La revista Journal of the American Medical Association (JAMA) ha publicat recentment l’actualització del Sequential Organ Failure Assessment (SOFA), el sistema de referència mundial en medicina intensiva per avaluar el grau de disfunció orgànica en pacients crítics. Els resultats també s’han presentat de manera paral·lela al Congrés Anual de la Societat Europea de Medicina Intensiva (European Society of Intensive Care Medicine, ESICM LIVES 2025), celebrat a Múnic, en una sessió destacada sobre temes d’actualitat retransmesa en directe.

El SOFA-2, que substitueix el model vigent des del 1996, incorpora els avenços en diagnòstic, monitoratge i suport vital introduïts en les darreres dècades, amb l’objectiu de reflectir amb més precisió la realitat dels pacients en estat crític i la resposta dels seus òrgans al tractament.

L’estudi ha estat impulsat pel consorci internacional SOFA-2 Study Group, amb el Dr. Otavio Ranzani, cap del Salut DataLab de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), com a líder de la metodologia i de l’anàlisi de dades. La magnitud i la diversitat de les dades analitzades —més de 3,3 milions d’ingressos en unitats de cures intensives de nou països— converteixen aquest treball en la revisió internacional més gran realitzada fins ara sobre la mesura de la disfunció orgànica i en un nou referent per a la pràctica i la recerca en cures crítiques.

Un nou estàndard per mesurar la gravetat del pacient crític

El sistema SOFA va ser concebut el 1994 i publicat el 1996 com un llenguatge comú per descriure la disfunció de sis òrgans —cervell, cor, pulmons, fetge, ronyons i sistema de coagulació— a partir de paràmetres clínics i analítics. Des d’aleshores, s’ha convertit en una eina essencial tant en la pràctica assistencial com en la recerca, utilitzada per quantificar la gravetat de la malaltia crítica.

En les tres darreres dècades, les cures intensives han evolucionat profundament. Avui es disposa de nous dispositius de monitoratge, teràpies de suport menys invasives i fàrmacs més específics, a més de sistemes d’informació que permeten valorar l’estat del pacient de manera més dinàmica i precisa. Aquests avenços van fer necessària una actualització completa del model original.

«La manera de tractar els pacients en cures intensives ha evolucionat enormement en tres dècades», explica el Dr. Otavio Ranzani, primer autor de l’estudi. «Avui disposem de ventilació no invasiva, teràpies de reemplaçament renal contínues, suport circulatori amb dispositius i fàrmacs molt més precisos. Calia que el sistema SOFA reflectís aquesta realitat per poder descriure millor la disfunció orgànica i comparar de manera homogènia la gravetat dels pacients arreu del món».

El SOFA-2 manté l’estructura de sis sistemes orgànics, però redefineix els llindars de puntuació i actualitza les variables utilitzades. Entre les principals novetats destaquen la inclusió de l’ús d’oxigenació extracorpòria (ECMO) i ventilació d’alt flux en el component respiratori, una nova classificació de dosis de vasopressors en el cardiovascular i criteris revisats per valorar la funció hepàtica, renal i de coagulació. El nou model aconsegueix així una gradació més uniforme de la gravetat i una relació més ajustada entre la puntuació i els desenllaços clínics.

Un consens científic internacional sense precedents

L’actualització del SOFA es va dur a terme en vuit etapes que van combinar l’opinió d’experts i l’anàlisi de grans bases de dades clíniques. En primer lloc, un procés Delphi va reunir 60 especialistes internacionals de 25 països, entre els quals dos d’Espanya, el mateix Dr. Otavio Ranzani i el Dr. Ricard Ferrer de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, que van consensuar els principis conceptuals i les variables clau del nou model. Posteriorment, l’equip investigador va validar aquestes propostes mitjançant anàlisis estadístiques avançades en deu registres nacionals de pacients crítics, amb un total de més de 3,3 milions d’ingressos en unitats de cures intensives d’Austràlia, Àustria, Brasil, França, Itàlia, Japó, Nepal, Nova Zelanda i els Estats Units, abastant així diferents sistemes sanitaris i nivells de recursos de quatre continents.

El resultat és un sistema que conserva la senzillesa del SOFA original, però amb una base empírica molt més sòlida i criteris clínics revisats a partir de l’anàlisi de milions de casos reals. Cada punt de l’escala va ser calibrat per correspondre’s amb un increment progressiu i clínicament coherent del risc de mortalitat, validat en diferents cohorts i països. A més, s’hi van incorporar instruccions detallades per a la recollida i interpretació de les dades, cosa que en facilita l’aplicació uniforme en diferents entorns assistencials. En conjunt, el SOFA-2 ofereix una representació més precisa i contemporània de la gestió del pacient crític al segle XXI, sense renunciar a la claredat i facilitat d’ús que caracteritzaven el model original.

«SOFA-2 és el resultat d’un consens científic sense precedents en medicina intensiva», destaca el Dr. Ranzani. «Integra la millor evidència disponible amb l’experiència clínica acumulada en contextos molt diversos, des d’hospitals universitaris d’alta complexitat fins a unitats amb recursos limitats. Això garanteix que l’eina sigui realment global». Els resultats van confirmar que el SOFA-2 té millor precisió per descriure l’evolució dels òrgans vitals dels pacients crítics, mostrant una relació molt coherent entre la puntuació obtinguda i la mortalitat observada.

Més precís, útil i universal

Més enllà del seu rendiment estadístic, la principal aportació del SOFA-2 és la seva major aplicabilitat clínica. El nou model contempla la realitat d’hospitals amb diferents nivells de recursos i defineix regles clares per al registre i interpretació de les variables, reduint la variabilitat entre unitats i països.

«Volíem que el SOFA-2 fos útil tant en un gran hospital europeu com en una UCI d’un país en desenvolupament», assenyala el Dr. Ranzani. «El nostre objectiu era oferir una eina estandarditzada, actual i global, que facilités la recerca i la presa de decisions clíniques».

El sistema també millora la coherència en els nivells intermedis de disfunció, evitant salts bruscos entre categories i permetent una gradació més intuïtiva del deteriorament orgànic. Això n’incrementa el valor per al seguiment clínic diari i per a la comparació de resultats entre institucions o en assaigs terapèutics. A més, inclou instruccions adaptades a contextos amb recursos limitats, cosa que permet un ús fiable fins i tot en entorns on determinats tractaments o mesuraments no estan disponibles.

Un nou punt de partida per a la medicina intensiva

Una altra de les seves aportacions fonamentals és la seva capacitat per harmonitzar la recerca en medicina intensiva. En incorporar criteris actualitzats i aplicables globalment, el SOFA-2 facilita la comparació de resultats entre estudis multicèntrics i millora la qualitat dels assaigs clínics. Aquesta homogeneïtat metodològica és essencial per avançar cap a una medicina intensiva més basada en dades i amb una validesa internacional més gran.

Així mateix, els investigadors en destaquen la utilitat per monitorar la qualitat assistencial de les UCIs, ja que proporciona un indicador sensible i estandarditzat del grau de disfunció orgànica dels pacients tractats. L’equip considera que aquesta actualització marca un punt d’inflexió en la manera de quantificar la malaltia crítica, en oferir un marc més precís, dinàmic i adaptat a la pràctica actual.

«SOFA-2 és una actualització llargament esperada que millora la capacitat de la medicina intensiva per mesurar, entendre i tractar la malaltia crítica», conclou el Dr. Otavio Ranzani. «En reflectir amb més fidelitat la fisiologia dels pacients i les intervencions que reben, aquest nou sistema permetrà avaluar millor l’impacte dels tractaments i avançar cap a una atenció més personalitzada i eficient».

Podeu escoltar aquest podcast en anglès sobre aquesta publicació.

I aquest és un vídeo en Instagram.

Article de referència:

Ranzani OT, Singer M, Salluh JIF, et al. Development and Validation of the Sequential Organ Failure Assessment (SOFA)-2 Score. JAMA. Published online October 29, 2025. doi:10.1001/jama.2025.20516

La Sala Francesc Cambó de Sant Pau es va omplir de públic i de rialles amb ImproCiencia. Envellir amb sentit de l’humor, una proposta que va unir la recerca biomèdica i el teatre d’improvisació per abordar, amb un llenguatge proper i lúdic, qüestions clau sobre la salut i l’envelliment. L’activitat, que arriba per primera vegada a Barcelona, s’emmarca dins la Setmana de la Ciència i ha estat organitzada, en la seva setena edició, per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBER). L’esdeveniment, dirigit especialment en aquesta ocasió a persones grans (més de seixanta-cinc anys), va tenir una gran acollida, reunint més de 180 assistents.

L’espectacle va combinar el talent dels actors de la companyia ImproIMPAR amb la participació directa d’investigadors i investigadores de l’IR Sant Pau, que també formen part del CIBER, i que van aportar rigor científic i experiència clínica a cadascuna de les escenes. La iniciativa s’emmarca en el treball conjunt de les Unitats de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+i) de totes dues institucions, que amplien la seva col·laboració més enllà de la recerca per compartir també la divulgació, reforçant el compromís comú d’apropar la ciència a tota la societat a través de formats innovadors. L’objectiu era demostrar que la ciència pot comunicar-se d’una manera diferent, capaç de fer reflexionar, emocionar i divertir alhora.

«ImproCiencia demostra que la recerca es pot explicar de moltes maneres, i que la ciència també pot emocionar i fer riure», va afirmar el Dr. Jordi Surrallés, director de l’IR Sant Pau i membre del CIBER, que va subratllar «l’excel·lent acollida d’un format que apropa la recerca a la ciutadania amb naturalitat i proximitat». Segons el Dr. Surrallés, iniciatives com aquesta «reforcen la missió de Sant Pau i del CIBER d’apropar la recerca a la societat, fent-la accessible i significativa per a tothom, i ressaltant la tasca dels investigadors i investigadores que dediquen la seva feina a millorar la salut de les persones».

Quatre històries sobre salut, envelliment i recerca explicades amb humor

A través de quatre escenes teatrals inspirades en diferents àmbits de la salut, el públic va poder participar activament i descobrir com la recerca pot ajudar a entendre i prevenir algunes de les principals malalties associades a l’envelliment.

La Dra. Idoia Genua i el Dr. Alex Mesa, del grup d’Endocrinologia, Diabetis i Nutrició, van parlar sobre la diabetis tipus 2, una malaltia crònica molt freqüent, però controlable si es detecta a temps i se’n fa un bon seguiment mèdic. En la seva escena, el públic va anar prenent decisions que modificaven el rumb de la història i evidenciaven com els hàbits de vida influeixen directament en la salut metabòlica. «El missatge que volíem transmetre és que la diabetis tipus 2 es pot prevenir i controlar», va explicar la Dra. Idoia Genua, que va destacar la importància de mantenir una alimentació equilibrada i d’estar actiu per reduir el risc de complicacions.

Els investigadors van aprofitar la interacció amb el públic per desmuntar falsos mites i recordar que perdre entre un 5 i un 10 % del pes corporal millora notablement el control de la malaltia. «Cada pacient és diferent, i per això el tractament ha de ser com un vestit a mesura que s’adapti a les seves necessitats i a l’evolució de la malaltia», va afegir el Dr. Alex Mesa. L’escena va concloure amb una segona versió de la història que mostrava com la prevenció i els bons hàbits poden canviar el curs de la malaltia i millorar la qualitat de vida.

Per la seva banda, la Dra. Elena Cortés, del grup de Malalties Neuromusculars, va centrar la seva intervenció en la miastènia greu, una malaltia rara, crònica i autoimmune que afecta la transmissió de l’impuls nerviós als músculs i provoca debilitat i fatiga. Mitjançant una escena amb participació del públic, els actors van recrear les dificultats quotidianes de les persones que conviuen amb aquesta patologia i com el suport mèdic i social pot marcar la diferència.

La investigadora va explicar que aquesta malaltia pot aparèixer a qualsevol edat i que, tot i que no té cura, els tractaments actuals permeten mantenir una bona qualitat de vida si el diagnòstic és precoç. «És fonamental reconèixer els primers símptomes —com la caiguda de les parpelles o la dificultat per parlar o mastegar— per actuar a temps i evitar complicacions greus», va subratllar la Dra. Cortés.

L’escena més emotiva va arribar amb la intervenció d’Érika Sánchez, investigadora predoctoral del grup de Neurobiologia de les Demències, dedicada a l’estudi de l’Alzheimer. A través d’un relat simbòlic, amb un “personatge-malaltia” que anava limitant progressivament les accions del protagonista, la investigadora va explicar com la malaltia danya les neurones a causa de l’acumulació de proteïnes beta-amiloide i tau, cosa que provoca la pèrdua de memòria i de capacitats cognitives.

«L’Alzheimer no només afecta la memòria, sinó també la identitat i la relació amb els altres», va destacar Érika Sánchez durant la seva intervenció, insistint que la recerca és «una eina essencial per comprendre millor la malaltia i trobar estratègies de prevenció». L’escena va acabar amb un missatge d’esperança, destacant el paper de la prevenció a través de l’exercici, la dieta mediterrània, el descans i la vida social activa com a claus per protegir el cervell.

Per tancar l’espectacle, el Dr. José María Guerra, cap del grup de recerca de Cardiologia Clínica i Translacional, va transformar la divulgació en un autèntic late night televisiu. Amb humor i ritme, va repassar com ha evolucionat la visió de les malalties cardiovasculars, que han passat de considerar-se inevitables a entendre’s com a patologies prevenibles. El cardiòleg va recordar que estudis com el de Framingham van demostrar que factors com el tabaquisme, la hipertensió o la diabetis són modificables i que la prevenció comença molt abans del primer símptoma. També va descriure els avenços recents en diagnòstic i predicció del risc, com els biomarcadors, la genètica o la intel·ligència artificial, que permeten una medicina més personalitzada.

«Les malalties cardiovasculars no són una conseqüència inevitable de l’envelliment; avui sabem que la prevenció i la recerca han canviat completament la manera d’afrontar-les», va destacar el Dr. Guerra, que va animar el públic a cuidar el cor des de la joventut.

La divulgació com a pont entre la ciència i la ciutadania

L’espectacle va mantenir l’atenció i la participació del públic durant tota la sessió, amb moments d’humor, emoció i aprenentatge compartit. L’equilibri entre la precisió científica i la creativitat escènica va demostrar que la recerca es pot comunicar més enllà dels laboratoris i les aules, convertint-se en un espai de trobada amb la ciutadania.

Des de l’IR Sant Pau i el CIBER es valora la divulgació com una part essencial de la feina científica, una eina que permet explicar els avenços de manera comprensible i propera. «Apropar la recerca a la gent és una part essencial de la nostra missió com a institució», va concloure el Dr. Surrallés, «i formats com ImproCiencia permeten fer-ho d’una manera dinàmica, propera i significativa».

L’èxit de participació i l’excel·lent resposta del públic consoliden ImproCiencia com una proposta de referència en divulgació científica, capaç de trencar barreres entre el coneixement biomèdic i la vida quotidiana, i d’oferir una nova mirada sobre com envellir amb salut, curiositat i sentit de l’humor.

