra. Gemma Vilahur en l’àmbit de la recerca cardiovascular i metabòlica. Des d’aquesta posició participa en la coordinació científica i estratègica de la iniciativa, així com en l’impuls de noves col·laboracions internacionals i projectes conjunts entre grups europeus, així com en la formació d’investigadors joves.

«Formar part d’aquesta iniciativa europea i assumir la vicepresidència representa una oportunitat per reforçar la col·laboració internacional en un àmbit clau com és l’estudi del metabolisme cardiovascular i el seu impacte en el desenvolupament de la insuficiència cardíaca», destaca la Dra. Gemma Vilahur.

Amb aquesta participació, l’IR Sant Pau reforça la seva presència en xarxes científiques internacionals d’alt impacte i consolida el seu paper en la recerca cardiovascular translacional orientada a millorar el diagnòstic i el tractament de les malalties cardíaques.

L’hemorràgia intracerebral és la forma més greu d’ictus i una de les patologies neurològiques amb una mortalitat més elevada. És relativament freqüent que en les primeres hores després de l’ingrés es prenguin decisions de limitació precoç de tractaments, és a dir, de no iniciar o retirar determinades intervencions terapèutiques, generalment quan es considera que el pronòstic és molt desfavorable i que aquestes mesures no aportaran un benefici real al pacient.

Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), publicat a la revista European Stroke Journal i basat en dades de tota la xarxa assistencial d’ictus de Catalunya, mostra que aquestes decisions s’adopten amb freqüència en fases molt precoces i que poden no reflectir amb precisió el pronòstic real d’alguns pacients.

El treball, que analitza més de 1.800 casos inclosos en el registre poblacional HIC-CAT, que recull de manera prospectiva tots els casos d’hemorràgia intracerebral atesos a la xarxa d’ictus de Catalunya, mostra que aproximadament un de cada quatre pacients amb hemorràgia intracerebral rep algun tipus de limitació de cures en les primeres 72 hores, un 25,1 % dels casos, i que gairebé un de cada cinc ja la rep en les primeres 24 hores, un 19,5 %. Aquesta dada contrasta amb les recomanacions de les guies clíniques, que aconsellen esperar almenys entre 48 i 72 hores abans d’establir un pronòstic i prendre decisions d’aquest tipus.

Decisions massa primerenques basades en la gravetat inicial

L’estudi demostra que les decisions adoptades en les primeres 24 hores es basen fonamentalment en la situació clínica inicial del pacient, és a dir, en una fotografia estàtica presa en el moment de l’ingrés. Factors com l’edat avançada, la gravetat neurològica, el volum de l’hemorràgia o la presència de sagnat intraventricular tenen un pes determinant en aquesta fase. Tanmateix, aquest enfocament presenta una limitació important: no incorpora encara l’evolució clínica del pacient ni la seva resposta a les primeres mesures terapèutiques.

«La decisió no és neutra», afirma la Dra. Anna Ramos-Pachón, investigadora del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i autora de correspondència de l’estudi. «Quan limitem la intensitat del tractament en fases molt precoces, no només estem descrivint un pronòstic, sinó que estem influint directament en l’evolució del pacient, perquè deixem d’aplicar intervencions que poden ser determinants en aquestes primeres hores».

En aquest sentit, els autors subratllen que l’hemorràgia intracerebral és una patologia dinàmica en les primeres hores, en la qual l’evolució pot veure’s influïda pel maneig clínic inicial. Mesures com el control estricte de la pressió arterial, l’estabilització metabòlica o la vigilància intensiva en unitats especialitzades poden contribuir a evitar complicacions i permetre que el pacient superi la fase més crítica.

Quan la decisió es retarda fins a les 72 hores, l’escenari canvia. En aquest moment, els clínics ja disposen d’informació sobre l’evolució neurològica del pacient, especialment sobre l’aparició de deteriorament precoç, fet que permet afinar el pronòstic i prendre decisions més ajustades a la realitat clínica. «Al cap de 72 hores, si el pacient ha empitjorat, la probabilitat de recuperació és molt baixa; però en les primeres hores aquesta evolució encara no s’ha produït i no pot anticipar-se amb la mateixa precisió», afegeix la Dra. Ramos-Pachón.

La recuperació després de reavaluar el tractament qüestiona les decisions inicials

Un dels resultats més rellevants de l’estudi és que un 11 % dels pacients en què es van limitar les cures en les primeres 24 hores va assolir un bon resultat funcional al cap de tres mesos, és a dir, aproximadament un de cada deu pacients. Aquesta dada suggereix que l’evolució d’alguns pacients podria no estar completament determinada en les primeres hores i que existeix un marge de recuperació que pot no ser evident en la valoració inicial.

L’estudi mostra, a més, que una part rellevant d’aquests pacients correspon a casos en què inicialment es va limitar el tractament, però que posteriorment van recuperar un maneig actiu, fet que s’associa a una millor evolució clínica. «No podem saber amb certesa què hauria passat si no s’haguessin limitat les cures, però sí que hem vist que alguns pacients acaben tenint una bona evolució després d’una limitació inicial del tractament», assenyala el Dr. Álvaro Lambea-Gil, investigador del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i primer autor de l’estudi. «Això suggereix que podríem estar infraestimant el potencial de recuperació en alguns casos i reforça la importància de no prendre decisions definitives en fases molt precoces».

Evitar el “nihilisme terapèutic” en l’ictus hemorràgic

Els resultats de l’estudi s’emmarquen en un canvi de paradigma en l’abordatge de l’ictus hemorràgic. Tradicionalment, aquesta patologia s’ha associat a una visió més pessimista que l’ictus isquèmic, en part per l’absència de tractaments immediats tan visibles com la trombòlisi o la trombectomia. Tanmateix, els autors destaquen que el maneig actiu —basat en el control de constants, la vigilància estreta i la prevenció de complicacions— pot ser determinant en l’evolució del pacient.

En aquest sentit, els resultats de l’estudi s’alineen amb treballs previs desenvolupats a l’IR Sant Pau, que han demostrat que el maneig precoç i protocol·litzat —incloent-hi el control de paràmetres hemodinàmics i metabòlics— pot millorar l’evolució dels pacients amb hemorràgia intracerebral. Aquests resultats reforcen la idea que, malgrat l’absència de tractaments tan immediats com en l’ictus isquèmic, la intervenció activa en les primeres hores pot ser determinant en el pronòstic.

«El fet de mantenir el pacient en condicions òptimes durant les primeres hores pot marcar la diferència», assenyala la Dra. Anna Ramos-Pachón. «Això permet que alguns pacients superin la fase més crítica i tinguin marge de recuperació». En aquest context, els investigadors adverteixen del risc de caure en una “profecia autocomplerta”, en la qual una expectativa de mal pronòstic condueix a limitar el tractament i, en conseqüència, confirma aquest desenllaç.

El paper del clínic i la importància de revaluar les decisions

L’estudi també posa en relleu el paper clau dels professionals sanitaris en la presa de decisions en les primeres hores després de l’ingrés, especialment en un context en què les voluntats anticipades són poc freqüents. «En molts casos, el pacient no pot decidir i la família ho fa en funció de la informació que rep», explica la Dra. Anna Ramos-Pachón. «Si transmetem un missatge molt negatiu des de l’inici, és més probable que s’opti per limitar les cures». En aquest context, els autors subratllen la importància de comunicar la incertesa de manera adequada per afavorir decisions més ajustades a la situació real del pacient.

El caràcter poblacional de l’estudi, que inclou tots els hospitals de la xarxa d’ictus de Catalunya —des de centres terciaris fins a hospitals amb suport de teleictus—, permet obtenir una visió representativa de la pràctica clínica real i explorar com es prenen aquestes decisions en diferents entorns assistencials. En aquest sentit, els resultats apunten que, tot i que existeix certa variabilitat en la presa de decisions entre centres, el patró observat és consistent a tota la xarxa, fet que reforça la solidesa dels resultats. «Aquest tipus d’estudis són poc freqüents i permeten entendre millor què està passant en la pràctica real», assenyala la Dra. Anna Ramos-Pachón.

En conjunt, els resultats reforcen un missatge clar: sempre que sigui possible, les decisions de limitació de cures s’haurien de retardar fins a disposar d’informació sobre l’evolució clínica del pacient. «No es tracta de mantenir tractaments de manera indefinida, sinó d’evitar prendre decisions massa aviat», conclou el Dr. Álvaro Lambea-Gil. «Donar aquest marge de 48-72 hores pot permetre identificar pacients que, malgrat una situació inicial greu, tenen possibilitats reals de recuperació».

Article de referència:

Lambea-Gil Á, Camps-Renom P, Martí-Fàbregas J, Guasch-Jiménez M, Ezcurra-Díaz G, Fernández-Vidal JM, Prats-Sanchez L, Martínez-Domeño A, de la Ossa NP, Ramos-Pachón A. Early care limitation after ICH in a population-based study: what drives clinicians’ decisions? Eur Stroke J 2026;11. https://doi.org/10.1093/esj/aakag028

El Dr. Manel Esteller, cap del grup d’Epigenètica del Càncer de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha estat distingit per l’American Association for Cancer Research (AACR) amb el premi al millor article publicat en els darrers dos anys a la revista Cancer Research Communications, en reconeixement d’un treball que aporta un avenç rellevant en la comprensió de les síndromes mielodisplàstiques i en la capacitat d’anticipar la resposta dels pacients als tractaments actuals. L’estudi es va dur a terme durant l’etapa del Dr. Esteller a l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC).

«Aquest reconeixement fa valdre no només la innovació tecnològica de l’estudi, sinó també el seu potencial impacte clínic en un grup de pacients on encara hi ha una necessitat important de millorar els resultats terapèutics», assenyala el Dr. Manel Esteller.

L’estudi se centra en les síndromes mielodisplàstiques, un grup de malalties hematològiques caracteritzades per la producció anòmala de cèl·lules sanguínies i amb risc de progressió a leucèmia aguda. En aquests pacients, els agents hipometilants —com l’azacitidina— constitueixen el tractament estàndard, tot i que aproximadament la meitat dels casos no respon a aquesta teràpia, fet que limita significativament les opcions clíniques.

