Detectar la malaltia d’Alzheimer anys abans de l’aparició de la demència és una possibilitat cada vegada més propera gràcies a l’avenç dels biomarcadors i altres eines diagnòstiques. Aquest canvi de paradigma, que està transformant la manera d’abordar la malaltia, va centrar una jornada celebrada al Senat que va reunir experts, representants de pacients i responsables polítics i que va comptar amb la participació de la Dra. Mireia Tondo, investigadora de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau).

La jornada, organitzada per la Confederación Española de Alzheimer y otras Demencias (CEAFA), va abordar els reptes que planteja la incorporació de noves eines capaces d’identificar alteracions biològiques associades a la malaltia en fases molt primerenques. Els participants van analitzar com aquests avenços estan modificant el procés diagnòstic i van debatre sobre la necessitat d’adaptar els sistemes sanitaris a una realitat en què l’Alzheimer es pot detectar molt abans de l’aparició dels símptomes més evidents.

«Estem assistint a un canvi de paradigma en la manera d’entendre i diagnosticar la malaltia d’Alzheimer. Cada vegada disposem d’eines més sensibles que ens permeten detectar alteracions biològiques en etapes molt primerenques, quan encara existeix una important finestra d’oportunitat per actuar i planificar l’atenció dels pacients», assenyala la Dra. Mireia Tondo. Precisament, la investigadora de l’IR Sant Pau va participar en una taula de debat dedicada als nous biomarcadors i al seu impacte en el diagnòstic i l’abordatge de la malaltia.

El repte d’incorporar els biomarcadors a la pràctica clínica

Durant la jornada es va debatre sobre com garantir que els avenços científics arribin de manera efectiva als pacients. Els experts van destacar la necessitat de desenvolupar circuits assistencials adaptats a les noves eines diagnòstiques, reforçar la coordinació entre professionals i assegurar un accés equitatiu a aquestes tecnologies a tot el territori.

Els biomarcadors estan cridats a tenir un paper cada vegada més important en el diagnòstic de l’Alzheimer, ja que permeten identificar canvis biològics associats a la malaltia fins i tot abans de l’aparició dels primers símptomes cognitius. La seva incorporació progressiva a la pràctica clínica planteja oportunitats importants, però també desafiaments organitzatius, assistencials i ètics.

«El repte ja no és únicament disposar d’eines diagnòstiques innovadores, sinó assegurar que es puguin incorporar de manera efectiva i equitativa als sistemes de salut. És fonamental que els avenços científics es tradueixin en beneficis reals per als pacients i les seves famílies», afegeix la Dra. Tondo.

La jornada també va posar de manifest la importància d’incorporar la perspectiva de les persones afectades i dels seus cuidadors en el disseny dels futurs models assistencials, així com de promoure una coordinació més gran entre la recerca, la pràctica clínica i les polítiques sanitàries.

L’experiència de Sant Pau en la recerca sobre l’Alzheimer

La participació de la investigadora de l’IR Sant Pau en aquest fòrum s’emmarca en la trajectòria del centre en l’estudi dels mecanismes biològics de la malaltia d’Alzheimer i en el desenvolupament de noves eines per a la seva detecció precoç.

Entre les recents investigacions liderades des de Sant Pau destaca un estudi publicat a la revista Journal of Lipid Research que va identificar una alteració en la captació neuronal de colesterol associada a la variant genètica APOE4, el principal factor de risc genètic per a la malaltia d’Alzheimer. El treball va aportar noves evidències sobre els processos biològics implicats en la malaltia i va obrir noves vies per al desenvolupament de futures estratègies diagnòstiques i terapèutiques.

La jornada celebrada al Senat va posar de manifest que l’arribada de biomarcadors cada vegada més precisos està impulsant una transformació profunda en l’abordatge de l’Alzheimer. Per als participants, aprofitar plenament el potencial d’aquests avenços requerirà una estreta col·laboració entre investigadors, professionals sanitaris, associacions de pacients i responsables polítics, amb l’objectiu de traslladar el coneixement científic a millores reals en l’atenció de les persones afectades per la malaltia.

Una investigació ha demostrat que és possible identificar subtipus clínicament rellevants de diabetis tipus 2 des del moment del diagnòstic en una població catalana, i que això té implicacions per a la seva aplicació en l’estratègia de medicina personalitzada de precisió.

«Els resultats, publicats a la revista Cardiovascular Diabetology, obren la porta a una classificació més precisa de la malaltia que podria ajudar a personalitzar el seguiment i el tractament dels pacients des d’etapes primerenques», comenta el coordinador de l’estudi, el Dr. Dídac Mauricio, director científic de l’àrea de Diabetis i Malalties Metabòliques del CIBER (CIBERDEM) i cap del grup d’Endocrinologia, Diabetis i Nutrició de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau).

La investigació va incloure 991 persones amb diabetis tipus 2 de diagnòstic recent, reclutades entre 2022 i 2026 en 28 centres de Barcelona i Lleida, en el marc de l’estudi prospectiu COPERNICAN. Utilitzant un mètode d’agrupació estadística basat en sis variables clíniques —edat en el moment del diagnòstic, hemoglobina glicada, índex de massa corporal, funció de les cèl·lules beta pancreàtiques, resistència a la insulina i presència d’autoanticossos antiillot—, l’equip investigador va reproduir el model de classificació proposat pel grup suec de la Dra. Emma Ahlqvist, que distingeix cinc subtipus de diabetis tipus 2.

Una classificació més ajustada a la població catalana

Els resultats van confirmar l’existència dels fenotips descrits prèviament en poblacions escandinaves: diabetis autoimmune greu (SAID), diabetis greu amb dèficit d’insulina (SIDD), diabetis greu amb resistència a la insulina (SIRD), diabetis lleu relacionada amb l’obesitat (MOD) i diabetis lleu relacionada amb l’edat (MARD). Tanmateix, l’estudi va detectar que aquesta classificació dels darrers quatre grups presentava una estabilitat estadística limitada en la població mediterrània, ja que cap dels grups no assolia el llindar d’estabilitat establert.

Quan es va permetre que l’anàlisi determinés de manera lliure el nombre òptim de grups, es va observar que, a més del grup amb diabetis autoimmune, una solució amb tres clústers (subgrups) addicionals presentava una estabilitat notablement superior: un fenotip amb obesitat i resistència a la insulina, un fenotip amb dèficit d’insulina i un fenotip relacionat amb l’edat. «Aquests resultats suggereixen que l’heterogeneïtat metabòlica de la diabetis tipus 2 a la nostra població podria estar més ben representada per una estructura de quatre grups, fet que té implicacions importants per a la manera com avaluem i classifiquem els pacients des del moment del diagnòstic», explica el Dr. Mauricio.

L’estudi també va trobar que el subgrup de diabetis relacionada amb l’obesitat (MOD) no mostrava una separació clara en aquesta cohort, sinó que es distribuïa entre els altres grups, fet que suggereix que, en la població mediterrània, aquest fenotip podria representar un espectre metabòlic intermedi més que no pas una entitat diferenciada.

Cap a una medicina de precisió en diabetis

Atès que l’estudi va realitzar la classificació en el moment del diagnòstic, abans d’iniciar qualsevol tractament, la cohort COPERNICAN ofereix l’oportunitat d’examinar si aquests subtipus metabòlics presenten perfils de risc cardiovascular diferents al llarg del temps. «La identificació precoç d’aquests fenotips podria permetre’ns estratificar millor aquest risc i orientar les intervencions preventives de manera més individualitzada», afegeix la Dra. Berta Fernández-Camins, primera signant de l’article i investigadora de la Universitat de Barcelona i de l’IR Sant Pau.

El treball ha comptat amb la participació del grup del Dr. Àlex Perera de l’àrea de Bioenginyeria, Biomaterials i Nanomedicina del CIBER (CIBER-BBN), que també és investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya. A més, hi han participat investigadors de l’IDIAP Jordi Gol, la Universitat de Lleida i l’IRBLleida, entre altres institucions.

«Aquest és el primer estudi dissenyat específicament per avaluar la classificació fenotípica d’Ahlqvist en una cohort mediterrània de nou diagnòstic, a diferència de la majoria d’estudis de replicació, que han utilitzat cohorts preexistents. El seguiment longitudinal dels participants permetrà analitzar en el futur l’evolució de cada subgrup, la seva resposta als tractaments i el desenvolupament de complicacions», conclou l’equip investigador.

Referència de l’article

Fernandez-Camins B, Vlacho B, Rojo-López MI, Granado-Casas M, Gratacòs M, Ortega-Bravo M, Cendros-Massioui M, Palmieri F, Perera-LLuna A, Franch-Nadal J, Mauricio D. Phenotypic clustering of newly diagnosed type 2 diabetes in a Mediterranean cohort. Cardiovasc Diabetol. 2026. https://doi.org/10.1186/s12933-026-03198-w

Comparar diverses intervencions sanitàries i decidir quina és la més adequada per als pacients és un dels reptes més complexos en l’elaboració de guies clíniques. Un article publicat a Annals of Internal Medicine, liderat per investigadors de la Unitat de Síntesi d’Evidència, pertanyent a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), presenta una actualització del marc de l’evidència a la decisió (marc EtD), una eina metodològica dissenyada per facilitar la presa de decisions dels panells que elaboren guies quan existeixen múltiples opcions terapèutiques.

El marc EtD forma part del sistema GRADE (Grading of Recommendations Assessment, Development and Evaluation), l’estàndard metodològic internacional utilitzat per desenvolupar guies de pràctica clínica basades en l’evidència. Aquest enfocament permet estructurar el procés mitjançant el qual els panells d’experts integren els resultats de la recerca científica amb altres factors rellevants, com ara els valors i preferències dels pacients, l’ús de recursos, l’equitat o la viabilitat d’implementació, a l’hora de formular recomanacions.

El treball ha estat desenvolupat per un grup internacional d’experts del GRADE Working Group, amb el lideratge d’investigadors de l’IR Sant Pau. El Dr. Pablo Alonso, cap del grup d’Epidemiologia Clínica i Serveis Sanitaris de l’IR Sant Pau, és autor principal i de correspondència d’aquest article. «Aquest treball proporciona una guia metodològica clara per abordar un dels reptes més complexos en l’elaboració de guies clíniques: comparar múltiples intervencions i determinar quina és l’opció més adequada per als pacients», explica el Dr. Pablo Alonso. «Aquest marc, publicat pel nostre grup, ja s’havia posicionat com a estàndard internacional per formular recomanacions basades en l’evidència, i amb aquesta actualització ampliem la seva capacitat per respondre a preguntes clíniques més complexes».

Un mètode per a decisions més complexes

En la pràctica clínica, escollir un tractament no depèn únicament de la seva eficàcia. També hi influeixen factors com els possibles efectes adversos, els recursos necessaris, les preferències dels pacients o la facilitat d’implementació en diferents sistemes sanitaris. Aquest repte és especialment rellevant quan existeixen diverses alternatives terapèutiques, una situació cada vegada més freqüent en la pràctica clínica i en salut pública.

Tot i que eines com les metanàlisis en xarxa permeten comparar múltiples intervencions en una mateixa anàlisi, no determinen per si soles quina és l’opció preferible, ja que no integren de manera completa tots els factors que intervenen en la decisió. En aquest sentit, el nou model amplia el marc EtD per permetre que els panells d’experts avaluïn simultàniament diferents opcions, integrant l’evidència científica amb altres criteris rellevants per a la pràctica clínica.

Entre les seves principals aportacions destaca la incorporació del concepte d’“efecte net”, que resumeix el balanç entre beneficis i riscos de cada intervenció i facilita comparar diferents alternatives de manera més transparent. A més, introdueix eines que permeten ordenar les opcions segons el seu grau de preferència, tenint en compte aspectes com la magnitud dels efectes, la certesa de l’evidència o l’ús de recursos, fet que contribueix a formular recomanacions més clares i consistents.

«Les decisions en salut són complexes i no poden basar-se només en un únic criteri», assenyala el Dr. Alonso. «Aquest enfocament integra tots els factors rellevants i fa explícits els motius darrere de cada recomanació».

Una eina clau per al desenvolupament de guies clíniques

Les guies clíniques són eines fonamentals que orienten la pràctica mèdica i les decisions en salut pública. La seva elaboració implica traduir l’evidència científica en recomanacions clares i aplicables, un procés que ha de ser rigorós, transparent i coherent entre diferents contextos.

El nou marc EtD contribueix a millorar aquest procés en facilitar que les recomanacions siguin més consistents, comparables i aplicables en diferents sistemes sanitaris. Per aconseguir-ho, el model proposa definir prèviament quins resultats són més importants per als pacients i quina magnitud d’efecte es considera rellevant, fet que ajuda a evitar interpretacions esbiaixades i reforça la transparència en la presa de decisions.

«Les guies clíniques han d’ajudar a prendre decisions complexes en situacions en què existeixen diverses alternatives possibles», explica Jessica Beltrán, primera autora de l’estudi. «Aquest marc proporciona una manera sistemàtica d’analitzar tota la informació disponible i de fer explícits els criteris que sustenten cada decisió».

La Unitat de Síntesi d’Evidència de l’IR Sant Pau, referent internacional en metodologia per a l’elaboració de guies clíniques

El treball ha estat desenvolupat pel GRADE Working Group, amb lideratge de la Unitat de Síntesi, reforçant el paper de l’IR Sant Pau com un dels referents internacionals en metodologia per a l’elaboració de guies clíniques basades en evidència.

«A la Unitat de Síntesi fa anys que contribuïm al desenvolupament dels mètodes GRADE i col·laborem amb organitzacions internacionals que elaboren guies clíniques i recomanacions de salut pública», explica el Dr. Alonso. «El nostre objectiu és millorar la manera com l’evidència científica es transforma en decisions que afecten la pràctica clínica i la salut de les persones».