L’Hospital de Sant Pau i l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), van acollir aquest dimecres 5 de novembre una de les jornades de la Nobel Prize Inspiration Initiative (NPII), un programa internacional que apropa l’experiència i el pensament dels guardonats amb el Premi Nobel a estudiants, joves investigadors i professionals de la ciència. Aquesta edició, organitzada per Nobel Prize Outreach en col·laboració amb la Fundació AstraZeneca i diverses institucions acadèmiques catalanes, va comptar amb la participació del professor Craig C. Mello, Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 2006 pel descobriment del mecanisme d’interferència per ARN (RNA interference, RNAi).

La jornada va començar a la Casa Convalescència, on el Nobel nord-americà va mantenir un diàleg obert amb estudiants i joves científics sota el títol “What it takes to be a scientist?” («Què cal per ser científic»), moderat per Adam Smith, de Nobel Prize Outreach. L’acte va comptar amb la benvinguda institucional del professor Albert Selva, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i de Susana García, responsable de Relacions Institucionals de la Fundació AstraZeneca.

El Dr. Jordi Surrallés, director de l’IR Sant Pau i catedràtic de Genètica de la UAB, va ser l’encarregat de cloure la sessió, tot subratllant el valor d’espais de trobada com aquest per fomentar la vocació científica. «Rebre un Premi Nobel a Sant Pau és un privilegi que ens recorda que la recerca es construeix amb curiositat, perseverança i treball en equip. Iniciatives com aquesta inspiren les noves generacions d’investigadors i reforcen el nostre compromís amb l’excel·lència científica i la col·laboració internacional», va assenyalar el Dr. Surrallés.

Tot seguit, el programa es va traslladar a l’Hospital de Sant Pau, on Craig Mello va impartir la conferència “RNAi: A Molecular Spark in an Information Inferno” («ARNi: una guspira molecular en un infern d’informació»). La sessió va ser inaugurada per Assumpció Malgosa, vicerectora de Recerca de la UAB; Xavier Prats Monné, president del Patronat de la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; i Susana García, de la Fundació AstraZeneca. L’acte va incloure també un col·loqui posterior amb el públic, moderat novament per Adam Smith.

«La innovadora i col·laborativa comunitat científica de Barcelona està preparada per assumir un paper cada vegada més important en la revolució que vincula la genètica humana amb tractaments transformadors. És emocionant ser aquí per compartir allò que hem après sobre l’ARN. I per escoltar! Perquè, com algú va dir, les idees que canvien el món sovint provenen de joves científics que encara no han descobert què és impossible», ha afirmat el premi Nobel nord-americà.

Craig C. Mello, pioner en el silenciament gènic

El professor Craig C. Mello és investigador de l’RNA Therapeutics Institute de la University of Massachusetts Medical School (Estats Units) i codirector del Programa de Biologia Cel·lular de l’ARN al Howard Hughes Medical Institute. L’any 2006 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, juntament amb Andrew Z. Fire, pel descobriment del fenomen d’interferència per ARN (RNAi), un procés natural mitjançant el qual les cèl·lules regulen l’expressió dels seus gens tot silenciant seqüències específiques d’ARN.

Fins aquell moment es creia que l’ARN tenia un paper merament passiu com a missatger entre l’ADN i les proteïnes. El descobriment de Mello i Fire va transformar aquesta visió en demostrar que l’ARN és també un actor clau en el control de la informació genètica. El seu treball va revolucionar la biologia molecular moderna i va ser essencial per entendre com manipular l’ARN de manera segura i eficaç, obrint el camí al desenvolupament de múltiples teràpies innovadores basades en aquest àcid nucleic.

A partir d’aquest coneixement s’han impulsat avenços que van des dels tractaments de silenciament gènic fins a noves estratègies de disseny de fàrmacs i vacunes d’ARN, com les d’ARNm desenvolupades contra la COVID-19. Avui, la recerca en RNAi continua ampliant les seves aplicacions en el tractament de malalties genètiques, infeccioses, cardiovasculars i oncològiques, ja que permet modular de manera precisa l’activitat dels gens implicats en la seva progressió.

Un equip de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha descobert que el factor de creixement fibroblàstic bàsic (bFGF) és capaç de revertir les alteracions funcionals de les cèl·lules mare derivades del teixit adipós en persones amb diabetis tipus 2, restaurant la seva capacitat de proliferar, migrar i formar nous vasos sanguinis.

Aquestes cèl·lules, que en condicions normals tenen un paper essencial en la regeneració dels teixits, veuen reduïda la seva eficàcia a causa de l’entorn metabòlic advers que genera la diabetis. El nou estudi demostra que el bFGF pot reactivar el seu comportament immunomodulador i proangiogènic, retornant-los el seu potencial proliferatiu i capacitat de formar nous vasos sanguinis que perden a causa de la malaltia.

El treball, publicat a la revista Diabetologia, demostra que el tractament amb bFGF no només millora el potencial de les cèl·lules, sinó que també modifica el seu perfil de microARNs (miRNAs), petites molècules que regulen l’expressió gènica i que estan directament implicades en la formació de vasos sanguinis i la reparació vascular. Aquestes troballes obren la porta a noves estratègies de medicina regenerativa personalitzada per a les complicacions vasculars associades a la diabetis tipus 2.

La diabetis i la pèrdua del potencial regeneratiu

La diabetis tipus 2 és una malaltia metabòlica que, a més d’alterar els nivells de glucosa en sang, danya el sistema vascular i compromet la capacitat de l’organisme per reparar els teixits. Aquesta disfunció afecta el cor, els ronyons, el cervell i les extremitats inferiors, generant un alt risc de complicacions cardiovasculars.

Les cèl·lules mare del teixit adipós són una font abundant i accessible de cèl·lules amb potencial terapèutic. Tenen la capacitat d’afavorir la formació de nous vasos sanguinis i de contribuir a la regeneració tissular, però en persones amb diabetis perden part d’aquestes propietats: es redueix la seva capacitat de proliferació, migren menys i el seu perfil transcriptòmic es veu alterat.

«Sabíem que l’entorn metabòlic de la diabetis afecta profundament el comportament de les cèl·lules mare», explica la Dra. Gemma Arderiu, investigadora principal de l’estudi i responsable del grup de Teràpia Cel·lular i Angiogènesi en la Patologia Isquèmica de l’IR Sant Pau. «Per això ens vam plantejar si seria possible ‘reeducar-les’ abans d’utilitzar-les amb finalitats terapèutiques. I el que vam observar és molt prometedor: el tractament amb bFGF aconsegueix restaurar funcions cel·lulars que estaven greument deteriorades».

Com actua el bFGF sobre les cèl·lules mare

L’equip d’investigació va obtenir mostres de teixit adipós subcutani i visceral de cada un dels vuit pacients que van participar a l’estudi, quatre amb diabetis tipus 2 i obesitat mòrbida i quatre individus no diabètics amb normopes. A partir d’aquestes mostres es van aïllar les cèl·lules mare, que es van cultivar durant nou dies en presència de bFGF, una proteïna àmpliament estudiada pel seu paper en el creixement cel·lular, la cicatrització i la formació de vasos sanguinis.

El tractament va demostrar ser altament eficaç. Les cèl·lules derivades de pacients amb diabetis, que inicialment mostraven una proliferació molt limitada i una menor capacitat de migració, van recuperar el seu potencial de proliferació i migració, comportant-se de manera similar a les cèl·lules de persones sense diabetis. Aquest efecte va ser especialment notable en les procedents del teixit adipós visceral, les més afectades per la inflamació i l’estrès metabòlic característics de la malaltia.

Per avaluar si aquesta recuperació es traduïa en una millora funcional, l’equip va dur a terme diferents assajos in vitro o funcionals i en models animals. En cultius tridimensionals i en proves realitzades en ratolins, les cèl·lules tractades amb bFGF van mostrar una major capacitat per organitzar-se en estructures capil·lars i generar nous vasos sanguinis, cosa que confirma que el tractament restaura el seu potencial angiogènic i reparador.

«Hem observat que el bFGF restaura funcionalment les propietats angiogèniques de les cèl·lules endotelials», explica la Dra. Arderiu. «Els retorna el potencial proangiogènic i la capacitat per interaccionar amb altres cèl·lules vasculars per formar noves estructures vasculars. És una recuperació molt notable si tenim en compte el dany que la diabetis produeix en aquest tipus de cèl·lules».

Canvis en el llenguatge genètic de les cèl·lules

L’estudi també revela com el bFGF aconsegueix aquest efecte reparador. Els investigadors van analitzar el perfil de miRNAs, petites molècules que actuen com a «interruptors gènics» i regulen l’activitat de nombrosos gens implicats en processos clau com la proliferació cel·lular, la formació de vasos sanguinis o l’envelliment de les cèl·lules.

En les persones amb diabetis, aquests miRNAs solen estar desajustats: alguns s’expressen en excés, frenant el creixement cel·lular, mentre que d’altres deixen d’activar-se quan ho haurien de fer. Aquest desequilibri impedeix que les cèl·lules mare funcionin correctament i limita la seva capacitat per reparar teixits danyats.

El tractament amb bFGF va aconseguir restablir part d’aquest equilibri perdut. Després de l’exposició al factor, els investigadors van observar una reducció de miR-24, miR-145 i miR-140 —vinculats a la inhibició del creixement i la senescència cel·lular— i un augment de miR-17, un regulador positiu de la proliferació i la supervivència. Aquest canvi en el patró de miRNAs va reactivar rutes moleculars essencials, com les del factor TGF-β, Wnt i integrines, fonamentals per a la formació i reparació dels vasos sanguinis.

«Podríem dir que el bFGF no només actua sobre la superfície de la cèl·lula, sinó que entra en la seva programació interna i la corregeix», explica la Dra. Arderiu. «Aquest reajustament molecular permet que les cèl·lules tornin a respondre als senyals de creixement i regeneració, com ho farien en un entorn saludable».

La investigadora afegeix que aquesta plasticitat cel·lular obre un horitzó molt esperançador. «Si som capaços de modular l’expressió gènica de les cèl·lules mitjançant molècules biològiques com el bFGF, podrem dissenyar teràpies regeneratives més eficaces i adaptades a cada pacient. És un pas important cap a la medicina de precisió en malalties metabòliques i vasculars».

Un nou enfocament per a teràpies personalitzades

Els resultats de l’estudi apunten a un canvi de paradigma en l’ús de les cèl·lules mare com a eina terapèutica. El tractament amb bFGF no només restaura el seu potencial angiogènic, sinó que també potencia la seva capacitat d’adaptació i resposta regenerativa, cosa que obre noves possibilitats per a la seva aplicació en pacients amb diabetis tipus 2.

«La possibilitat de recuperar el potencial terapèutic de les mateixes cèl·lules del pacient és un avenç molt rellevant», afirma la Dra. Gemma Arderiu. «Aquest treball demostra que les cèl·lules afectades per la diabetis no estan perdudes; amb l’estratègia adequada poden tornar a exercir la seva funció reparadora i contribuir a regenerar teixits danyats».

La investigadora subratlla a més que aquest enfocament «representa un pas endavant cap a una medicina més personalitzada i segura, basada en l’ús de les mateixes cèl·lules del pacient prèviament tractades al laboratori». Segons explica, el precondicionament amb bFGF podria incorporar-se com un pas previ en teràpies regeneratives destinades a restaurar la funció vascular o millorar la cicatrització en diferents tipus de lesions.

Recerca que uneix ciència bàsica i aplicació clínica

Els autors reconeixen que el treball es va dur a terme amb un nombre reduït de mostres humanes, a causa de la dificultat d’obtenir teixit visceral i subcutani del mateix pacient. Així i tot, els resultats ofereixen una base sòlida per a futures investigacions preclíniques orientades a validar la seguretat i l’eficàcia del tractament en models de malaltia vascular diabètica.

«Aquests resultats reforcen la nostra aposta per una recerca translacional, que apropi els avenços del laboratori a la pràctica clínica», conclou la Dra. Arderiu. «Demostrem que, fins i tot en condicions adverses com la diabetis tipus 2, les cèl·lules mare conserven un potencial regeneratiu que pot reactivar-se. Només cal trobar l’estímul adequat per despertar-lo».

L’estudi es va dur a terme a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), en col·laboració amb la xarxa de teràpia cel·lular (TERAV i TERAV+) i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa Cardiovascular (CIBER-CV) i la Universitat de Barcelona (UB). La investigació va ser finançada per l’Institut de Salut Carlos III i la Generalitat de Catalunya.

Referència de l’article:

Civit-Urgell A, Peña E, Bejar MT, Moscatiello F, Vilahur G, Badimon L, Arderiu G. bFGF rescues dysfunctional properties of adipose-derived stem cells from individuals with type 2 diabetes by modulating their miRNA profile. Diabetologia 2025. https://doi.org/10.1007/s00125-025-06533-0.

Gestors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) van participar en les III Jornades de les Plataformes ISCIII de Suport a la R+D+i en Biomedicina i Ciències de la Salut, celebrades a Salamanca del 27 al 29 d’octubre. La trobada, organitzada per l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII), va reunir més de 400 professionals procedents d’hospitals, instituts de recerca sanitària, universitats i administracions públiques, amb l’objectiu de fomentar la cooperació entre les infraestructures científiques que donen suport a la recerca biomèdica a Espanya.

Aquestes jornades, que se celebren amb caràcter anual, són el principal punt de trobada entre les tres plataformes promogudes per l’ISCIII: la Plataforma ISCIII de Biomodels i Biobancs, la Plataforma ISCIII ITEMAS (Dinamització i Innovació de les Capacitats Industrials del Sistema Nacional de Salut) i la Plataforma ISCIII SCReN (Suport a la Recerca Clínica Independent). Cadascuna d’aquestes plataformes exerceix un paper estratègic en l’impuls de la recerca translacional i la innovació en salut, promovent recursos compartits, metodologies comunes i sinergies entre centres d’arreu del país.

L’IR Sant Pau va participar activament en les tres plataformes, contribuint als debats sobre els reptes actuals i les oportunitats de col·laboració en l’àmbit de la recerca biomèdica. Entre els temes tractats van destacar la gestió ètica i de qualitat dels biobancs, la innovació tecnològica als hospitals, la transferència de coneixement al sector productiu i el paper de les unitats d’assaigs clínics independents en la generació d’evidència científica.

Durant les jornades, la Dra. Rosa Maria Antonijoan, de l’IR Sant Pau i l’Hospital Sant Pau, va moderar la taula “Discussió interactiva de casos pràctics” dins de la sessió de la Plataforma SCReN, juntament amb la Dra. Inma Fuentes, del Vall d’Hebron Institute of Research (VHIR). La taula va permetre compartir experiències reals de gestió i coordinació d’estudis clínics, posant en relleu la importància de les xarxes col·laboratives i del suport metodològic i regulador que ofereix la plataforma per a la recerca independent.

La participació de l’IR Sant Pau en aquesta trobada reflecteix el seu compromís amb l’excel·lència científica, la col·laboració en xarxa i la recerca translacional orientada a millorar la pràctica clínica. La seva implicació en les plataformes de l’ISCIII contribueix a enfortir la capacitat investigadora del sistema sanitari, afavorir la innovació i garantir que els avenços científics es tradueixin en beneficis reals per als pacients i la societat.