El treball premiat introdueix una aproximació innovadora basada en tecnologies de cèl·lula única que permet analitzar simultàniament, en cada cèl·lula individual, tant les mutacions genètiques com l’expressió de proteïnes. Aquesta estratègia multiòmica proporciona una visió molt més precisa de l’heterogeneïtat tumoral i de l’evolució de la malaltia, superant les limitacions de les anàlisis convencionals.

Anàlisi a nivell de cèl·lula única per entendre la malaltia

Gràcies a aquesta metodologia, els investigadors han pogut reconstruir amb gran detall l’arquitectura clonal de la malaltia i la seva evolució abans i després del tractament, analitzant mostres de medul·la òssia de pacients en diferents moments del procés clínic. Aquest enfocament ha permès seguir el rastre de les diferents poblacions cel·lulars tumorals —o clons— i identificar com canvien en funció de la teràpia.

A diferència de les anàlisis convencionals, que estudien el conjunt de cèl·lules de manera agregada, aquesta tecnologia permet descompondre el tumor en les seves unitats individuals i caracteritzar simultàniament les mutacions genètiques i l’expressió de proteïnes en cada cèl·lula. D’aquesta manera, és possible entendre no només quines alteracions hi són presents, sinó en quins tipus cel·lulars apareixen i com es combinen entre si.

«Fins ara analitzàvem el tumor com un conjunt, però aquesta tecnologia ens permet veure què passa en cada cèl·lula individual i entendre com interactuen les mutacions i les proteïnes en temps real», explica el Dr. Manel Esteller. «Això ens dona una imatge molt més precisa de la malaltia i del seu comportament».

Els resultats mostren que la resposta terapèutica no depèn d’una única alteració genètica, sinó de la combinació de diferents llinatges cel·lulars i perfils mutacionals que coexisteixen dins del mateix pacient. Aquesta visió integrada permet identificar patrons biològics complexos que abans passaven desapercebuts i que estan directament relacionats amb l’evolució de la malaltia i l’eficàcia del tractament.

Claus per predir la resposta al tractament

A més, l’estudi demostra que els pacients que responen al tractament presenten una reducció significativa dels clons cel·lulars mutats després de l’administració de la teràpia epigenètica, mentre que en els pacients no respondedors aquests clons persisteixen o fins i tot s’expandeixen. Aquest resultat aporta una base biològica sòlida per entendre per què alguns pacients es beneficien del tractament i altres no, i obre la porta a estratègies més personalitzades.

«Aquest coneixement ens permet començar a identificar quins pacients tenen més probabilitats de respondre al tractament abans d’iniciar-lo», assenyala el Dr. Esteller. «I també entendre quins mecanismes hi ha al darrere de la resistència, fet clau per desenvolupar noves estratègies terapèutiques».

En paral·lel, els resultats posen de manifest que l’heterogeneïtat clonal ja és present des del moment del diagnòstic i que la seva evolució condiciona l’eficàcia del tractament. La capacitat de seguir aquests canvis a nivell de cèl·lula única permet, a més, identificar quines poblacions cel·lulars persisteixen després de la teràpia i podrien estar darrere de la resistència al tractament.

Cap a una medicina més personalitzada en hematologia

Més enllà del seu valor metodològic, el treball identifica possibles biomarcadors de resposta i assenyala noves vulnerabilitats terapèutiques que podrien explotar-se mitjançant combinacions de fàrmacs o teràpies dirigides. En conjunt, els resultats suggereixen que l’anàlisi integrada de dades genètiques i proteiques a nivell de cèl·lula única pot convertir-se en una eina clau per orientar la presa de decisions clíniques en aquests pacients.

«El següent pas és traslladar aquest tipus d’anàlisi a la pràctica clínica per poder prendre decisions terapèutiques més informades i adaptades a cada pacient», conclou el Dr. Esteller. «Estem més a prop d’una medicina realment personalitzada en malalties hematològiques complexes com aquesta».

Aquest reconeixement internacional valora tant la innovació tecnològica de l’estudi com el seu potencial impacte clínic en un àmbit on encara existeix una necessitat important de millorar la selecció de tractaments i el pronòstic dels pacients.

Article de referència:

Campillo-Marcos I, Casado-Pelaez M, Davalos V, Ferrer G, Mata C, Mereu E, Roué G, Valcárcel D, Molero A, Zamora L, Xicoy B, Palomo L, Acha P, Manzanares A, Tobiasson M, Hellström-Lindberg E, Solé F, Esteller M. Single-cell multiomics analysis of myelodysplastic syndromes and clinical response to hypomethylating therapy. Cancer Res Commun 2024;4:365–77. https://doi.org/10.1158/2767-9764.CRC-23-0389.

L’endometriosi, una malaltia inflamatòria crònica que afecta aproximadament una de cada deu dones en edat reproductiva —al voltant de 190 milions a tot el món—, continua sent poc compresa des d’una perspectiva biològica, fet que històricament ha dificultat tant el seu diagnòstic precís com el desenvolupament de tractaments eficaços. Ara, un estudi internacional publicat a Nature Genetics aporta noves dades per comprendre millor la base genètica i els mecanismes implicats en aquesta patologia.

El treball, que analitza informació genètica de prop d’1,4 milions de dones, incloent-hi més de 100.000 casos d’endometriosi, constitueix l’estudi més gran realitzat fins ara sobre aquesta malaltia. La recerca ha estat desenvolupada per investigadors de diverses institucions: Yale University (Estats Units), la Universitat de Barcelona i l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), entre altres centres d’Europa i dels Estats Units. Els seus resultats han identificat 80 regions del genoma associades al risc de desenvolupar endometriosi, 37 de les quals no havien estat descrites prèviament, fet que representa un avenç significatiu en la comprensió de la seva arquitectura genètica.

«Quan estudiem una malaltia, necessitem entendre la seva base biològica. Si no sabem què està passant a nivell molecular, és molt difícil desenvolupar tractaments eficaços o millorar el diagnòstic», explica la Dra. Dora Koller, del grup de recerca en Salut Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau i autora principal de l’estudi, que afegeix que la recerca bàsica en endometriosi ha arribat més tard que en altres àmbits, cosa que ha limitat la comprensió de la malaltia durant anys.

«Aquesta recerca aprofita una col·laboració multidisciplinària per millorar l’atenció a l’endometriosi. Ens dediquem a traduir els nostres resultats en solucions aplicables per a les dones de tot el món», afirma el Dr. Renato Polimanti, autor sènior i professor associat de Psiquiatria a la Yale School of Medicine.

En aquest treball internacional, també destaca la participació dels experts Bru Cormand, Marina Mitjans i Selena Aranda, de l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i de les àrees de Salut Mental (CIBERSAM) i de Malalties Rares (CIBERER) del CIBER.

Un enfocament integrador per entendre la malaltia

Més enllà de la identificació de noves regions genètiques, un dels principals avenços de l’estudi és la seva capacitat per traduir aquests resultats en coneixement biològic. Els investigadors no es van limitar a identificar associacions estadístiques pròpies dels estudis de genoma complet, sinó que van integrar dades genètiques amb múltiples capes d’informació funcional per comprendre com aquestes variants influeixen en l’expressió de gens i proteïnes, així com en processos epigenètics. Aquest enfocament ha permès anar més enllà de la simple identificació del risc genètic i connectar aquestes associacions amb processos biològics reals, aportant una visió més completa i mecanística de la fisiopatologia de l’endometriosi.

Els resultats indiquen que la malaltia no respon a un únic mecanisme, sinó a la interacció de múltiples processos biològics que actuen simultàniament i contribueixen tant al seu inici com a la seva progressió. Entre aquests hi ha la inflamació, l’alteració de la resposta immune, el remodelatge tissular, la proliferació i diferenciació cel·lular i la formació de nous vasos sanguinis, processos que ajuden a explicar la diversitat de manifestacions clíniques observades entre les pacients.

«El que veiem és que probablement no hi ha una única causa, sinó moltes vies possibles que poden contribuir a la malaltia, i aquestes probablement varien entre dones», assenyala la Dra. Koller. «Aquesta troballa reforça la idea que l’endometriosi s’ha d’entendre com una malaltia complexa i sistèmica en què intervenen múltiples mecanismes biològics interrelacionats», continua.

Una malaltia heterogènia amb subtipus poc definits

Aquesta complexitat biològica es reflecteix en l’àmplia variabilitat clínica de la malaltia. Algunes dones gairebé no presenten símptomes, mentre que altres experimenten dolor intens i incapacitant o problemes d’infertilitat que afecten significativament la seva qualitat de vida. Aquesta diversitat, tant en la presentació clínica com en la seva evolució, posa de manifest que l’endometriosi no segueix un patró únic.

En la pràctica clínica, la classificació actual es basa principalment en criteris quirúrgics o en la localització de les lesions, la qual cosa és limitada, ja que no explica adequadament les diferències en els símptomes, l’evolució o la resposta al tractament. Aquesta manca d’eines diagnòstiques més precises també contribueix al fet que el diagnòstic de la malaltia sovint es retardi una mitjana de 7-10 anys, fins i tot en dones amb símptomes evidents.

«Necessitem avançar cap a una classificació més basada en la biologia, similar al que ha passat en el càncer, on ara distingim diferents subtipus amb comportaments i tractaments diferents», apunta la Dra. Koller. També reconeix que aquest retard diagnòstic forma part de l’experiència de moltes dones. Com a pacient amb endometriosi, assenyala que «en el meu cas, van caldre quinze anys per obtenir un diagnòstic, tot i tenir símptomes clars i incapacitants».

Aquest canvi d’enfocament no només milloraria la comprensió de la malaltia, sinó que també permetria adaptar el diagnòstic i el tractament a les característiques específiques de cada pacient, un pas clau cap a una medicina més personalitzada.

El paper combinat de la genètica i els factors ambientals

L’estudi aporta noves dades sobre el paper de la genètica en l’endometriosi, tot i que confirma que la predisposició genètica per si sola no explica el desenvolupament de la malaltia. La genètica només n’explica parcialment el desenvolupament i la progressió, fet que reforça la idea que la malaltia segueix un model complex amb múltiples factors implicats.