La Unitat de Síntesi d’Evidència participa activament en iniciatives internacionals dedicades a millorar la qualitat metodològica de les recomanacions sanitàries i també ha contribuït a l’elaboració del manual internacional GRADE, utilitzat per organismes i societats científiques d’arreu del món, així com dels manuals del Programa de Guies del Sistema Nacional de Salut. Com a reflex de la seva trajectòria i impacte, cal destacar que durant l’últim any ha participat en tres altres desenvolupaments metodològics GRADE, publicats també a Annals of Internal Medicine.

En la pràctica, aquest tipus d’avenços metodològics té un impacte directe en la manera com s’elaboren les recomanacions clíniques que orienten l’atenció sanitària. En facilitar la comparació rigorosa entre múltiples alternatives terapèutiques, el nou marc EtD pot contribuir que les guies clíniques reflecteixin millor l’evidència científica disponible i ajudin els professionals sanitaris a prendre decisions més informades en benefici dels pacients.

Articles de referència:

• Beltran J, Etxeandia-Ikobaltzeta I, Piggott T, Akl EA, Mustafa RA, Hazlewood G, Canelo-Aybar C, Santesso N, Brignardello-Petersen R, Mathioudakis AG, Alonso Carrasco-Labra A, Nonino F, de Beer H, Mayer M, Shamliyan T, Wiercioch W, Dietl B, Guyatt G, Schünemann HJ, Alonso-Coello P. New GRADE Evidence-to-Decision Framework for Pairwise and Multiple Comparisons (GRADE Guidance 45). Ann Intern Med. 2026;179:000–000. doi:https://doi.org/10.7326/ANNALS-25-04273.
• Alonso-Coello P, Schünemann HJ, Moberg J, Brignardello-Petersen R, Akl EA, Davoli M, Treweek S, Mustafa RA, Rada G, Rosenbaum S, Morelli A, Guyatt GH, Oxman AD; GRADE Working Group. GRADE Evidence to Decision (EtD) frameworks: a systematic and transparent approach to making well informed healthcare choices. 1: Introduction. BMJ. 2016 Jun 28;353:i2016. doi: https://doi.org/10.1136/bmj.i2016. PMID: 27353417.
• Alonso-Coello P, Oxman AD, Moberg J, Brignardello-Petersen R, Akl EA, Davoli M et al. GRADE Evidence to Decision (EtD) frameworks: a systematic and transparent approach to making well informed healthcare choices. 2: Clinical practice guidelines. BMJ. 2016;353:i2089.

El Ministeri de Sanitat d’Espanya ha renovat per quatre anys la subscripció a la Biblioteca Cochrane, la versió en espanyol de la qual és responsabilitat del Centre Cochrane Iberoamericà (CCIb). El nou contracte, amb vigència retroactiva des de l’1 de gener de 2026, garanteix la continuïtat de l’accés gratuït des d’Espanya i en espanyol a un dels recursos d’evidència científica en salut més consultats del món.

A més de la traducció, l’acord inclou activitats de transferència del coneixement i divulgació orientades a ampliar l’abast i l’impacte de l’evidència Cochrane entre professionals sanitaris, gestors, investigadors, pacients i públic general. El CCIb està integrat, funcionalment i físicament, al Servei d’Epidemiologia Clínica i Salut Pública de l’Hospital de Sant Pau, i forma part de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau).

La història d’aquest compromís del Ministeri és llarga. Les primeres revisions Cochrane en espanyol es van anunciar al Colloquium de Baltimore l’any 1998. El 2002 va néixer la Biblioteca Cochrane Plus, i el 2003 el Ministeri va subscriure el primer contracte de finançament. El 2018, la Biblioteca Cochrane Plus es va integrar a la Biblioteca Cochrane i es va crear l’actual portal bilingüe (anglès i espanyol), que avui ofereix accés a les traduccions al castellà de les gairebé 10.000 revisions sistemàtiques disponibles a la col·lecció.

«Que el Ministeri renovi aquest compromís és el millor reconeixement possible a més de dues dècades de treball per apropar la millor evidència disponible als professionals i ciutadans de parla hispana. Les dades d’ús d’aquest recurs ens indiquen que ha valgut la pena», assenyala Xavier Bonfill, director del Servei d’Epidemiologia i fundador del CCIb, que va impulsar el projecte des dels seus inicis.

En els darrers cinc anys (2021-2025), més de 100.000 visitants únics al mes han accedit a les revisions en espanyol, cosa que representa prop de 7 milions de visites úniques en total i aproximadament el 13 % del total de visites globals a la Biblioteca Cochrane. L’accés al text complet confirma l’alt nivell d’implicació amb els continguts: en els darrers dotze mesos, els usuaris d’Espanya registren una mitjana d’1,85 accessos al text complet per visitant, molt per sobre de la mitjana global del portal (1,28). Entre els països hispanoparlants, l’Equador (2,14), Xile (1,73) i Mèxic (1,41) també superen aquesta mitjana global, fet que indica que el portal en espanyol genera un ús més intensiu que la mitjana mundial.

Les revistes Forbes i Forbes Women han inclòs el Dr. Manel Esteller en la selecció “Top 50 Divulgadors Experts en Salut d’Espanya”, un reconeixement que valora el paper de professionals i investigadors que contribueixen a apropar el coneixement biomèdic a la societat a través de diferents canals de divulgació. La iniciativa distingeix perfils amb capacitat de generar impacte social mitjançant la comunicació científica, la participació en mitjans, la publicació de llibres, l’activitat digital i la promoció d’informació rigorosa i accessible en l’àmbit de la salut.

La selecció elaborada per Forbes reuneix professionals d’àmbits molt diversos, entre els quals investigadors biomèdics, metges, divulgadors científics i creadors de contingut especialitzats en salut, amb l’objectiu de reconèixer la creixent importància de la divulgació en un moment marcat per la sobreinformació i la circulació de continguts no verificats en l’entorn digital.

El Dr. Esteller és cap del Grup d’Epigenètica del Càncer de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), professor d’investigació ICREA i catedràtic de Genètica de la Universitat de Barcelona. La seva activitat científica s’ha centrat en l’estudi de l’epigenètica i les modificacions del material genètic implicades en diferents malalties, especialment el càncer.

«La divulgació científica és avui més necessària que mai. La societat necessita informació rigorosa i comprensible per poder entendre millor les malalties, els avenços biomèdics i també els reptes que tenim com a investigadors. Que una publicació com Forbes destaqui aquesta tasca ajuda també a donar visibilitat a la importància d’apropar la ciència a la ciutadania», assenyala el Dr. Manel Esteller.

A més de la seva tasca investigadora, el reconeixement valora la seva activitat divulgativa a través de llibres, col·laboracions en mitjans de comunicació, conferències i participació en xarxes socials. Entre les seves publicacions destaquen No soy mi ADN, Hablemos de cáncer, Cartas a un joven investigador i El secreto de la vida eterna.

En els darrers anys, el Dr. Esteller ha mantingut també una presència activa en xarxes socials i formats digitals de divulgació, participant en pòdcasts, entrevistes i trobades obertes al públic per explicar de manera accessible qüestions relacionades amb el càncer, la genètica i l’envelliment. A través de plataformes com X, on comparteix habitualment continguts científics i reflexions sobre investigació biomèdica, contribueix a apropar la ciència a audiències àmplies i diverses.

Considerat un dels científics més citats del món segons la Universitat Stanford, el Dr. Esteller ha rebut, entre altres reconeixements, el Premi Nacional de Genètica, el Premi Severo Ochoa i el Premi Rey Jaime I.

Un tipus d’àcid gras omega-3 present al peix blau, utilitzat en forma de medicament per reduir els triglicèrids, podria protegir directament el cor després d’un infart. Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) demostra que l’èster etílic de l’àcid eicosapentaenoic (EPA-E) redueix el dany cardíac a través de mecanismes que van més enllà del seu efecte sobre els lípids en sang.

El treball, publicat a la revista European Heart Journal, mostra que aquest compost no només millora el perfil lipídic, sinó que actua directament sobre el teixit cardíac lesionat, modulant processos clau com la inflamació, el metabolisme cel·lular i l’estrès oxidatiu, tots ells determinants en l’evolució de l’infart.

Aquests resultats s’alineen amb els observats en assaigs clínics previs, com l’estudi REDUCE-IT, en què aquest tipus de tractament ha demostrat reduir esdeveniments cardiovasculars en pacients amb hipertrigliceridèmia —una alteració freqüent, present en prop d’un terç de la població, associada a més risc cardiovascular fins i tot en persones amb nivells de colesterol LDL controlats—, tot i que l’abast d’aquest benefici no es pot explicar únicament per la reducció dels triglicèrids circulants.

«Fins ara sabíem que aquest tractament ajudava a reduir el risc cardiovascular, però els nostres resultats indiquen que el seu efecte és molt més ampli. Actua directament sobre el cor infartat, afavorint mecanismes que limiten la lesió i milloren la resposta del teixit després d’un infart», explica la Dra. Gemma Vilahur, cap del grup de recerca en Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Aterotrombòtiques de l’IR Sant Pau i del grup del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV), autora principal de l’estudi.

La recerca, el primer autor de la qual és el doctorand Sebastià Alcover, aporta així una nova perspectiva sobre el paper d’aquest tipus de compostos en la protecció cardiovascular, en demostrar que el seu benefici no es limita al control dels triglicèrids, sinó que implica mecanismes directes sobre el teixit cardíac que condicionen l’evolució de l’infart.

Un efecte protector independent dels triglicèrids

L’estudi es va desenvolupar en un model experimental en rates que reprodueix una situació freqüent en la pràctica clínica, com és la presència de nivells elevats de triglicèrids en sang associats a un risc més elevat d’infart. Per fer-ho, els investigadors van induir aquest augment de triglicèrids mitjançant una dieta rica en carbohidrats durant diverses setmanes i, un cop establerta aquesta alteració metabòlica, van administrar EPA-E a una part dels animals durant dues setmanes, mentre que la resta no va rebre tractament.

Després d’aquest període, van induir de manera controlada un infart de miocardi mitjançant l’oclusió temporal d’una artèria coronària i van analitzar l’evolució del dany cardíac en les 24 hores posteriors. Aquest enfocament va permetre estudiar en condicions controlades tant l’efecte del tractament com la resposta del teixit cardíac després de l’infart.

Les dades obtingudes van indicar que els animals tractats presentaven una mida d’infart significativament menor que els no tractats, fet que reflecteix una menor extensió del dany en el teixit cardíac. A més, la mortalitat associada a l’infart es va reduir pràcticament a la meitat en els animals tractats (29 %) en comparació amb els no tractats (56 %), acostant-se als valors observats en el grup control (13 %), tot i que no va arribar a ser estadísticament significativa.

Una de les troballes més rellevants del treball va ser que aquests beneficis no es van relacionar amb els nivells de triglicèrids en sang. De fet, no es va observar cap associació entre la concentració de triglicèrids i la magnitud del dany cardíac o la supervivència després de l’infart. Això suggereix que la reducció del dany no depèn exclusivament del descens d’aquests lípids, sinó que el tractament exerceix efectes addicionals directament sobre el cor.

«Aquest resultat és rellevant perquè ajuda a explicar per què aquest tractament ha demostrat beneficis en pacients fins i tot quan els triglicèrids no són especialment elevats», assenyala Sebastià Alcover. Aquest resultat qüestiona la idea que la reducció de triglicèrids sigui el principal mecanisme de benefici d’aquest tractament i reforça la hipòtesi que EPA-E exerceix un efecte protector directe sobre el teixit cardíac.

Menys dany i millor resposta del teixit cardíac

Més enllà de la reducció del dany inicial, l’estudi mostra que EPA-E intervé en els processos que determinen com el cor respon i es repara després d’un infart. Després de la interrupció del reg sanguini, el teixit cardíac entra en una fase crítica en què es combinen la mort cel·lular, l’acumulació de lípids i una resposta inflamatòria intensa que, si és desproporcionada, pot agreujar la lesió.

Els investigadors van observar que redueix l’acumulació de lípids en el teixit cardíac i limita la mort dels cardiomiòcits, dos factors directament implicats en l’extensió del dany. També van comprovar una menor activació dels processos que condueixen a la fibrosi, fet que suggereix una millor preservació de l’estructura del cor després de l’infart.

L’anàlisi del teixit va mostrar, a més, una reducció significativa de la infiltració de cèl·lules inflamatòries, propera al 50 %, juntament amb un augment de múltiples senyals associats a la resolució de la inflamació. Aquest canvi indica que el tractament no només atenua la resposta inflamatòria inicial, sinó que afavoreix una transició més ràpida cap a fases de reparació.

«El cor no només pateix menys dany, sinó que respon de manera diferent. Veiem una resposta inflamatòria més controlada i més ben orientada a la reparació, fet que probablement contribueix a limitar les seqüeles de l’infart», explica Sebastià Alcover. En conjunt, aquests resultats reforcen la idea que modifica la manera com el cor respon a l’infart, afavorint una recuperació més eficaç del teixit.

Impacte en el metabolisme i la funció cel·lular

L’estudi també identifica efectes rellevants a nivell cel·lular i metabòlic, que ajuden a explicar com el tractament protegeix el cor més enllà del dany inicial. Després d’un infart, les cèl·lules cardíaques veuen compromesa la seva capacitat per produir energia, fet que afavoreix l’acumulació de metabòlits associats a l’estrès i agreuja la lesió del teixit cardíac.