L’última edició de La Marató de 3Cat, dedicada a la recerca en malalties respiratòries, va recaptar 10 milions d’euros que es destinaran a impulsar 36 projectes liderats per 60 equips de recerca d’arreu de Catalunya. Les malalties respiratòries afecten més de dos milions de persones al país, constitueixen la segona causa d’ingrés hospitalari i la tercera causa de mort, i representen un dels principals reptes de salut pública actuals.

En aquest marc, l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) participarà en quatre projectes finançats per la Fundació La Marató de 3Cat, als quals es destinaran prop de mig milió d’euros en total per a les activitats de recerca desenvolupades des del centre. Aquests projectes aborden àmbits molt diversos de la salut respiratòria —des de la recerca bàsica i preclínica fins a la salut pública i la investigació clínica— i reforcen la contribució de l’IR Sant Pau a l’estudi d’aquestes patologies.

Els projectes finançats vinculats a Sant Pau compten amb la participació dels investigadors David de la Rosa Carrillo, David Ramos Barbón, Otavio Ranzani i Ivan Castellví Barranco, tots quatre implicats en iniciatives que promouran la recerca biomèdica de qualitat en l’àmbit de les malalties respiratòries i la col·laboració entre centres.

Entre les iniciatives liderades des de l’IR Sant Pau, destaca l’assaig clínic coordinat pel Dr. David de la Rosa Carrillo, dotat amb 200.000 euros, que avaluarà l’ús d’antibiòtics inhalats en pacients amb bronquièctasis no associades a fibrosi quística. La recerca vol determinar si aquest tipus de tractament pot reduir les exacerbacions i millorar la qualitat de vida d’aquests pacients, sovint afectats per infeccions recurrents i una deterioració progressiva de la funció pulmonar. El projecte adoptarà un disseny aleatoritzat i doble cec per garantir la màxima fiabilitat dels resultats.

També amb un finançament proper als 200.000 euros, el Dr. David Ramos Barbón impulsarà un estudi dedicat al descobriment i validació de noves molècules capaces de revertir el remodelat de les vies respiratòries en l’asma. Aquest procés estructural, que contribueix a la gravetat i cronicitat de la malaltia, serà abordat mitjançant models preclínics que permetran avaluar el potencial terapèutic de diferents compostos. Els resultats podrien obrir la porta a futurs assaigs clínics i a nous enfocaments farmacològics.

El Dr. Otavio Ranzani, investigador de l’IR Sant Pau, coordinarà el projecte Protegir la salut respiratòria a Catalunya: Clima, Aire i Salut (PRISMA-CAT), amb un finançament de prop de 125.000 euros. L’estudi analitzarà com la contaminació atmosfèrica i les variacions climàtiques afecten la salut respiratòria de la població catalana. A través de la integració de dades ambientals, epidemiològiques i de salut pública, es preveu identificar patrons de risc i desenvolupar estratègies de prevenció per protegir els col·lectius més vulnerables davant l’impacte del canvi climàtic.

Finalment, el Dr. Ivan Castellví Barranco participarà en un projecte liderat per l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), del qual al IR Sant Pau li correspondran 90.000 euros. L’estudi se centrarà en la identificació de biomarcadors cel·lulars i moleculars en el rentatge broncoalveolar per millorar el diagnòstic i el seguiment de la sarcoïdosi. Aquesta malaltia inflamatòria sistèmica, que pot afectar diversos òrgans —especialment els pulmons—, serà analitzada a través de tècniques avançades que permetran aprofundir en els mecanismes immunitaris que determinen la seva evolució i resposta al tractament.

Amb aquests quatre projectes, el IR Sant Pau reforçarà la seva contribució a la recerca sobre les malalties respiratòries i el seu compromís amb la transferència de coneixement per millorar la salut de la població. La col·laboració amb La Marató de 3Cat continuarà sent un motor fonamental per impulsar projectes d’excel·lència que connectin la recerca biomèdica amb les necessitats reals dels pacients.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) incorpora el Dr. Manel Esteller, investigador ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) i un dels científics més reconeguts internacionalment en els camps de l’epigenètica i l’oncologia per liderar un nou grup de recerca.

El Dr. Esteller és una de les figures científiques més reconegudes internacionalment en els àmbits de l’epigenètica i l’oncologia. La seva tasca pionera ha estat clau per comprendre com els mecanismes epigenètics —processos que regulen l’expressió gènica sense alterar la seqüència de l’ADN— influeixen en el desenvolupament del càncer i d’altres malalties complexes.

La incorporació del Dr. Esteller reforça la massa crítica de talent científic de l’IR Sant Pau i impulsarà la recerca en àmbits com l’epigenètica aplicada, l’oncologia translacional i la medicina personalitzada. El seu lideratge i la seva experiència en la creació de xarxes internacionals contribuiran a atraure finançament competitiu i investigadors d’alt nivell, consolidant el centre com un referent europeu en recerca biomèdica.

Un impuls estratègic per a l’IR Sant Pau

Aquesta aposta s’emmarca en l’estratègia de l’IR Sant Pau per atraure i retenir el talent científic del país, així com en una estratègia específica aprovada pel Patronat de l’IR Sant Pau per incentivar l’adhesió i atracció d’investigadors ICREA. Així mateix, busca oferir entorns d’excel·lència que permetin desenvolupar carreres de primer nivell sense haver de marxar a l’estranger. Així, el centre reafirma el seu compromís amb el progrés científic i el desenvolupament de Catalunya en aquest sector estratègic.

El valor afegit d’un investigador ICREA

ICREA és una institució creada pel Govern de Catalunya per incorporar al sistema científic català investigadors de màxim nivell internacional mitjançant un procés de selecció altament competitiu i basat en criteris d’excel·lència. Incorporar un investigador ICREA en un centre representa un aval de qualitat, lideratge i projecció internacional.

Amb aquest pas, l’IR Sant Pau consolida la seva posició dins el sistema CERCA i reforça la seva estratègia per situar-se com un node de referència de la recerca biomèdica pública catalana.

Una trajectòria científica d’excel·lència i reconeixement mundial

Amb més de 640 publicacions científiques i més de 150.000 citacions, el Dr. Esteller és el científic biomèdic català més citat i un dels més influents del món. A la llista 2024 de la Universitat de Stanford/Elsevier, figura entre el Top 2 % dels científics mundials.  Segons Research.com (edició 2025), ocupa el primer lloc a Espanya en Medicina; en Genètica se situa segon a escala nacional en la mateixa edició. A més, Research.com li atorga els reconeixements “Medicine in Spain Leader Award 2025” i “Genetics in Spain Leader Award 2025”.

Al llarg de més de dues dècades de carrera, va dirigir el Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer (PEBC) de l’IDIBELL (2008–2019) i posteriorment l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC) (2019–2024). És membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la European Academy of Cancer Sciences, entre altres corporacions científiques.

Entre altres guardons, ha rebut el Premi Rei Jaume I d’Investigació Bàsica (2013), el Premi Nacional de Recerca de Catalunya (2015), la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015) i el Premi de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina (2024).

La Dra. Gemma Vilahur, cap del grup de Patologia Molecular i Terapèutica de les Malalties Aterotrombòtiques i Isquèmiques de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i membre del Comitè de Direcció del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV), ha participat en una revisió internacional publicada a Nature Reviews Cardiology que explora com la interacció entre la inflamació i el metabolisme contribueix al desenvolupament i la progressió de la insuficiència cardíaca. En l’article, la investigadora de l’IR Sant Pau ha actuat com a autora corresponent.

La insuficiència cardíaca és una de les principals causes d’hospitalització i mortalitat als països desenvolupats, i la seva incidència augmenta amb l’envelliment de la població i amb els avenços en la supervivència després d’un infart de miocardi. Es tracta d’una condició crònica en què el cor no aconsegueix bombar prou sang per cobrir les necessitats de l’organisme, fet que provoca fatiga, dificultat per respirar i acumulació de líquids.

El treball, titulat “Immunometabolism in Heart Failure”, recull l’evidència científica més recent sobre el paper de l’anomenat immunometabolisme —la interacció entre metabolisme i sistema immunitari— en la disfunció del cor en el context de la insuficiència cardíaca, i proposa noves línies de recerca orientades a millorar el diagnòstic i el pronòstic dels pacients.

Inflamació i metabolisme: una connexió clau en el cor malalt

En la insuficiència cardíaca, el dany del teixit cardíac desencadena una resposta inflamatòria inicial necessària per reparar el miocardi. Tanmateix, en molts casos aquesta reacció no es resol completament i es transforma en una inflamació crònica de baix grau que deteriora progressivament la funció del cor.

Paral·lelament, les cèl·lules cardíaques i les del sistema immunitari modifiquen la seva manera d’obtenir i utilitzar energia. Quan el cor perd eficiència en la producció d’energia —per exemple, després d’un infart o en contextos d’estrès metabòlic com la diabetis o l’obesitat—, s’activen vies alternatives que consumeixen més recursos i generen subproductes que perpetuen la inflamació. En aquest procés, les cèl·lules immunitàries canvien la seva font principal d’energia (“metabolisme”) de la fosforilació oxidativa, que depèn de l’oxigen i de la disponibilitat d’àcids grassos i es produeix a les mitocòndries, a la glucòlisi, una via més ràpida que converteix la glucosa en piruvat, però que és menys eficient en termes de producció d’ATP.

La revisió també subratlla que la medul·la òssia i la melsa actuen com a reservoris de cèl·lules immunes que són alliberades i dirigides cap al cor lesionat. L’arribada continuada d’aquestes cèl·lules, especialment quan la inflamació es manté en el temps, contribueix a la progressió de la insuficiència cardíaca.

Aquesta interacció constant i bidireccional entre les cèl·lules immunes i les que constitueixen el teixit cardíac genera un autèntic diàleg metabòlic —o crosstalk— mitjançant el qual ambdues s’influeixen mútuament. Les cèl·lules immunes alteren l’entorn energètic del miocardi alliberant molècules inflamatòries que modifiquen el metabolisme i la funció dels cardiomiòcits i dels fibroblasts. Al seu torn, les cèl·lules cardíaques lesionades envien senyals metabòlics que alteren novament la resposta immunitària. Aquest intercanvi continu de senyals afavoreix un remodelatge advers del cor, caracteritzat per fibrosi, pèrdua d’elasticitat i deteriorament progressiu de la funció contràctil.

«El cor malalt no només batega amb menys força; també canvia la manera com obté i utilitza l’energia», explica la Dra. Gemma Vilahur. «Aquesta alteració metabòlica estimula una resposta immunitària que, al seu torn, agreuja el dany. Comprendre aquest diàleg és essencial per poder trencar aquest cercle viciós».

La revisió assenyala que aquests processos es detecten des de fases molt primerenques de la insuficiència cardíaca i poden estar presents fins i tot abans que apareguin símptomes clínics evidents. Identificar aquests canvis de manera precoç permetria actuar abans que el dany cardíac sigui irreversible, obrint la porta a estratègies de prevenció i tractament més eficaces.

Un nou enfocament per a futures teràpies

L’article també destaca que la recerca en immunometabolisme obre la porta a noves estratègies terapèutiques per prevenir i tractar la insuficiència cardíaca. Comprendre com les cèl·lules immunes i cardíaques gestionen l’energia, i com aquests processos influeixen en la resposta inflamatòria, permet identificar rutes metabòliques concretes que podrien ser modulades amb fàrmacs.

En aquest sentit, els autors apunten que ajustar l’equilibri entre el consum de glucosa i d’àcids grassos, o regular l’activitat de les mitocòndries —els orgànuls encarregats de produir energia—, podria contribuir a millorar la funció cardíaca i a frenar la progressió de la malaltia. De la mateixa manera, controlar l’activació metabòlica de les cèl·lules del sistema immunitari podria ajudar a limitar la inflamació crònica que acompanya la insuficiència cardíaca.

«L’immunometabolisme ens permet entendre la insuficiència cardíaca des d’una perspectiva més àmplia», afegeix la Dra. Vilahur. «No es tracta només de tractar els símptomes, sinó d’actuar sobre els mecanismes cel·lulars que els originen».

A més, aquesta visió integrada obre noves oportunitats per al desenvolupament de biomarcadors capaços de reflectir l’estat metabòlic i inflamatori del cor. Aquests indicadors biològics —detectables en sang o mitjançant tècniques d’imatge avançades— podrien permetre identificar de manera precoç quins pacients estan en risc de progressió, anticipar descompensacions i monitorar la resposta als tractaments. En el futur, el seu ús clínic podria ajudar a seleccionar teràpies més adequades per a cada perfil de pacient, avançant cap a una medicina veritablement personalitzada en insuficiència cardíaca.

L’ús de tècniques d’imatge molecular avançades, com la tomografia per emissió de positrons (PET) o la ressonància magnètica amb traçadors específics, permetrà també seguir de manera no invasiva el trànsit i l’activació de les cèl·lules immunes al cor. Aquestes eines ofereixen una nova manera d’observar el procés inflamatori en temps real, cosa que facilitarà avaluar la progressió de la malaltia i comprovar de manera directa l’efecte dels tractaments dirigits al metabolisme o a la inflamació.

En conjunt, aquestes estratègies —molt més precises que els tractaments convencionals centrats únicament en millorar la funció de bombament— representen un canvi de paradigma en l’abordatge de la insuficiència cardíaca. En integrar el component immunitari i metabòlic en el diagnòstic i la teràpia, s’obre la porta a tractar la malaltia des de la seva arrel biològica, amb un enfocament més eficaç, preventiu i personalitzat.

Lideratge científic des de l’IR Sant Pau

La participació de la Dra. Vilahur en aquesta publicació reforça el lideratge de l’IR Sant Pau en la recerca dels mecanismes cel·lulars que vinculen inflamació, metabolisme i malaltia cardiovascular. El seu grup treballa des de fa anys en l’estudi de com l’entorn metabòlic i el sistema immunitari contribueixen al desenvolupament de l’ateroesclerosi, l’infart de miocardi i la insuficiència cardíaca.

«El nostre objectiu és traslladar aquest coneixement a la pràctica clínica per millorar el diagnòstic i el tractament dels pacients», afirma la Dra. Vilahur. «El futur de la cardiologia resideix en la integració de la biologia molecular amb la medicina personalitzada i les estratègies de prevenció cardiovascular».

Article de referència:

Andreadou I, Ghigo A, Nikolaou P-E, Swirski FK, Thackeray JT, Heusch G, Vilahur G. Immunometabolism in heart failure. Nat Rev Cardiol octubre 2025;22:751–72. https://doi.org/10.1038/s41569-025-01165-8.

Tres noves revisions Cochrane han trobat proves que els nous medicaments per aprimar basats en agonistes del receptor de GLP-1 produeixen una pèrdua de pes clínicament significativa, però el finançament dels estudis per part de la indústria planteja dubtes sobre els seus resultats. Aquestes revisions, realitzades en bona part per investigadors del Centre Cochrane Iberoamericà —integrat a l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i coordinador de la Xarxa Cochrane Iberoamericana—, són un encàrrec de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per fonamentar futures guies sobre l’ús d’aquests medicaments en el tractament de l’obesitat.

