Un grup internacional d’experts, entre els quals es troba el Dr. Saül Martínez-Horta, investigador de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i neuropsicòleg de la Unitat de Trastorns del Moviment de l’Hospital Sant Pau, ha publicat a la revista Movement Disorders una revisió científica que analitza de manera exhaustiva les eines neuropsicològiques més utilitzades per avaluar l’atenció, la memòria de treball i les funcions executives en la malaltia de Parkinson. El treball, impulsat per la International Parkinson and Movement Disorder Society (MDS), ofereix recomanacions clares sobre quins instruments s’han d’emprar per fer una valoració més precisa de l’estat cognitiu d’aquests pacients, tant en la pràctica clínica com en recerca.

L’avaluació d’aquestes funcions cognitives és clau perquè el seu deteriorament és una de les complicacions no motores més freqüents en la malaltia de Parkinson. Pot presentar-se en fases molt primerenques, fins i tot abans dels símptomes motors, i s’associa a una pèrdua progressiva d’autonomia i qualitat de vida. Tanmateix, la gran varietat de proves existents, les diferències en la seva qualitat psicomètrica i la manca de criteris unificats dificultaven fins ara una avaluació homogènia. Segons el Dr. Martínez-Horta, «no n’hi ha prou amb fer servir qualsevol test disponible; necessitem instruments amb una base científica sòlida, adaptats a la realitat clínica del pacient amb Parkinson, i que ens permetin detectar canvis subtils però significatius».

Vuit proves amb les màximes garanties

La revisió va avaluar un total de trenta instruments i va concloure que vuit d’ells reuneixen les millors garanties de fiabilitat, validesa i aplicabilitat clínica. Quatre se centren principalment en l’atenció i la memòria de treball: tres subproves de la Wechsler Adult Intelligence Scale, Fourth Edition (WAIS-IV) —Digit Span, que mesura la memòria immediata i la capacitat de manipular informació; Coding, que valora la velocitat de processament i la coordinació visomotora, i Symbol Search, que examina la rapidesa en la discriminació visual i la concentració—, així com el Trail Making Test, que analitza la velocitat de processament, la flexibilitat mental i la cerca visual. La WAIS-IV és una de les escales més utilitzades a escala internacional per mesurar capacitats cognitives, i les seves subproves ofereixen resultats comparables amb dades normatives àmplies.

Les altres quatre proves recomanades estan orientades a les funcions executives: Similarities, un altre subtest de la WAIS-IV que explora el raonament verbal abstracte; el Wisconsin Card Sorting Test, considerat la referència per avaluar la flexibilitat cognitiva i la capacitat d’adaptació a noves regles; els Verbal Fluency Tests, que mesuren la capacitat de generar paraules seguint criteris fonèmics o semàntics, i el Stroop Color-Word Test, en la seva versió abreujada de Victoria, que valora la inhibició de respostes automàtiques i l’adaptació a condicions canviants. Com assenyala el Dr. Martínez-Horta, «aquestes eines no només han demostrat ser fiables i vàlides, sinó que també són sensibles als canvis que es produeixen en l’evolució de la malaltia i als efectes de determinats tractaments».

De la teoria a la pràctica clínica

Per als autors, disposar d’aquesta classificació té un impacte immediat en la pràctica clínica, ja que proporciona als professionals una guia clara per prendre decisions fonamentades. El Dr. Martínez-Horta subratlla que «a la consulta, l’elecció de la prova adequada pot marcar la diferència entre detectar un canvi cognitiu precoç o passar-lo per alt». Això resulta especialment rellevant en la malaltia de Parkinson, on les alteracions cognitives poden ser subtils en les primeres fases i passar desapercebudes si no s’empren eines amb prou sensibilitat.

La revisió també destaca que la selecció de la prova s’ha d’adaptar no només a l’objectiu de l’avaluació —detecció precoç, seguiment a llarg termini o valoració de l’efecte de teràpies—, sinó també a les característiques i limitacions del pacient. Aspectes com el nivell educatiu, l’estat emocional, la fatiga o les fluctuacions motores poden influir en el rendiment i, per tant, en la interpretació dels resultats. «Si un pacient presenta una afectació motora que dificulta l’escriptura o la rapidesa manual, una prova que requereixi aquestes habilitats podria reflectir un baix rendiment no pas per un dèficit cognitiu real, sinó per la interferència dels símptomes motors», explica l’investigador. En aquests casos, la recomanació és prioritzar eines d’administració verbal o adaptades, que minimitzin l’impacte d’aquestes limitacions.