En aquest sentit, els investigadors van observar que el tractament contribueix a preservar la funció dels mitocondris, les estructures responsables de generar energia a les cèl·lules, i a reduir l’estrès oxidatiu, un dels principals mecanismes de dany després d’un episodi isquèmic. A més, l’anàlisi metabòlica va mostrar canvis compatibles amb un ús més eficient de l’energia per part del teixit cardíac lesionat.

L’estudi també va evidenciar una remodelació del perfil lipídic del cor, amb un augment de compostos associats a efectes protectors i una reducció d’altres relacionats amb la inflamació i el dany cel·lular. Aquest efecte podria estar relacionat, entre altres factors, amb la capacitat del compost per incorporar-se a les membranes de les cèl·lules cardíaques i desplaçar lípids amb un potencial proinflamatori més elevat.

«Aquests resultats indiquen que el tractament no només actua sobre la lesió visible de l’infart, sinó també sobre el funcionament intern de les cèl·lules, millorant la seva capacitat per adaptar-se al dany», assenyala la Dra. Gemma Vilahur.

Aquestes troballes permeten entendre millor per què el tractament manté el seu efecte protector fins i tot quan els canvis en els triglicèrids no expliquen per si sols la millora observada. En actuar sobre la producció d’energia, l’equilibri lipídic i la resposta cel·lular a l’estrès, EPA-E contribueix que el teixit cardíac toleri millor la manca d’oxigen i limiti el dany associat a l’infart, afavorint una recuperació més eficient.

Noves vies per a la prevenció cardiovascular

Els resultats de l’estudi aporten una base mecanística que ajuda a entendre per què el tractament ha demostrat beneficis en assaigs clínics previs, fins i tot quan la reducció de triglicèrids no explica per si sola la magnitud de l’efecte observat. En aquest sentit, el treball suggereix que el seu impacte clínic podria dependre en gran manera de la seva capacitat per actuar directament sobre el teixit cardíac i modificar la resposta del cor a l’infart.

Tot i que aquestes troballes s’hauran de confirmar en estudis clínics en humans, l’estudi planteja un canvi d’enfocament en la prevenció cardiovascular, en apuntar que el benefici d’aquest tipus de teràpies podria no limitar-se al control dels factors de risc, sinó també a la seva capacitat per reduir el dany quan l’infart ja s’ha produït i millorar la recuperació del teixit cardíac.

Article de referència:

Alcover S, Ramos-Regalado L, Muñoz-García N, Girón GO, Otero S, López S, Padro T, Badimon L, Vilahur G. Eicosapentaenoic acid ethyl ester, cardiac metabolomic and lipidomic signatures, and cardioprotection in myocardial infarction. Eur Heart J 2026. https://doi.org/10.1093/eurheartj/ehag187

Les persones amb diabetis tipus 1 continuen presentant un risc elevat de malaltia cardiovascular fins i tot quan mantenen un bon control glucèmic i nivells de colesterol aparentment normals. Aquest fenomen, conegut com a risc cardiovascular residual, qüestiona la capacitat de les analítiques habituals per reflectir el risc real i apunta a l’existència d’alteracions més complexes en el tipus de partícules que transporten el colesterol a la sang.

Un estudi liderat per investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), de l’Hospital de Sant Pau i del CIBERDEM, publicat a la revista Frontiers in Endocrinology, demostra que aquests pacients presenten un augment de les lipoproteïnes de baixa densitat petites i denses (sdLDL), un tipus de colesterol LDL format per partícules més petites que s’acumulen amb més facilitat a les parets de les artèries. Aquesta troballa aporta una explicació mecanística a aquest risc cardiovascular residual i reforça la necessitat d’anar més enllà de les mesures habituals de colesterol.

«El que és rellevant no és només que hi hagi més sdLDL, sinó que apareixen en pacients amb perfils lipídics aparentment normals. Això indica que hi ha mecanismes diferents dels clàssics que estan contribuint al risc cardiovascular en la diabetis tipus 1», explica la Dra. Helena Sardà, primera autora de l’estudi i investigadora del grup de recerca d’Endocrinologia, Diabetis i Nutrició de l’IR Sant Pau.

Més enllà del colesterol LDL: quan la quantitat no ho explica tot

Per aprofundir en aquesta qüestió, l’estudi va analitzar el perfil lipídic de 69 pacients amb diabetis tipus 1 de llarga evolució —amb més de dues dècades de malaltia i bon control glucèmic— i el va comparar amb el d’un grup de persones sense diabetis. A primera vista, els resultats podien semblar tranquil·litzadors, ja que els pacients amb diabetis tipus 1 presentaven nivells més baixos de colesterol LDL total.

Tanmateix, una anàlisi més detallada va revelar una realitat diferent. Aquests pacients tenien una concentració més elevada de sdLDL i una proporció més gran d’aquestes partícules dins del conjunt de LDL, així com una mida mitjana menor de les partícules. Aquest tipus de partícules té més facilitat per penetrar a la paret arterial, romandre més temps en circulació i patir modificacions que afavoreixen l’acumulació de greix a les artèries, fet que les converteix en especialment rellevants des del punt de vista cardiovascular.

A més, l’estudi va utilitzar diverses tècniques complementàries per analitzar aquestes partícules amb més precisió, cosa que va permetre detectar alteracions que no apareixen en les proves convencionals. En conjunt, els resultats van mostrar que, tot i que el nombre total de partícules LDL podia ser menor, la seva composició era menys favorable, fet que reforça la idea que la qualitat d’aquestes partícules pot ser tan important com la seva quantitat.

«Aquests resultats indiquen que el perfil lipídic convencional pot donar una falsa sensació de seguretat en alguns pacients amb diabetis tipus 1. Encara que les xifres siguin correctes, la composició de les partícules pot continuar sent desfavorable», assenyala la Dra. Sardà.

Canvis en el metabolisme del colesterol que ajuden a entendre el problema

El treball no només va descriure aquestes diferències, sinó que també va aportar pistes sobre els mecanismes que les podrien explicar. Els investigadors van identificar canvis en diverses proteïnes clau que regulen el metabolisme dels lípids a l’organisme, fet que permet entendre millor com es generen aquestes partícules més petites i denses.

En concret, van observar un augment de l’apolipoproteïna C3 (ApoC3) i de l’activitat de la lipasa hepàtica, juntament amb una disminució de l’activitat de la proteïna de transferència d’èsters de colesterol (CETP). Aquest conjunt d’alteracions afavoreix la formació de sdLDL i apunta a una remodelació del perfil lipoproteic que no respon als mecanismes clàssics associats a la resistència a la insulina o a l’augment de triglicèrids.

L’ApoC3, en particular, va mostrar una relació molt estreta amb els nivells de sdLDL, fet que suggereix que té un paper central en la seva formació. Per la seva banda, la lipasa hepàtica contribueix a transformar les partícules en formes més petites, mentre que la menor activitat de CETP altera l’equilibri entre els diferents tipus de lipoproteïnes, reforçant aquest perfil menys favorable.

L’estudi també va apuntar a un possible factor addicional relacionat amb el tractament de la diabetis tipus 1. L’administració subcutània d’insulina genera una distribució diferent de la fisiològica, amb un menor efecte directe sobre el fetge, cosa que podria modificar la manera com es produeixen i es transformen les lipoproteïnes i afavorir l’aparició d’aquestes partícules més petites.

«L’interès de l’estudi no rau només a descriure una alteració, sinó en aportar una explicació coherent de per què es produeix. Això ens ajuda a entendre millor per què persisteix un risc cardiovascular en persones amb diabetis tipus 1 ben controlada», afegeix la Dra. Sardà.

En conjunt, aquests resultats reforcen la idea que la diabetis tipus 1 s’associa a canvis en la qualitat de les lipoproteïnes que poden passar desapercebuts en la pràctica clínica habitual i que són clau per explicar el seu risc cardiovascular residual. Els investigadors destaquen que la mesura directa del colesterol de les sdLDL podria millorar l’avaluació del risc cardiovascular en aquests pacients, més enllà dels paràmetres lipídics convencionals.

A més, l’estudi assenyala proteïnes com ApoC3, CETP i la lipasa hepàtica com a possibles dianes terapèutiques. Modular aquestes vies podria contribuir a reduir la càrrega de sdLDL i, potencialment, el risc cardiovascular associat. Tot i que es tracta d’un estudi transversal, aporta una base sòlida per a futures investigacions dirigides a confirmar aquests mecanismes i avaluar-ne l’impacte clínic.

Article de referència:

Sardà H, Solé A, Colom C, Borràs C, Carreras G, Benítez S, Miñambres I, Escolà-Gil JC, Sánchez-Quesada JL, Pérez A. Altered small dense LDL profiles in long-standing controlled type 1 diabetes. Front Endocrinol (Lausanne) 2026;17. https://doi.org/10.3389/fendo.2026.1804987.

L’obesitat no depèn únicament de la quantitat de greix corporal acumulada, sinó també de com i on es distribueix aquest greix a l’organisme. El teixit adipós visceral —el que s’acumula al voltant dels òrgans interns— s’associa a un risc més elevat de diabetis, inflamació crònica i malaltia cardiovascular. Comprendre els mecanismes que regulen la seva expansió és un dels grans reptes actuals de la recerca biomèdica.

Un estudi liderat per la Dra. Maria Borrell de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha identificat ara el paper clau de la proteïna LRP5 en el creixement del teixit adipós i en els processos inflamatoris associats a l’obesitat. El treball, publicat a la revista Journal of Cellular and Molecular Medicine, demostra en models experimentals que l’absència d’aquesta proteïna redueix significativament tant l’acumulació de greix com la infiltració de cèl·lules inflamatòries induïdes per dietes riques en greix i colesterol.

La recerca ha estat desenvolupada per investigadors del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Isquèmiques i Aterotrombòtiques de l’IR Sant Pau i del CIBERCV, amb participació d’investigadors vinculats al programa de doctorat en Biomedicina de la Universitat de Barcelona.

«Els nostres resultats mostren que LRP5 no només participa en l’expansió del teixit adipós, sinó també en la resposta inflamatòria que acompanya el creixement del greix visceral», explica la Dra. Maria Borrell. «Això reforça la idea que obesitat i inflamació són processos profundament connectats i que determinades vies moleculars podrien convertir-se en futures dianes terapèutiques».

Menor expansió del teixit adipós en absència de LRP5

L’estudi va analitzar ratolins normals i ratolins modificats genèticament sense expressió funcional de LRP5, alimentats durant vuit setmanes amb una dieta rica en greix i colesterol, per avaluar com responien diferents dipòsits de teixit adipós davant d’una situació de sobrecàrrega lipídica.

Els investigadors van observar diferències molt marcades entre ambdós grups. Mentre que els ratolins normals augmentaven al voltant de 9 grams de pes, els animals deficients en LRP5 només incrementaven el seu pes en aproximadament 2,5 grams, cosa que suposa prop d’un 70 % menys de guany ponderal després de la dieta hiperlipídica. A més, els ratolins sense LRP5 acumulaven significativament menys greix visceral i subcutani, dos dels dipòsits adiposos més estretament relacionats amb el risc cardiometabòlic.

Aquest efecte va resultar especialment rellevant perquè els animals deficients en LRP5 presentaven, al mateix temps, nivells més elevats de colesterol LDL circulant. Segons els autors, això suggereix que l’absència de LRP5 limita la capacitat del teixit adipós per expandir-se i emmagatzemar lípids fins i tot en un entorn metabòlicament desfavorable.

El treball també demostra que l’expressió de LRP5 i d’un altre receptor lipídic relacionat, LRP1, augmenta en el teixit adipós visceral i subcutani després de dietes hiperlipídiques i es va observar un patró similar en mostres de teixit adipós humà de persones amb obesitat.

«Les dades suggereixen que aquestes proteïnes participen activament en la capacitat del teixit adipós per expandir-se i emmagatzemar lípids. Això és especialment rellevant perquè l’expansió descontrolada del teixit adipós visceral es relaciona directament amb complicacions metabòliques i cardiovasculars», assenyala la Dra. Maria Borrell.

Un vincle directe entre metabolisme i inflamació

Una altra troballa rellevant és la relació entre LRP5 i la infiltració de cèl·lules inflamatòries en el teixit adipós. Els ratolins normals amb dieta hiperlipídica mostraven un augment de macròfags i marcadors inflamatoris en el teixit adipós. En canvi, els animals sense LRP5 presentaven una reducció significativa d’aquesta resposta inflamatòria.

«El greix visceral no és únicament un dipòsit d’energia. És un teixit metabòlicament molt actiu que pot generar senyals inflamatoris capaços d’afectar múltiples òrgans», afegeix la Dra. Maria Borrell. «Comprendre com es regula aquesta interacció entre metabolisme i inflamació és fonamental per desenvolupar noves estratègies davant les malalties cardiometabòliques».

Una via molecular complexa amb potencial biomèdic

LRP5 forma part de la via de senyalització canònica de WNT implicada en la proliferació cel·lular, la diferenciació tissular i la regulació metabòlica. Tot i que aquesta via ja s’havia relacionat prèviament amb el metabolisme ossi i amb alguns mecanismes implicats en la distribució del greix corporal, el seu paper en l’expansió del teixit adipós i en la inflamació associada a l’obesitat continuava sent poc conegut. Els resultats de l’estudi ajuden a comprendre per què el greix visceral s’associa a un risc cardiometabòlic més elevat.

Tot i que encara es tracta d’una recerca preclínica, el treball obre noves línies per estudiar com la modulació d’aquesta via molecular podria contribuir en el futur a limitar l’expansió patològica del teixit adipós o reduir la inflamació associada a l’obesitat.

El treball ha rebut finançament de diferents convocatòries nacionals i autonòmiques de suport a la recerca biomèdica i cardiovascular, entre elles projectes de l’Instituto de Salud Carlos III, La Marató de TV3, el Ministeri de Ciència i Innovació i la Generalitat de Catalunya.