Les revisions, que examinen els efectes de tres medicaments per aprimar, coneguts com a agonistes del receptor de GLP-1 (sigles en anglès de pèptid glucagonoide de tipus 1), han trobat que els tres fàrmacs produeixen una pèrdua de pes clínicament significativa en comparació amb un medicament fictici (placebo). Tot i això, l’evidència sobre els efectes a més llarg termini i els efectes secundaris continua essent limitada o dubtosa, entre altres coses pels possibles conflictes d’interessos.

Els fàrmacs agonistes de GLP-1 es van desenvolupar originalment per tractar persones amb diabetis tipus 2 i el seu ús clínic va començar a mitjan dècada del 2000. En aquest tipus de pacients, especialment en aquells que pateixen una malaltia del cor o dels ronyons, els medicaments van millorar el control de la glucosa a la sang, van reduir el risc de complicacions cardíaques i renals, van ajudar a aprimar-se i van disminuir el risc de mort precoç.

Més recentment, s’han fet assaigs per estudiar aquests fàrmacs en persones amb obesitat. Els medicaments imiten l’activitat d’una hormona natural que alenteix la digestió i ajuda les persones a sentir-se saciades durant més temps. Actualment, estan autoritzats a Espanya i a altres països per al control del pes, juntament amb una dieta hipocalòrica i exercici, en persones amb obesitat o amb sobrepès i problemes de salut relacionats amb el pes.

Pèrdua de pes al cap d’un o dos anys

En totes les revisions, la tirzepatida, la semaglutida i la liraglutida van produir una pèrdua de pes significativa en comparació amb un placebo al cap d’un o dos anys, i és probable que aquests efectes es mantinguin mentre continua el tractament.

La tirzepatida (injectada un cop per setmana) va donar lloc a una reducció de pes d’aproximadament el 16% després de 12 a 18 mesos. L’evidència de 8 assaigs controlats aleatoritzats (6.361 participants) també va indicar que aquests efectes podrien mantenir-se fins a 3,5 anys, tot i que les dades de seguretat a llarg termini eren limitades.

La semaglutida (també injectada setmanalment) va reduir el pes corporal al voltant de l’11% després de 24 a 68 setmanes, amb efectes probablement mantinguts fins a dos anys, segons les dades de 18 assaigs controlats aleatoritzats (27.949 participants). Aquest medicament va augmentar la probabilitat d’aconseguir almenys un 5% de pèrdua de pes corporal, però es va associar amb taxes més altes d’efectes secundaris digestius lleus o moderats.

La liraglutida (una injecció diària) va donar lloc a una reducció de pes mitjana més modesta, d’entre el 4% i el 5%, segons 24 assaigs (9.937 participants), però, així i tot, va augmentar la proporció de persones que van aconseguir una pèrdua de pes significativa en comparació amb el placebo. Les proves d’efectes a més llarg termini, més enllà dels dos anys, van ser més escasses.

En totes les revisions, hi va haver poca o gens de diferència entre aquests medicaments i el placebo pel que fa als episodis cardiovasculars greus, la qualitat de vida o la mortalitat. Tot i això, els esdeveniments adversos, especialment les nàusees i els símptomes digestius, van ser més freqüents en les persones que van rebre medicaments GLP-1, i algunes van interrompre el tractament a causa dels efectes secundaris.

«Aquests medicaments tenen el potencial de produir una pèrdua de pes considerable, especialment durant el primer any», afirma el Dr. Juan Franco, primer autor d’una de les revisions i investigador de la Universitat Heinrich Heine de Düsseldorf, Alemanya, vinculat a la Xarxa Cochrane Iberoamericana. «És un moment emocionant després de dècades d’intents fallits per trobar tractaments eficaços per a les persones amb obesitat».

Recerca independent i accés equitatiu

La majoria dels estudis inclosos van ser finançats per la indústria farmacèutica, que va participar àmpliament en la planificació, l’execució, l’anàlisi i l’informe dels resultats. Això planteja dubtes sobre els possibles conflictes d’interessos i la necessitat de recerca independent.

Els autors també van destacar que l’ús més estès d’aquests medicaments ha de tenir en compte els determinants socials i comercials de la salut, incloent-hi l’accés, l’assequibilitat i la cobertura, per evitar accentuar les desigualtats de salut existents en les persones amb obesitat. El preu elevat de la semaglutida i la tirzepatida actualment limita l’accés a aquests tractaments, mentre que la patent vençuda de la liraglutida ha permès que estiguin disponibles versions genèriques més assequibles. La patent de la semaglutida també venç el 2026.

Els estudis inclosos en les tres revisions es van dur a terme principalment en països d’ingressos mitjans i alts, i amb prou feines van comptar amb la representació de regions com l’Àfrica, l’Amèrica Central i el Sud-est Asiàtic. Tenint en compte la diversitat en la composició corporal, l’alimentació i les conductes de salut entre les poblacions, els autors assenyalen la importància d’avaluar com funcionen aquests medicaments en contextos mundials diferents.

«Necessitem més dades sobre els efectes a llarg termini i altres desenllaços relacionats amb la salut cardiovascular, especialment en persones amb menor risc», afirma la Dra. Eva Madrid, autora principal de les revisions i investigadora de l’IR Sant Pau i del Centre Cochrane Iberoamericà, a més de professora de la Universitat de Valparaíso (Xile). «La recuperació del pes després d’interrompre el tractament podria afectar la sostenibilitat a llarg termini dels beneficis observats. Calen més estudis independents amb una perspectiva de salut pública». Entre els autors de les revisions també hi figuren els Drs. Javier Bracchiglione, Marta Roqué, Ivan Solà i Gerard Urrútia, investigadors de l’IR Sant Pau i del Centre Cochrane Iberoamericà.

Aquestes revisions són un encàrrec de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) realitzat a les Cochrane Evidence Synthesis Units (ESU) iberoamericana —coordinada des del Centre Cochrane Iberoamericà, amb seu a l’IR Sant Pau— i Alemanya-Regne Unit, i documentaran les pròximes guies de l’OMS sobre l’ús dels agonistes del receptor de GLP-1 per tractar l’obesitat. Està previst que les guies es publiquin aviat, després d’una consulta pública feta al setembre.

Articles de referència

1. Franco JVA, Guo Y, Varela LB, Aqra Z, Alhalahla M, Medina Rodriguez M, Salvador Oscco EL, Patiño Araujo B, Banda S, Escobar Liquitay CM, Bracchiglione J, Meza N, Madrid E. Tirzepatide for adults living with obesity. Cochrane Libr 2025;2025. https://doi.org/10.1002/14651858.cd016018.
2. Bracchiglione J, Meza N, Franco JVA, Escobar Liquitay CM, Novik A V, Ocara Vargas M, Lazcano G, Poloni D, Rinaldi Langlotz F, Roqué-Figuls M, Munoz SR, Madrid E. Semaglutide for adults living with obesity. Cochrane Libr 2025;2025. https://doi.org/10.1002/14651858.cd015092.pub2.
3. Meza N, Bracchiglione J, Escobar Liquitay CM, Madrid E, Varela LB, Guo Y, Urrútia G, Er S, Tiller S, Shokraee K, Alvarez Busco F, Solà I, Ocara Vargas M, Novik A V, Poloni D, Franco JVA. Liraglutide for adults living with obesity. Cochrane Libr 2025;2025. https://doi.org/10.1002/14651858.cd016017

La Sala d’Actes de l’Hospital de Sant Pau ha acollit avui la Jornada de Recerca Infermera “La recerca en cures: l’impuls necessari per a la millora de la salut”, organitzada per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau). La trobada ha reunit professionals d’arreu de Catalunya per compartir experiències i reflexions sobre com la recerca en cures pot contribuir a millorar la qualitat assistencial, la seguretat del pacient i la sostenibilitat del sistema sanitari.

L’acte d’obertura ha estat presidit pel Dr. Jordi Surrallés, director científic de l’IR Sant Pau, i per Maria Lacueva Abad, directora infermera de l’Hospital de Sant Pau, que han destacat el paper estratègic de la recerca infermera en la generació de coneixement aplicat. «La recerca en cures ens ajuda a entendre millor les necessitats reals dels pacients i a millorar la seva experiència assistencial», ha afirmat el Dr. Surrallés. «A Sant Pau, la vocació científica i la mirada humanista dels professionals d’infermeria conflueixen per avançar cap a una atenció més integral», ha afegit.

Per la seva banda, Maria Lacueva ha subratllat que «les infermeres no només tenim cura de les persones; també generem coneixement que millora les cures i la salut de tota la societat. La recerca infermera és, sens dubte, una forma més de cuidar».

Una jornada per compartir experiències i reptes

La primera taula, dedicada a l’impuls de la recerca en la gestió infermera, ha estat moderada per Laia Lacueva Pérez, coordinadora del Servei de Gestió de Processos Assistencials de la Direcció Infermera de l’Hospital del Mar, i ha comptat amb la participació de Maria Lacueva Abad, directora infermera de l’Hospital de Sant Pau; Saray Alen Gobernado, directora infermera de l’Hospital Clínic; Isabel Andrés Martínez, directora infermera de l’Hospital Germans Trias i Pujol, i Mariona Peiró Robert, responsable d’infermeria de l’Àrea Muntanya-Dreta de Barcelona de l’Institut Català de la Salut. Les participants han compartit la seva experiència sobre el valor de la recerca com a eina per millorar la gestió, promoure el lideratge infermer i generar innovació des de les cures.

A la sessió d’experiències, centrada en l’aportació de la recerca infermera, s’han presentat projectes que mostren la diversitat i la vitalitat d’aquest camp. S’hi han exposat treballs sobre la relació terapèutica a les unitats d’aguts de salut mental, la influència dels determinants socials en la insuficiència cardíaca avançada, la relació entre intensitat de cures i resultats clínics, l’impacte de les figures d’infermeria de pràctica avançada en immunoteràpia i un programa de formació per a la detecció de l’infart agut de miocardi amb perspectiva de gènere i edat.

El Cap d’Infermeria de Recerca de l’Hospital de Sant Pau, el Dr. Jordi Torralbas Ortega, ha remarcat que «aquest tipus de trobades són essencials per compartir coneixement i fer visibles les aportacions i l’impacte de la recerca infermera». Segons ha destacat, les infermeres tenen un paper clau en la generació d’evidència científica que pot transformar la pràctica clínica i millorar la salut de les persones.

Després de la pausa, la taula de reptes per a l’impuls de la recerca infermera, moderada per Ester Risco Vilarasau, cap de Recerca i Innovació en Cures i Atenció Domiciliària de la Fundació Parc Taulí, ha reunit Antonio R. Moreno Poyato, vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals i professor agregat de la Facultat d’Infermeria de la Universitat de Barcelona; Begoña Martí Cañiz, directora de Cures Infermeres del Sistema Sanitari Català del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya; Ramón Mir Abellan, cap de Gestió del Coneixement d’Infermeria del Parc Sanitari Sant Joan de Deu; i Jordi Torralbas Ortega. Els ponents han compartit reflexions sobre com reforçar la visibilitat, el finançament i el reconeixement institucional de la recerca en cures, així com la necessitat de fomentar la col·laboració entre centres i consolidar estructures de suport a la investigació infermera.

La jornada s’ha clos amb la conferència «El finançament i la visibilitat de la recerca en cures. Idees per fer passos endavant», a càrrec de Mayte Moreno Casbas, directora de la Unidad de Investigación en Cuidados y Servicios de Salud (Investén-ISCIII) i co-coordinadora del Comité de Cuidados en Salud del Ministeri de Sanitat, que ha aportat la seva visió sobre la importància de continuar avançant en el reconeixement i el suport a la recerca en cures. En el tram final, han intervingut també Adrià Comella, director gerent de l’Hospital de Sant Pau, i Xavier Prats Monné, president del Patronat de l’Hospital i de l’IR Sant Pau, que han tancat la jornada amb unes paraules d’agraïment i de reconeixement a la tasca dels equips d’infermeria.

El compromís del Sant Pau amb la recerca en cures

Amb aquesta jornada, l’IR Sant Pau reafirma el seu compromís amb la recerca en cures i amb el reconeixement de la tasca investigadora de les infermeres, que constitueix una de les seves línies per promoure un sistema de salut basat en l’evidència, la innovació i l’excel·lència assistencial. L’Institut considera que la recerca infermera és una eina clau per transformar la pràctica clínica, generar nous models d’atenció centrats en la persona i reforçar la coordinació entre els àmbits assistencial i científic.

A través d’iniciatives com aquesta jornada, l’IR Sant Pau vol impulsar una cultura de recerca que reconegui el valor del coneixement generat des de les cures, afavoreixi la participació dels equips d’infermeria en projectes competitius i fomenti la transferència dels resultats a la pràctica diària. Aquesta aposta per la recerca en cures consolida el paper del IR Sant Pau com a motor d’innovació i de millora contínua al servei de la salut i el benestar de les persones.

Un estudi multicèntric liderat per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i l’Hospital de Sant Pau, publicat a la revista Neurology, demostra que l’aplicació precoç i coordinada d’un protocol integral d’atenció millora significativament la recuperació funcional dels pacients amb hemorràgia intracerebral espontània, una de les formes més greus d’ictus.

La investigació confirma que l’atenció ràpida i estandarditzada també és determinant en l’ictus hemorràgic, igual que en l’ictus isquèmic, i demostra que les mesures clíniques aplicades durant les primeres hores poden marcar la diferència en l’evolució funcional del pacient. Els resultats apunten a la necessitat d’organitzar circuits assistencials específics per a l’hemorràgia cerebral —un futur “Codi ICH” (per les sigles en anglès d’Intracerebral Hemorrhage)— que permetin activar de manera immediata els recursos sanitaris necessaris i garantir l’aplicació precoç de les intervencions que salven teixit cerebral i redueixen seqüeles.

L’ictus és una de les principals causes de mort i discapacitat. A Catalunya, cada any més de 13.000 persones pateixen un ictus. La majoria, al voltant del 85 %, són ictus isquèmics, causats per l’obstrucció d’una artèria cerebral, però entre un 10 i un 15 % són ictus hemorràgics, provocats per la ruptura d’un vas sanguini i l’acumulació de sang dins del cervell. Aquest tipus d’ictus sol tenir pitjor pronòstic, amb una mortalitat que pot superar el 40 % i una elevada taxa de seqüeles greus. Fins fa pocs anys, es considerava que hi havia poques opcions terapèutiques més enllà de les cures generals, fet que generava una actitud més passiva davant d’aquests pacients.

Un protocol simple, però eficaç que millora la recuperació

El nou estudi liderat per la Dra. Anna Ramos Pachón i el Dr. Álvaro Lambea Gil, investigadors del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i neuròlegs de la Unitat d’Ictus de l’Hospital de Sant Pau, confirma que aquesta visió ha de canviar. Analitzant més de 1.800 pacients atesos als 28 hospitals públics catalans de la Xarxa d’Atenció d’Ictus entre 2020 i 2022, els investigadors van comprovar que aplicar de manera precoç un conjunt de mesures mèdiques simples i protocol·litzades —denominat care bundle protocol (CBP)— millora de manera significativa la recuperació funcional. Aquest protocol inclou el control ràpid de la pressió arterial, la glucèmia, la temperatura corporal, l’oxigenació i la reversió del tractament anticoagulant quan escau.