El treball insisteix que l’ús de proves estandarditzades i avalades per evidència científica no només millora la precisió diagnòstica, sinó que també afavoreix l’homogeneïtat en la recerca, facilitant la comparació de resultats entre diferents centres i estudis. Això, al seu torn, contribueix a avançar en el coneixement de la malaltia i a desenvolupar intervencions més eficaces per preservar la funció cognitiva.

Un marc de referència internacional

La revisió no només estableix quines són les proves de referència, sinó que també identifica aquelles que, tot i el seu ús habitual, presenten limitacions i requereixen més recerca per confirmar-ne la utilitat. L’anàlisi mostra que alguns instruments àmpliament emprats manquen d’estudis normatius específics per a població amb malaltia de Parkinson o presenten problemes de fiabilitat quan s’apliquen en contextos clínics reals. En aquests casos, el grup d’experts recomana un ús prudent i sempre acompanyat d’altres mesures complementàries.

Per al Dr. Martínez-Horta, aquest treball suposa «un pas important cap a l’estandardització de l’avaluació cognitiva en la malaltia de Parkinson a escala global». L’investigador subratlla que «volem que aquesta guia serveixi per unificar criteris i millorar la qualitat de les avaluacions cognitives en la malaltia de Parkinson a tot el món». Comptar amb un marc de referència internacional permetrà que les dades obtingudes en diferents països i centres siguin comparables, quelcom essencial per establir patrons d’evolució, identificar factors de risc i avaluar l’impacte de nous tractaments.

A més, l’homogeneïtat en l’elecció d’eines permetrà integrar grans bases de dades internacionals, afavorint estudis col·laboratius amb mostres més àmplies i representatives. «L’homogeneïtat en l’avaluació és clau per avançar en la recerca, comparar dades entre centres i, en definitiva, oferir una millor atenció als pacients», conclou. L’objectiu final, tal com destaca l’equip d’autors, és que aquest consens es tradueixi en avaluacions més precises, diagnòstics més precoços i estratègies d’intervenció més eficaces.

Article de referència:

Biundo R, Bezdicek O, Cammisuli DM, Cholerton B, Dalrymple-Alford JC, Edelstyn N, Fiorenzato E, Holker E, Martinez-Horta S, Martini A, Santangelo G, Segura B, Siri C, Tröster A, Mestre TA, Ferro ÁS, Hyczy de Siqueira Tosin M, Skorvanek M, Weintraub D, Geurtsen GJ, and the members of the MDS Clinical Outcome Assessment Scientific Evaluation Committee. Attention/working memory and executive function in Parkinson’s disease: Review, critique, and recommendations. Mov Disord 2025. https://doi.org/10.1002/mds.30293

Un article de revisió publicat a Nature Reviews Neurology la primera autora del qual és la Dra. Marta Caballero, de l’equip del Dr. Luis Querol, membre del grup de Malalties Neuromusculars de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), analitza els avenços recents en el diagnòstic i tractament de les neuropaties autoimmunes primàries, un conjunt de malalties rares i debilitants del sistema nerviós perifèric entre les quals destaquen la síndrome de Guillain–Barré (GBS) i la polirradiculoneuropatia desmielinitzant inflamatòria crònica (CIDP).

Durant més de tres dècades, l’abordatge terapèutic d’aquests trastorns s’ha basat en estratègies inespecífiques, com la immunoglobulina intravenosa, els corticoides o la plasmafèresi. Tot i que han permès millorar el pronòstic de molts pacients, la seva eficàcia és limitada i no tots responen de la mateixa manera. A més, aquestes teràpies no actuen sobre els mecanismes concrets que desencadenen la malaltia.

Un nou rumb

A l’article de revisió s’explica com, en els darrers anys, la recerca ha permès fer un salt qualitatiu en aquest camp. Un dels avenços més rellevants és la identificació d’autoanticossos dirigits contra proteïnes essencials en els nodes de Ranvier, estructures fonamentals per a la transmissió de l’impuls nerviós. Aquest descobriment, en el qual la Unitat de Malalties Neuromusculars de l’Hospital de Sant Pau ha tingut un paper capdavanter, ha portat a reconèixer una nova categoria diagnòstica, les nodopaties autoimmunes, un grup de neuropaties en què el sistema immune ataca específicament aquestes regions de la fibra nerviosa, alterant la comunicació entre neurones i provocant debilitat i pèrdua de sensibilitat.

Aquest nou concepte explica l’heterogeneïtat clínica d’alguns pacients i obre la porta a tractaments més específics. Paral·lelament, s’han redefinit els criteris diagnòstics de GBS i CIDP, la qual cosa permet detectar la malaltia amb més precisió, reduir els errors de classificació i orientar millor les decisions terapèutiques.