Article de referència:

Luquero A, Pimentel N, Vilahur G, Badimon L, Borrell-Pages M. Reduced growth and inflammation in Lrp5-/- mice adipose tissue. J Cell Mol Med 2025;29:e70670. https://doi.org/10.1111/jcmm.70670

Les metàstasis ganglionars continuen sent un dels principals factors que determinen el pronòstic dels pacients amb carcinoma cutani escatós (cSCC) d’alt risc. Detectar-les de manera precoç pot canviar l’abordatge terapèutic i millorar les opcions de control de la malaltia. Ara, un estudi multicèntric publicat a JAMA Dermatology demostra que les tècniques d’imatge, especialment l’ecografia ganglionar i la tomografia computada (TC), permeten identificar aquestes metàstasis amb molta més sensibilitat que l’exploració física convencional.

El treball, liderat per l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va comptar amb la participació d’investigadores de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), concretament l’equip del comitè de càncer cutani no melanoma, representat per la Dra. Verónica Ruiz Salas, del grup de recerca de Dermatologia, i de la Dra. Esther Granell Moreno i la Dra. Sheila Alfonso Cerdán, del grup de recerca d’Imatge Mèdica Avançada, Intel·ligència Artificial i Teràpia Guiada per Imatge. La col·laboració es va desenvolupar en el marc del comitè multidisciplinari de pell no melanoma del centre, que integra diferents especialitats per a l’abordatge diagnòstic i terapèutic d’aquests tumors cutanis complexos.

Un estudi prospectiu per millorar l’estadiatge del càncer cutani

El cSCC és el segon càncer de pell més freqüent i, tot i que la majoria dels casos presenta una evolució favorable, alguns tumors considerats d’alt risc poden desenvolupar metàstasis ganglionars i empitjorar notablement el pronòstic. La detecció precoç d’aquesta afectació ganglionar és especialment important perquè pot modificar el tractament i millorar les possibilitats de control de la malaltia.

Per abordar aquesta qüestió, l’estudi LACUNAS va avaluar prospectivament 155 pacients amb cSCC d’alt risc mitjançant tres estratègies diagnòstiques diferents: exploració física, ecografia ganglionar i TC amb contrast del coll. Els investigadors van analitzar posteriorment quina tècnica identificava millor les metàstasis ganglionars ocultes i van comparar el rendiment de cadascuna en funció de l’estat immunitari dels pacients.

Els resultats van mostrar que tant l’ecografia com la TC van ser clarament superiors a l’exploració física convencional. L’ecografia va assolir una sensibilitat del 63,6 % i la TC del 54,5 %, davant del 8,3 % de l’exploració clínica. A més, ambdues tècniques d’imatge van mostrar una concordança molt elevada entre si, fet que va suggerir que podien utilitzar-se de manera complementària o intercanviable segons el context clínic i els recursos disponibles.

«L’elevada concordança observada entre l’ecografia i la TC demostra que ambdues tècniques poden aportar informació molt útil per a l’estadiatge ganglionar precoç i ajudar a prendre decisions clíniques amb més precisió», assenyala la Dra. Esther Granell Moreno.

Diferències importants en pacients immunodeprimits

Una de les troballes més rellevants de l’estudi va ser la diferència observada entre pacients immunocompetents i immunodeprimits. En els primers, tant l’ecografia com la TC van detectar correctament tots els casos metastàtics identificats durant el seguiment. En canvi, en els pacients immunodeprimits el rendiment diagnòstic va disminuir de manera molt important i algunes metàstasis van aparèixer ràpidament tot i que les proves inicials havien estat negatives.

Els autors van apuntar que aquest comportament podria reflectir una progressió especialment agressiva i ràpida del tumor en pacients immunodeprimits, fet que dificultaria la detecció precoç fins i tot mitjançant tècniques d’imatge avançades. El treball va subratllar així la necessitat de mantenir un seguiment clínic estret, potenciar la vigilància en aquest grup de pacients i adaptar les estratègies diagnòstiques segons el perfil de risc i l’estat immunitari.

«El fet que algunes metàstasis apareguessin en molt poc temps malgrat tenir proves inicials negatives indica fins a quin punt aquests pacients poden evolucionar ràpidament i la necessitat de no relaxar el seguiment clínic», explica la Dra. Verónica Ruiz Salas.

Una eina diagnòstica especialment útil en pacients grans

L’estudi va destacar també diversos avantatges pràctics de l’ecografia ganglionar, com l’absència de radiació, el seu menor cost i la possibilitat de realitzar una punció aspirativa immediata si es detectava un gangli sospitós. Aquestes característiques la converteixen en una eina especialment útil en pacients d’edat avançada i amb comorbiditats, una situació freqüent en el cSCC d’alt risc.

Els investigadors van concloure que les futures guies clíniques haurien d’incorporar recomanacions diferenciades segons l’estat immunitari del pacient, ja que les estratègies diagnòstiques actuals semblen molt menys eficaces en persones immunodeprimides. Els resultats de l’estudi aporten així nova evidència per optimitzar l’estadiatge inicial i el seguiment clínic d’aquest tipus de tumors cutanis.

«Aquest treball també posa de manifest la necessitat de continuar desenvolupant estratègies diagnòstiques més sensibles per als pacients amb més risc, especialment en els casos d’immunosupressió», afegeix la Dra. Sheila Alfonso Cerdán.

Article de referència

Ferrándiz-Pulido C, Gómez-Tomás Á, Siurana S, Tortajada C, Salido-Vallejo R, Aguayo-Ortiz RS, Ribes Amorós I, Turrión-Merino L, Brea Álvarez B, Pérez González Í, Martí-Marti I, Medrano-Martorell S, Podlipnik S, Mollet J, Masferrer E, Lopez-Castillo D, Yébenes M, Corbacho-Monné M, Leal L, Solano-López A, Ruiz-Salas V, Granell-Moreno E, Alfonso-Cerdán S, Mendoza MD, Martínez-Domenech Á, Juárez-Dobjanschi C, Samaniego González E, Díaz P, Toll A. Diagnostic Modalities and Nodal Staging in High-Risk Cutaneous Squamous Cell Carcinoma. JAMA Dermatology. Published online April 22, 2026. https://doi.org/10.1001/jamadermatol.2026.0803

L’absència de biomarcadors fiables que permetin anticipar la resposta als corticoides continua sent un dels principals reptes en el maneig de l’hepatitis associada a l’alcohol. En aquest sentit, un equip de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha identificat un perfil específic de vesícules extracel·lulars (EVs) circulants en plasma que s’associa tant a la resposta al tractament com a la mortalitat a mitjà i llarg termini. Els resultats de l’estudi, publicats a International Journal of Molecular Sciences, apunten al potencial d’aquestes EVs com a biomarcadors no invasius per millorar l’estratificació pronòstica i donar suport a la presa de decisions clíniques en una patologia amb una elevada mortalitat.

L’hepatitis associada a l’alcohol és la manifestació clínica més greu de la malaltia hepàtica alcohòlica i es caracteritza per una intensa resposta inflamatòria sistèmica, disfunció immunitària i una elevada freqüència de complicacions greus, com infeccions i lesió renal aguda. Tot i que els corticoides són l’únic tractament farmacològic que ha demostrat millorar la supervivència a curt termini en pacients seleccionats, el seu benefici és limitat i el seu ús incrementa el risc d’infeccions, fet que subratlla la necessitat d’identificar de manera precoç els pacients que realment es beneficiaran del tractament.

«A la pràctica clínica continuem sense disposar d’eines fiables que ens permetin anticipar, abans d’iniciar el tractament, quins pacients respondran als corticoides i quins tindran una evolució desfavorable», explica la Dra. Edilmar Alvarado, investigadora del grup de Patologia Digestiva de l’IR Sant Pau i hepatòloga de l’Hospital de Sant Pau. «El nostre treball aborda aquesta necessitat clínica des d’una aproximació biològica integradora, basada en l’anàlisi de les EVs circulants».

Vesícules extracel·lulars com a reflex de la disfunció immunoendotelial

L’estudi s’ha centrat en l’anàlisi de les EVs circulants en plasma en una cohort prospectiva de 46 pacients amb hepatitis associada a l’alcohol, comparats amb un grup control de 28 persones sanes. Les mostres es van obtenir durant les primeres 24 hores d’ingrés hospitalari i abans de l’inici del tractament amb corticoides, fet que va permetre avaluar l’estat biològic basal dels pacients.

L’equip investigador va caracteritzar tant la concentració d’EVs com el perfil d’antígens de superfície mitjançant tècniques avançades que permeten analitzar de manera simultània marcadors relacionats amb el sistema immunitari, l’endoteli i altres compartiments cel·lulars implicats en la fisiopatologia de la malaltia.

Els resultats mostren que els pacients amb hepatitis associada a l’alcohol presenten una concentració significativament més gran d’EVs en comparació amb els controls sans, juntament amb un perfil d’antígens de superfície profundament alterat. En particular, s’observa un enriquiment de marcadors relacionats amb l’activació endotelial i la disfunció immunitària, fet que suggereix que aquestes EVs reflecteixen de manera integrada els processos patogènics clau de la malaltia.

«Les EVs actuen com una empremta biològica de l’estat immunitari i endotelial del pacient», assenyala la Dra. Alvarado. «En l’hepatitis associada a l’alcohol, aquestes alteracions estan directament relacionades amb el desenvolupament de complicacions clíniques greus i amb l’evolució posterior del pacient».

A més, l’estudi va identificar associacions específiques entre determinats perfils d’EVs i complicacions durant l’ingrés hospitalari. Els pacients que van desenvolupar infeccions presentaven un perfil compatible amb una alteració del sistema immunitari adaptatiu, mentre que aquells que van desenvolupar lesió renal aguda mostraven EVs enriquides en marcadors d’activació endotelial i inflamatòria, fet que reforça la hipòtesi d’un eix fetge-ronyó mediat per disfunció vascular.

Un perfil d’EVs associat a la resposta al tractament amb corticoides

Un dels resultats més rellevants del treball és la identificació d’un patró específic d’EVs associat de manera independent a la resposta al tractament amb corticoides. Els pacients respondedors presentaven nivells més elevats d’EVs enriquides en marcadors relacionats amb la integritat endotelial i la migració cel·lular, i nivells més baixos de marcadors inflamatoris i d’activació plaquetària.

A partir d’aquests resultats, els investigadors van desenvolupar un model predictiu que va mostrar una elevada capacitat discriminativa per identificar respondedors al tractament, fins i tot després d’ajustar per variables clíniques rellevants com l’edat i el sexe, superant el rendiment dels paràmetres clínics clàssics utilitzats habitualment en la pràctica assistencial.

«Aquestes dades indiquen que la resposta als corticoides no depèn únicament de la gravetat clínica inicial, sinó també d’un determinat estat biològic de l’endoteli i del sistema immunitari», apunta la Dra. Alvarado. «Poder identificar aquest perfil des de l’inici de l’ingrés podria ajudar-nos a prendre decisions terapèutiques més ajustades i evitar tractaments potencialment ineficaços».

Implicacions pronòstiques i utilitat per a l’estratificació del risc

L’estudi també va analitzar l’evolució clínica a mitjà i llarg termini. Aquells pacients que van morir o van requerir trasplantament hepàtic durant el seguiment presentaven EVs enriquides en marcadors d’activació endotelial i de limfòcits B, juntament amb un perfil inflamatori i hemodinàmic més sever.

La combinació d’aquests marcadors derivats d’EVs amb l’score MELD va millorar de manera significativa la capacitat predictiva de mortalitat en comparació amb l’ús del MELD en solitari, fet que reforça el potencial valor clínic d’aquestes EVs com a eina d’estratificació del risc en l’hepatitis associada a l’alcohol.

«La identificació precoç de pacients amb una alta probabilitat de no respondre al tractament mèdic convencional podria facilitar una avaluació més precoç per a trasplantament hepàtic i una millor planificació del maneig clínic», conclou la Dra. Alvarado. «Tot i que aquests resultats s’han de validar en estudis multicèntrics, representen un pas rellevant cap a una medicina més personalitzada en una patologia amb una elevada càrrega de mortalitat».

Article de referència:

Guinart-Cuadra A, Brujats A, Szafranska J, Guerrero R, Dinamarca F, Cantó E, Poca M, Román E, Sánchez-Ardid E, Fajardo J, Camps M, Mulet M, Soriano G, Escorsell À, Falcon-Perez JM, Gonzalez E, Ferrero-Gregori A, Gely C, Villalba J, Bataller R, Argemi J, Osuna-Gómez R, Vidal S, Alvarado-Tapias E. Immune and endothelial-related extracellular vesicles are associated with corticosteroid response and mortality in alcohol-associated hepatitis. Int J Mol Sci 2026;27:1258. https://doi.org/10.3390/ijms27031258

Comprendre com la presència d’alteracions metabòliques influeix en el desenvolupament de la insuficiència cardíaca s’ha convertit en un dels grans reptes actuals de la recerca cardiovascular. Alteracions en la producció d’energia cel·lular, en la funció mitocondrial o en la inflamació associades al metabolisme emergeixen com a factors clau en la progressió d’aquesta malaltia i podrien obrir la porta a noves estratègies terapèutiques.

Per avançar en aquest àmbit, la iniciativa europea EU-METAHEART, una acció COST finançada per la Unió Europea, impulsa una xarxa de col·laboració científica que connecta investigadors de diferents països i disciplines especialitzats en metabolisme dels cardiomiòcits, immunometabolisme, disfunció vascular coronària, desacoblament mecanoenergètic i alteracions redox mitocondrials.