L’estudi confirma, en aquesta població, les troballes de l’assaig clínic internacional INTERACT3 i, a més, demostra que l’efecte beneficiós es manté durant un període més prolongat del que s’havia descrit prèviament. També s’observa benefici fins i tot en pacients que arriben més tard a l’hospital, encara que aquest efecte és més gran com més aviat es produeix l’arribada.

Els resultats mostren que els pacients en els quals es van assolir tots els objectius del protocol en les primeres 24 hores presentaven un 66 % més de probabilitats d’assolir una recuperació funcional favorable al cap de tres mesos, amb beneficis especialment marcats en aquells que van arribar a l’hospital abans de vuit hores des de l’inici dels símptomes.

«Durant anys s’assumia que, davant d’una hemorràgia cerebral, poc es podia fer més enllà de les cures bàsiques. Aquest estudi ve a corroborar el contrari: que aplicar de manera precoç mesures simples, però ben coordinades, millora considerablement les possibilitats de recuperació», explica el Dr. Álvaro Lambea-Gil. «El missatge és clar: el temps també compta en l’hemorràgia intracerebral, i hem d’actuar amb la mateixa rapidesa i organització que en l’ictus isquèmic».

Cap a un “Codi ICH” per millorar l’atenció a l’ictus hemorràgic

L’estudi revela també que només en un de cada quatre pacients es va aconseguir el compliment complet del protocol, fet que indica la necessitat de millorar l’adherència a aquestes mesures a tota la xarxa assistencial. Així i tot, els resultats van ser consistents en tots els tipus d’hospitals, cosa que demostra que es tracta d’intervencions de baix cost, fàcilment aplicables i amb un gran impacte clínic.

«Fins fa poc, la gestió de l’ictus hemorràgic era més passiva, en part per la manca de tractaments específics», afegeix el Dr. Lambea Gil. «Avui sabem que hi ha molt a fer i que aquestes mesures s’han d’aplicar de manera sistemàtica. Per això creiem que ha arribat el moment d’implantar un Codi ICH a tots els hospitals, un circuit específic que asseguri una atenció ràpida i protocol·litzada també per als pacients amb hemorràgia cerebral».

L’estudi reforça la idea que les primeres hores són crítiques també en l’hemorràgia cerebral i que el benefici d’una actuació precoç s’estén més enllà del que es creia, fins aproximadament 14 hores després de l’inici dels símptomes. Per això, els investigadors insisteixen que la població ha de continuar acudint a l’hospital immediatament davant de qualsevol sospita d’ictus, ja que la distinció entre ictus isquèmic i hemorràgic només pot fer-se mitjançant una prova d’imatge.

«El missatge al ciutadà no canvia: si apareixen signes d’ictus, cal trucar immediatament al 112. Encara que després l’escàner mostri una hemorràgia, continua havent-hi coses a fer que poden marcar la diferència», resumeix el Dr. Lambea Gil.

El registre HIC-CAT, una eina pionera de recerca poblacional

El treball es va dur a terme utilitzant el registre HIC-CAT (Hemorràgia Intracerebral a Catalunya), un projecte finançat per la Fundació Ictus i impulsat pel Dr. Joan Martí Fàbregas de l’Hospital de Sant Pau, en coordinació amb el Pla Director de Malalties Vasculars Cerebrals del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

L’HIC-CAT va ser creat amb l’objectiu de millorar el coneixement real sobre l’atenció a l’ictus hemorràgic a Catalunya, sobre el qual fins ara existien molt poques dades poblacionals sistematitzades. El seu disseny va permetre recollir variables clíniques, d’imatge, terapèutiques i evolutives de cada cas, i vincular-les amb indicadors assistencials i de resultats a curt i mitjà termini de tots els pacients diagnosticats d’hemorràgia intracerebral aguda als hospitals públics catalans amb capacitat per atendre ictus.

Coordinat per l’IR Sant Pau i l’Hospital de Sant Pau, el registre involucra els 28 hospitals públics de Catalunya que formen part de la Xarxa d’Atenció a l’Ictus, cosa que el converteix en un dels registres prospectius d’ictus hemorràgic més grans a escala europea. Gràcies a aquesta infraestructura, ha estat possible analitzar per primera vegada com l’aplicació sistemàtica de mesures de maneig precoç pot modificar el pronòstic funcional en condicions reals de pràctica clínica, més enllà de l’entorn controlat dels assaigs clínics.

A més, l’HIC-CAT actua com a plataforma de recerca col·laborativa, facilitant el desenvolupament d’estudis observacionals, projectes de millora de la qualitat i futures intervencions clíniques dirigides a estandarditzar l’atenció a l’ictus hemorràgic. La seva estructura modular i la seva coordinació centralitzada permeten incorporar noves variables o centres, i la seva integració amb el Stroke Catalan Reperfusion Consortium garanteix la coherència amb els programes de codi ictus ja existents.

«L’HIC-CAT representa un salt qualitatiu en la manera d’estudiar l’hemorràgia intracerebral», assenyala el Dr. Pol Camps, coordinador del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i de la Unitat d’Ictus de Sant Pau, i coautor del treball. «Ens permet no només descriure què fem, sinó també identificar quines pràctiques tenen un impacte real en la recuperació dels pacients i com podem traslladar-les de manera homogènia a tot el sistema sanitari».

Lideratge de l’IR Sant Pau en recerca sobre l’ictus

L’estudi sobre l’hemorràgia intracerebral s’emmarca en una línia de recerca consolidada de l’IR Sant Pau que combina la pràctica clínica, la recollida sistemàtica de dades i l’anàlisi poblacional per millorar l’atenció i la recuperació dels pacients amb ictus en totes les seves formes. Aquesta línia busca traslladar el coneixement generat des dels registres catalans a la pràctica assistencial, amb un enfocament multidisciplinari que integra neuròlegs, radiòlegs, intensivistes i personal d’infermeria especialitzat.

En els darrers mesos, el grup de Malalties Cerebrovasculars, liderat pel Dr. Pol Camps, ha publicat a Neurology dues investigacions de referència internacional que reforcen aquest compromís amb una recerca útil i aplicable.

D’una banda, un estudi liderat per la Dra. Marina Guasch-Jiménez va evidenciar que les transformacions hemorràgiques asimptomàtiques després del tractament endovascular de l’ictus isquèmic també s’associen a una pitjor recuperació funcional i a una major mortalitat, fet que obliga a reconsiderar els criteris de seguretat i seguiment de la teràpia endovascular. El treball, basat en més de 3.000 casos del registre Codi Ictus de Catalunya (CICAT), és l’anàlisi poblacional més àmplia realitzada fins ara sobre aquest fenomen.

D’altra banda, la recerca encapçalada per la Dra. Garbiñe Ezcurra-Díaz va confirmar que la col·locació urgent d’un stent carotidi durant la trombectomia mecànica millora l’evolució funcional i la supervivència en pacients amb ictus isquèmic causat per lesions en tàndem, sense augmentar les complicacions hemorràgiques. Aquest estudi, que va incloure 578 pacients tractats en deu centres catalans, aporta una de les evidències més sòlides fins avui sobre la seguretat i eficàcia de l’stent carotidi urgent.

«Aquests treballs reflecteixen la vocació de l’IR Sant Pau per generar evidència clínica aplicable a la pràctica assistencial, aprofitant la fortalesa dels registres poblacionals catalans», subratlla el Dr. Pol Camps. «El nostre objectiu és continuar avançant en l’atenció a l’ictus amb una recerca col·laborativa i orientada al pacient».

Referència dels articles:

1. Lambea-Gil Á, Marti-Fabregas J, Cardona P, Rodriguez-Luna D, Millán M, Amaro S, Prats-Sanchez L, Silva Y, Seró L, Rodriguez-Campello A, Cánovas D, Martinez-Domeño A, Guasch-Jiménez M, Ezcurra-Díaz G, Carcel-Marquez J, Fernandez-Cadenas I, Pérez De La Ossa N, Abilleira S, Salvat-Plana M, Fagundez O, Camps-Renom P, Ramos-Pachón A, as the HIC-CAT investigators. Effect of onset-to-admission time and care bundle achievement on functional outcomes in patients with ICH: A population-based study: A population-based study. Neurology 2025;105:e214176. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000214176
2. Marti-Fabregas J, Ramos-Pachón A, Prats-Sanchez L, Núñez-Guillén A, Rodríguez BL, Rodriguez-Luna D, Amaro S, Silva Y, Rodriguez-Campello A, Puig I, Gomez-Choco M, Vázquez-Justes D, Guanyabens N, Cocho D, Cánovas D, Steinhauer EG, Llull L, Guasch-Jiménez M, Martinez-Domeño A, Marin R, Lambea-Gil Á, Díaz GE, Paipa-Merchan A, Quesada H, Casadevall MP, Wenger D, Pancorbo O, Seró L, Pérez J, Costa X, Zaragoza J, Rodríguez-Villatoro N, Catena E, Calvo NM, Krupinski J, De La Ossa NP, Abilleira S, Salvat-Planas M, Fagundez O, Camps-Renom P, for HIC-CAT. Influence of hospital type on outcomes of patients with acute spontaneous intracerebral hemorrhage: A population-based study: A population-based study. Neurology 2024;103:e209539. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000209539
3. Guasch-Jiménez M, Ezcurra Díaz G, Lambea-Gil Á, Ramos-Pachón A, Martinez-Domeño A, Prats-Sanchez L, Fernández-Vidal JM, Toscano-Prat C, Marti-Fabregas J, Martínez-González JP, Fernandez-Cadenas I, Cardona P, Rodriguez-Villatoro N, Rodríguez Vázquez A, Gomis M, Xuclà-Ferrarons T, Rodriguez-Campello A, Cánovas D, Seró L, Purroy F, Salvat-Plana M, Abilleira S, Camps-Renom P, as the Catalan Stroke Code and Reperfusion Consortium (CICAT). Influence of asymptomatic hemorrhagic transformation after endovascular treatment on stroke outcome: A population-based study: A population-based study. Neurology 2025;104:e213509. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000213509.
4. Ezcurra-Díaz G, Cardona P, Rodriguez-Villatoro N, Doncel-Moriano Cubero A, Flores-Pina B, Figueras-Aguirre GL, Fernández-Pérez I, Xuclà-Ferrarons T, Purroy F, Flores A, Guasch-Jiménez M, Lambea-Gil Á, Prats-Sanchez L, Ramos-Pachón A, Martinez-Domeño A, Marti-Fabregas J, Fernández-Vidal JM, Abilleira S, Salvat-Plana M, Núñez-Guillén A, Lara-Rodríguez B, Rodriguez-Luna D, Hernandez D, Rodríguez Vázquez A, Cabero-Arnold A, Menéndez Albarracín A, Cánovas D, Camps-Renom P. Emergent carotid artery stenting in patients with acute ischemic stroke with tandem lesions: One-year follow-up results from the SECURIS study. Neurology 2025;105:e214067. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000214067.

Tot i que el tractament endovascular ha revolucionat el pronòstic dels pacients amb ictus, la meitat d’ells no recuperen la seva autonomia. Entre les diverses causes que expliquen aquesta manca de millora hi ha les hemorràgies cerebrals. Aquestes, que poden aparèixer després d’un ictus isquèmic tractat mitjançant teràpia endovascular, s’han considerat tradicionalment preocupants només quan causen un empitjorament neurològic evident. No obstant això, una investigació publicada a Neurology i liderada per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) demostra que fins i tot les formes asimptomàtiques de transformació hemorràgica —aquelles que no provoquen deteriorament clínic— també influeixen negativament en la recuperació funcional i la supervivència dels pacients.

«Fins ara donàvem importància a l’hemorràgia detectada al TAC de control quan el pacient empitjorava clínicament», explica la Dra. Marina Guasch-Jiménez, primera signant de l’estudi i investigadora del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR i neuròloga de la Unitat d’Ictus de l’Hospital de Sant Pau. «Les nostres dades suggereixen que això no és així. Fins i tot les transformacions hemorràgiques asimptomàtiques s’associen a una recuperació funcional més limitada i a una mortalitat més alta al cap de tres mesos».

El Dr. Pol Camps, investigador principal del treball i coordinador del grup de Malalties Cerebrovasculars i de la Unitat d’Ictus de Sant Pau, afegeix que «aquests resultats obliguen a replantejar els indicadors de seguretat del tractament endovascular. No n’hi ha prou amb vigilar les hemorràgies simptomàtiques; qualsevol transformació hemorràgica, encara que sigui asimptomàtica, s’ha de considerar un marcador de risc que pot condicionar l’evolució del pacient».

Un estudi poblacional amb més de 3.000 pacients

El treball, titulat “Influence of Asymptomatic Hemorrhagic Transformation After Endovascular Treatment on Stroke Outcome”, es basa en el registre poblacional del Codi Ictus de Catalunya (CICAT), una base de dades prospectiva i obligatòria que recull de manera sistemàtica l’atenció a l’ictus a tota la xarxa hospitalària catalana.

L’estudi va incloure 3.067 pacients consecutius tractats mitjançant teràpia endovascular per un ictus isquèmic de la circulació anterior entre 2017 i 2023 en deu centres de referència de Catalunya, entre els quals l’Hospital de Sant Pau. Els investigadors van analitzar informació clínica, radiològica i terapèutica detallada, amb l’objectiu de determinar si la transformació hemorràgica asimptomàtica, detectada a la neuroimatge de control a les 24 hores del tractament, tenia impacte sobre la recuperació funcional o la mortalitat a mitjà termini.

Dels més de 3.000 pacients inclosos, una de cada quatre persones (25,8 %) va presentar algun tipus de transformació hemorràgica i una de cada cinc (20 %) ho va fer sense símptomes clínics associats. Entre les categories radiològiques descrites —infart hemorràgic tipus 1 i 2 (HI1, HI2) i hemorràgia parenquimatosa tipus 1 i 2 (PH1, PH2), a més de l’hemorràgia parenquimatosa remota (rPH)—, les formes més lleus (HI1 i HI2) van ser les més freqüents, mentre que les més greus (PH2) van presentar el percentatge més baix de casos asimptomàtics.

L’anàlisi multivariable, ajustada per factors pronòstics coneguts com ara l’edat, va revelar que la presència d’una transformació hemorràgica asimptomàtica duplicava la probabilitat d’un pitjor resultat funcional i s’associava amb una mortalitat un 50 % superior. Entre els subtipus, la PH2 asimptomàtica va mostrar el risc més alt de mal resultat funcional.

«El valor d’aquest treball rau en la seva representativitat: analitzem més de tres mil pacients tractats en condicions reals, cosa que ens permet obtenir conclusions sòlides aplicables a la pràctica clínica diària», destaca la Dra. Guasch-Jiménez. «Catalunya compta amb un sistema de registre poblacional de l’ictus únic a Europa, que ens ofereix l’oportunitat de generar evidència clínica d’alta qualitat sobre el tractament endovascular i les seves complicacions», afegeix el Dr. Camps.