L’article coordinat pel Dr. Querol també repassa les teràpies dirigides que comencen a arribar a la pràctica clínica. Un exemple destacat és efgartigimod, recentment aprovat a Europa i als Estats Units com el primer tractament específic per a la CIDP. Aquest fàrmac redueix els nivells d’anticossos patològics a la sang i representa un canvi de paradigma després de més de trenta anys sense novetats terapèutiques d’aquest abast. Així mateix, s’estan desenvolupant assaigs clínics amb inhibidors del complement, que han mostrat resultats prometedors no sols en CIDP, sinó també en la GBS i en la neuropatia motora multifocal.

Un altre aspecte clau són els biomarcadors, que ofereixen informació objectiva sobre l’activitat de la malaltia i la seva evolució. Entre els més prometedors es troben el neurofilament lleuger sèric, que reflecteix el dany axonal, així com autoanticossos específics i proteïnes pròpies del nervi perifèric, com peripherin o periaxin. La seva validació permetrà no sols diagnosticar abans, sinó també predir la resposta als tractaments i personalitzar el seguiment de cada pacient.

Una transformació en l’abordatge

«El camp de les neuropaties autoimmunes viu una autèntica transformació», explica la Dra. Marta Caballero. «Passem de teràpies generals a estratègies que es dirigeixen als mecanismes exactes que causen la malaltia. Això significa que podrem ser molt més precisos, reduir la toxicitat dels tractaments i millorar la qualitat de vida dels pacients».

El Dr. Querol, per la seva banda, subratlla a més la rellevància dels nous biomarcadors. «Gràcies a aquestes eines, no sols podrem diagnosticar amb més rapidesa i fiabilitat, sinó també monitorar l’evolució de la malaltia i la resposta al tractament d’una manera objectiva. És un pas essencial per avançar cap a una medicina personalitzada en aquest camp».

Els avenços recollits en aquesta revisió situen les neuropaties autoimmunes primàries —fins ara considerades patologies òrfenes d’innovació— al centre d’un canvi de paradigma. El millor coneixement dels seus mecanismes, la disponibilitat de criteris diagnòstics més rigorosos, l’arribada de noves teràpies dirigides i el desenvolupament de biomarcadors fiables permetran oferir als pacients un maneig més eficaç, segur i adaptat a les seves necessitats individuals.

Article de referència:

Caballero-Ávila M, Pascual-Goñi E, Lleixà C, Martín-Aguilar L, Collet-Vidiella R, Querol L. The changing landscape of primary autoimmune neuropathies. Nat Rev Neurol 2025. https://doi.org/10.1038/s41582-025-01133-3

Durant els mesos de setembre i octubre, My Alma, una marca especialitzada en productes de benestar íntim i menstrual, impulsa una campanya solidària per donar suport a la recerca en càncer d’ovari de l’Institut de Recerca Sant Pau.

Per cada producte venut a través de la seva botiga en línia, My Alma hi destinarà un arrodoniment solidari, que es convertirà en una aportació directa per finançar un projecte pioner del nostre centre.

Una empresa amb compromís amb la salut femenina

My Alma va néixer amb la voluntat de posar la salut femenina al centre, oferint productes més sostenibles, saludables i respectuosos amb el cos i el medi ambient. La seva fundadora, inspirada per la seva pròpia experiència vital, ha volgut que la marca sigui també un motor de canvi social, donant visibilitat i recursos a la recerca mèdica que afecta directament les dones.

Suport a la recerca en càncer d’ovari

Els fons recollits es destinaran a un projecte innovador de l’Institut de Recerca Sant Pau que estudia com els senyals del sistema nerviós poden influir en el creixement i la disseminació del tumor. L’objectiu és trobar noves estratègies per combatre el càncer d’ovari resistent als tractaments actuals i oferir noves esperances a les pacients.

Divulgació per trencar tabús

En el marc d’aquesta col·laboració, també es publicaran a les xarxes socials de My Alma i de Sant Pau diverses càpsules de vídeo divulgatives, elaborades per professionals de Sant Pau, sobre temes relacionats amb la menstruació. L’objectiu és oferir informació rigorosa, promoure la salut femenina i ajudar a trencar tabús encara molt presents a la societat.

Una col·laboració amb impacte

Amb aquesta iniciativa, My Alma i l’Institut de Recerca Sant Pau sumen esforços per avançar en la recerca i contribuir a millorar la vida de les dones que conviuen amb aquesta malaltia, alhora que aposten per la sensibilització i la divulgació en salut.