En aquest sentit, els resultats suggereixen que la interacció entre genètica, factors ambientals i mecanismes epigenètics no és determinista. Elements com la dieta, l’exposició a determinats compostos químics i molts altres factors poden modular-ne el desenvolupament i la progressió.

Aquest enfocament ajuda a explicar per què dones amb una predisposició genètica similar poden presentar trajectòries clíniques molt diferents, tant en l’aparició dels símptomes com en la seva gravetat o resposta al tractament. La variabilitat observada no depèn únicament de la càrrega genètica, sinó de com aquesta interactua amb l’entorn al llarg del temps.

A més, l’anàlisi del risc poligènic combinat amb informació clínica aporta un resultat especialment rellevant: en alguns casos, els símptomes i les comorbiditats poden tenir un paper més determinant que la mateixa genètica en la identificació de la malaltia. Aquesta troballa qüestiona la idea que el risc genètic sigui sempre l’indicador principal i reforça la importància d’una avaluació clínica integral.

«En la pràctica clínica, els símptomes continuen sent una peça clau», assenyala la Dra. Koller. «Escoltar les pacients i entendre la seva història clínica és essencial a l’hora d’orientar el diagnòstic». Aquesta perspectiva reforça la necessitat d’integrar més estretament la informació genètica i clínica en la pràctica assistencial, amb l’objectiu de millorar la identificació de les pacients i avançar cap a models d’atenció més precisos i personalitzats.

Noves oportunitats per al diagnòstic i el tractament personalitzat

Les troballes de l’estudi tenen implicacions directes en l’àmbit clínic. Actualment, el tractament de l’endometriosi es basa en gran manera en un enfocament de prova i error, en què moltes pacients proven diferents teràpies sense obtenir resultats satisfactoris, cosa que reflecteix la manca d’eines per predir la resposta individual als tractaments.

«El problema no és només que els tractaments no funcionin igual en totes les pacients, sinó que no disposem de prou eines per anticipar quina opció serà la més adequada en cada cas», explica la Dra. Koller. «La genètica pot ajudar-nos a entendre millor què està passant en cada pacient i a orientar decisions terapèutiques més alineades amb el seu perfil biològic».

D’aquesta manera, la integració d’informació genètica, clínica i molecular obre la porta a un enfocament més personalitzat, en què el tractament es pot adaptar a les característiques específiques de cada pacient. Aquest canvi no només milloraria l’eficàcia de les teràpies, sinó que també reduiria l’exposició innecessària a tractaments ineficaços.

L’estudi també identifica possibles noves opcions terapèutiques mitjançant la reutilització de fàrmacs existents, una estratègia que permet accelerar l’aplicació de nous tractaments per a l’endometriosi a partir de medicaments amb perfils de seguretat ja coneguts. Entre aquests hi ha fàrmacs utilitzats en oncologia i altres com la nortriptilina, que podria tenir un efecte dual actuant tant sobre el dolor crònic com sobre la depressió, dues condicions sovint associades a la malaltia.

Impacte clínic, reptes diagnòstics i necessitat d’una perspectiva de gènere

Més enllà de la seva contribució científica, aquesta recerca s’emmarca en una realitat clínica i social urgent: l’endometriosi continua sent una malaltia àmpliament infradiagnosticada que sovint es normalitza o es menysté. El diagnòstic es retarda sovint durant diversos anys, un retard que no només limita l’accés a un tractament adequat, sinó que també permet que el dolor es cronifiqui i que es desenvolupin complicacions com problemes de fertilitat o afectació emocional, entre moltes altres. És precisament aquesta realitat la que fa que avançar en la comprensió biològica de la malaltia sigui tan crític.

«El dolor intens mai és normal. Si una dona no pot aixecar-se del llit durant la menstruació, és un senyal que alguna cosa no va bé i cal investigar-ho», emfatitza la Dra. Koller. Més enllà del cas concret de l’endometriosi, aquests resultats apunten a un repte més ampli en la recerca biomèdica. «Les malalties que afecten exclusivament les dones han estat històricament menys investigades i han rebut menys recursos», assenyala la Dra. Koller. «Incorporar una perspectiva de gènere en la recerca no és només una qüestió d’equitat, sinó una necessitat per avançar en el coneixement i millorar l’atenció».

Article de referència:

Koller D, He J, Løkhammer S, Aranda S, Qiu D, Davtian D, Chen Q, Xu Z, Mao Z, Friligkou E, Karaca S, Cormand B, Flores I, Altmäe S, Mitjans M, Cabrera-Mendoza B, Polimanti R. Multi-ancestry genome-wide association and integrated multi-omics analyses of endometriosis and its clinical manifestations. Nature Genetics. 2026. https://doi.org/10.1038/s41588-026-02582-2

El desequilibri vascular que es produeix en alguns embarassos pot deixar empremta més enllà del part. Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), publicat a American Journal of Obstetrics and Gynecology, mostra que aquesta alteració, reflectida pel quocient sFlt-1/PlGF, s’associa amb un risc més elevat de problemes de memòria entre tres i sis anys després de l’embaràs i aporta noves claus sobre el mecanisme vascular que podria estar darrere d’aquest efecte.

En els darrers anys, diversos estudis han relacionat la preeclàmpsia amb un risc més elevat de deteriorament cognitiu, incloent-hi alteracions de memòria i fins i tot canvis estructurals cerebrals dècades després de l’embaràs. Tanmateix, l’evidència disponible s’ha centrat principalment en el molt curt termini —on influeixen factors com la manca de son o l’estrès postpart— o a llarg termini, amb intervals de fins a 30 o 40 anys, cosa que dificulta establir una relació directa. En aquest context, aquest estudi és el primer que analitza de manera específica l’impacte a mitjà termini després de l’embaràs.

«Analitzar aquest període intermedi permet reduir la influència de factors propis del postpart i observar amb més claredat l’impacte del procés vascular subjacent, en un moment en què les pacients ja han recuperat una certa estabilitat», explica el Dr. Pablo García-Manau, investigador del grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau i un dels autors de l’estudi.

Major risc d’alteracions de memòria

El treball va incloure 266 dones avaluades després de l’embaràs, en les quals s’havia mesurat l’estat angiogènic durant la gestació mitjançant el quocient sFlt-1/PlGF, utilitzat en la pràctica clínica. Es va considerar que existia desequilibri angiogènic quan aquest quocient era igual o superior a 38. Del total de la cohort, un 30 % havia presentat preeclàmpsia, fet que va permetre comparar l’evolució de diferents perfils en condicions clíniques reals. La funció de memòria es va analitzar mitjançant el qüestionari validat MFE-30, una eina àmpliament utilitzada que avalua fallades de memòria en la vida quotidiana a partir de la percepció de les mateixes pacients, incloent-hi aspectes com oblits freqüents o dificultats per retenir informació recent.

Els resultats van mostrar que les dones amb desequilibri angiogènic presentaven una freqüència més elevada d’alteracions de memòria (30,0 % enfront d’un 16,2 %) i aproximadament el doble de probabilitat de presentar dificultats de memòria, fins i tot tenint en compte altres factors clínics. Aquesta troballa es va mantenir després de considerar variables com l’índex de massa corporal, el nivell educatiu o la hipertensió.

En el cas de la preeclàmpsia, les dones que l’havien presentat mostraven inicialment més problemes de memòria, però aquesta diferència deixava de ser significativa en considerar aquests mateixos factors. En canvi, el desequilibri angiogènic sí que es mantenia associat a aquestes dificultats, cosa que apunta que el factor clau no és la preeclàmpsia en si, sinó l’alteració vascular que l’acompanya.

«No diem que la preeclàmpsia no s’associï a deteriorament cognitiu, sinó que comencem a identificar el mecanisme que podria explicar-ho», assenyala el Dr. García-Manau. «Aquest desequilibri angiogènic pot aparèixer fins i tot en dones sense preeclàmpsia clínica, fet que amplia el grup de pacients que podrien presentar risc».

Més enllà de la preeclàmpsia

El quocient sFlt-1/PlGF és un marcador utilitzat en la pràctica clínica per avaluar el risc de preeclàmpsia, ja que reflecteix un desequilibri en els factors que regulen el funcionament dels vasos sanguinis durant l’embaràs. Quan aquest quocient s’altera, indica un estat de disfunció endotelial i de pitjor adaptació vascular, associat no només a complicacions obstètriques, sinó també a una vulnerabilitat més elevada de diferents òrgans.

Des del punt de vista biològic, aquesta alteració angiogènica podria desencadenar canvis persistents en la microcirculació. Aquest fenomen, descrit prèviament en el sistema cardiovascular i renal, podria afectar també el cervell, comprometent la perfusió de regions especialment sensibles com l’hipocamp, clau en els processos de memòria.

«Aquests resultats apunten que el desequilibri vascular durant l’embaràs podria reflectir un procés més ampli que també afecta el cervell i que podria explicar les alteracions de memòria observades anys després», explica el Dr. García-Manau.

Què impliquen aquests resultats

Tot i que els resultats obren una nova línia d’investigació, els autors subratllen que encara és aviat per traslladar aquestes troballes a la pràctica clínica. «Aquest estudi defineix un possible mecanisme fisiopatològic, però necessitem confirmar-ho amb proves objectives de memòria i tècniques de neuroimatge», assenyala el Dr. García-Manau.

En aquest sentit, el pas següent serà determinar si aquestes alteracions subjectives —basades en la percepció de les mateixes pacients— es corresponen amb canvis mesurables en l’àmbit cognitiu i cerebral, així com validar aquests resultats en cohorts més àmplies que permetin identificar amb més precisió quins subgrups de dones presenten un risc més elevat.

Més enllà de la seva aplicació immediata, l’estudi introdueix un canvi rellevant en la manera d’interpretar aquestes complicacions: apunta que els marcadors angiogènics podrien utilitzar-se en el futur no només per avaluar el risc obstètric, sinó també per anticipar possibles conseqüències a mitjà i llarg termini en la salut de la dona.