Factors associats i possibles implicacions clíniques

L’estudi també va identificar diversos factors associats amb l’aparició de transformacions hemorràgiques asimptomàtiques, entre ells nivells més alts de glucosa i pressió arterial sistòlica en el moment de l’ingrés, major gravetat neurològica inicial, menor puntuació ASPECTS (indicador del teixit cerebral viable), temps més llargs des de l’inici de l’ictus fins a la punció femoral i un nombre més gran d’intents durant la trombectomia.

«Alguns d’aquests factors són potencialment modificables, cosa que obre la porta a intervencions clíniques dirigides», assenyala la Dra. Guasch-Jiménez. «Un millor control de la glucèmia i de la pressió arterial, així com l’optimització dels dispositius per reduir el nombre de passades durant la trombectomia, podrien ajudar a prevenir aquest tipus de complicacions».

Segons el Dr. Camps, «els resultats reforcen la necessitat d’incorporar el seguiment radiològic de qualsevol hemorràgia posttractament com a part de l’avaluació de seguretat als assaigs i a la pràctica clínica habitual. Comprendre per què fins i tot les hemorràgies sense expressió clínica afecten el pronòstic pot ajudar-nos a desenvolupar teràpies més segures i eficaces».

A més, els autors proposen que l’estudi dels mecanismes subjacents —com ara la toxicitat derivada de l’extravasació sanguínia o l’alteració de la barrera hematoencefàlica— contribueixi a millorar la comprensió del dany cerebral posterior a l’ictus i a dissenyar estratègies neuroprotectores més específiques.

Una crida a revisar els criteris de seguretat en el tractament de l’ictus

Els investigadors destaquen que les transformacions hemorràgiques asimptomàtiques, lluny de ser una troballa benigna o anecdòtica, s’han de considerar un senyal d’alerta rellevant i un nou paràmetre de seguretat en el tractament endovascular de l’ictus isquèmic agut. Encara que no provoquin un empitjorament clínic immediat, les dades de l’estudi mostren que la seva sola presència s’associa de manera consistent amb un pitjor pronòstic funcional i una mortalitat més alta a mitjà termini.

«Aquests resultats posen de manifest que qualsevol mena d’hemorràgia posterior al tractament endovascular, encara que no s’acompanyi de símptomes, pot reflectir un dany tissular subjacent que afecta la recuperació cerebral», explica la Dra. Guasch-Jiménez. «Per tant, cal monitorar i reportar sistemàticament totes les transformacions hemorràgiques, independentment de la seva expressió clínica, per millorar l’avaluació de la seguretat i l’eficàcia del procediment».

En paraules del Dr. Camps, «les transformacions hemorràgiques s’haurien d’incloure com a indicador addicional de seguretat als registres clínics i als assaigs sobre noves estratègies de reperfusió. Incorporar aquesta mesura permetrà disposar d’una visió més completa de l’impacte real del tractament endovascular i contribuirà a desenvolupar protocols més segurs i personalitzats per a cada pacient».

Els autors subratllen igualment que la identificació de factors modificables —com la hiperglucèmia o la pressió arterial elevada a l’ingrés— reforça la importància d’un abordatge integral del pacient amb ictus, que combini el control de les variables metabòliques i hemodinàmiques amb procediments endovasculars cada cop més precisos i segurs.

L’estudi va comptar amb la col·laboració del Consorci Codi Ictus de Catalunya (CICAT) i va ser finançat per l’Institut de Salut Carlos III (projecte PMP21/00165) en el marc del programa RICORS-ICTUS (RD21/0006/0006), amb el suport de fons europeus FEDER i Next Generation EU.

Referència de l’article:

Guasch-Jiménez M, Ezcurra Díaz G, Lambea-Gil Á, Ramos-Pachón A, Martinez-Domeño A, Prats-Sanchez L, Fernández-Vidal JM, Toscano-Prat C, Marti-Fabregas J, Martínez-González JP, Fernandez-Cadenas I, Cardona P, Rodriguez-Villatoro N, Rodríguez Vázquez A, Gomis M, Xuclà-Ferrarons T, Rodriguez-Campello A, Cánovas D, Seró L, Purroy F, Salvat-Plana M, Abilleira S, Camps-Renom P, com a Catalan Stroke Code and Reperfusion Consortium (CICAT). Influence of asymptomatic hemorrhagic transformation after endovascular treatment on stroke outcome: A population-based study. Neurology 2025;104:e213509. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000213509.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) ha aprovat la creació del nou grup de recerca Patologies Ginecològiques i de la Mama, centrat en l’estudi de les principals malalties ginecològiques i mamàries, tant benignes com malignes. La coordinació del grup recau en la Dra. Silvia Cabrera, especialista en ginecologia oncològica, que liderarà aquesta nova unitat amb l’objectiu d’integrar l’assistència, la docència i la recerca des d’una mirada multidisciplinària i translacional.

La Dra. Cabrera és llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i especialista en Ginecologia i Obstetrícia. Ha desenvolupat la seva trajectòria professional i investigadora en l’àmbit de la ginecologia oncològica i la cirurgia ginecològica, amb una activitat destacada en la prevenció, el diagnòstic i el tractament del càncer ginecològic i de mama. Actualment, és Cap Clínic de Ginecologia de l’Hospital de Sant Pau i té una sòlida experiència investigadora i docent, que reforça el lideratge d’aquest nou grup.

Recerca orientada a les necessitats de les pacients

Les patologies ginecològiques i mamàries tenen un impacte molt rellevant en la salut de les dones. Es preveu un augment en la incidència d’alguns càncers ginecològics i de mama, vinculat a l’exposició creixent a factors de risc ambientals. Al mateix temps, hi ha una necessitat creixent de donar resposta a malalties que han estat invisibilitzades durant anys, com la miomatosi uterina, l’endometriosi o la infertilitat, i que afecten de manera notable la qualitat de vida de les pacients. En aquest context, el nou grup vol generar coneixement específic i impulsar línies de recerca que permetin comprendre millor aquestes patologies i millorar-ne les estratègies de prevenció, diagnòstic i tractament.

La recerca del grup es vertebra en tres grans línies. La primera se centra en les neoplàsies ginecològiques i mamàries, amb especial atenció al càncer d’endometri, d’ovari, de coll uterí, de vulva i de vagina, així com al càncer de mama i a les lesions precanceroses que poden evolucionar cap a la malaltia maligna. La segona línia aborda les patologies benignes d’alt impacte en la qualitat de vida de les dones, com l’endometriosi, els miomes uterins, el dolor pelvià crònic o el prolapse genital, que tot i no comprometre la supervivència poden condicionar greument el benestar físic, reproductiu i emocional. Finalment, la tercera línia de recerca se situa en l’àmbit de l’endocrinologia ginecològica i reproductiva, amb un interès especial en les alteracions hormonals vinculades a la fertilitat, el cicle menstrual i la funció ovàrica.

“La creació d’aquest grup suposa un pas endavant per visibilitzar i donar resposta a malalties que afecten de manera molt directa la vida de les dones, tant en l’àmbit oncològic com en el de les patologies benignes”, afirma la Dra. Cabrera.

Un equip consolidat i multidisciplinari

La recerca es desenvoluparà en un entorn hospitalari de màxima complexitat, on la generació de coneixement forma part inseparable de l’atenció clínica i de la docència. L’aposta per un enfocament multidisciplinari i translacional permetrà que els avenços científics es traslladin amb rapidesa a la pràctica assistencial, amb l’objectiu de millorar el pronòstic de les pacients amb malalties malignes i la qualitat de vida de les que conviuen amb patologies benignes.

Segons destaca la Dra. Cabrera, “el nostre objectiu és integrar la recerca amb l’assistència i la formació de nous professionals, per garantir que els progressos científics tinguin un impacte real i positiu en la salut de les nostres pacients”.

L’equip que acompanya la Dra. Cabrera en aquesta nova etapa està format pels doctors Josep Estadella, Alba Farres, Misericordia Guinot, Rocio Luna, Taisiia Melnychuk, Irene Mora, Josep Perelló, Marta Peró i Ramon Rovira. La seva tasca conjunta reforçarà el compromís de Sant Pau amb l’excel·lència investigadora i amb la generació de coneixement que reverteixi directament en benefici de les dones i de la societat.

Aquesta nova línia de treball permetrà reforçar la recerca en un camp amb una elevada prevalença i amb un impacte directe en la qualitat de vida de milers de dones, a més de promoure la formació de professionals especialitzats i la col·laboració amb altres grups nacionals i internacionals. Tot plegat vol situar l’IR Sant Pau com a referent en la recerca biomèdica aplicada a la salut de la dona i evidencia la importància de disposar d’estructures de recerca capaces d’anticipar-se als reptes sanitaris i de traslladar els avenços científics a una atenció de màxima qualitat.

Investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau han liderat un estudi poblacional que demostra que la col·locació urgent d’un stent carotidi durant la trombectomia millora la recuperació funcional a curt i llarg termini en pacients amb ictus isquèmic agut causat per lesions en tàndem, sense incrementar les complicacions hemorràgiques ni la mortalitat.

El treball, publicat a la revista Neurology, aporta una de les evidències més sòlides fins ara sobre el paper de l’stent carotidi en el maneig agut de l’ictus. Basat en una cohort de 578 pacients del registre poblacional Codi Ictus Catalunya, l’estudi analitza la pràctica real dels deu centres de referència que realitzen tractament endovascular a Catalunya entre 2017 i 2023, fet que li confereix un caràcter representatiu i de gran rellevància clínica.

L’ictus isquèmic continua sent una de les principals causes de mortalitat i discapacitat al món. En els darrers anys, la trombectomia mecànica —un procediment que permet extreure el coàgul que obstrueix l’artèria cerebral— s’ha consolidat com el tractament d’elecció en els casos d’oclusió de grans artèries intracranials. Tanmateix, entre un 10 i un 20 % dels pacients presenten lesions en tàndem, és a dir, una obstrucció simultània de l’artèria caròtida extracranial i d’una artèria intracranial. Aquesta situació, a més de constituir un escenari d’especial gravetat clínica, planteja un repte terapèutic complex i ha generat un intens debat sobre l’estratègia més eficaç i segura de revascularització.

Una estratègia que demostra beneficis clars

Tot i que l’extracció immediata del coàgul intracerebral és crítica per a la recuperació del pacient, el tractament urgent de l’artèria caròtida a nivell extracranial no és tan clar. D’una banda, tractar l’artèria caròtida de manera immediata mitjançant la col·locació d’un stent pot millorar l’eficàcia de la trombectomia i, per tant, la recuperació funcional del pacient. De l’altra, la medicació antiagregant intensiva necessària per mantenir permeable l’stent pot augmentar el risc d’hemorràgia intracerebral, que pot ser fatal. És per això que no existeixen protocols unificats a l’hora de decidir el tractament agut d’aquests pacients, que tradicionalment han presentat pitjors taxes de recuperació que la resta d’ictus isquèmics.

L’estudi coordinat per la Dra. Garbiñe Ezcurra-Díaz, investigadora del grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau, aporta una resposta sòlida a aquesta controvèrsia. Els investigadors van observar que la revascularització carotídia immediata mitjançant stent s’associa a una millor evolució funcional a curt i llarg termini, sense augmentar les complicacions hemorràgiques ni la mortalitat.

«Els nostres resultats mostren que l’stenting carotidi urgent no només és segur, sinó que millora de manera consistent la independència funcional a llarg termini dels pacients», explica la Dra. Garbiñe Ezcurra-Díaz. «Aquests resultats reforcen la importància de considerar la revascularització carotídia immediata en el context de la trombectomia, sempre dins d’equips experimentats i amb un control rigorós del tractament antitrombòtic posterior».

A més, els bons resultats es van mantenir en diferents perfils clínics, fet que reforça l’aplicabilitat del procediment en la pràctica real. La millora funcional es va observar fins i tot en pacients amb lesions carotídies menys greus, cosa que suggereix que el benefici podria no limitar-se als casos més complexos i que aquesta estratègia podria incorporar-se de manera més sistemàtica en l’atenció de l’ictus isquèmic agut amb lesions en tàndem.

Millors resultats funcionals i més recanalització

Dels 578 pacients inclosos a l’estudi, el 59,5 % van ser tractats amb la tècnica d’stenting carotidi urgent. En aquest grup, els resultats van ser significativament millors tant en la fase aguda com en el seguiment. Els pacients als quals es va col·locar l’stent van presentar una probabilitat 1,5 vegades més gran d’assolir una millor puntuació funcional, mesurada mitjançant l’escala modificada de Rankin (mRS), tant als 90 dies com a l’any de l’ictus, en comparació amb aquells als quals no es va col·locar stent.

Així mateix, la taxa de recanalització exitosa —és a dir, la restauració completa del flux sanguini cerebral— va ser superior al 90 % en els pacients tractats amb stent urgent, davant del 73 % en el grup sense ell. Aquesta dada confirma que la revascularització simultània de totes dues lesions augmenta l’eficàcia del tractament endovascular i millora la perfusió cerebral global, un factor essencial per preservar teixit neuronal i afavorir la recuperació funcional.

L’estudi també va analitzar la influència del tractament antitrombòtic en la seguretat del procediment. Els resultats mostren que l’administració precoç de doble antiagregació plaquetària (habitualment àcid acetilsalicílic i clopidogrel) durant les primeres 24 hores després de la intervenció s’associà a una menor mortalitat i millors resultats funcionals, sense observar un increment significatiu de les hemorràgies intracranials simptomàtiques. Aquest resultat és especialment rellevant, ja que és precisament la por a aquestes complicacions hemorràgiques el que limita la decisió de col·locar un stent carotidi urgent en el moment de la trombectomia.

Segons el Dr. Pol Camps, cap del Grup de Malalties Cerebrovasculars de l’IR Sant Pau i últim autor de l’estudi, «aquest treball reforça la seguretat i l’eficàcia de l’stent carotidi en el tractament agut de l’ictus per lesions en tàndem en un context de pràctica clínica real. Es tracta de l’estudi més ampli realitzat fins ara en una cohort poblacional, fet que aporta una gran validesa externa als resultats».

Les anàlisis estadístiques ajustades per edat, sexe i comorbiditats van confirmar la solidesa de les troballes, fet que indica que el benefici de l’stenting carotidi és real i independent d’altres característiques que poden influir en el pronòstic dels pacients.

Un estudi col·laboratiu d’abast poblacional

L’estudi, anomenat SECURIS (Stenting Extracranial Carotid Artery stenosis dURing endovascular treatment in patients with acute Ischemic Stroke), s’ha desenvolupat a partir del registre Codi Ictus Catalunya (CICAT), un registre poblacional obligatori que recull de manera prospectiva tots els casos d’ictus tractats a la xarxa d’hospitals catalans. Aquest registre, impulsat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, constitueix una eina essencial per avaluar la qualitat assistencial i promoure la recerca clínica en ictus a escala poblacional.

El projecte ha implicat la col·laboració dels deu centres de referència a Catalunya amb capacitat per realitzar trombectomia mecànica, entre els quals hi ha l’Hospital de Sant Pau, i ha comptat amb la participació de neuròlegs i neurointervencionistes de tot el territori. Aquest enfocament col·laboratiu ha permès analitzar una cohort molt àmplia i representativa de la pràctica clínica real, cosa que atorga a l’estudi una gran validesa externa i un valor afegit respecte a investigacions prèvies més limitades o realitzades en centres individuals.