L’Institut de Recerca de Sant Pau (IR Sant Pau) ha aprovat la creació del nou grup de recerca TRAIL (Thoracic Surgery Research and Innovation in Lung Cancer), dedicat a impulsar la investigació i la innovació en l’àmbit de la cirurgia toràcica i el càncer de pulmó. El grup estarà liderat pel Dr. Juan Carlos Trujillo-Reyes, cap del Servei Mancomunat de Cirurgia Toràcica dels hospitals de Sant Pau i del Mar. Els membres fundadors del nou grup, a més del Dr. Trujillo, són la Dra. Elisabeth Martínez, especialista en tècniques mínimament invasives i millora de la qualitat de vida dels pacients, i el Dr. Josep Belda Sanchis, cirurgià toràcic amb més de trenta anys d’experiència en cirurgia pulmonar complexa i patologia oncològica.

Segons el Dr. Trujillo, «el càncer de pulmó continua sent la principal causa de mortalitat per càncer al món i a Espanya. Per això és fonamental apostar per la recerca i la innovació en diagnòstic precoç i en tècniques quirúrgiques avançades que ens permetin millorar els resultats i la supervivència dels pacients».

El grup TRAIL neix amb la voluntat de consolidar una recerca de qualitat i amb impacte real en la pràctica clínica. Es tracta d’una iniciativa pionera i diferencial dins el panorama estatal, que destaca pel seu caràcter innovador i per la singularitat de la seva proposta en el context actual de recerca. Entre les seves principals línies d’investigació destaquen: el diagnòstic precoç del càncer de pulmó, mitjançant programes de cribratge i tècniques d’imatge avançada; la selecció quirúrgica òptima després de tractaments d’inducció; la millora de les tècniques quirúrgiques i dels resultats perioperatoris, amb especial èmfasi en la cirurgia robòtica i els programes de prehabilitació; i la recerca translacional en biomarcadors per integrar dades moleculars i clíniques en la presa de decisions terapèutiques.

«Sant Pau ens ofereix un entorn privilegiat per desenvolupar recerca d’alt nivell, gràcies a la col·laboració multidisciplinària i a la connexió directa amb la pràctica clínica. Aquesta sinergia és clau per generar coneixement que tingui un impacte immediat en els pacients», comenta el Dr. Trujillo.

El Dr. Juan Carlos Trujillo és llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (2009) i doctor en Medicina per la mateixa universitat (2022). Especialista en cirurgia toràcica, exerceix a Sant Pau des de 2015 i ha estat un dels principals impulsors de la cirurgia mínimament invasiva al centre. Compagina l’activitat clínica amb la docència com a professor associat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i amb una destacada trajectòria investigadora, amb més de 60 publicacions en revistes d’alt impacte.

Ha tingut un paper clau en la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), on va coordinar l’Àrea d’Oncologia Toràcica i el projecte CASSANDRA, el primer estudi pilot de cribratge de càncer de pulmó a escala estatal. Actualment, coordina els projectes de recerca i desenvolupament en oncologia toràcica de SEPAR i és codirector de la base de dades nacional de tumors tímics. El 2024 va rebre el Premi al Millor Investigador Jove de l’Any de SEPAR.

Segons el Dr. Trujillo, «la creació del grup TRAIL ens permet estructurar i potenciar tota la feina que ja estem fent en recerca i innovació en cirurgia toràcica i càncer de pulmó. El nostre objectiu és generar coneixement útil que es tradueixi en una millor atenció als pacients i en la reducció de la mortalitat per aquesta malaltia».

Amb la seva creació, TRAIL vol consolidar Sant Pau com a centre de referència en recerca i innovació en cirurgia toràcica i càncer de pulmó, promovent sinergies multidisciplinàries i la formació de noves generacions de professionals en l’àmbit biomèdic.

L’editorial Springer Nature acaba de publicar l’Atlas of Virtual Surgical Planning and 3D Printing for Cranio-Maxillo-Facial Surgery, una obra de referència internacional que marca una fita en la integració de la innovació tecnològica i la humanització de l’atenció sanitària en l’àmbit de la cirurgia craneomaxil·lofacial. El llibre ha estat editat pel Dr. Alessandro Tel, especialista en cirurgia maxil·lofacial del Departament de Cirurgia de Cap i Coll i Neurociències de l’Hospital Universitari d’Udine (Itàlia), i pel Dr. Massimo Robiony, professor associat de Cirurgia Maxil·lofacial a la Universitat d’Udine i cap de la Unitat de Cirurgia Maxil·lofacial de l’Hospital Universitari d’Udine.