La Dra. Gemma Vilahur, cap del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Aterotrombòtiques i Isquèmiques de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i cap de grup CIBERCV (CB16/11/00411), ha estat nomenada vicepresidenta d’aquesta iniciativa, reforçant així la participació de l’institut en una de les principals plataformes col·laboratives europees centrades en la presència d’alteracions metabòliques i el desenvolupament d’insuficiència cardíaca.

«La insuficiència cardíaca és una malaltia extremadament complexa en què la presència d’alteracions metabòliques té un paper cada vegada més rellevant. Poder col·laborar amb grups europeus de diferents disciplines permetrà aprofundir en el coneixement de la seva fisiopatologia i avançar més ràpidament en la identificació de noves estratègies diagnòstiques i terapèutiques», destaca la Dra. Gemma Vilahur.

La iniciativa reuneix investigadors bàsics i clínics de múltiples països europeus i aposta per una aproximació multidisciplinària que combina recerca bàsica, tecnologies òmiques, models experimentals avançats, eines d’imatge i intel·ligència artificial per estudiar els mecanismes biològics implicats en la malaltia. A més, busca connectar la recerca preclínica i la validació clínica per identificar noves dianes terapèutiques i biomarcadors aplicables a pacients amb insuficiència cardíaca.

Una aproximació multidisciplinària al metabolisme cardiovascular

La insuficiència cardíaca constitueix un dels grans reptes sanitaris actuals a Europa. La malaltia afecta fins al 4 % de la població i s’associa a una elevada càrrega clínica i assistencial: al voltant de la meitat dels pacients moren en els cinc anys posteriors al diagnòstic i alguns estudis situen la supervivència mitjana després d’una primera hospitalització al voltant de 2,5 anys.

El risc d’insuficiència cardíaca augmenta exponencialment amb l’edat i més de la meitat dels pacients presenten set o més comorbiditats associades, fet que reforça la necessitat d’enfocaments integrals i multidisciplinaris per millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de la malaltia.

«La insuficiència cardíaca no és només un problema del cor. Entendre com l’organisme gestiona l’energia i el metabolisme pot obrir noves oportunitats per millorar el tractament d’aquests pacients», explica la Dra. Gemma Vilahur.

EU-METAHEART treballa sobre diferents mecanismes biològics associats al metabolisme i implicats en la insuficiència cardíaca, des de les alteracions del metabolisme dels cardiomiòcits i la funció mitocondrial fins als processos inflamatoris i vasculars associats a la malaltia. Per fer-ho, la iniciativa s’estructura en quatre grans àrees de treball centrades en metabolisme cardíac, alteracions vasculars, immunometabolisme i estrès oxidatiu mitocondrial.

A més, el projecte aposta per tecnologies avançades com la genòmica, transcriptòmica, proteòmica, metabolòmica, seqüenciació de cèl·lula única, ressonància magnètica cardíaca, PET i intel·ligència artificial per desenvolupar noves eines diagnòstiques i terapèutiques. També preveu crear plataformes europees compartides de models experimentals i cohorts de pacients que permetin accelerar la identificació de biomarcadors i noves dianes terapèutiques.

L’acció COST també promou la creació de xarxes internacionals de col·laboració, l’harmonització de metodologies de recerca, la formació de joves investigadors i l’impuls de projectes orientats a traslladar les troballes científiques a la pràctica clínica.

Un reconeixement al lideratge internacional de la Dra. Gemma Vilahur

El nomenament com a vicepresidenta suposa un reconeixement a la trajectòria científica i la capacitat de lideratge internacional de la Dra. Gemma Vilahur en l’àmbit de la recerca cardiovascular i metabòlica. Des d’aquesta posició participa en la coordinació científica i estratègica de la iniciativa, així com en l’impuls de noves col·laboracions internacionals i projectes conjunts entre grups europeus, així com en la formació d’investigadors joves.

«Formar part d’aquesta iniciativa europea i assumir la vicepresidència representa una oportunitat per reforçar la col·laboració internacional en un àmbit clau com és l’estudi del metabolisme cardiovascular i el seu impacte en el desenvolupament de la insuficiència cardíaca», destaca la Dra. Gemma Vilahur.

Amb aquesta participació, l’IR Sant Pau reforça la seva presència en xarxes científiques internacionals d’alt impacte i consolida el seu paper en la recerca cardiovascular translacional orientada a millorar el diagnòstic i el tractament de les malalties cardíaques.

L’hemorràgia intracerebral és la forma més greu d’ictus i una de les patologies neurològiques amb una mortalitat més elevada. És relativament freqüent que en les primeres hores després de l’ingrés es prenguin decisions de limitació precoç de tractaments, és a dir, de no iniciar o retirar determinades intervencions terapèutiques, generalment quan es considera que el pronòstic és molt desfavorable i que aquestes mesures no aportaran un benefici real al pacient.

Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), publicat a la revista European Stroke Journal i basat en dades de tota la xarxa assistencial d’ictus de Catalunya, mostra que aquestes decisions s’adopten amb freqüència en fases molt precoces i que poden no reflectir amb precisió el pronòstic real d’alguns pacients.

El treball, que analitza més de 1.800 casos inclosos en el registre poblacional HIC-CAT, que recull de manera prospectiva tots els casos d’hemorràgia intracerebral atesos a la xarxa d’ictus de Catalunya, mostra que aproximadament un de cada quatre pacients amb hemorràgia intracerebral rep algun tipus de limitació de cures en les primeres 72 hores, un 25,1 % dels casos, i que gairebé un de cada cinc ja la rep en les primeres 24 hores, un 19,5 %. Aquesta dada contrasta amb les recomanacions de les guies clíniques, que aconsellen esperar almenys entre 48 i 72 hores abans d’establir un pronòstic i prendre decisions d’aquest tipus.

Decisions massa primerenques basades en la gravetat inicial

L’estudi demostra que les decisions adoptades en les primeres 24 hores es basen fonamentalment en la situació clínica inicial del pacient, és a dir, en una fotografia estàtica presa en el moment de l’ingrés. Factors com l’edat avançada, la gravetat neurològica, el volum de l’hemorràgia o la presència de sagnat intraventricular tenen un pes determinant en aquesta fase. Tanmateix, aquest enfocament presenta una limitació important: no incorpora encara l’evolució clínica del pacient ni la seva resposta a les primeres mesures terapèutiques.

«La decisió no és neutra», afirma la Dra. Anna Ramos-Pachón, investigadora del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i autora de correspondència de l’estudi. «Quan limitem la intensitat del tractament en fases molt precoces, no només estem descrivint un pronòstic, sinó que estem influint directament en l’evolució del pacient, perquè deixem d’aplicar intervencions que poden ser determinants en aquestes primeres hores».

En aquest sentit, els autors subratllen que l’hemorràgia intracerebral és una patologia dinàmica en les primeres hores, en la qual l’evolució pot veure’s influïda pel maneig clínic inicial. Mesures com el control estricte de la pressió arterial, l’estabilització metabòlica o la vigilància intensiva en unitats especialitzades poden contribuir a evitar complicacions i permetre que el pacient superi la fase més crítica.

Quan la decisió es retarda fins a les 72 hores, l’escenari canvia. En aquest moment, els clínics ja disposen d’informació sobre l’evolució neurològica del pacient, especialment sobre l’aparició de deteriorament precoç, fet que permet afinar el pronòstic i prendre decisions més ajustades a la realitat clínica. «Al cap de 72 hores, si el pacient ha empitjorat, la probabilitat de recuperació és molt baixa; però en les primeres hores aquesta evolució encara no s’ha produït i no pot anticipar-se amb la mateixa precisió», afegeix la Dra. Ramos-Pachón.

La recuperació després de reavaluar el tractament qüestiona les decisions inicials

Un dels resultats més rellevants de l’estudi és que un 11 % dels pacients en què es van limitar les cures en les primeres 24 hores va assolir un bon resultat funcional al cap de tres mesos, és a dir, aproximadament un de cada deu pacients. Aquesta dada suggereix que l’evolució d’alguns pacients podria no estar completament determinada en les primeres hores i que existeix un marge de recuperació que pot no ser evident en la valoració inicial.

L’estudi mostra, a més, que una part rellevant d’aquests pacients correspon a casos en què inicialment es va limitar el tractament, però que posteriorment van recuperar un maneig actiu, fet que s’associa a una millor evolució clínica. «No podem saber amb certesa què hauria passat si no s’haguessin limitat les cures, però sí que hem vist que alguns pacients acaben tenint una bona evolució després d’una limitació inicial del tractament», assenyala el Dr. Álvaro Lambea-Gil, investigador del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i primer autor de l’estudi. «Això suggereix que podríem estar infraestimant el potencial de recuperació en alguns casos i reforça la importància de no prendre decisions definitives en fases molt precoces».

Evitar el “nihilisme terapèutic” en l’ictus hemorràgic

Els resultats de l’estudi s’emmarquen en un canvi de paradigma en l’abordatge de l’ictus hemorràgic. Tradicionalment, aquesta patologia s’ha associat a una visió més pessimista que l’ictus isquèmic, en part per l’absència de tractaments immediats tan visibles com la trombòlisi o la trombectomia. Tanmateix, els autors destaquen que el maneig actiu —basat en el control de constants, la vigilància estreta i la prevenció de complicacions— pot ser determinant en l’evolució del pacient.

En aquest sentit, els resultats de l’estudi s’alineen amb treballs previs desenvolupats a l’IR Sant Pau, que han demostrat que el maneig precoç i protocol·litzat —incloent-hi el control de paràmetres hemodinàmics i metabòlics— pot millorar l’evolució dels pacients amb hemorràgia intracerebral. Aquests resultats reforcen la idea que, malgrat l’absència de tractaments tan immediats com en l’ictus isquèmic, la intervenció activa en les primeres hores pot ser determinant en el pronòstic.

«El fet de mantenir el pacient en condicions òptimes durant les primeres hores pot marcar la diferència», assenyala la Dra. Anna Ramos-Pachón. «Això permet que alguns pacients superin la fase més crítica i tinguin marge de recuperació». En aquest context, els investigadors adverteixen del risc de caure en una “profecia autocomplerta”, en la qual una expectativa de mal pronòstic condueix a limitar el tractament i, en conseqüència, confirma aquest desenllaç.

El paper del clínic i la importància de revaluar les decisions

L’estudi també posa en relleu el paper clau dels professionals sanitaris en la presa de decisions en les primeres hores després de l’ingrés, especialment en un context en què les voluntats anticipades són poc freqüents. «En molts casos, el pacient no pot decidir i la família ho fa en funció de la informació que rep», explica la Dra. Anna Ramos-Pachón. «Si transmetem un missatge molt negatiu des de l’inici, és més probable que s’opti per limitar les cures». En aquest context, els autors subratllen la importància de comunicar la incertesa de manera adequada per afavorir decisions més ajustades a la situació real del pacient.

El caràcter poblacional de l’estudi, que inclou tots els hospitals de la xarxa d’ictus de Catalunya —des de centres terciaris fins a hospitals amb suport de teleictus—, permet obtenir una visió representativa de la pràctica clínica real i explorar com es prenen aquestes decisions en diferents entorns assistencials. En aquest sentit, els resultats apunten que, tot i que existeix certa variabilitat en la presa de decisions entre centres, el patró observat és consistent a tota la xarxa, fet que reforça la solidesa dels resultats. «Aquest tipus d’estudis són poc freqüents i permeten entendre millor què està passant en la pràctica real», assenyala la Dra. Anna Ramos-Pachón.

En conjunt, els resultats reforcen un missatge clar: sempre que sigui possible, les decisions de limitació de cures s’haurien de retardar fins a disposar d’informació sobre l’evolució clínica del pacient. «No es tracta de mantenir tractaments de manera indefinida, sinó d’evitar prendre decisions massa aviat», conclou el Dr. Álvaro Lambea-Gil. «Donar aquest marge de 48-72 hores pot permetre identificar pacients que, malgrat una situació inicial greu, tenen possibilitats reals de recuperació».

Article de referència:

Lambea-Gil Á, Camps-Renom P, Martí-Fàbregas J, Guasch-Jiménez M, Ezcurra-Díaz G, Fernández-Vidal JM, Prats-Sanchez L, Martínez-Domeño A, de la Ossa NP, Ramos-Pachón A. Early care limitation after ICH in a population-based study: what drives clinicians’ decisions? Eur Stroke J 2026;11. https://doi.org/10.1093/esj/aakag028

El Dr. Manel Esteller, cap del grup d’Epigenètica del Càncer de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha estat distingit per l’American Association for Cancer Research (AACR) amb el premi al millor article publicat en els darrers dos anys a la revista Cancer Research Communications, en reconeixement d’un treball que aporta un avenç rellevant en la comprensió de les síndromes mielodisplàstiques i en la capacitat d’anticipar la resposta dels pacients als tractaments actuals. L’estudi es va dur a terme durant l’etapa del Dr. Esteller a l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC).

«Aquest reconeixement fa valdre no només la innovació tecnològica de l’estudi, sinó també el seu potencial impacte clínic en un grup de pacients on encara hi ha una necessitat important de millorar els resultats terapèutics», assenyala el Dr. Manel Esteller.

L’estudi se centra en les síndromes mielodisplàstiques, un grup de malalties hematològiques caracteritzades per la producció anòmala de cèl·lules sanguínies i amb risc de progressió a leucèmia aguda. En aquests pacients, els agents hipometilants —com l’azacitidina— constitueixen el tractament estàndard, tot i que aproximadament la meitat dels casos no respon a aquesta teràpia, fet que limita significativament les opcions clíniques.