«El fet de disposar d’un registre poblacional com el CICAT ens permet obtenir evidència robusta sobre l’efectivitat i la seguretat dels tractaments en condicions reals, un aspecte essencial per orientar les decisions clíniques i les futures guies de pràctica», destaca el Dr. Pol Camps.

Els resultats del SECURIS reforcen la utilitat de l’stent carotidi urgent com a complement a la trombectomia en pacients amb lesions en tàndem i obren noves línies de recerca. Els autors subratllen la necessitat de realitzar assaigs clínics aleatoritzats que confirmin aquestes troballes i que aprofundeixin en els possibles factors moduladors del benefici, com el sexe o l’edat, atès que en l’anàlisi per subgrups el benefici de l’stent va semblar menys pronunciat en dones i pacients d’edat avançada.

Així mateix, l’estudi planteja l’oportunitat d’optimitzar els protocols antitrombòtics després de la revascularització carotídia urgent, ja que els pacients tractats amb doble antiagregació plaquetària precoç van mostrar millors resultats sense un increment del risc hemorràgic.

Referència de l’article:

Ezcurra-Díaz G, Cardona P, Rodriguez-Villatoro N, Doncel-Moriano Cubero A, Flores-Pina B, Figueras-Aguirre GL, Fernández-Pérez I, Xuclà-Ferrarons T, Purroy F, Flores A, Guasch-Jiménez M, Lambea-Gil Á, Prats-Sanchez L, Ramos-Pachón A, Martinez-Domeño A, Marti-Fabregas J, Fernández-Vidal JM, Abilleira S, Salvat-Plana M, Núñez-Guillén A, Lara-Rodríguez B, Rodriguez-Luna D, Hernandez D, Rodríguez Vázquez A, Cabero-Arnold A, Menéndez Albarracín A, Cánovas D, Camps-Renom P. *Emergent carotid artery stenting in patients with acute ischemic stroke with tandem lesions: One-year follow-up results from the SECURIS study.* Neurology 2025;105:e214067. https://doi.org/10.1212/WNL.0000000000214067.

Un nou estudi publicat a la revista Journal of Hepatology demostra que el carvedilol, un fàrmac betabloquejant no cardioselectiu, és més eficaç que els betabloquejants clàssics en la prevenció de complicacions de la cirrosi, tant en pacients en fase compensada com en aquells amb malaltia ja descompensada. Es tracta de la primera comparació directa a gran escala entre carvedilol i els betabloquejants no selectius tradicionals, com el propranolol i el nadolol, en aquest context, fet que aporta una evidència sòlida a la pràctica clínica.

El treball va incloure 540 pacients tractats en sis hospitals europeus entre el 2008 i el 2021, amb un seguiment mitjà de tres anys en pacients compensats i d’una mica més de dos anys i mig en descompensats. Els resultats van mostrar que el carvedilol va reduir en un 39 % el risc de patir una primera descompensació en els pacients compensats i en un 43 % el risc combinat de noves complicacions o mort en els pacients descompensats. A més, el perfil de seguretat del carvedilol va ser comparable al dels fàrmacs clàssics.

Aquest estudi és fruit de la col·laboració de diversos grups espanyols del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa en Malalties Hepàtiques i Digestives (CIBEREHD). Entre aquests, els liderats pels doctors Juan Carlos García-Pagán (Hospital Clínic-IDIBAPS), José Luis Calleja (Hospital Puerta de Hierro), Rafael Bañares (Hospital Gregorio Marañón), Agustín Albillos (Hospital Ramón y Cajal) i el grup CIBER Complicacions de la cirrosi de l’Hospital de Sant Pau, liderat pel Dr. Germán Soriano, coordinat des de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) pels doctors Edilmar Alvarado i Cándido Villanueva. També hi han participat altres centres internacionals, com la Universitat de Viena, fet que reforça la solidesa i la rellevància internacional dels resultats.

La Dra. Edilmar Alvarado destaca la importància dels resultats: «La descompensació marca un punt d’inflexió en l’evolució de la cirrosi, amb un impacte directe en la qualitat de vida i la supervivència dels pacients. Haver demostrat que el carvedilol ofereix una protecció superior suposa un avenç molt significatiu per a la pràctica clínica dels pacients amb cirrosi tant compensada com descompensada».

Del tractament clàssic a una nova evidència

La cirrosi hepàtica és una de les principals causes de malaltia hepàtica avançada i de mortalitat associada al fetge arreu del món. La seva progressió sol ser silenciosa fins que apareix la descompensació, és a dir, quan sorgeixen complicacions com l’ascites (acumulació de líquid a l’abdomen), l’hemorràgia varicosa, la icterícia o l’encefalopatia hepàtica. A partir d’aquest moment, el pronòstic empitjora notablement i augmenta el risc de mortalitat i la necessitat de trasplantament hepàtic.

La clau d’aquestes complicacions rau en l’aparició de la hipertensió portal, un augment anormal de la pressió a la vena porta —el principal vas sanguini que transporta la sang des de l’intestí fins al fetge— a causa de l’increment de la rigidesa hepàtica i de l’augment del flux sanguini a l’espai portal. Aquest increment de pressió afavoreix la formació de varius a l’esòfag i a l’estómac, així com l’aparició d’ascites i altres esdeveniments clínics coneguts com a descompensacions de la cirrosi.

Per controlar-la, fa dècades que s’utilitzen els betabloquejants no selectius (en anglès, non-selective beta-blockers, NSBB), com el propranolol o el nadolol. Aquests fàrmacs disminueixen el flux sanguini esplàncnic —és a dir, la sang que prové de l’aparell digestiu i que circula cap al fetge a través de la vena porta— i redueixen la pressió portal, cosa que ajuda a prevenir complicacions. El carvedilol, a més de bloquejar els receptors beta, té un efecte vasodilatador addicional sobre els receptors alfa-1, fet que es tradueix en una reducció més gran de la pressió portal. Aquest efecte hemodinàmic superior explica la potència més gran del carvedilol com a fàrmac betabloquejant i es tradueix en la millor protecció clínica observada a l’estudi.

Un canvi en la pràctica clínica

La troballa té implicacions directes en la manera de tractar els pacients amb cirrosi. El carvedilol es consolida com el tractament de referència en la prevenció de complicacions, no només en fases inicials de la malaltia (compensada), sinó també en pacients en fases més avançades (descompensats). Això significa que el seu ús pot retardar la progressió de la història natural de la malaltia, reduir l’aparició de descompensacions, la necessitat d’hospitalitzacions i millorar tant la supervivència com la qualitat de vida dels pacients.

Amb aquests resultats, el carvedilol es posiciona com el betabloquejant no cardioselectiu d’elecció per al tractament de la hipertensió portal en els pacients amb cirrosi hepàtica. A més, les dades donen suport a la seva inclusió de manera més àmplia en les guies clíniques internacionals. L’evidència generada per aquest treball pot contribuir a homogeneïtzar la pràctica mèdica en diferents països i a reduir les desigualtats en l’accés a tractaments més eficaços.

Espanya compta amb una llarga tradició en l’estudi de la hipertensió portal i les seves complicacions, i aquest treball confirma el lideratge dels grups d’investigació nacionals en aquest camp. La col·laboració entre hospitals de referència i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa en Malalties Hepàtiques i Digestives (CIBEREHD) ha permès reunir una de les cohorts més àmplies i representatives fins avui, reforçant el paper del nostre país com a motor de coneixement en hepatologia.

La Dra. Alvarado conclou: «La magnitud de les dades i la diversitat dels centres participants ens permeten afirmar que el carvedilol no només és més eficaç, sinó que a més pot transformar la manera com prevenim les complicacions de la cirrosi en la pràctica clínica habitual».

Article de referència:

Fortea JI, Alvarado-Tapias E, Simbrunner B, Ezcurra I, Hernández-Gea V, Aracil C, Llop E, Puente A, Roig C, Reiberger T, García-Pagan JC, Calleja JL, Ferrero-Gregori A, Mandorfer M, Villanueva C, Crespo J. Carvedilol vs. propranolol for the prevention of decompensation and mortality in patients with compensated and decompensated cirrhosis. J Hepatol 2025;83:70–80. https://doi.org/10.1016/j.jhep.2024.12.017

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), institut d’investigació sanitari (IIS) acreditat per l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII), continua la seva aposta per la recerca en Atenció Primària amb la incorporació de l’EAP Dreta de l’Eixample com a nou membre del consorci, a més de l’EAP Sardenya, membre de lR Sant Pau des de la seva constitució.  Ambdues institucions donen cobertura a una població de 74.207 habitants. Aquesta adhesió reforça les línies de recerca en epidemiologia, salut pública i atenció primària, consolidant el compromís de l’Institut amb la millora de la salut de població les persones mitjançant la recerca i la innovació biomèdica d’excel·lència aplicada a la pràctica assistencial.

Segons el Dr. Lluís Cuixart, responsable de recerca de l’EAP Dreta de l’Eixample, «aquesta integració representa una oportunitat per a la nostra institució per continuar generant coneixement científic des de l’Atenció Primària i contribuir a la investigació en salut pública. No hem d’oblidar que l’Atenció Primària, en moltes ocasions, és la porta d’entrada en el sistema sanitari i això ens dona una visió més ampla de les necessitats de la població».

Per al Dr. Jordi Surrallés, director científic de l’IR Sant Pau, «la incorporació de l’EAP Dreta de l’Eixample ens permet ampliar l’abast de la investigació en Atenció Primària, una àrea fonamental per a la millora de la salut de la població. A més, reforça la nostra capacitat per desenvolupar assaigs clínics amb una visió més integrada de l’atenció sanitària».

L’EAP Dreta de l’Eixample, ubicat al barri de l’Eixample de Barcelona, disposa d’un equip multidisciplinari de professionals que inclou 31 metges, 24 infermers i més de 50 professionals d’altres disciplines sanitàries. L’equip ja ha participat en projectes de recerca d’àmbit nacional i internacional, com els estudis IBERICAN, APPRESO, APHOSDIAB-COVID i DIAMOND, i ha estat un dels centres d’Atenció Primària amb més comunicacions en el Congrés Nacional de Medicina de Família de la Societat Espanyola de Medicina Familiar y Comunitària (semFYC) els darrers anys.

Les principals línies de recerca del centre se centren en l’àmbit de les patologies cardiovasculars, però també inclouen estudis sobre les principals patologies ateses en Atenció Primària, com la diabetis, la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC)/asma, les patologies psiquiàtriques i les actuacions per millorar la prescripció farmacològica. Aquesta aportació  de l’EAP Dreta de l’Eixample permetrà reforçar les línies d’investigació en Atenció Primària de l’Institut, complementant i possibilitant noves sinergies i col·laboracions.

La col·laboració suposarà una millora en la transferència del coneixement entre l’Atenció Primària i els serveis hospitalaris, cosa que permet una implementació més eficient dels avenços científics en la pràctica clínica diària. També s’espera que l’associació afavoreixi l’accés dels professionals de l’EAP Dreta de l’Eixample a noves oportunitats formatives i de col·laboració amb grups de recerca consolidats de l’IR Sant Pau.

Aquest acord es produeix en un moment en què l’Atenció Primària està adquirint cada cop més protagonisme en l’àmbit de la recerca biomèdica. Amb aquesta incorporació, l’IR Sant Pau consolida el seu rol com a referent en la investigació sanitària, promovent una atenció de qualitat basada en l’evidència científica.

Nanoligent, spin-off de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha tancat una ronda de finançament de 12 milions d’euros liderada per Inveready per impulsar el desenvolupament del seu candidat oncològic NNL1524 i completar la seva primera avaluació en pacients amb tumors sòlids.

L’operació ha estat liderada per Inveready Biotech IV i ha comptat amb la participació del CDTI, a través del programa Innvierte, Clave Capital i els socis actuals i&i Biotech Fund I, Nanolinvest (vehicle d’inversió de membres d’Italian Angels for Growth i Doorway) i AVANTECA Partners.

Els fons permetran finalitzar el desenvolupament preclínic regulatori de NNL1524, iniciar un estudi clínic de fase Ia en pacients amb tumors sòlids i escalar la producció optimitzant processos de fabricació.

Recerca amb impacte: de Sant Pau al pacient

Nanoligent es va originar com a spin-off de l’IR Sant Pau i de la UAB després d’una col·laboració sostinguda entre el Grup d’Oncogènesi i Fàrmacs Antitumorals de l’IR Sant Pau, liderat pel Dr. Ramon Mangues, i el Grup de Nanobiotecnologia de l’Institut de Biotecnologia i Biomedicina de la UAB, codirigit pels Drs. Antonio Villaverde i Esther Vázquez. Tots dos grups pertanyen al CIBER-BBN.

Aquesta línia de recerca a Sant Pau, centrada en la diana CXCR4, acumula més de quinze anys de treball orientat al desenvolupament de nanomedicines capaces de dirigir selectivament agents terapèutics a cèl·lules tumorals amb alta expressió d’aquest receptor. El centre i la UAB, juntament amb el CIBER, són a més titulars de patents conjuntes relacionades amb mètodes d’administració dirigida a cèl·lules CXCR4, fruit d’aquesta llarga trajectòria de recerca. Cinc d’aquestes patents han estat llicenciades a Nanoligent i són les que han donat lloc a aquest desenvolupament.

«El cas de Nanoligent demostra com la recerca bàsica i translacional que fem a Sant Pau pot tenir un impacte directe en el desenvolupament de noves teràpies oncològiques», destaca el Dr. Ramon Mangues. «El coneixement generat al laboratori ha permès crear una tecnologia amb un enorme potencial clínic i, alhora, donar lloc a una empresa que n’impulsa l’arribada als pacients».

NNL1524: un candidat dirigit a una diana clau en metàstasi

El candidat NNL1524 és un nanoconjugat citotòxic dirigit a CXCR4, un receptor de membrana implicat en la tumorogènesi, la proliferació cel·lular i la metàstasi, que està sobreexpressat en diferents càncers hematològics i tumors sòlids, com els de còlon, pulmó o mama.

En models preclínics, NNL1524 ha mostrat regressions tumorals significatives en monoteràpia i un perfil de seguretat favorable, reforçant el seu potencial com a nova opció terapèutica en àrees amb necessitats clíniques no cobertes.

Un exemple de transferència de coneixement

L’avanç de Nanoligent constitueix un exemple tangible de transferència de coneixement des de la recerca biomèdica de Sant Pau al sector biotecnològic. Els resultats generats pel grup del Dr. Mangues han estat la base d’una tecnologia amb potencial terapèutic real, que ara es desenvolupa en el marc d’una empresa spin-off amb projecció internacional.

Sobre Nanoligent

Nanoligent és una empresa biotecnològica especialitzada en el desenvolupament de nanofàrmacs dirigits per al tractament del càncer, basada en una plataforma tecnològica pionera de nanoconjugats de proteïnes i fàrmacs. És dirigida per la Dra. Montserrat Cano (CEO) i el Dr. Manuel Rodríguez (president del Consell d’Administració), tots dos amb una àmplia experiència en el desenvolupament de medicaments i en la gestió de projectes biotecnològics.