Tecnologia i humanització: una aliança quirúrgica

L’atles es presenta com el resultat d’anys de treball i de la col·laboració entre professionals d’arreu del món que comparteixen una mateixa visió: la medicina com a ciència en renovació constant i l’ésser humà com a prioritat. L’obra proposa un enfocament que els seus editors denominen Tecno-Humanització, és a dir, l’aplicació de tot el potencial de la tecnologia —inclosa la intel·ligència artificial— a la pràctica clínica, però sempre respectant l’ètica i reforçant la dimensió humana de l’acte mèdic.

En l’àmbit específic de la cirurgia de cap i coll, la realitat virtual, la planificació quirúrgica en 3D i la impressió de biomodels s’han convertit en eines indispensables per millorar la seguretat, la precisió i la comunicació amb el pacient, i aquest atles pretén servir com a guia didàctica i pràctica per al seu ús més avançat.

Protocols d’imatge per a una cirurgia més precisa

Entre els autors hi ha el Dr. Josep Munuera, responsable del grup d’Imatge Mèdica Avançada, Intel·ligència Artificial i Teràpia Guiada per Imatge de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), i cap del Servei de Diagnòstic per la Imatge de l’Hospital Sant Pau. La seva aportació se centra en el capítol dedicat als protocols específics d’adquisició d’imatges en radiologia per a la planificació quirúrgica virtual i la impressió 3D en cirurgia craneomaxil·lofacial. Aquest apartat revisa en profunditat les tècniques, els paràmetres i les consideracions necessàries per obtenir imatges de la màxima qualitat diagnòstica i quirúrgica.

Segons explica el Dr. Munuera, «una correcta elecció de la tècnica d’imatge i la configuració adequada dels paràmetres d’adquisició és la base perquè el cirurgià pugui planificar amb total seguretat i precisió la cirurgia». Afegeix que «el treball en equip entre radiòlegs i cirurgians és clau: les nostres decisions en la fase de diagnòstic condicionen de manera directa el grau de precisió i el resultat final de la intervenció».

De la imatge diagnòstica a la precisió quirúrgica

El capítol descriu com la imatge mèdica ha evolucionat des dels raigs X i l’arribada del TAC i la ressonància magnètica fins a la integració actual de la intel·ligència artificial, la reconstrucció 3D i la fabricació additiva. Aquestes tecnologies no només permeten visualitzar amb realisme estructures anatòmiques complexes, sinó també fusionar dades de diferents modalitats per planificar intervencions més personalitzades i segures.

En cirurgia craneomaxil·lofacial, on conviuen estructures òssies i teixits tous en un espai anatòmic reduït i delicat, l’elecció i la configuració correctes de la tècnica d’imatge —sigui TAC, CBCT, ressonància magnètica, ecografia o escaneig òptic— són clau per a l’èxit quirúrgic. Cada modalitat aporta avantatges i limitacions: el TAC ofereix una gran resolució espacial per a os, la ressonància magnètica és insubstituïble per a nervis, vasos i teixits tous, el CBCT destaca pel seu baix nivell de radiació i alta resolució òssia, i la fotogrametria 3D o l’escaneig intraoral permeten registrar amb precisió la superfície facial i la dentició per integrar-los en el model quirúrgic.

El capítol descriu també l’ús d’imatge intraoperatòria —com el TAC o CBCT al quiròfan, l’ecografia o tècniques de fluorescència— per verificar en temps real la col·locació d’implants, la simetria facial o la perfusió de penjalls. Dedica una part substancial als paràmetres d’adquisició adaptats a cada indicació clínica, des de fractures i tumors fins a anomalies congènites o patologia articular, així com a seqüències avançades de ressonància per obtenir models volumètrics isotropics.

La reconstrucció i segmentació 3D ocupa un lloc central, amb mètodes que permeten aïllar ossos, vasos i teixits tous mitjançant algoritmes semiautomàtics o eines intel·ligents de delineació, sempre prioritzant la qualitat de la dada original. El Dr. Munuera subratlla que «l’estandardització de protocols i la minimització d’artefactes són essencials, així com ajustar l’adquisició a la data de la cirurgia per garantir la màxima correspondència anatòmica».