El treball premiat introdueix una aproximació innovadora basada en tecnologies de cèl·lula única que permet analitzar simultàniament, en cada cèl·lula individual, tant les mutacions genètiques com l’expressió de proteïnes. Aquesta estratègia multiòmica proporciona una visió molt més precisa de l’heterogeneïtat tumoral i de l’evolució de la malaltia, superant les limitacions de les anàlisis convencionals.

Anàlisi a nivell de cèl·lula única per entendre la malaltia

Gràcies a aquesta metodologia, els investigadors han pogut reconstruir amb gran detall l’arquitectura clonal de la malaltia i la seva evolució abans i després del tractament, analitzant mostres de medul·la òssia de pacients en diferents moments del procés clínic. Aquest enfocament ha permès seguir el rastre de les diferents poblacions cel·lulars tumorals —o clons— i identificar com canvien en funció de la teràpia.

A diferència de les anàlisis convencionals, que estudien el conjunt de cèl·lules de manera agregada, aquesta tecnologia permet descompondre el tumor en les seves unitats individuals i caracteritzar simultàniament les mutacions genètiques i l’expressió de proteïnes en cada cèl·lula. D’aquesta manera, és possible entendre no només quines alteracions hi són presents, sinó en quins tipus cel·lulars apareixen i com es combinen entre si.

«Fins ara analitzàvem el tumor com un conjunt, però aquesta tecnologia ens permet veure què passa en cada cèl·lula individual i entendre com interactuen les mutacions i les proteïnes en temps real», explica el Dr. Manel Esteller. «Això ens dona una imatge molt més precisa de la malaltia i del seu comportament».

Els resultats mostren que la resposta terapèutica no depèn d’una única alteració genètica, sinó de la combinació de diferents llinatges cel·lulars i perfils mutacionals que coexisteixen dins del mateix pacient. Aquesta visió integrada permet identificar patrons biològics complexos que abans passaven desapercebuts i que estan directament relacionats amb l’evolució de la malaltia i l’eficàcia del tractament.

Claus per predir la resposta al tractament

A més, l’estudi demostra que els pacients que responen al tractament presenten una reducció significativa dels clons cel·lulars mutats després de l’administració de la teràpia epigenètica, mentre que en els pacients no respondedors aquests clons persisteixen o fins i tot s’expandeixen. Aquest resultat aporta una base biològica sòlida per entendre per què alguns pacients es beneficien del tractament i altres no, i obre la porta a estratègies més personalitzades.

«Aquest coneixement ens permet començar a identificar quins pacients tenen més probabilitats de respondre al tractament abans d’iniciar-lo», assenyala el Dr. Esteller. «I també entendre quins mecanismes hi ha al darrere de la resistència, fet clau per desenvolupar noves estratègies terapèutiques».

En paral·lel, els resultats posen de manifest que l’heterogeneïtat clonal ja és present des del moment del diagnòstic i que la seva evolució condiciona l’eficàcia del tractament. La capacitat de seguir aquests canvis a nivell de cèl·lula única permet, a més, identificar quines poblacions cel·lulars persisteixen després de la teràpia i podrien estar darrere de la resistència al tractament.

Cap a una medicina més personalitzada en hematologia

Més enllà del seu valor metodològic, el treball identifica possibles biomarcadors de resposta i assenyala noves vulnerabilitats terapèutiques que podrien explotar-se mitjançant combinacions de fàrmacs o teràpies dirigides. En conjunt, els resultats suggereixen que l’anàlisi integrada de dades genètiques i proteiques a nivell de cèl·lula única pot convertir-se en una eina clau per orientar la presa de decisions clíniques en aquests pacients.

«El següent pas és traslladar aquest tipus d’anàlisi a la pràctica clínica per poder prendre decisions terapèutiques més informades i adaptades a cada pacient», conclou el Dr. Esteller. «Estem més a prop d’una medicina realment personalitzada en malalties hematològiques complexes com aquesta».

Aquest reconeixement internacional valora tant la innovació tecnològica de l’estudi com el seu potencial impacte clínic en un àmbit on encara existeix una necessitat important de millorar la selecció de tractaments i el pronòstic dels pacients.

Article de referència:

Campillo-Marcos I, Casado-Pelaez M, Davalos V, Ferrer G, Mata C, Mereu E, Roué G, Valcárcel D, Molero A, Zamora L, Xicoy B, Palomo L, Acha P, Manzanares A, Tobiasson M, Hellström-Lindberg E, Solé F, Esteller M. Single-cell multiomics analysis of myelodysplastic syndromes and clinical response to hypomethylating therapy. Cancer Res Commun 2024;4:365–77. https://doi.org/10.1158/2767-9764.CRC-23-0389.

L’endometriosi, una malaltia inflamatòria crònica que afecta aproximadament una de cada deu dones en edat reproductiva —al voltant de 190 milions a tot el món—, continua sent poc compresa des d’una perspectiva biològica, fet que històricament ha dificultat tant el seu diagnòstic precís com el desenvolupament de tractaments eficaços. Ara, un estudi internacional publicat a Nature Genetics aporta noves dades per comprendre millor la base genètica i els mecanismes implicats en aquesta patologia.

El treball, que analitza informació genètica de prop d’1,4 milions de dones, incloent-hi més de 100.000 casos d’endometriosi, constitueix l’estudi més gran realitzat fins ara sobre aquesta malaltia. La recerca ha estat desenvolupada per investigadors de diverses institucions: Yale University (Estats Units), la Universitat de Barcelona i l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), entre altres centres d’Europa i dels Estats Units. Els seus resultats han identificat 80 regions del genoma associades al risc de desenvolupar endometriosi, 37 de les quals no havien estat descrites prèviament, fet que representa un avenç significatiu en la comprensió de la seva arquitectura genètica.

«Quan estudiem una malaltia, necessitem entendre la seva base biològica. Si no sabem què està passant a nivell molecular, és molt difícil desenvolupar tractaments eficaços o millorar el diagnòstic», explica la Dra. Dora Koller, del grup de recerca en Salut Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau i autora principal de l’estudi, que afegeix que la recerca bàsica en endometriosi ha arribat més tard que en altres àmbits, cosa que ha limitat la comprensió de la malaltia durant anys.

«Aquesta recerca aprofita una col·laboració multidisciplinària per millorar l’atenció a l’endometriosi. Ens dediquem a traduir els nostres resultats en solucions aplicables per a les dones de tot el món», afirma el Dr. Renato Polimanti, autor sènior i professor associat de Psiquiatria a la Yale School of Medicine.

En aquest treball internacional, també destaca la participació dels experts Bru Cormand, Marina Mitjans i Selena Aranda, de l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i de les àrees de Salut Mental (CIBERSAM) i de Malalties Rares (CIBERER) del CIBER.

Un enfocament integrador per entendre la malaltia

Més enllà de la identificació de noves regions genètiques, un dels principals avenços de l’estudi és la seva capacitat per traduir aquests resultats en coneixement biològic. Els investigadors no es van limitar a identificar associacions estadístiques pròpies dels estudis de genoma complet, sinó que van integrar dades genètiques amb múltiples capes d’informació funcional per comprendre com aquestes variants influeixen en l’expressió de gens i proteïnes, així com en processos epigenètics. Aquest enfocament ha permès anar més enllà de la simple identificació del risc genètic i connectar aquestes associacions amb processos biològics reals, aportant una visió més completa i mecanística de la fisiopatologia de l’endometriosi.

Els resultats indiquen que la malaltia no respon a un únic mecanisme, sinó a la interacció de múltiples processos biològics que actuen simultàniament i contribueixen tant al seu inici com a la seva progressió. Entre aquests hi ha la inflamació, l’alteració de la resposta immune, el remodelatge tissular, la proliferació i diferenciació cel·lular i la formació de nous vasos sanguinis, processos que ajuden a explicar la diversitat de manifestacions clíniques observades entre les pacients.

«El que veiem és que probablement no hi ha una única causa, sinó moltes vies possibles que poden contribuir a la malaltia, i aquestes probablement varien entre dones», assenyala la Dra. Koller. «Aquesta troballa reforça la idea que l’endometriosi s’ha d’entendre com una malaltia complexa i sistèmica en què intervenen múltiples mecanismes biològics interrelacionats», continua.

Una malaltia heterogènia amb subtipus poc definits

Aquesta complexitat biològica es reflecteix en l’àmplia variabilitat clínica de la malaltia. Algunes dones gairebé no presenten símptomes, mentre que altres experimenten dolor intens i incapacitant o problemes d’infertilitat que afecten significativament la seva qualitat de vida. Aquesta diversitat, tant en la presentació clínica com en la seva evolució, posa de manifest que l’endometriosi no segueix un patró únic.

En la pràctica clínica, la classificació actual es basa principalment en criteris quirúrgics o en la localització de les lesions, la qual cosa és limitada, ja que no explica adequadament les diferències en els símptomes, l’evolució o la resposta al tractament. Aquesta manca d’eines diagnòstiques més precises també contribueix al fet que el diagnòstic de la malaltia sovint es retardi una mitjana de 7-10 anys, fins i tot en dones amb símptomes evidents.

«Necessitem avançar cap a una classificació més basada en la biologia, similar al que ha passat en el càncer, on ara distingim diferents subtipus amb comportaments i tractaments diferents», apunta la Dra. Koller. També reconeix que aquest retard diagnòstic forma part de l’experiència de moltes dones. Com a pacient amb endometriosi, assenyala que «en el meu cas, van caldre quinze anys per obtenir un diagnòstic, tot i tenir símptomes clars i incapacitants».

Aquest canvi d’enfocament no només milloraria la comprensió de la malaltia, sinó que també permetria adaptar el diagnòstic i el tractament a les característiques específiques de cada pacient, un pas clau cap a una medicina més personalitzada.

El paper combinat de la genètica i els factors ambientals

L’estudi aporta noves dades sobre el paper de la genètica en l’endometriosi, tot i que confirma que la predisposició genètica per si sola no explica el desenvolupament de la malaltia. La genètica només n’explica parcialment el desenvolupament i la progressió, fet que reforça la idea que la malaltia segueix un model complex amb múltiples factors implicats.

En aquest sentit, els resultats suggereixen que la interacció entre genètica, factors ambientals i mecanismes epigenètics no és determinista. Elements com la dieta, l’exposició a determinats compostos químics i molts altres factors poden modular-ne el desenvolupament i la progressió.

Aquest enfocament ajuda a explicar per què dones amb una predisposició genètica similar poden presentar trajectòries clíniques molt diferents, tant en l’aparició dels símptomes com en la seva gravetat o resposta al tractament. La variabilitat observada no depèn únicament de la càrrega genètica, sinó de com aquesta interactua amb l’entorn al llarg del temps.

A més, l’anàlisi del risc poligènic combinat amb informació clínica aporta un resultat especialment rellevant: en alguns casos, els símptomes i les comorbiditats poden tenir un paper més determinant que la mateixa genètica en la identificació de la malaltia. Aquesta troballa qüestiona la idea que el risc genètic sigui sempre l’indicador principal i reforça la importància d’una avaluació clínica integral.

«En la pràctica clínica, els símptomes continuen sent una peça clau», assenyala la Dra. Koller. «Escoltar les pacients i entendre la seva història clínica és essencial a l’hora d’orientar el diagnòstic». Aquesta perspectiva reforça la necessitat d’integrar més estretament la informació genètica i clínica en la pràctica assistencial, amb l’objectiu de millorar la identificació de les pacients i avançar cap a models d’atenció més precisos i personalitzats.

Noves oportunitats per al diagnòstic i el tractament personalitzat

Les troballes de l’estudi tenen implicacions directes en l’àmbit clínic. Actualment, el tractament de l’endometriosi es basa en gran manera en un enfocament de prova i error, en què moltes pacients proven diferents teràpies sense obtenir resultats satisfactoris, cosa que reflecteix la manca d’eines per predir la resposta individual als tractaments.

«El problema no és només que els tractaments no funcionin igual en totes les pacients, sinó que no disposem de prou eines per anticipar quina opció serà la més adequada en cada cas», explica la Dra. Koller. «La genètica pot ajudar-nos a entendre millor què està passant en cada pacient i a orientar decisions terapèutiques més alineades amb el seu perfil biològic».

D’aquesta manera, la integració d’informació genètica, clínica i molecular obre la porta a un enfocament més personalitzat, en què el tractament es pot adaptar a les característiques específiques de cada pacient. Aquest canvi no només milloraria l’eficàcia de les teràpies, sinó que també reduiria l’exposició innecessària a tractaments ineficaços.

L’estudi també identifica possibles noves opcions terapèutiques mitjançant la reutilització de fàrmacs existents, una estratègia que permet accelerar l’aplicació de nous tractaments per a l’endometriosi a partir de medicaments amb perfils de seguretat ja coneguts. Entre aquests hi ha fàrmacs utilitzats en oncologia i altres com la nortriptilina, que podria tenir un efecte dual actuant tant sobre el dolor crònic com sobre la depressió, dues condicions sovint associades a la malaltia.

Impacte clínic, reptes diagnòstics i necessitat d’una perspectiva de gènere

Més enllà de la seva contribució científica, aquesta recerca s’emmarca en una realitat clínica i social urgent: l’endometriosi continua sent una malaltia àmpliament infradiagnosticada que sovint es normalitza o es menysté. El diagnòstic es retarda sovint durant diversos anys, un retard que no només limita l’accés a un tractament adequat, sinó que també permet que el dolor es cronifiqui i que es desenvolupin complicacions com problemes de fertilitat o afectació emocional, entre moltes altres. És precisament aquesta realitat la que fa que avançar en la comprensió biològica de la malaltia sigui tan crític.