«Aquest tipus de marcadors podria ajudar-nos a identificar quines dones presenten una vulnerabilitat més elevada i requereixen un seguiment més estret, però també a entendre millor com determinats processos que s’inicien durant l’embaràs poden tenir un impacte en la salut a mitjà i llarg termini», conclou l’investigador.

Article de referència:

Platero J, Garcia-Manau P, Costa N, Garcia Z, Garrido-Giménez C, Pellicer C, Ullmo J, Jordi M, Nan M, Mora J, Garcia-Osuna A, Sánchez-Garcia O, Choliz M, Cruz-Lemini M, Llurba E. Abnormal soluble fms-like tyrosine kinase to placental growth factor ratio during pregnancy and subjective memory impairment 3 to 6 years postpartum. Am J Obstet Gynecol 2026. https://doi.org/10.1016/j.ajog.2026.02.028

Un estudi liderat des de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i el CIBER de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV) identifica un nou mecanisme protector implicat en el desenvolupament de l’aneurisma d’aorta abdominal (AAA), una malaltia cardiovascular greu per a la qual actualment no existeixen tractaments farmacològics eficaços per frenar-ne la progressió. Els resultats, fruit de la col·laboració entre diversos grups del CIBERCV i l’àrea d’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN), s’han publicat a British Journal of Pharmacology.

El remodelatge de la matriu extracel·lular és un procés clau en l’aneurisma d’aorta abdominal (AAA); tanmateix, els components clau de la matriu que regulen la integritat vascular i els processos de remodelatge continuen sent poc coneguts. En aquest sentit, l’equip investigador va identificar la proteïna de matriu extracel·lular trombospondina 4 (TSP4) com un factor clau en el desenvolupament de la malaltia.

«L’aneurisma d’aorta abdominal és una malaltia silenciosa i potencialment letal, per a la qual actualment només existeix el tractament quirúrgic en fases avançades. Identificar factors com TSP4, que contribueixen a limitar el dany vascular, és essencial per avançar cap a teràpies farmacològiques eficaces», assenyala la Dra. Cristina Rodríguez, investigadora de l’IR Sant Pau i del CIBERCV que ha coordinat l’estudi.

«En una àmplia cohort de pacients i donants i en models de ratolí, en aquest estudi hem demostrat que TSP4 s’activa de manera primerenca i sostinguda durant el desenvolupament de l’aneurisma», explica el Dr. José Martínez González, cap de grup del CIBERCV de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona-CSIC i coinvestigador principal de l’estudi juntament amb la Dra. Rodríguez Sinovas.

«Confirmem un augment significatiu dels nivells d’ARNm del gen THBS4 i de la proteïna TSP4 a l’aorta en l’AAA, i observem que THBS4 se sobreexpressa de manera primerenca en les lesions preaneurismàtiques», apunta la Dra. Rodríguez. A més, l’equip va observar que la inhibició d’aquesta proteïna accelera la progressió de la malaltia, augmentant la inflamació i el dany vascular.

L’equip afirma que la trombospondina 4 no és simplement un marcador del procés patològic, sinó que exerceix un paper actiu i protector en l’estabilitat de la paret vascular. Els coordinadors conclouen que els resultats revelen el paper protector de TSP4 i suggereixen que la seva modulació podria constituir una nova estratègia terapèutica per millorar l’estabilitat de la paret vascular en l’AAA.

Referència de l’article:

Thrombospondin-4 is upregulated in abdominal aortic aneurysm: A vasoprotective response with potential therapeutic relevance. Laia Blanco-Casoliva, Lidia Puertas-Umbert, Judith Alonso, Rafael Almendra-Pegueros, Saray Varona, Mercedes Camacho, Gemma Arderiu, Lluís Asmarats, Marta Alegret, Jose Martínez-González, Cristina Rodríguez. https://doi.org/10.1111/bph.70402

Tot i els avenços en recerca biomèdica, la salut de les dones continua infrarepresentada en molts àmbits de la innovació i la pràctica clínica, amb mancances en diagnòstic, tractament i generació de coneixement. Per donar resposta a aquest repte, va néixer la xarxa XWHIN (Women’s Health Innovation Network), liderada per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), que el passat 24 d’abril va celebrar al Recinte Modernista de Sant Pau el seu primer espai de treball, obert al públic, en el marc de la jornada científica «Entre Dones», amb la participació de més de 80 professionals. Aquesta és una jornada participativa sobre la salut de la dona organitzada per l’Hospital de Sant Pau per palar, compartir i aprendre sobre la salut de la dona des d’una mirada centrada en la perspectiva de gènere.

La jornada es va inaugurar per Lourdes Puigbarraca, subdirectora general de Transferència i Societat de la Generalitat de Catalunya, i va comptar amb la presentació de la xarxa a càrrec de la Dra. Maria Rosa Ballester, cap de Recerca i Innovació Responsable de l’IR Sant Pau i directora de XWHIN. La sessió es va estructurar al voltant de ponències breus d’experts de diferents àmbits, espais de debat i dinàmiques de cocreació, amb l’objectiu de generar un diàleg interdisciplinari i identificar oportunitats per avançar en la integració de la perspectiva de sexe i gènere en la recerca i la innovació en salut.

La jornada també va servir per presentar la identitat visual de la xarxa i donar a conèixer els seus objectius estratègics, orientats a impulsar una nova manera de fer recerca i innovació en salut de les dones. Tal com destaca la Dra. Ballester, «la creació de XWHIN respon a la necessitat d’incorporar de manera transversal la perspectiva de sexe i gènere en la recerca i la innovació en salut», i aquesta primera trobada «ha estat el primer pas per activar una xarxa que vol generar coneixement útil i impulsar projectes d’innovació amb impacte real en la salut de les dones i de la població en tota la seva diversitat».

XWHIN es posiciona així com una iniciativa pionera que integra de manera sistemàtica aquesta perspectiva en totes les fases de l’R+D+I, amb l’objectiu de generar solucions més equitatives i amb impacte real en la pràctica clínica i la societat. La xarxa compta amb el finançament de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya.

Persones expertes identifiquen els principals reptes per a la innovació en salut de les dones

Durant la primera part de la jornada, set especialistes de diferents àmbits —oncohematologia, salut neurovascular, salut mental, salut cardiovascular, epidemiologia i salut pública, atenció primària i salut reproductiva— van compartir en cinc minuts cadascun reptes en els seus camps per avançar en innovació en salut de les dones integrant la perspectiva de sexe i gènere en la recerca i la pràctica clínica.

Les intervencions van posar en comú una visió àmplia i complementària dels desafiaments actuals. De manera transversal, es va posar en relleu la necessitat de disposar de dades més representatives i d’incorporar la perspectiva de sexe i gènere des de les primeres fases de la recerca fins a la seva translació a la pràctica clínica. Es va evidenciar també que la manca d’aquesta mirada no genera únicament biaixos científics, sinó que té conseqüències directes sobre el diagnòstic, el tractament i l’equitat en l’atenció a la salut. En aquest sentit, les ponències van subratllar la importància d’impulsar aproximacions interdisciplinàries capaces d’integrar la complexitat dels factors biològics, clínics i socials que incideixen en la salut, avançant cap a solucions més precises, inclusives i adaptades a la diversitat de la població.

El conjunt de ponències va posar de manifest que avançar en aquesta direcció requereix una mirada compartida i una coordinació més gran entre els diferents agents de l’ecosistema, incloent-hi l’àmbit de la recerca, la pràctica clínica, la innovació i la societat, generant les bases per a espais de treball col·laboratiu orientats a identificar oportunitats i activar noves línies d’acció.

Cocreació per transformar la recerca en salut de les dones

La jornada va continuar amb una sessió de treball col·laboratiu en la qual les persones participants es van organitzar en grups per identificar necessitats, oportunitats i possibles línies d’acció, amb una dinàmica dissenyada amb metodologia participativa.

Entre els principals àmbits de reflexió, es va posar en relleu la necessitat de fer més visibles i accessibles les dades, així com d’impulsar la seva generació amb criteris que incorporin la perspectiva de sexe i gènere. Es va apuntar també la importància d’avançar en estàndards compartits per a la recollida i l’ús de la informació i en mecanismes que en facilitin l’aplicació en la recerca i la pràctica clínica.

D’altra banda, es va destacar la necessitat d’alinear incentius i mecanismes de finançament amb aquesta perspectiva, i de reforçar la coordinació entre els diferents nivells del sistema, des de les polítiques públiques i les institucions fins a la pràctica assistencial i la recerca. Es va posar de manifest també el valor d’impulsar canvis culturals i organitzatius que n’afavoreixin la integració, incloent-hi la generació de referents, la participació de la ciutadania i més sensibilització en l’àmbit professional.

Les conclusions dels grups van configurar un primer mapa de prioritats compartides que orientarà el pla estratègic de XWHIN en els mesos vinents, amb l’objectiu d’impulsar accions coordinades i amb impacte real en el sistema.

XWHIN: una aposta per una innovació més equitativa

La jornada ha marcat el punt de partida de l’activitat pública de XWHIN, una xarxa pionera a Catalunya concebuda per connectar els diferents actors de l’ecosistema —recerca, clínica, innovació, empresa i pacients— i generar un espai estable de col·laboració orientat a transformar la manera com s’aborda la salut de les dones. Aquesta primera trobada ha permès posar en comú coneixement, identificar reptes compartits i començar a definir línies de treball conjuntes que donin resposta a les necessitats detectades.

Amb aquest enfocament, XWHIN impulsa un model que integra de manera sistemàtica la perspectiva de sexe i gènere en totes les fases de l’R+D+I, des de la generació de coneixement fins a la seva aplicació en la pràctica clínica. La xarxa neix així amb l’objectiu de reduir les desigualtats existents en salut i de promoure una innovació més precisa, inclusiva i alineada amb les necessitats específiques de la població, impulsant projectes col·laboratius amb capacitat d’impacte real en el sistema sanitari.