A més, el capítol contempla consideracions específiques per a pacients pediàtrics, prioritzant la reducció de la dosi de radiació, l’ús de tècniques no ionitzants i la creació d’entorns amigables que facilitin la col·laboració del nen. Finalment, introdueix una reflexió poc habitual en textos tècnics: l’impacte mediambiental de la imatge mèdica. Des del consum energètic dels equips fins a la gestió de residus electrònics o l’ús de metalls rars i contrastos, el text fa una crida a adoptar tecnologies més eficients, programes de reciclatge i solucions sostenibles que redueixin la petjada ecològica del sector.

Amb aquest atles, s’ofereix una eina que combina rigor tècnic, consciència ètica i visió de futur, amb l’objectiu que la tecnologia més avançada estigui sempre al servei de la precisió quirúrgica i de la humanització de l’atenció al pacient. En paraules del Dr. Munuera, «és un honor haver contribuït a una obra que no només recull coneixement tècnic de primer nivell, sinó que també transmet una filosofia de treball en què la tecnologia és un mitjà per cuidar millor les persones».

Referència:

Tel A, Robiony M, editors. Atlas of Virtual Surgical Planning and 3D Printing for Cranio-Maxillo-Facial Surgery. Cham: Springer Nature; 2025.

Una investigació liderada per l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), el Servei de Bioquímica Clínica de l’Hospital de Sant Pau i el Centro de Investigación Biomédica en Red de Diabetes y Enfermedades Metabólicas Asociadas (CIBERDEM) ha identificat una alteració clau en el transport de colesterol al cervell en pacients amb malaltia d’Alzheimer. Els resultats apunten que les lipoproteïnes del líquid cefalorraquidi de pacients amb malaltia d’Alzheimer tenen una capacitat reduïda per subministrar colesterol a les neurones, i que aquest defecte podria estar vinculat a la presència de la variant genètica APOE4, un dels principals factors de risc coneguts per desenvolupar la malaltia. L’estudi s’ha publicat a la revista Journal of Lipid Research.

Segons explica la Dra. Mireia Tondo, investigadora del grup de Fisiopatologia de les malalties caracteritzades per alteracions lipídiques de l’IR Sant Pau i que va liderar el projecte, «sabem des de fa temps que les persones amb la variant APOE4, sobretot en forma homozigòtica, tenen un risc molt elevat de desenvolupar Alzheimer, però fins ara no es coneixia bé per què. El nostre estudi apunta que un dels factors que podria contribuir-hi és que les neurones, en presència d’aquesta variant, capten pitjor el colesterol que els arriba pel líquid cefalorraquidi».

El colesterol, essencial per a la viabilitat neuronal

El colesterol és una molècula vital per al funcionament correcte de les neurones. Intervé en la formació de membranes, en la transmissió sinàptica i en la producció de mielina. A diferència d’altres òrgans, el cervell no rep colesterol de la sang, ja que la barrera hematoencefàlica ho impedeix. «Tot el colesterol necessari es produeix localment», explica la Dra. Tondo, «i s’emmagatzema en unes partícules lipoproteiques específiques que el transporten des de les cèl·lules glials fins a les neurones. Si aquest procés falla, la neurona pot no rebre els recursos estructurals i funcionals que necessita».

Els investigadors van analitzar mostres de líquid cefalorraquidi de 10 pacients amb Alzheimer i 10 persones sense malaltia, procedents de la cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration). Van avaluar dues etapes del transport lipídic cerebral: d’una banda, la capacitat dels astròcits de cedir colesterol al líquid cefalorraquidi; de l’altra, la capacitat de les neurones de captar aquest colesterol. Els resultats van mostrar que l’alliberament per part dels astròcits era similar en tots els participants, però que la captació neuronal estava clarament compromesa en els pacients amb Alzheimer.

Davant d’aquest resultat, l’equip va voler entendre si aquest defecte podia estar relacionat amb la genètica. «En la nostra mostra, la majoria dels pacients eren heterozigots per la variant APOE4, i vam observar que la captació de colesterol era més baixa en ells. Per això vam decidir anar més enllà i crear nanopartícules lipoproteiques recombinants, idèntiques entre elles, però amb APOE3 o APOE4», relata la Dra. Tondo. «Quan les vam provar en cultius de neurones, vam veure que les que contenien APOE4 transferien el colesterol de forma molt menys eficient. Això ens va fer pensar que aquesta variant podria tenir un paper directe en la disfunció observada».

Alteracions proteiques i implicacions funcionals

A més, els investigadors van fer una anàlisi proteòmica detallada de les lipoproteïnes del líquid cefalorraquidi. Es van identificar 239 proteïnes associades a aquestes partícules, de les quals 27 estaven alterades en els pacients amb Alzheimer. Curiosament, cap d’aquestes diferències afectava directament les proteïnes relacionades amb el metabolisme del colesterol. «Aquesta troballa ens indica que el sistema lipoproteic és molt més complex del que ens pensàvem, i que poden haver-hi altres mecanismes relacionats amb inflamació, adhesió cel·lular o degradació proteica que també poden influir en la progressió de la malaltia», afegeix la Dra. Tondo.