«El dolor intens mai és normal. Si una dona no pot aixecar-se del llit durant la menstruació, és un senyal que alguna cosa no va bé i cal investigar-ho», emfatitza la Dra. Koller. Més enllà del cas concret de l’endometriosi, aquests resultats apunten a un repte més ampli en la recerca biomèdica. «Les malalties que afecten exclusivament les dones han estat històricament menys investigades i han rebut menys recursos», assenyala la Dra. Koller. «Incorporar una perspectiva de gènere en la recerca no és només una qüestió d’equitat, sinó una necessitat per avançar en el coneixement i millorar l’atenció».

Article de referència:

Koller D, He J, Løkhammer S, Aranda S, Qiu D, Davtian D, Chen Q, Xu Z, Mao Z, Friligkou E, Karaca S, Cormand B, Flores I, Altmäe S, Mitjans M, Cabrera-Mendoza B, Polimanti R. Multi-ancestry genome-wide association and integrated multi-omics analyses of endometriosis and its clinical manifestations. Nature Genetics. 2026. https://doi.org/10.1038/s41588-026-02582-2

El desequilibri vascular que es produeix en alguns embarassos pot deixar empremta més enllà del part. Un estudi liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), publicat a American Journal of Obstetrics and Gynecology, mostra que aquesta alteració, reflectida pel quocient sFlt-1/PlGF, s’associa amb un risc més elevat de problemes de memòria entre tres i sis anys després de l’embaràs i aporta noves claus sobre el mecanisme vascular que podria estar darrere d’aquest efecte.

En els darrers anys, diversos estudis han relacionat la preeclàmpsia amb un risc més elevat de deteriorament cognitiu, incloent-hi alteracions de memòria i fins i tot canvis estructurals cerebrals dècades després de l’embaràs. Tanmateix, l’evidència disponible s’ha centrat principalment en el molt curt termini —on influeixen factors com la manca de son o l’estrès postpart— o a llarg termini, amb intervals de fins a 30 o 40 anys, cosa que dificulta establir una relació directa. En aquest context, aquest estudi és el primer que analitza de manera específica l’impacte a mitjà termini després de l’embaràs.

«Analitzar aquest període intermedi permet reduir la influència de factors propis del postpart i observar amb més claredat l’impacte del procés vascular subjacent, en un moment en què les pacients ja han recuperat una certa estabilitat», explica el Dr. Pablo García-Manau, investigador del grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau i un dels autors de l’estudi.

Major risc d’alteracions de memòria

El treball va incloure 266 dones avaluades després de l’embaràs, en les quals s’havia mesurat l’estat angiogènic durant la gestació mitjançant el quocient sFlt-1/PlGF, utilitzat en la pràctica clínica. Es va considerar que existia desequilibri angiogènic quan aquest quocient era igual o superior a 38. Del total de la cohort, un 30 % havia presentat preeclàmpsia, fet que va permetre comparar l’evolució de diferents perfils en condicions clíniques reals. La funció de memòria es va analitzar mitjançant el qüestionari validat MFE-30, una eina àmpliament utilitzada que avalua fallades de memòria en la vida quotidiana a partir de la percepció de les mateixes pacients, incloent-hi aspectes com oblits freqüents o dificultats per retenir informació recent.

Els resultats van mostrar que les dones amb desequilibri angiogènic presentaven una freqüència més elevada d’alteracions de memòria (30,0 % enfront d’un 16,2 %) i aproximadament el doble de probabilitat de presentar dificultats de memòria, fins i tot tenint en compte altres factors clínics. Aquesta troballa es va mantenir després de considerar variables com l’índex de massa corporal, el nivell educatiu o la hipertensió.

En el cas de la preeclàmpsia, les dones que l’havien presentat mostraven inicialment més problemes de memòria, però aquesta diferència deixava de ser significativa en considerar aquests mateixos factors. En canvi, el desequilibri angiogènic sí que es mantenia associat a aquestes dificultats, cosa que apunta que el factor clau no és la preeclàmpsia en si, sinó l’alteració vascular que l’acompanya.

«No diem que la preeclàmpsia no s’associï a deteriorament cognitiu, sinó que comencem a identificar el mecanisme que podria explicar-ho», assenyala el Dr. García-Manau. «Aquest desequilibri angiogènic pot aparèixer fins i tot en dones sense preeclàmpsia clínica, fet que amplia el grup de pacients que podrien presentar risc».

Més enllà de la preeclàmpsia

El quocient sFlt-1/PlGF és un marcador utilitzat en la pràctica clínica per avaluar el risc de preeclàmpsia, ja que reflecteix un desequilibri en els factors que regulen el funcionament dels vasos sanguinis durant l’embaràs. Quan aquest quocient s’altera, indica un estat de disfunció endotelial i de pitjor adaptació vascular, associat no només a complicacions obstètriques, sinó també a una vulnerabilitat més elevada de diferents òrgans.

Des del punt de vista biològic, aquesta alteració angiogènica podria desencadenar canvis persistents en la microcirculació. Aquest fenomen, descrit prèviament en el sistema cardiovascular i renal, podria afectar també el cervell, comprometent la perfusió de regions especialment sensibles com l’hipocamp, clau en els processos de memòria.

«Aquests resultats apunten que el desequilibri vascular durant l’embaràs podria reflectir un procés més ampli que també afecta el cervell i que podria explicar les alteracions de memòria observades anys després», explica el Dr. García-Manau.

Què impliquen aquests resultats

Tot i que els resultats obren una nova línia d’investigació, els autors subratllen que encara és aviat per traslladar aquestes troballes a la pràctica clínica. «Aquest estudi defineix un possible mecanisme fisiopatològic, però necessitem confirmar-ho amb proves objectives de memòria i tècniques de neuroimatge», assenyala el Dr. García-Manau.

En aquest sentit, el pas següent serà determinar si aquestes alteracions subjectives —basades en la percepció de les mateixes pacients— es corresponen amb canvis mesurables en l’àmbit cognitiu i cerebral, així com validar aquests resultats en cohorts més àmplies que permetin identificar amb més precisió quins subgrups de dones presenten un risc més elevat.

Més enllà de la seva aplicació immediata, l’estudi introdueix un canvi rellevant en la manera d’interpretar aquestes complicacions: apunta que els marcadors angiogènics podrien utilitzar-se en el futur no només per avaluar el risc obstètric, sinó també per anticipar possibles conseqüències a mitjà i llarg termini en la salut de la dona.

«Aquest tipus de marcadors podria ajudar-nos a identificar quines dones presenten una vulnerabilitat més elevada i requereixen un seguiment més estret, però també a entendre millor com determinats processos que s’inicien durant l’embaràs poden tenir un impacte en la salut a mitjà i llarg termini», conclou l’investigador.

Article de referència:

Platero J, Garcia-Manau P, Costa N, Garcia Z, Garrido-Giménez C, Pellicer C, Ullmo J, Jordi M, Nan M, Mora J, Garcia-Osuna A, Sánchez-Garcia O, Choliz M, Cruz-Lemini M, Llurba E. Abnormal soluble fms-like tyrosine kinase to placental growth factor ratio during pregnancy and subjective memory impairment 3 to 6 years postpartum. Am J Obstet Gynecol 2026. https://doi.org/10.1016/j.ajog.2026.02.028

Un estudi liderat des de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i el CIBER de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV) identifica un nou mecanisme protector implicat en el desenvolupament de l’aneurisma d’aorta abdominal (AAA), una malaltia cardiovascular greu per a la qual actualment no existeixen tractaments farmacològics eficaços per frenar-ne la progressió. Els resultats, fruit de la col·laboració entre diversos grups del CIBERCV i l’àrea d’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN), s’han publicat a British Journal of Pharmacology.

El remodelatge de la matriu extracel·lular és un procés clau en l’aneurisma d’aorta abdominal (AAA); tanmateix, els components clau de la matriu que regulen la integritat vascular i els processos de remodelatge continuen sent poc coneguts. En aquest sentit, l’equip investigador va identificar la proteïna de matriu extracel·lular trombospondina 4 (TSP4) com un factor clau en el desenvolupament de la malaltia.

«L’aneurisma d’aorta abdominal és una malaltia silenciosa i potencialment letal, per a la qual actualment només existeix el tractament quirúrgic en fases avançades. Identificar factors com TSP4, que contribueixen a limitar el dany vascular, és essencial per avançar cap a teràpies farmacològiques eficaces», assenyala la Dra. Cristina Rodríguez, investigadora de l’IR Sant Pau i del CIBERCV que ha coordinat l’estudi.

«En una àmplia cohort de pacients i donants i en models de ratolí, en aquest estudi hem demostrat que TSP4 s’activa de manera primerenca i sostinguda durant el desenvolupament de l’aneurisma», explica el Dr. José Martínez González, cap de grup del CIBERCV de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona-CSIC i coinvestigador principal de l’estudi juntament amb la Dra. Rodríguez Sinovas.

«Confirmem un augment significatiu dels nivells d’ARNm del gen THBS4 i de la proteïna TSP4 a l’aorta en l’AAA, i observem que THBS4 se sobreexpressa de manera primerenca en les lesions preaneurismàtiques», apunta la Dra. Rodríguez. A més, l’equip va observar que la inhibició d’aquesta proteïna accelera la progressió de la malaltia, augmentant la inflamació i el dany vascular.

L’equip afirma que la trombospondina 4 no és simplement un marcador del procés patològic, sinó que exerceix un paper actiu i protector en l’estabilitat de la paret vascular. Els coordinadors conclouen que els resultats revelen el paper protector de TSP4 i suggereixen que la seva modulació podria constituir una nova estratègia terapèutica per millorar l’estabilitat de la paret vascular en l’AAA.

Referència de l’article:

Thrombospondin-4 is upregulated in abdominal aortic aneurysm: A vasoprotective response with potential therapeutic relevance. Laia Blanco-Casoliva, Lidia Puertas-Umbert, Judith Alonso, Rafael Almendra-Pegueros, Saray Varona, Mercedes Camacho, Gemma Arderiu, Lluís Asmarats, Marta Alegret, Jose Martínez-González, Cristina Rodríguez. https://doi.org/10.1111/bph.70402

Tot i els avenços en recerca biomèdica, la salut de les dones continua infrarepresentada en molts àmbits de la innovació i la pràctica clínica, amb mancances en diagnòstic, tractament i generació de coneixement. Per donar resposta a aquest repte, va néixer la xarxa XWHIN (Women’s Health Innovation Network), liderada per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), que el passat 24 d’abril va celebrar al Recinte Modernista de Sant Pau el seu primer espai de treball, obert al públic, en el marc de la jornada científica «Entre Dones», amb la participació de més de 80 professionals. Aquesta és una jornada participativa sobre la salut de la dona organitzada per l’Hospital de Sant Pau per palar, compartir i aprendre sobre la salut de la dona des d’una mirada centrada en la perspectiva de gènere.

La jornada es va inaugurar per Lourdes Puigbarraca, subdirectora general de Transferència i Societat de la Generalitat de Catalunya, i va comptar amb la presentació de la xarxa a càrrec de la Dra. Maria Rosa Ballester, cap de Recerca i Innovació Responsable de l’IR Sant Pau i directora de XWHIN. La sessió es va estructurar al voltant de ponències breus d’experts de diferents àmbits, espais de debat i dinàmiques de cocreació, amb l’objectiu de generar un diàleg interdisciplinari i identificar oportunitats per avançar en la integració de la perspectiva de sexe i gènere en la recerca i la innovació en salut.

La jornada també va servir per presentar la identitat visual de la xarxa i donar a conèixer els seus objectius estratègics, orientats a impulsar una nova manera de fer recerca i innovació en salut de les dones. Tal com destaca la Dra. Ballester, «la creació de XWHIN respon a la necessitat d’incorporar de manera transversal la perspectiva de sexe i gènere en la recerca i la innovació en salut», i aquesta primera trobada «ha estat el primer pas per activar una xarxa que vol generar coneixement útil i impulsar projectes d’innovació amb impacte real en la salut de les dones i de la població en tota la seva diversitat».

XWHIN es posiciona així com una iniciativa pionera que integra de manera sistemàtica aquesta perspectiva en totes les fases de l’R+D+I, amb l’objectiu de generar solucions més equitatives i amb impacte real en la pràctica clínica i la societat. La xarxa compta amb el finançament de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) del Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya.

Persones expertes identifiquen els principals reptes per a la innovació en salut de les dones

Durant la primera part de la jornada, set especialistes de diferents àmbits —oncohematologia, salut neurovascular, salut mental, salut cardiovascular, epidemiologia i salut pública, atenció primària i salut reproductiva— van compartir en cinc minuts cadascun reptes en els seus camps per avançar en innovació en salut de les dones integrant la perspectiva de sexe i gènere en la recerca i la pràctica clínica.

Les intervencions van posar en comú una visió àmplia i complementària dels desafiaments actuals. De manera transversal, es va posar en relleu la necessitat de disposar de dades més representatives i d’incorporar la perspectiva de sexe i gènere des de les primeres fases de la recerca fins a la seva translació a la pràctica clínica. Es va evidenciar també que la manca d’aquesta mirada no genera únicament biaixos científics, sinó que té conseqüències directes sobre el diagnòstic, el tractament i l’equitat en l’atenció a la salut. En aquest sentit, les ponències van subratllar la importància d’impulsar aproximacions interdisciplinàries capaces d’integrar la complexitat dels factors biològics, clínics i socials que incideixen en la salut, avançant cap a solucions més precises, inclusives i adaptades a la diversitat de la població.

El conjunt de ponències va posar de manifest que avançar en aquesta direcció requereix una mirada compartida i una coordinació més gran entre els diferents agents de l’ecosistema, incloent-hi l’àmbit de la recerca, la pràctica clínica, la innovació i la societat, generant les bases per a espais de treball col·laboratiu orientats a identificar oportunitats i activar noves línies d’acció.