Malgrat els avenços dels darrers anys, la sèpsia continua sent una de les principals causes de mortalitat al món i el seu abordatge presenta importants limitacions clíniques i científiques. En aquest context, la revista The Lancet ha impulsat una nova comissió internacional que inicia ara els seus treballs i en la qual participa el Dr. Otavio Ranzani, investigador de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i cap del grup SalutData Lab – Laboratori de Dades i Salut.

La sèpsia és una síndrome clínic greu que es produeix quan la resposta de l’organisme a una infecció es desregula i provoca una fallada en el funcionament dels òrgans. Aquesta síndrome continua representant un important problema de salut a escala global, tant per la seva elevada mortalitat com per les dificultats associades al seu diagnòstic i tractament en diferents contextos sanitaris.

«La sèpsia exigeix un canvi d’enfocament que vagi més enllà dels models tradicionals i permeti integrar millor la recerca biològica, la pràctica clínica i l’organització dels sistemes de salut», assenyala el Dr. Otavio Ranzani. «Només amb una visió més global i coordinada serà possible avançar en la seva prevenció, diagnòstic i tractament».

La comissió s’ha presentat públicament amb la publicació a The Lancet del seu primer article, un text programàtic que marca l’inici dels seus treballs i que estableix les bases per al desenvolupament d’una agenda internacional en els pròxims anys. Aquest primer document identifica els principals desafiaments encara pendents en l’abordatge global i defineix les àrees prioritàries de treball per a la comissió.

Reptes pendents en l’abordatge de la sèpsia

Un dels principals reptes assenyalats és la manca de consens en la definició i en els criteris de vigilància a escala global, fet que es tradueix en estimacions molt variables de la seva incidència. Aquesta situació posa de manifest la necessitat d’establir definicions estandarditzades que permetin millorar la mesura de la càrrega d’aquesta síndrome i facilitar la comparació entre estudis.

A més, l’absència d’eines diagnòstiques validades a escala global continua sent una limitació important. A la pràctica, això implica una dependència de proves microbiològiques que van des de mètodes basats en cultius fins a tècniques de seqüenciació de patògens, juntament amb biomarcadors d’inflamació com la procalcitonina, la proteïna C reactiva o les citocines. Aquestes eines presenten un rendiment diagnòstic dependent del context, una disponibilitat desigual entre països i, en molts casos, limitacions associades al seu cost i a l’accés als serveis de diagnòstic, fet que dificulta una identificació precisa i una estimació fiable de la seva epidemiologia.

«El repte no és només millorar les eines disponibles, sinó replantejar com entenem la sèpsia com a procés clínic complex», assenyala el Dr. Otavio Ranzani. «Sense aquest canvi d’enfocament serà difícil avançar cap a models més precisos que permetin adaptar el diagnòstic i el tractament a cada pacient».

Així mateix, tot i que es reconeix l’heterogeneïtat biològica i clínica, els avenços científics continuen sent limitats. Malgrat el desenvolupament d’assajos clínics innovadors, persisteix la manca d’evidència de teràpies immunomoduladores eficaces que millorin la supervivència. Això es deu, en part, al fet que els estudis continuen centrats en mediadors individuals, mentre que els resultats clínics depenen de múltiples mecanismes biològics interrelacionats i, en molts casos, encara no completament identificats.

Una iniciativa internacional per definir noves estratègies

En aquest context, la comissió impulsada per The Lancet té com a objectiu dur a terme una avaluació sistemàtica de l’epidemiologia i dels factors clínics, biològics i de sistema sanitari que condicionen el seu abordatge, amb la finalitat d’identificar les principals limitacions actuals i proposar solucions a escala global.

La iniciativa planteja desenvolupar un marc integral que abraci tot el continu, des de la prevenció d’infeccions i la detecció precoç en tots els nivells assistencials fins al tractament i el seguiment dels pacients, adaptat a les diferències entre sistemes sanitaris. Així mateix, incorpora de manera explícita l’impacte a llarg termini, un àmbit encara poc estudiat malgrat la seva rellevància clínica, i aborda la interacció entre la sèpsia, la salut prèvia dels pacients i els factors socioeconòmics, que influeixen tant en el risc com en l’evolució.

«Aquest treball busca assentar les bases per a una millor presa de decisions basada en l’evidència, tant en l’àmbit clínic com en salut pública», afegeix el Dr. Otavio Ranzani. «Avançar en aquest camp requereix integrar dades clíniques, biològiques i de sistemes de salut».

La comissió desenvoluparà els seus treballs en els pròxims anys amb l’objectiu de generar recomanacions i publicacions que contribueixin a orientar l’abordatge d’aquesta síndrome a escala internacional. En aquest marc, la participació de l’IR Sant Pau situa el centre en una iniciativa internacional de referència, en un moment clau de definició de les seves línies de treball, amb la contribució del Dr. Otavio Ranzani a l’anàlisi de l’epidemiologia i a la identificació dels principals reptes en el seu abordatge.

Article de referència:

Shankar-Hari M, Ming D, Mendelson M, Rupali P, Adhikari NKJ, Ranzani O, Randolph A, Davenport E, van der Poll T, Moita LF, Beane A, Lamontagne F, Kwizera A, Holmes A, Diaz J. The Lancet Commission on Sepsis: transforming sepsis care and outcomes. Lancet 2026. https://doi.org/10.1016/s0140-6736(26)00648-3

Un estudi multicèntric amb participació de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha aprofundit en els mecanismes genètics de l’encefalopatia associada al gen SYNGAP1, una malaltia rara caracteritzada per epilèpsia, discapacitat intel·lectual, retard psicomotor i, en molts casos, autisme. El treball, publicat a la revista Neurobiology of Disease, demostra que la gravetat de la malaltia no depèn únicament de la mutació principal, sinó també d’altres factors genètics que poden modular-ne l’expressió clínica.

La recerca, liderada per equips de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i el CIBER, compta també amb la participació de l’IR Sant Pau, amb el Dr. Àlex Bayés, cap del grup de Fisiologia molecular de la sinapsi d’aquest centre, com a autor corresponent de l’estudi.

«Aquest treball posa de manifest que, fins i tot en malalties considerades monogèniques, la realitat biològica és més complexa del que es pensava», assenyala el Dr. Bayés. «La variabilitat clínica entre pacients no es pot explicar únicament per la mutació a SYNGAP1, sinó que hi ha altres factors genètics que influeixen de manera significativa en l’evolució de la malaltia».

Una malaltia genètica amb manifestacions molt diverses

L’encefalopatia SYNGAP1 és causada per alteracions en un gen clau per al desenvolupament cerebral i la funció cognitiva. Malgrat aquest origen ben definit, les seves manifestacions clíniques són molt heterogènies, fet que complica tant el pronòstic com el maneig clínic dels pacients.

En aquest context, l’estudi va analitzar una cohort de 44 pacients procedents de 16 hospitals de tot l’Estat, tots ells portadors de mutacions dominants a SYNGAP1. L’anàlisi detallada de la relació genotip-fenotip va confirmar que pacients amb alteracions en el mateix gen poden presentar quadres clínics molt diferents. «No ens trobem davant d’una relació simple de causa-efecte», apunta el Dr. Bayés. «Aquests resultats obliguen a interpretar la informació genètica de manera més matisada, tenint en compte la complexitat del conjunt del genoma».

Noves variants i el paper del context genètic

El treball va permetre identificar quatre noves variants del gen SYNGAP1 que no s’havien descrit prèviament, fet que amplia el coneixement sobre les bases genètiques d’aquesta encefalopatia. Més enllà d’aquesta troballa, l’anàlisi de seqüenciació massiva també va revelar la presència d’alteracions en altres gens que interactuen amb la proteïna SYNGAP1, com SHANK1, SHANK3 o NLGN2, fet que apunta a l’existència de gens modificadors capaços d’influir en l’expressió clínica de la malaltia.

En aquest sentit, els resultats reforcen la idea que el context genètic global del pacient té un paper rellevant en la variabilitat observada. «El fet d’identificar variants en gens que formen part de la mateixa xarxa sinàptica suggereix que el context genètic global del pacient té un paper determinant», explica el Dr. Bayés. «Això permet avançar cap a una comprensió més integrada d’aquestes patologies».

Factors que influeixen en la gravetat de la malaltia

Un altre dels aspectes abordats en l’estudi va ser la possible relació entre les característiques de les mutacions i la severitat del quadre clínic. Els resultats van indicar que la localització de la variant dins del gen pot ser un factor rellevant i que determinades regions s’associen amb manifestacions clíniques diferenciades.

En particular, les variants situades en el domini PH es van associar amb formes més lleus de la malaltia, amb menor afectació del llenguatge, menor freqüència d’epilèpsia i una severitat global inferior. No obstant això, aquesta relació és parcial i no permet predir de manera concloent l’evolució de cada pacient, fet que reforça la complexitat del vincle entre genotip i fenotip.

«No n’hi ha prou amb identificar la mutació; cal entendre’n la localització i el context genètic en què apareix», assenyala el Dr. Bayés. «Aquest enfocament és clau per avançar cap a una medicina més personalitzada».

Implicacions per al diagnòstic i la recerca

Els resultats de l’estudi tenen implicacions rellevants per a l’abordatge clínic d’aquesta encefalopatia, ja que la identificació de patrons genètics associats a diferents nivells de gravetat podria contribuir a anticipar l’evolució de la malaltia i a orientar millor la presa de decisions terapèutiques. Paral·lelament, el treball reforça la consideració de l’encefalopatia SYNGAP1 com una de les formes monogèniques del trastorn de l’espectre autista, present en aproximadament dos terços dels pacients.

En conjunt, aquestes troballes contribueixen a redefinir la comprensió de les malalties genètiques rares i obren noves línies de recerca orientades a identificar biomarcadors i possibles dianes terapèutiques. «Avançar en el coneixement dels factors que modulen aquestes malalties és fonamental per millorar-ne el diagnòstic i, en el futur, el tractament», conclou el Dr. Bayés.