«L’entrega eficient de colesterol a les neurones és fonamental per al seu funcionament i manteniment. Els nostres resultats mostren que aquest procés està compromès en la malaltia d’Alzheimer, especialment en presència de la variant APOE4», explica Carla Borràs, primera autora de l’estudi. «Això podria contribuir a la vulnerabilitat de les neurones i a la seva degeneració progressiva».

La recerca ha estat possible gràcies a la col·laboració entre el grup de metabolisme lipídic i la Unitat de Memòria de Sant Pau, referent internacional en l’estudi clínic i biomolecular de les demències. També hi han participat investigadors del CIBER Enfermedades Neurodegenerativs (CIBERNED), el Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC), el CIBER Enfermedades Cardiovasculares (CIBERCV) i l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2).

La Dra. Tondo insisteix que cal ser prudents: «Aquest estudi no permet afirmar que el dèficit de colesterol sigui la causa directa de la malaltia, però sí que podria ser un dels factors que contribueixen al dany neuronal. En qualsevol cas, obre una línia molt interessant per explorar el metabolisme lipídic cerebral, especialment en persones amb risc genètic».

El grup de recerca ja treballa en un nou estudi per veure si aquest mecanisme també està alterat en persones amb síndrome de Down, un col·lectiu amb risc genètic de desenvolupar Alzheimer. «Volem saber si el problema de captació de colesterol neuronal també es dona en aquest altre context genètic. Això ens podria ajudar a entendre si hi ha mecanismes comuns i si millorar el metabolisme lipídic podria ser una via per retardar la neurodegeneració», conclou la Dra. Tondo.

Finançament del projecte

Aquest treball ha estat finançat parcialment per l’Instituto de Salud Carlos III (ISCIII), dependent del Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital del Govern d’Espanya, i pels fons europeus FEDER “Una manera de fer Europa”, a través dels projectes PI21/00140, PI23/00232, PI18/0035, PI22/00758, JR22/00003, INT21/00073, PI20/01473 i PI23/01786.

A més, aquest estudi ha estat finançat pels National Institutes of Health (NIH) dels Estats Units a través de les beques R01 AG056850, R21 AG056974, R01 AG061566, R01 AG081394 i R61 AG066543, així com per la Fundación Tatiana Pérez de Guzmán el Bueno mitjançant la beca IIBSP-DOW-2020-151 i pel programa Horizon 2020 – Research and Innovation Framework Programme de la Unió Europea (H2020-SC1-BHC-2018-2020).

Referència de l’article:

Borràs C, Canyelles M, Santos D, Rotllan N, Núñez E, Vázquez J, Maspoch D, Cano-Sarabia M, Zhao Q, Carmona-Iragui M, Sirisi S, Lleó A, Fortea J, Alcolea D, Blanco-Vaca F, Escolà-Gil JC, Tondo M. Cerebrospinal fluid lipoprotein-mediated cholesterol delivery to neurons is impaired in Alzheimer’s disease and involves APOE4. J Lipid Res 2025:100865. https://doi.org/10.1016/j.jlr.2025.100865

La lipoproteïna(a), també coneguda com a Lp(a), és una partícula lipídica amb propietats proinflamatòries la concentració de la qual a la sang està determinada principalment per factors genètics. La seva implicació en el desenvolupament de la malaltia cardiovascular ateroscleròtica està àmpliament documentada, però persisteix una pregunta clau en l’àmbit de la prevenció primària: la Lp(a) representa també un risc rellevant en persones sense factors de risc cardiovascular clàssics?

Per respondre aquesta qüestió, un ampli estudi internacional publicat al European Journal of Preventive Cardiology ha analitzat dades de 66.495 persones de vuit cohorts poblacionals europees, seguides durant una mediana de 9,7 anys. Tots els participants estaven lliures de malaltia coronària en el moment de la inclusió. El treball ha comptat amb la participació de la Dra. Teresa Padró, investigadora del grup de Biomarcadors de Malaltia Cardiovascular de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i membre del CIBERCV.