Cocreació per transformar la recerca en salut de les dones

La jornada va continuar amb una sessió de treball col·laboratiu en la qual les persones participants es van organitzar en grups per identificar necessitats, oportunitats i possibles línies d’acció, amb una dinàmica dissenyada amb metodologia participativa.

Entre els principals àmbits de reflexió, es va posar en relleu la necessitat de fer més visibles i accessibles les dades, així com d’impulsar la seva generació amb criteris que incorporin la perspectiva de sexe i gènere. Es va apuntar també la importància d’avançar en estàndards compartits per a la recollida i l’ús de la informació i en mecanismes que en facilitin l’aplicació en la recerca i la pràctica clínica.

D’altra banda, es va destacar la necessitat d’alinear incentius i mecanismes de finançament amb aquesta perspectiva, i de reforçar la coordinació entre els diferents nivells del sistema, des de les polítiques públiques i les institucions fins a la pràctica assistencial i la recerca. Es va posar de manifest també el valor d’impulsar canvis culturals i organitzatius que n’afavoreixin la integració, incloent-hi la generació de referents, la participació de la ciutadania i més sensibilització en l’àmbit professional.

Les conclusions dels grups van configurar un primer mapa de prioritats compartides que orientarà el pla estratègic de XWHIN en els mesos vinents, amb l’objectiu d’impulsar accions coordinades i amb impacte real en el sistema.

XWHIN: una aposta per una innovació més equitativa

La jornada ha marcat el punt de partida de l’activitat pública de XWHIN, una xarxa pionera a Catalunya concebuda per connectar els diferents actors de l’ecosistema —recerca, clínica, innovació, empresa i pacients— i generar un espai estable de col·laboració orientat a transformar la manera com s’aborda la salut de les dones. Aquesta primera trobada ha permès posar en comú coneixement, identificar reptes compartits i començar a definir línies de treball conjuntes que donin resposta a les necessitats detectades.

Amb aquest enfocament, XWHIN impulsa un model que integra de manera sistemàtica la perspectiva de sexe i gènere en totes les fases de l’R+D+I, des de la generació de coneixement fins a la seva aplicació en la pràctica clínica. La xarxa neix així amb l’objectiu de reduir les desigualtats existents en salut i de promoure una innovació més precisa, inclusiva i alineada amb les necessitats específiques de la població, impulsant projectes col·laboratius amb capacitat d’impacte real en el sistema sanitari.

Malgrat els avenços dels darrers anys, la sèpsia continua sent una de les principals causes de mortalitat al món i el seu abordatge presenta importants limitacions clíniques i científiques. En aquest context, la revista The Lancet ha impulsat una nova comissió internacional que inicia ara els seus treballs i en la qual participa el Dr. Otavio Ranzani, investigador de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i cap del grup SalutData Lab – Laboratori de Dades i Salut.

La sèpsia és una síndrome clínic greu que es produeix quan la resposta de l’organisme a una infecció es desregula i provoca una fallada en el funcionament dels òrgans. Aquesta síndrome continua representant un important problema de salut a escala global, tant per la seva elevada mortalitat com per les dificultats associades al seu diagnòstic i tractament en diferents contextos sanitaris.

«La sèpsia exigeix un canvi d’enfocament que vagi més enllà dels models tradicionals i permeti integrar millor la recerca biològica, la pràctica clínica i l’organització dels sistemes de salut», assenyala el Dr. Otavio Ranzani. «Només amb una visió més global i coordinada serà possible avançar en la seva prevenció, diagnòstic i tractament».

La comissió s’ha presentat públicament amb la publicació a The Lancet del seu primer article, un text programàtic que marca l’inici dels seus treballs i que estableix les bases per al desenvolupament d’una agenda internacional en els pròxims anys. Aquest primer document identifica els principals desafiaments encara pendents en l’abordatge global i defineix les àrees prioritàries de treball per a la comissió.

Reptes pendents en l’abordatge de la sèpsia

Un dels principals reptes assenyalats és la manca de consens en la definició i en els criteris de vigilància a escala global, fet que es tradueix en estimacions molt variables de la seva incidència. Aquesta situació posa de manifest la necessitat d’establir definicions estandarditzades que permetin millorar la mesura de la càrrega d’aquesta síndrome i facilitar la comparació entre estudis.

A més, l’absència d’eines diagnòstiques validades a escala global continua sent una limitació important. A la pràctica, això implica una dependència de proves microbiològiques que van des de mètodes basats en cultius fins a tècniques de seqüenciació de patògens, juntament amb biomarcadors d’inflamació com la procalcitonina, la proteïna C reactiva o les citocines. Aquestes eines presenten un rendiment diagnòstic dependent del context, una disponibilitat desigual entre països i, en molts casos, limitacions associades al seu cost i a l’accés als serveis de diagnòstic, fet que dificulta una identificació precisa i una estimació fiable de la seva epidemiologia.

«El repte no és només millorar les eines disponibles, sinó replantejar com entenem la sèpsia com a procés clínic complex», assenyala el Dr. Otavio Ranzani. «Sense aquest canvi d’enfocament serà difícil avançar cap a models més precisos que permetin adaptar el diagnòstic i el tractament a cada pacient».

Així mateix, tot i que es reconeix l’heterogeneïtat biològica i clínica, els avenços científics continuen sent limitats. Malgrat el desenvolupament d’assajos clínics innovadors, persisteix la manca d’evidència de teràpies immunomoduladores eficaces que millorin la supervivència. Això es deu, en part, al fet que els estudis continuen centrats en mediadors individuals, mentre que els resultats clínics depenen de múltiples mecanismes biològics interrelacionats i, en molts casos, encara no completament identificats.

Una iniciativa internacional per definir noves estratègies

En aquest context, la comissió impulsada per The Lancet té com a objectiu dur a terme una avaluació sistemàtica de l’epidemiologia i dels factors clínics, biològics i de sistema sanitari que condicionen el seu abordatge, amb la finalitat d’identificar les principals limitacions actuals i proposar solucions a escala global.

La iniciativa planteja desenvolupar un marc integral que abraci tot el continu, des de la prevenció d’infeccions i la detecció precoç en tots els nivells assistencials fins al tractament i el seguiment dels pacients, adaptat a les diferències entre sistemes sanitaris. Així mateix, incorpora de manera explícita l’impacte a llarg termini, un àmbit encara poc estudiat malgrat la seva rellevància clínica, i aborda la interacció entre la sèpsia, la salut prèvia dels pacients i els factors socioeconòmics, que influeixen tant en el risc com en l’evolució.

«Aquest treball busca assentar les bases per a una millor presa de decisions basada en l’evidència, tant en l’àmbit clínic com en salut pública», afegeix el Dr. Otavio Ranzani. «Avançar en aquest camp requereix integrar dades clíniques, biològiques i de sistemes de salut».

La comissió desenvoluparà els seus treballs en els pròxims anys amb l’objectiu de generar recomanacions i publicacions que contribueixin a orientar l’abordatge d’aquesta síndrome a escala internacional. En aquest marc, la participació de l’IR Sant Pau situa el centre en una iniciativa internacional de referència, en un moment clau de definició de les seves línies de treball, amb la contribució del Dr. Otavio Ranzani a l’anàlisi de l’epidemiologia i a la identificació dels principals reptes en el seu abordatge.

Article de referència:

Shankar-Hari M, Ming D, Mendelson M, Rupali P, Adhikari NKJ, Ranzani O, Randolph A, Davenport E, van der Poll T, Moita LF, Beane A, Lamontagne F, Kwizera A, Holmes A, Diaz J. The Lancet Commission on Sepsis: transforming sepsis care and outcomes. Lancet 2026. https://doi.org/10.1016/s0140-6736(26)00648-3

Un estudi multicèntric amb participació de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha aprofundit en els mecanismes genètics de l’encefalopatia associada al gen SYNGAP1, una malaltia rara caracteritzada per epilèpsia, discapacitat intel·lectual, retard psicomotor i, en molts casos, autisme. El treball, publicat a la revista Neurobiology of Disease, demostra que la gravetat de la malaltia no depèn únicament de la mutació principal, sinó també d’altres factors genètics que poden modular-ne l’expressió clínica.

La recerca, liderada per equips de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i el CIBER, compta també amb la participació de l’IR Sant Pau, amb el Dr. Àlex Bayés, cap del grup de Fisiologia molecular de la sinapsi d’aquest centre, com a autor corresponent de l’estudi.

«Aquest treball posa de manifest que, fins i tot en malalties considerades monogèniques, la realitat biològica és més complexa del que es pensava», assenyala el Dr. Bayés. «La variabilitat clínica entre pacients no es pot explicar únicament per la mutació a SYNGAP1, sinó que hi ha altres factors genètics que influeixen de manera significativa en l’evolució de la malaltia».

Una malaltia genètica amb manifestacions molt diverses

L’encefalopatia SYNGAP1 és causada per alteracions en un gen clau per al desenvolupament cerebral i la funció cognitiva. Malgrat aquest origen ben definit, les seves manifestacions clíniques són molt heterogènies, fet que complica tant el pronòstic com el maneig clínic dels pacients.

En aquest context, l’estudi va analitzar una cohort de 44 pacients procedents de 16 hospitals de tot l’Estat, tots ells portadors de mutacions dominants a SYNGAP1. L’anàlisi detallada de la relació genotip-fenotip va confirmar que pacients amb alteracions en el mateix gen poden presentar quadres clínics molt diferents. «No ens trobem davant d’una relació simple de causa-efecte», apunta el Dr. Bayés. «Aquests resultats obliguen a interpretar la informació genètica de manera més matisada, tenint en compte la complexitat del conjunt del genoma».

Noves variants i el paper del context genètic

El treball va permetre identificar quatre noves variants del gen SYNGAP1 que no s’havien descrit prèviament, fet que amplia el coneixement sobre les bases genètiques d’aquesta encefalopatia. Més enllà d’aquesta troballa, l’anàlisi de seqüenciació massiva també va revelar la presència d’alteracions en altres gens que interactuen amb la proteïna SYNGAP1, com SHANK1, SHANK3 o NLGN2, fet que apunta a l’existència de gens modificadors capaços d’influir en l’expressió clínica de la malaltia.

En aquest sentit, els resultats reforcen la idea que el context genètic global del pacient té un paper rellevant en la variabilitat observada. «El fet d’identificar variants en gens que formen part de la mateixa xarxa sinàptica suggereix que el context genètic global del pacient té un paper determinant», explica el Dr. Bayés. «Això permet avançar cap a una comprensió més integrada d’aquestes patologies».

Factors que influeixen en la gravetat de la malaltia

Un altre dels aspectes abordats en l’estudi va ser la possible relació entre les característiques de les mutacions i la severitat del quadre clínic. Els resultats van indicar que la localització de la variant dins del gen pot ser un factor rellevant i que determinades regions s’associen amb manifestacions clíniques diferenciades.

En particular, les variants situades en el domini PH es van associar amb formes més lleus de la malaltia, amb menor afectació del llenguatge, menor freqüència d’epilèpsia i una severitat global inferior. No obstant això, aquesta relació és parcial i no permet predir de manera concloent l’evolució de cada pacient, fet que reforça la complexitat del vincle entre genotip i fenotip.

«No n’hi ha prou amb identificar la mutació; cal entendre’n la localització i el context genètic en què apareix», assenyala el Dr. Bayés. «Aquest enfocament és clau per avançar cap a una medicina més personalitzada».

Implicacions per al diagnòstic i la recerca

Els resultats de l’estudi tenen implicacions rellevants per a l’abordatge clínic d’aquesta encefalopatia, ja que la identificació de patrons genètics associats a diferents nivells de gravetat podria contribuir a anticipar l’evolució de la malaltia i a orientar millor la presa de decisions terapèutiques. Paral·lelament, el treball reforça la consideració de l’encefalopatia SYNGAP1 com una de les formes monogèniques del trastorn de l’espectre autista, present en aproximadament dos terços dels pacients.

En conjunt, aquestes troballes contribueixen a redefinir la comprensió de les malalties genètiques rares i obren noves línies de recerca orientades a identificar biomarcadors i possibles dianes terapèutiques. «Avançar en el coneixement dels factors que modulen aquestes malalties és fonamental per millorar-ne el diagnòstic i, en el futur, el tractament», conclou el Dr. Bayés.

Article de referència:

Aranda S, Ribeiro-Constante J, Tristán-Noguero A, Moreno-Ruiz N, Arenas C, Calvo FFM, Ibañez-Mico S, Segura JLP, Ramos-Fernández JM, Del Carmen Moyano Chicano M, León RC, Soto-Insuga V, González-Alguacil E, Dávila CV, Fernández-Jaén A, Plans L, Camacho A, Visa-Reñé N, Del Pilar Martin-Tamayo Blázquez M, Paredes-Carmona F, Marti-Carrera I, Ginot-Julià G, Hernández-Fabián A, Davi MT, Sanchez MC, Herraiz LC, Pita PF, Gonzalez TB, O’Callaghan M, Iglesias Santa Polonia FF, Cazorla MR, Lucas MTF, González-Meneses A, Sala-Coromina J, Macaya A, Lasa-Aranzasti A, Anna M, Cueto-González, Párraga FV, Plana JC, Serrano M, Alonso X, Palafoll MIV, Monteagudo E, Alonso-Colmenero I, Capdevila OS, Casals F, Cormand B, García-Cazorla A, Bayés À, Mitjans M. Genotype-phenotype correlations and putative modifier genes in SYNGAP1 encephalopathy. Neurobiology of Disease. 2026 Mar 17;107357. https://doi.org/10.1016/j.nbd.2026.107357