Article de referència:

Aranda S, Ribeiro-Constante J, Tristán-Noguero A, Moreno-Ruiz N, Arenas C, Calvo FFM, Ibañez-Mico S, Segura JLP, Ramos-Fernández JM, Del Carmen Moyano Chicano M, León RC, Soto-Insuga V, González-Alguacil E, Dávila CV, Fernández-Jaén A, Plans L, Camacho A, Visa-Reñé N, Del Pilar Martin-Tamayo Blázquez M, Paredes-Carmona F, Marti-Carrera I, Ginot-Julià G, Hernández-Fabián A, Davi MT, Sanchez MC, Herraiz LC, Pita PF, Gonzalez TB, O’Callaghan M, Iglesias Santa Polonia FF, Cazorla MR, Lucas MTF, González-Meneses A, Sala-Coromina J, Macaya A, Lasa-Aranzasti A, Anna M, Cueto-González, Párraga FV, Plana JC, Serrano M, Alonso X, Palafoll MIV, Monteagudo E, Alonso-Colmenero I, Capdevila OS, Casals F, Cormand B, García-Cazorla A, Bayés À, Mitjans M. Genotype-phenotype correlations and putative modifier genes in SYNGAP1 encephalopathy. Neurobiology of Disease. 2026 Mar 17;107357. https://doi.org/10.1016/j.nbd.2026.107357

La Dra. Sònia Sirisi Dolcet, investigadora del grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha obtingut una ajuda del programa d’estades de mobilitat internacional José Castillejo, impulsat pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Aquest programa finança estades de recerca en centres estrangers d’excel·lència amb l’objectiu de reforçar la formació i la projecció internacional del personal investigador.

L’ajuda permetrà a la investigadora desenvolupar el seu projecte a la University of Pennsylvania als Estats Units, un dels centres de referència internacional en l’estudi de les malalties neurodegeneratives. L’estada, de tres mesos de durada, es durà a terme a la Perelman School of Medicine, al laboratori dirigit pel Dr. David Irwin, especialista en neuropatologia.

Durant aquest període, la Dra. Sirisi treballarà en la caracterització de nous anticossos monoclonals dirigits contra un fragment de la proteïna precursora d’amiloide (APP), una diana emergent en la recerca de l’Alzheimer. «Aquesta ajuda representa una oportunitat clau per avançar en una línia de recerca que estem desenvolupant a l’IR Sant Pau i que pot contribuir a entendre millors mecanismes que fins ara han estat poc explorats en la malaltia d’Alzheimer», explica la investigadora.

La malaltia d’Alzheimer es caracteritza per l’acumulació de proteïnes com l’amiloide-β i la tau, considerades els principals marcadors neuropatològics. No obstant això, en els darrers anys han sorgit evidències que apunten a la implicació d’altres mecanismes en la disfunció neuronal. En aquest context, el projecte se centra en l’estudi de fragments derivats d’APP que podrien tenir un paper rellevant en el desenvolupament de la malaltia.

El treball es basarà en l’anàlisi d’aquests anticossos en teixit cerebral humà post mortem procedent de diferents patologies neurodegeneratives, incloent-hi Alzheimer esporàdic i genètic, així com altres taupaties. L’objectiu és identificar patrons específics d’acumulació d’aquests fragments i estudiar la seva relació amb processos clau de la malaltia, com la deposició d’amiloide, la patologia tau i la neuroinflamació. «L’estudi d’aquests anticossos en noves cohorts ens permetrà validar si el patró observat fins ara es reprodueix en diferents contextos neuropatològics i avançar en la comprensió del seu paper en la progressió de la malaltia», afegeix la Dra., Sònia Sirisi.

Aquest enfocament permetrà avaluar el potencial d’aquests anticossos tant com a eines de recerca com a possibles dianes terapèutiques. Tot plegat en un context en què, malgrat els avenços recents en tractaments dirigits a l’amiloide, continua sent necessari desenvolupar estratègies més eficaces per modificar el curs de la malaltia.

La col·laboració entre l’IR Sant Pau i l’equip de la University of Pennsylvania s’emmarca en una línia de treball consolidada entre ambdós grups, que ja han participat conjuntament en diversos estudis en l’àmbit de l’Alzheimer i la demència frontotemporal. Aquesta nova estada reforça aquesta cooperació internacional i obre la porta a futures línies de recerca conjuntes en el camp de les malalties neurodegeneratives.

El Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent i afecta més de 160.000 persones a Espanya, amb una prevalença estimada d’entre 20.000 i 25.000 pacients a Catalunya. En el marc del Dia Mundial del Parkinson, l’Hospital de Sant Pau va acollir una jornada impulsada per l’Associació Catalana de Parkinson en què especialistes van analitzar els avenços que estan transformant el diagnòstic, el tractament i la recerca d’aquesta patologia.

La trobada va reunir més de 220 persones entre pacients, familiars i professionals sanitaris, amb un programa que va combinar divulgació, reflexió i participació. La jornada es va iniciar amb una conferència centrada en com el Parkinson es pot manifestar de manera diferent segons factors com l’edat o el sexe, impartida per la Dra. Núria Caballol, neuròloga de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Tot seguit va tenir lloc un bloc dedicat als avenços en recerca i tractament, en format de diàleg entre experts moderat pel Dr. Jaime Kulisevsky, cap del grup de recerca de Malaltia de Parkinson i Trastorns del Moviment de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau). La sessió es va completar amb un espai obert de preguntes en què els assistents van poder traslladar els seus dubtes directament als professionals.

Una nova manera d’entendre la malaltia

Tot i que tradicionalment s’ha associat a símptomes motors com el tremolor o la rigidesa, avui se sap que el Parkinson també comporta una àmplia varietat de símptomes no motors —com alteracions del son, depressió o trastorns cognitius— que poden ser fins i tot més incapacitants i que condicionen de manera decisiva l’evolució de la malaltia. Durant la jornada, els especialistes van coincidir que un dels canvis més rellevants dels darrers anys ha estat la transformació en la manera d’entendre el Parkinson, tant des del punt de vista clínic com biològic.

«Veiem la malaltia d’una manera molt diferent. Avui sabem que el Parkinson té una trajectòria molt llarga i que pot començar molts anys abans que apareguin els primers símptomes. Aquest canvi de perspectiva ens obre una finestra d’oportunitat per actuar abans i avançar cap a tractaments que puguin modificar-ne l’evolució», va explicar la Dra. Maria Josep Martí, neuròloga de la Unitat de Parkinson i Trastorns del Moviment de l’Hospital Clínic de Barcelona.

El Dr. Eduard Tolosa, neuròleg expert en malaltia de Parkinson, va posar el focus en la creixent rellevància dels símptomes no motors, tradicionalment infravalorats en la pràctica clínica. «Durant molts anys ens vam centrar en els símptomes motors, però avui sabem que problemes com la depressió, els trastorns del son o les alteracions autonòmiques són molt freqüents i tenen un gran impacte en la qualitat de vida, per la qual cosa requereixen una atenció específica i un abordatge més complet», va assenyalar.

Avenços en el diagnòstic: cap als biomarcadors

El diagnòstic del Parkinson també ha experimentat avenços rellevants en els darrers anys. Tal com va explicar el Dr. Tolosa, s’ha passat d’un abordatge basat gairebé exclusivament en criteris clínics —fonamentat en l’observació dels símptomes— a la incorporació progressiva de biomarcadors que permeten objectivar la malaltia. «Comencem a disposar d’eines que permeten detectar agregats d’alfa-sinucleïna en el líquid cefalorraquidi o fins i tot a la pell, fet que aporta més certesa diagnòstica i pot ser clau per seleccionar millor els pacients en els assaigs clínics», va destacar.

Aquests avenços suposen un canvi important, ja que permeten reduir la incertesa diagnòstica, especialment en fases inicials o en casos amb presentacions atípiques. A més, faciliten la identificació de pacients en estadis més precoços, quan les intervencions terapèutiques podrien tenir un impacte més elevat. En aquest context, els biomarcadors es perfilen com una eina clau no només per millorar el diagnòstic, sinó també per impulsar el desenvolupament de noves teràpies, ja que permeten definir millor els perfils de pacients i avaluar de manera més precisa la resposta als tractaments en investigació.

Noves estratègies terapèutiques i millora del maneig clínic

En l’àmbit terapèutic, els experts van destacar l’evolució experimentada en les darreres dècades, especialment en el tractament dels símptomes més avançats. «En els darrers anys, un dels avenços més importants ha estat el desenvolupament de noves formes d’administrar levodopa de manera contínua, especialment per via subcutània, que permeten millorar el control de les fluctuacions en pacients amb malaltia avançada», va explicar el Dr. Tolosa.

Aquests avenços reflecteixen un canvi progressiu cap a tractaments més sofisticats i adaptats a l’evolució de cada pacient. La possibilitat de mantenir nivells més estables de medicació contribueix a reduir les fluctuacions motores i millorar l’autonomia en fases avançades de la malaltia. Antonia Campolongo, infermera especialista de l’Hospital Sant Pau, va valorar l’impacte d’aquests canvis en la pràctica clínica diària. «Hem passat de tractaments fonamentalment orals a teràpies molt més complexes i personalitzades, com infusions o sistemes d’administració contínua, que requereixen un seguiment estret, però que permeten un millor control de la malaltia», va assenyalar.

Una recerca que es diversifica: genètica, inflamació i noves dianes

La recerca en Parkinson s’orienta cada vegada més cap al desenvolupament de teràpies capaces de modificar el curs de la malaltia, tot i que aquest objectiu continua sent complex. «Durant anys hem centrat molts esforços en l’alfa-sinucleïna, però els resultats dels assaigs clínics no han estat els esperats, fet que ens obliga a ampliar el focus i explorar altres vies», va assenyalar el Dr. Tolosa. D’aquesta manera, les línies de recerca s’estan diversificant cap a noves dianes biològiques. «S’estan estudiant diferents vies moleculars, incloent-hi factors genètics i processos inflamatoris, que podrien estar implicats en la malaltia i obrir noves oportunitats terapèutiques», va explicar la Dra. Martí.