El Dr. Íñigo Rodríguez Baz, del grup de Neurobiologia de les Demències de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i de la Unitat de Memòria de l’Hospital Sant Pau, ha estat distingit amb una beca de l’Alzheimer’s Association. Aquest suport permetrà desenvolupar un projecte orientat a millorar el diagnòstic biològic de les malalties neurodegeneratives que causen demència.

Les beques de l’Alzheimer’s Association s’atorguen a investigadors d’arreu del món amb projectes d’alta qualitat i rellevància per a l’avanç en el coneixement de la malaltia d’Alzheimer i les demències relacionades, fet que suposa un segell d’excel·lència per a la recerca de l’IR Sant Pau.

Aquest suport consolidarà i ampliarà el treball pioner que ja s’està duent a terme a Sant Pau amb l’assaig d’amplificació de llavors (Seed Amplification Assay, SAA), una tècnica innovadora que permet detectar amb gran sensibilitat l’alfa-sinucleïna en el líquid cefalorraquidi. Aquesta és una proteïna que, quan s’agrega de manera anòmala dins de les neurones, provoca la mort cel·lular i està relacionada amb malalties com la demència amb cossos de Lewy o la malaltia de Parkinson, tot i que també pot trobar-se en alguns casos d’Alzheimer.

A Sant Pau, gràcies a l’estreta col·laboració entre el Servei de Bioquímica i la Unitat de Memòria, el SAA ja s’està aplicant en la pràctica investigadora, fet que situa l’hospital com a centre de referència en el desenvolupament de biomarcadors per a les sinucleinopaties, aquestes malalties neurodegeneratives en què la proteïna alfa-sinucleïna s’acumula de manera anòmala al cervell.

Fins ara, l’alfa-sinucleïna resultava molt difícil de detectar, de manera que els diagnòstics s’havien fet sobretot a partir de l’avaluació clínica. Amb el SAA, implementat a Sant Pau pel Servei de Bioquímica, és possible detectar quantitats molt petites d’alfa-sinucleïna mal plegada. Aquesta tècnica permetrà no sols identificar la presència de la proteïna, sinó també analitzar com es comporta en cada malaltia i comprovar si els resultats de laboratori coincideixen amb les troballes en autòpsies, cosa que donarà més solidesa al diagnòstic biològic.

«Aquesta tècnica obre una via extraordinària per detectar precoçment aquestes patologies i diferenciar-les entre si amb més precisió», explica el Dr. Rodríguez Baz. «Amb el nostre estudi volem validar-ne l’ús en una àmplia cohort de pacients i comprovar com es relaciona amb altres biomarcadors de neuroimatge, de fluids i amb les troballes neuropatològiques de referència».

L’equip de Sant Pau analitzarà més de 1.500 mostres procedents de persones amb diferents perfils clínics: pacients amb demència amb cossos de Lewy, Alzheimer esporàdic, Alzheimer associat a la síndrome de Down i adults grans sense deteriorament cognitiu. A més, es tindran en compte factors com l’edat, el sexe, la genètica (Apolipoproteïna E) i l’origen ètnic, per entendre millor com influeixen en l’agregació de l’alfa-sinucleïna i en la variabilitat biològica d’aquestes malalties. El projecte tindrà una durada de tres anys, serà mentoritzat pels doctors Juan Fortea i Daniel Alcolea i comptarà amb la col·laboració de la doctora Mireia Tondo i Rosa Ferrer del Servei de Bioquímica de l’Hospital de Sant Pau, on es duen a terme les anàlisis de SAA.

Aquest treball també podria ajudar a distingir entre agregacions primàries i secundàries d’alfa-sinucleïna. En les malalties anomenades sinucleinopaties, com la demència amb cossos de Lewy o el Parkinson, la proteïna apareix com a agregació primària, és a dir, és la causa principal del dany cerebral. En canvi, en alguns casos d’Alzheimer pot aparèixer com a agregació secundària, acompanyant altres alteracions pròpies de la malaltia. Aquesta diferència és clau perquè la presència d’alfa-sinucleïna secundària s’associa a un pitjor pronòstic, a una progressió més ràpida dels símptomes i a més dificultats per desenvolupar tractaments eficaços. Poder identificar aquest fenomen de manera primerenca i precisa suposaria un gran avenç per comprendre millor la malaltia i orientar les estratègies terapèutiques.

A més, aquest projecte també busca cobrir buits importants en la recerca, aportant nous biomarcadors, refinant l’estratificació de les malalties i ajudant a comprendre millor les formes mixtes de demència en què conflueixen diferents processos patològics.

Aquesta investigació pionera podria marcar un abans i un després en la manera de diagnosticar la demència, afavorint diagnòstics més precoços i exactes, una millor selecció de pacients en assajos clínics i un desenvolupament més eficaç de teràpies personalitzades. «El nostre objectiu final és que els pacients puguin rebre abans el diagnòstic correcte i, amb això, el tractament i l’atenció més adequats», assenyala el Dr. Rodríguez Baz.

El Servei d’Oftalmologia de l’Hospital de Sant Pau, juntament amb el Grup de Recerca en Oftalmologia de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), han participat recentment en un assaig clínic internacional de teràpia gènica per a la degeneració macular associada a l’edat (DMAE) en la seva forma humida, una de les principals causes de pèrdua de visió en persones grans.

La intervenció es va dur a terme fa poques setmanes i va suposar un fita per a l’hospital, en convertir-se en la primera cirurgia d’aquest tipus realitzada a Catalunya en el marc de l’assaig. L’operació es va desenvolupar sense complicacions i marca l’inici de la participació de Sant Pau en aquest estudi internacional de fase 3, que avalua l’eficàcia i la seguretat del fàrmac ABBV-RGX-314. «Es tracta d’una cirurgia innovadora en què introduïm el fàrmac sota la retina. La intervenció es va desenvolupar bé i ara ens trobem en la fase de seguiment del pacient», explica el Dr. Ignacio Vela, investigador principal de l’estudi a Sant Pau.

Una malaltia molt freqüent en l’envelliment

La DMAE és una patologia degenerativa de la retina que afecta la visió central, dificultant tasques tan quotidianes com llegir, reconèixer rostres o manejar diners. Tot i que no provoca ceguesa total, sí que limita de manera molt significativa l’autonomia de qui la pateix. S’estima que entre un 4 % i un 8 % de la població major de setanta anys pateix aquesta malaltia, la incidència de la qual creix a mesura que augmenta l’esperança de vida.

Hi ha dues formes principals: la seca i la humida. La forma seca, que representa la majoria dels casos, avança lentament i no disposa d’un tractament eficaç en la pràctica clínica, tot i que hi ha assajos en marxa. La forma humida, en canvi, progressa de manera molt més ràpida: pot provocar pèrdues de visió importants en pocs mesos si no es tracta.

Els tractaments actuals i les seves limitacions

Des de 2006, el tractament estàndard de la DMAE humida consisteix en injeccions intravítries de fàrmacs antiangiogènics, que bloquegen la proliferació de vasos sanguinis anòmals sota la retina i eviten que es produeixi líquid o sang a la màcula. Gràcies a aquests tractaments, milers de pacients han aconseguit frenar la progressió de la malaltia i conservar part de la seva visió durant anys. Van suposar, en el seu moment, un canvi radical en el maneig d’aquesta patologia, que fins aleshores conduïa inevitablement a una pèrdua visual greu en molt poc temps.

Malgrat la seva eficàcia, aquest abordatge presenta limitacions importants. El tractament requereix una pauta molt intensiva: durant el primer any solen administrar-se entre sis i vuit injeccions, i posteriorment es mantenen de forma periòdica cada dos o tres mesos, al llarg de tota la vida del pacient. Cada una d’aquestes visites implica injectar el medicament directament a l’ull, cosa que genera ansietat i molèsties, especialment en persones grans que sovint pateixen altres malalties cròniques. A més, cada procediment comporta un petit risc de complicacions, com ara infeccions o inflamació ocular, que obliga a un control rigorós.

«Rebem bons resultats en frenar la pèrdua visual, però a costa de tractaments molt exigents, tant per al pacient com per al sistema sanitari. La idea de la teràpia gènica és precisament evitar aquesta dependència d’injeccions contínues a l’ull», assenyala el Dr. Vela.

Una nova via: la teràpia gènica

El nou enfocament busca superar aquestes limitacions amb una estratègia diferent: fer que el mateix ull sigui capaç de produir, de manera continuada, la substància que controla la malaltia. En lloc de dependre d’injeccions periòdiques per aportar el fàrmac des de fora, la teràpia gènica pretén que les cèl·lules de la retina fabriquin per si mateixes la proteïna amb efecte antiangiogènic, generant un tractament “des de dins” que actuï de manera constant i estable en el temps.

«La novetat és que, amb una sola cirurgia, l’ull podria produir de manera continuada la medicació que fins ara administràvem en forma d’injeccions. És un concepte completament diferent i amb un gran potencial», afirma l’investigador de Sant Pau.

Aquest plantejament no només té implicacions mèdiques, sinó també socials i econòmiques. Si la teràpia funciona com s’espera, podria disminuir de manera molt significativa la càrrega assistencial, en reduir les visites hospitalàries i la dependència de procediments repetits. Al mateix temps, obriria la porta a millorar la qualitat de vida dels pacients, alliberant-los de l’ansietat i l’impacte que comporta sotmetre’s a injeccions freqüents. Tot i que encara és una estratègia experimental i els resultats estan pendents de confirmar-se, el potencial d’aquest abordatge el converteix en una de les línies de recerca més prometedores en la lluita contra la DMAE humida.

La intervenció consisteix en una cirurgia ocular de microincisió en què s’introdueix sota la retina el fàrmac en estudi, ABBV-RGX-314. Es tracta d’un medicament de teràpia gènica formulat amb un vector viral que transporta un gen terapèutic. Un cop dins de les cèl·lules de la retina, aquest gen fa que siguin capaces de produir per si mateixes una proteïna amb efecte antiangiogènic, semblant a la que contenen els fàrmacs ja aprovats.

El procediment requereix una precisió extrema, ja que el medicament s’ha de dipositar exactament a l’espai subretinià i en una dosi determinada. Per garantir la seguretat i l’administració correcta, especialistes internacionals supervisen tot el procés en els primers casos, des de la conservació del producte a la farmàcia fins al moment de la injecció al quiròfan.

Un assaig clínic internacional

L’estudi es troba en fase 3 i inclou uns 500 pacients a tot el món. A Espanya hi participen prop de deu centres, tot i que cadascun ha pogut reclutar només un nombre molt reduït de pacients a causa dels estrictes criteris d’inclusió. A Catalunya, Sant Pau ha estat l’únic hospital que ha realitzat la intervenció quirúrgica amb teràpia gènica, mentre que altres centres han quedat en el braç de control amb injeccions convencionals.

L’assaig compara tres grups de pacients: dos tractats amb la teràpia gènica en diferents dosis i un tercer que continua amb el tractament estàndard. El reclutament ja s’ha tancat i actualment es duu a terme el seguiment durant un any per comprovar si els pacients necessiten menys injeccions que abans i, sobretot, per avaluar la seguretat i l’eficàcia d’aquesta nova estratègia.

«Ara hem d’esperar resultats. És fonamental remarcar que no es tracta d’un tractament disponible, sinó d’un assaig clínic en curs. L’expectativa és que pugui reduir la necessitat d’injeccions i millorar la qualitat de vida dels pacients, però encara no sabem si funcionarà i cal ser prudents», subratlla el Dr. Vela.

Una porta d’esperança, amb cautela

La intervenció realitzada a Sant Pau va tenir lloc fa poques setmanes i el seguiment inicial és positiu, tot i que encara és aviat per valorar els resultats. «Hem d’esperar almenys un any de seguiment i, després, conèixer els resultats globals de l’estudi. Fins aleshores, el que podem destacar és la importància que Sant Pau formi part d’aquesta recerca internacional pionera», apunta l’especialista.

La degeneració macular és un problema creixent en societats envellides com la nostra, i comptar amb alternatives innovadores com la teràpia gènica representa una oportunitat que s’ha d’explorar sempre des del rigor científic. La participació en aquest assaig reforça el compromís de la institució amb la innovació en oftalmologia i contribueix a avançar en el desenvolupament de solucions de futur per a una malaltia la prevalença de la qual augmenta amb l’envelliment de la població.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i l’Associació CADASIL Espanya (ACE) han reforçat la seva col·laboració amb una nova aportació de 15.000 euros, destinada a impulsar la recerca que el centre desenvolupa sobre el CADASIL, una malaltia hereditària que afecta els petits vasos sanguinis del cervell i pot provocar migranya, alteracions psiquiàtriques, ictus recurrents i demència.

Aquesta nova donació, que se suma a les efectuades en anys anteriors, posa de manifest el compromís de l’ACE amb la investigació biomèdica i amb la tasca dels equips científics que treballen per millorar el diagnòstic i el tractament d’aquesta patologia minoritària.

El CADASIL (Cerebral Autosomal Dominant Arteriopathy with Subcortical Infarcts and Leukoencephalopathy, sigles que descriuen una arteriopatia cerebral autosòmica dominant amb infarts subcorticals i leucoencefalopatia) és una malaltia causada per mutacions en el gen NOTCH3, que alteren l’estructura de la paret dels vasos cerebrals i en dificulten el flux sanguini. Tot i els avenços en el coneixement de la seva base genètica i dels mecanismes de progressió, encara no hi ha cap tractament curatiu, i la gestió clínica es basa principalment en el control dels símptomes i dels factors de risc vascular.

La nova aportació econòmica contribuirà a impulsar un projecte de reposicionament de fàrmacs que desenvolupa el grup de recerca en Farmacogenòmica i Genètica Neurovascular de l’IR Sant Pau, liderat pel Dr. Israel Fernández-Cadenas. L’equip centra la seva recerca a identificar medicaments ja aprovats per a altres indicacions que puguin tenir un efecte beneficiós en el CADASIL. Aquesta estratègia permet reduir temps i costos en el procés de recerca, ja que parteix de compostos que ja han demostrat seguretat en humans. L’objectiu final és trobar noves vies terapèutiques que ajudin a frenar o revertir la progressió de la malaltia.

Amb aquesta nova aportació, l’ACE dona continuïtat a una col·laboració que es manté des de fa anys amb l’IR Sant Pau. Al llarg d’aquest temps, l’associació ha contribuït de manera sostinguda al finançament de diferents línies de treball relacionades amb el coneixement genètic, molecular i clínic del CADASIL, facilitant l’adquisició de materials, la realització d’anàlisis específiques i la participació en projectes col·laboratius nacionals i internacionals.

Aquesta implicació constant ha permès mantenir activa la recerca sobre una malaltia considerada minoritària, en la qual els recursos disponibles són sovint limitats, i ha consolidat una relació de confiança i cooperació entre l’ACE i l’equip científic de l’IR Sant Pau. Gràcies a aquest suport, s’han pogut generar resultats que contribueixen a entendre millor els mecanismes de la malaltia i a orientar noves vies d’investigació terapèutica.

Des de l’IR Sant Pau s’agraeix profundament la confiança i el suport de l’ACE, que resulten fonamentals per avançar en el coneixement científic i promoure noves estratègies per al CADASIL, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones afectades i les seves famílies.