Aquest canvi d’estratègia respon a la necessitat de comprendre millor l’heterogeneïtat del Parkinson i de desenvolupar abordatges més específics. L’estudi dels casos amb base genètica —tot i que representen un percentatge reduït— permet avançar cap a tractaments més dirigits i podria aportar claus aplicables al conjunt de la malaltia. En conjunt, aquesta diversificació reflecteix una etapa de transició en la recerca, en què l’ampliació d’hipòtesis i el desenvolupament de noves aproximacions podrien ser determinants per assolir avenços significatius en els pròxims anys.

El paper clau dels assaigs clínics

Els especialistes van subratllar també la importància de la participació dels pacients en assaigs clínics com a part fonamental de l’avenç científic. «Participar en un assaig clínic no és ser un “conillet d’índies”. És una oportunitat d’accedir a noves opcions terapèutiques i de contribuir de manera directa a l’avenç del coneixement», va afirmar Campolongo.

A més de facilitar el desenvolupament de noves teràpies, aquests estudis permeten un seguiment més estret i estructurat dels pacients, fet que es pot traduir en una millor atenció i en una comprensió més gran de l’evolució de la malaltia. Fomentar la participació en assaigs clínics és, per tant, un element clau per accelerar la recerca i traslladar els avenços científics a la pràctica clínica.

Mirant al futur: una perspectiva prudent però optimista

Tot i que encara no existeixen tractaments capaços de frenar o curar la malaltia, els especialistes van coincidir a transmetre un missatge de cautela optimista. «Hem avançat molt en el control dels símptomes i en la comprensió de la malaltia, i és molt probable que els pròxims anys portin avenços rellevants, especialment si aconseguim intervenir en fases més precoces», va assenyalar el Dr. Jaime Kulisevsky.

Entre les línies emergents, el Dr. Tolosa va destacar el potencial de les teràpies cel·lulars. «S’estan desenvolupant estratègies basades en la implantació de cèl·lules capaces de produir dopamina, que podrien representar una nova via terapèutica en el futur si es confirmen els seus resultats», va apuntar.

El Parkinson continua sent un gran repte biomèdic, però també un camp en plena transformació, en què els avenços en recerca estan obrint noves vies per millorar el diagnòstic, el tractament i la qualitat de vida de les persones afectades.

Malgrat els avenços en cardiologia, les dones continuen enfrontant-se a desigualtats rellevants en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de la cardiopatia isquèmica, una malaltia causada per la reducció del flux sanguini al teixit cardíac i que constitueix la principal causa de mort cardiovascular al món. Un treball publicat a European Heart Journal, en forma de document de posicionament científic del “Working Group on Coronary Pathophysiology and Microcirculation” i associacions (ACVC i EAPCI) de la European Society of Cardiology (ESC), posa el focus en com les diferències de sexe i de gènere influeixen de manera decisiva en el risc cardiovascular, la fisiopatologia i el pronòstic de la cardiopatia isquèmica, i en la necessitat d’integrar aquesta perspectiva de manera sistemàtica en la pràctica clínica i en la investigació.

Lluny de ser una simple variació del model masculí, la cardiopatia isquèmica presenta característiques pròpies en les dones al llarg de tot el continu de la malaltia, des dels factors de risc fins als resultats clínics. «Durant dècades, la malaltia coronària s’ha estudiat i tractat des d’una perspectiva fonamentalment androcèntrica, cosa que ha contribuït a infradiagnosticar i a tractar de manera subòptima moltes dones», explica la Dra. Teresa Padró, cap del grup de Biomarcadors de l’Evolució de la Malaltia Cardiovascular de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i investigadora del Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Cardiovasculares (CIBERCV), autora corresponent del treball.

Risc i fisiopatologia: una cardiopatia isquèmica diferent en dones

En les dones, els factors de risc cardiovascular clàssics, com el tabaquisme, la diabetis mellitus o la hipertensió arterial, tenen un impacte relatiu més gran que en els homes. A aquest perfil s’hi afegeixen factors propis de les dones, com les complicacions de l’embaràs (preeclàmpsia, hipertensió gestacional, part prematur o restricció del creixement fetal) i la menopausa precoç, que s’associen a un augment posterior del risc de cardiopatia isquèmica. També s’assenyala un possible efecte desfavorable de la teràpia hormonal substitutiva quan s’inicia en dones de més edat o molts anys després de l’inici de la menopausa.

Des del punt de vista anatòmic i funcional, la circulació coronària de les dones presenta particularitats rellevants, com artèries de menor calibre i un patró més difús de malaltia coronària ateroescleròtica. A més, en la dona és més freqüent la malaltia coronària no obstructiva, la disfunció microvascular i l’espasme coronari, capaços de provocar isquèmia miocàrdica fins i tot en absència d’estenosis significatives. «Comprendre aquesta fisiopatologia és clau per explicar per què moltes dones presenten símptomes clars d’isquèmia sense lesions obstructives evidents en l’angiografia convencional», assenyala la Dra. Padró.

Quan el diagnòstic i el tractament no s’ajusten a la realitat de les dones

La manera com es manifesta la cardiopatia isquèmica en les dones contribueix de manera directa a les desigualtats assistencials. Davant del dolor toràcic típic en els homes, les dones presenten amb més freqüència símptomes menys específics, com dispnea, fatiga o malestar general, fet que redueix la sospita clínica inicial i retarda el diagnòstic. Aquest problema es veu reforçat per un biaix històric en la interpretació dels símptomes, basat en patrons predominantment masculins.

Les diferències s’estenen també a l’àmbit diagnòstic. En dones, la reserva de flux coronari sol ser més baixa, mentre que la reserva fraccional de flux pot resultar més alta per a un mateix grau d’estenosi, reflectint la contribució de la disfunció microvascular a la isquèmia. A més, algunes proves diagnòstiques tradicionals tenen un rendiment menor en dones, mentre que tècniques d’imatge funcional i proves específiques de microcirculació ajuden a detectar isquèmia en absència d’estenosis obstructives. Quan aquestes particularitats no es tenen en compte, existeix un risc real d’infradiagnòstic. «Si no s’interpreten correctament aquestes diferències, la cardiopatia isquèmica en dones pot passar desapercebuda o no tractar-se de manera adequada», adverteix la Dra. Padró.

Pel que fa al tractament, persisteixen desigualtats rellevants. Les dones reben amb menys freqüència teràpies basades en l’evidència i procediments invasius, i presenten una taxa més alta d’abandonament terapèutic, en part a causa de la incidència d’efectes adversos. Aquestes diferències, sumades a un perfil de risc i a característiques clíniques pròpies, es tradueixen en pitjors resultats clínics, especialment després de la síndrome coronari agut, amb una mortalitat més elevada en dones, sobretot a edats més joves, fins i tot després d’ajustar per característiques basals, tractaments i temps d’atenció.

Evidència científica i necessitat d’un canvi d’enfocament

Una de les principals limitacions identificades és la infrarepresentació de les dones en els assaigs clínics aleatoritzats, cosa que condiciona la solidesa de l’evidència disponible. Molts estudis no estan dissenyats per analitzar diferències per sexe i gènere, fet que dificulta identificar variacions en l’eficàcia, la seguretat o els efectes adversos dels tractaments en dones i limita l’extrapolació dels resultats a la pràctica clínica.

Aquesta manca d’evidència específica contribueix a perpetuar desigualtats en l’abordatge de la cardiopatia isquèmica i frena l’avenç cap a una medicina més personalitzada. Per revertir aquesta situació, resulta imprescindible augmentar la participació de dones en els assaigs clínics i dissenyar estudis que incorporin de manera explícita la perspectiva de sexe i gènere des de la seva concepció.

El treball també posa en relleu la necessitat de reforçar la conscienciació i la formació dels professionals sanitaris, optimitzar les estratègies diagnòstiques i promoure canvis organitzatius i de polítiques sanitàries que garanteixin una atenció cardiovascular més equitativa. «Integrar de manera sistemàtica la perspectiva de sexe i gènere en la investigació i en la pràctica clínica és imprescindible per millorar la salut cardiovascular de les dones», conclou la Dra. Padró.

Aquest plantejament connecta amb la tasca investigadora que es desenvolupa a l’IR Sant Pau, on la investigació en cardiologia aborda de manera prioritària els mecanismes fisiopatològics de la malaltia cardiovascular i la seva aplicació clínica, amb una atenció creixent a les diferències per sexe i gènere. La participació d’investigadors de l’IR Sant Pau en treballs de referència internacional com aquest reforça el compromís del centre amb una investigació cardiovascular rigorosa, translacional i orientada a millorar els resultats en salut.

Article de referència:

Manfrini O, Tousoulis D, Antoniades C, Badimon L, Bugiardini R, Chieffo A, Crea F, De Luca G, Djordjevic-Dikic A, Drenjancevic I, Duncker DJ, Fleming I, Gallinoro E, Kunadian V, Galassi AR, Guzik TJ, Masip J, Merkus D, Milicic D, Pöss J, Riou L, Sambola A, Trifunovic-Zamaklar D, Tycinska A, Vavlukis M, Zdravkovic M, Cenko E, Padro T. Sex and gender differences in coronary pathophysiology and ischaemic heart disease. Eur Heart J 2026. https://doi.org/10.1093/eurheartj/ehaf1059.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) és una condició del neurodesenvolupament que dura tota la vida, però, fins ara, l’abordatge s’ha centrat principalment en la infància. Com a conseqüència, moltes persones adultes no disposen d’eines per afrontar reptes clau com l’ocupació o la integració social, fet que també incrementa el risc de problemes de salut mental en l’edat adulta. Per abordar aquesta bretxa, l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) participa en el projecte Aut-CARE (Autism Cognitive-Afective REmediation for adults), centrat a millorar no només l’accés al treball, sinó també la seva continuïtat a llarg termini.

Desenvolupat en col·laboració amb la Fundació Friends i amb el suport de la Convocatòria Connecta de la Fundació ”la Caixa”, se centra en la cocreació d’un programa d’intervenció dirigit a persones joves i adultes amb TEA, amb l’objectiu d’abordar tant les dificultats en l’accés a l’ocupació com els reptes associats al seu manteniment a llarg termini. El projecte parteix d’un enfocament participatiu que incorpora l’experiència directa de les persones amb autisme per adaptar les intervencions a les seves necessitats reals.

La magnitud d’aquest problema es reflecteix clarament en les dades. Segons Autisme Europa, entre el 76 % i el 90 % de les persones adultes amb TEA es troben en situació d’atur, cosa que converteix aquest col·lectiu en qui presenta la taxa més alta d’atur entre les persones amb discapacitat. Tot i que entitats com la Confederació Autismo España han situat la inserció laboral com una prioritat, les dificultats d’accés persisteixen, en gran manera, per l’absència d’intervencions basades en l’evidència que s’adaptin a les necessitats cognitives i emocionals específiques de l’autisme, o per l’existència de programes generalistes que no responen a aquestes característiques.

Un projecte en tres fases per donar resposta a una necessitat no coberta

Durant la seva primera fase, l’equip investigador ha analitzat en profunditat la situació sociolaboral de persones d’entre 16 i 30 anys amb diagnòstic de TEA, així com el seu perfil cognitiu i emocional. Aquest treball ha permès elaborar un informe exhaustiu de prop de 100 pàgines que ha servit com a base per orientar la següent etapa del projecte.

«La primera fase ens ha permès comprendre amb molt detall les dificultats reals a què s’enfronten aquestes persones en el seu dia a dia, tant en l’àmbit emocional com en funcions executives, i com aquestes impacten directament en la seva trajectòria laboral», explica la Dra. Maria Portella, cap del Grup de Recerca en Salut Mental de l’IR Sant Pau i una de les responsables del projecte.

A partir d’aquests resultats, l’equip ha desenvolupat una segona fase centrada en la cocreació del programa Aut-CARE juntament amb persones amb TEA. Aquest procés participatiu, basat en grups focals i anàlisi qualitativa, ha permès definir aspectes clau com l’estructura, el contingut i el format de les sessions d’intervenció.

Un dels resultats més rellevants del projecte ha estat identificar que les dificultats no es limiten a l’accés a l’ocupació, sinó que comencen ja en aquesta fase i s’intensifiquen un cop s’aconsegueix un lloc de treball. «Són poques les persones amb autisme que aconsegueixen incorporar-se al mercat laboral i, en molts casos, quan ho aconsegueixen, tenen grans dificultats per mantenir aquest lloc de treball en el temps. Això posa de manifest la necessitat de desenvolupar eines específiques que acompanyin tot el procés, no només l’accés», assenyala la Dra. Maria Portella.

La següent fase: implementar i avaluar l’impacte del programa

El programa resultant, que inclou sessions grupals orientades a la regulació emocional i a l’entrenament d’habilitats cognitives, serà implementat durant la tercera fase del projecte, prevista per abans de l’estiu. Aquesta etapa permetrà avaluar el seu impacte en un estudi pilot amb participants.

Des de la Fundació Friends, entitat col·laboradora en el projecte, destaquen el valor d’aquest enfocament centrat en les necessitats reals de les persones. «La cocreació amb els mateixos participants ha estat clau per assegurar que les solucions que es dissenyen siguin realment útils i aplicables en la seva vida quotidiana», afirma Susanna Díaz, directora de la Fundació Friends.

El projecte Aut-CARE representa un avenç en el desenvolupament d’intervencions personalitzades en l’àmbit del TEA, amb un enfocament que integra l’evidència científica i l’experiència directa de les persones usuàries, i que aspira a millorar de manera tangible la seva qualitat de vida i la seva inclusió social.

Fa nou anys que Marta Brunet conviu amb un sarcoma i ha passat per set cirurgies a l’Hospital de Sant Pau. Lluny de quedar-se en l’experiència personal, ha fet un pas més i ha decidit transformar aquest recorregut en una acció col·lectiva per donar suport a la recerca en aquests tumors a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau). Aquesta iniciativa neix del contacte directe amb la malaltia i de la voluntat de contribuir a avançar en un àmbit que encara planteja importants reptes clínics.

La proposta es va concretar el passat 21 de febrer amb un torneig de pàdel celebrat simultàniament a tots els clubs d’Aurial Group. Impulsat per la mateixa Brunet, l’esdeveniment va reunir jugadors i participants amb un objectiu compartit: convertir l’esport en una eina de suport a la investigació. Les inscripcions i les aportacions voluntàries dels assistents van permetre recaptar un total de 12.000 euros, que es destinaran als projectes que l’IR Sant Pau desenvolupa en aquest àmbit.

Els sarcomes són tumors poc freqüents, però amb una elevada complexitat clínica, fet que en dificulta el diagnòstic i el tractament i que requereix un esforç sostingut en recerca. En aquest context, iniciatives com aquesta contribueixen a reforçar les línies d’investigació orientades a millorar el coneixement de la malaltia i a avançar en el desenvolupament de noves estratègies terapèutiques.

Més enllà de la recaptació, la iniciativa reflecteix com una experiència personal pot esdevenir motor d’una acció amb impacte col·lectiu. En aquest cas, el recorregut de Marta Brunet no només dona origen al projecte, sinó que mobilitza un entorn que s’implica activament en el suport a la recerca i contribueix a ampliar la visibilitat d’una malaltia que sovint queda en segon pla.

Irene Pascual-Latorre, investigadora predoctoral del grup d’Immunoteràpia Cel·lular i Teràpia Gènica de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei d’Hematologia de l’Hospital de Sant Pau, va ser reconeguda amb el premi a un dels Best Young Poster Abstracts en el congrés anual de la European Society for Blood and Marrow Transplantation (EBMT), celebrat a Madrid del 22 al 25 de març de 2026. El treball va distingir una estratègia innovadora per millorar l’eficàcia de les teràpies CAR-T mitjançant modulació farmacològica durant la seva producció ex vivo, en un àmbit de recerca clau per al desenvolupament de teràpies cel·lulars més eficaces.

«Optimitzar les característiques del producte CAR-T és un aspecte clau per millorar-ne els resultats clínics. Aquest treball aporta noves aproximacions per modular aquest procés durant la seva generació», explica Irene Pascual-Latorre.

Optimitzar la qualitat de les cèl·lules CAR-T per millorar-ne l’eficàcia clínica

Les teràpies CAR-T han suposat un avenç rellevant en el tractament de neoplàsies hematològiques, tot i que persisteixen reptes importants relacionats amb la durabilitat de la resposta. En aquest context, la composició del producte cel·lular infós emergeix com un factor determinant, especialment la proporció de cèl·lules T amb fenotip de memòria stem (T_SCM), que s’associa amb una capacitat més elevada d’expansió i persistència a llarg termini. Millorar aquest perfil cel·lular és, per tant, una de les estratègies més actives en el camp.

L’estudi es va centrar a incrementar aquesta població mitjançant la modulació de rutes moleculars de senyalització implicades en la diferenciació i expansió dels limfòcits T. En concret, va analitzar l’impacte de la inhibició de PI3K i de CBP/p300 durant l’expansió ex vivo de cèl·lules CAR-T dirigides contra CD30 i CD19, amb l’objectiu d’optimitzar les característiques funcionals del producte final.

Modulació farmacològica durant l’expansió ex vivo

Per a això, l’equip va utilitzar cèl·lules T de pacients amb limfomes en recidiva o refractaris, que van ser modificades genèticament per expressar CAR30 o CAR19. Durant el procés d’expansió cel·lular, es van aplicar diferents tractaments farmacològics —un inhibidor de PI3K, un inhibidor de CBP/p300 i una combinació de tots dos— a més d’una condició control sense tractament. Al llarg del procés es van avaluar paràmetres clau en les cèl·lules CAR-T com la viabilitat cel·lular, la capacitat d’expansió, la proporció de cèl·lules T_SCM i l’activitat antitumoral davant de línies cel·lulars tumorals.

«Hem analitzat com diferents intervencions farmacològiques durant l’expansió ex vivo poden influir en l’equilibri entre diferenciació i capacitat proliferativa de les cèl·lules CAR-T. Aquest tipus d’aproximacions permet ajustar de manera més precisa les característiques del producte final», assenyala Pascual-Latorre.

Millora de la composició de subpoblacions de memòria i de la capacitat expansiva

Els resultats van mostrar que la modulació farmacològica va permetre millorar característiques fonamentals dels productes CAR-T. La inhibició de PI3K va afavorir l’enriquiment en cèl·lules T_SCM en el cas de CAR30-T, tot i que amb cert impacte en l’activitat citotòxica a dosis més elevades. Per la seva banda, la inhibició de CBP/p300 va incrementar la capacitat d’expansió cel·lular, sense afectar la diferenciació de les subpoblacions CAR30-T ni la funció antitumoral.

La combinació de tots dos inhibidors va permetre assolir un equilibri entre la millora de l’expansió cel·lular i l’augment del fenotip T_SCM, sense comprometre l’eficàcia a curt termini davant de cèl·lules tumorals. En les cèl·lules CAR19-T, la inhibició de CBP/p300 també va demostrar millorar l’expansió sense induir diferenciació cel·lular ni pèrdua d’activitat antitumoral, reforçant la consistència dels resultats en diferents contextos experimentals.

Un avenç cap a teràpies cel·lulars més eficaces

L’estudi va concloure que la inhibició farmacològica dirigida durant la producció ex vivo pot contribuir a generar productes CAR-T amb potencial terapèutic més elevat, en optimitzar-ne la composició cel·lular i la funcionalitat. Aquest enfocament resulta especialment rellevant en el desenvolupament de noves estratègies per a pacients amb malaltia refractària, on la millora incremental d’aquestes teràpies pot tenir un impacte clínic significatiu.

«Tot i que es tracta de resultats preclínics, aquestes dades aporten una base sòlida per continuar explorant estratègies que permetin millorar l’eficàcia de les teràpies CAR-T en l’entorn clínic», conclou Pascual-Latorre.

El reconeixement obtingut en el congrés de l’EBMT va valorar tant la qualitat científica del treball com la seva projecció en l’àmbit de la immunoteràpia cel·lular, i reforça el paper de l’IR Sant Pau en el desenvolupament de teràpies avançades en hematologia.