Els investigadors van estratificar els participants segons el nombre de factors de risc cardiovascular modificables que presentaven a l’inici de l’estudi: hipertensió arterial, diabetis mellitus, hipercolesterolèmia i tabac. Un total de 41.770 persones no presentaven cap o només un d’aquests factors, mentre que 24.725 en tenien dos o més. També es va classificar els individus en funció dels seus nivells de Lp(a), utilitzant com a llindar el percentil 90 de la distribució (43,2 mg/dL).

Durant el seguiment es van registrar un total de 3.467 casos nous de cardiopatia isquèmica entre els participants. Aquesta categoria inclou infarts de miocardi, morts d’origen coronari, angines inestables, procediments de revascularització coronària i defuncions sense causa definida, però amb possible origen cardíac. D’aquests casos, 1.191 van ocórrer en persones que, a l’inici de l’estudi, no presentaven cap factor de risc cardiovascular o només un. Els 2.276 casos restants es van produir en participants amb dos o més factors de risc tradicionals.

Què passa amb la Lp(a)?

Els resultats de l’estudi revelen que tenir nivells elevats de Lp(a) —per sobre de 43,2 mg/dL, que correspon al 10 % més alt de la població— augmenta el risc de patir una malaltia coronària, com un infart, tant en persones amb pocs factors de risc cardiovascular com en aquelles amb diversos. De fet, l’augment del risc va ser molt similar en ambdós grups: un 38 % més en qui tenia un o cap factor de risc i un 27 % més en qui en tenia dos o més. Aquesta diferència no va ser estadísticament significativa, cosa que significa que l’impacte de la Lp(a) alta sobre el risc coronari és pràcticament el mateix, independentment del perfil de risc previ de la persona.

«Aquest estudi demostra que les persones amb nivells elevats de Lp(a) tenen un risc més alt de malaltia coronària, encara que no presentin hipertensió, diabetis, colesterol elevat ni hàbit tabàquic», explica la Dra. Teresa Padró. «Això representa un repte clínic important, ja que en aquests casos les estratègies de prevenció tradicionals, basades en la reducció de factors de risc, no són aplicables».

Actualment, no existeixen tractaments aprovats per reduir específicament la Lp(a), tot i que hi ha diversos assaigs clínics en marxa. Segons els autors, fins que aquests fàrmacs estiguin disponibles, l’única opció per mitigar el risc cardiovascular associat a la Lp(a) continua sent el control intensiu dels factors de risc modificables, una estratègia que no és viable en individus que no en presenten.

«Els resultats també reforcen la necessitat de desenvolupar teràpies dirigides a la Lp(a) en l’àmbit de la prevenció primària», afegeix la Dra. Padró. «A més, subratllen la importància d’incloure la Lp(a) en l’avaluació del risc cardiovascular, fins i tot en persones aparentment sanes».

L’estudi s’emmarca en el projecte BiomarCaRE (Biomarker for Cardiovascular Risk Assessment across Europe), finançat per la Unió Europea a través del Setè Programa Marc (FP7/2007–2013). Els nivells de Lp(a) es van mesurar en un laboratori central utilitzant un mètode immunoturbidimètric estandarditzat, fet que ha permès garantir la fiabilitat de les dades analitzades.

Article de referència:

Arnold N, Goßling A, Bay B, Weimann J, Blaum C, Brunner FJ, Ferrario MM, Brambilla P, Cesana G, Leoni V, Palmieri L, Donfrancesco C, Padró T, Andersson J, Jousilahti P, Ojeda F, Zeller T, Linneberg A, Söderberg S, Iacoviello L, Gianfagna F, Sans S, Veronesi G, Thorand B, Peters A, Tunstall-Pedoe H, Kee F, Salomaa V, Schnabel RB, Kuulasmaa K, Blankenberg S, Waldeyer C, Koenig W. Lipoprotein (a) and incident coronary heart disease in the community: Impact of traditional cardiovascular risk factors. Eur J Prev Cardiol 2025. https://doi.org/10.1093/eurjpc/zwaf340

Un equip liderat pels Drs. Elba Pascual-Goñi i Luis Querol, investigadors del grup de Malalties Neuromusculars de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), ha publicat a la revista Journal of NeuroEngineering and Rehabilitation els resultats d’un estudi que valida l’ús de sensors biomecànics digitals per avaluar la marxa en persones amb neuropaties perifèriques. El treball s’ha dut a terme en col·laboració amb la startup Ephion Health i ha demostrat que aquesta tecnologia permet obtenir mesures objectives, sensibles i repetibles sobre l’estat funcional dels pacients.

L’avaluació de la marxa és una eina fonamental per entendre l’impacte funcional de les neuropaties perifèriques, un grup de malalties que afecten els nervis que connecten el sistema nerviós central amb les extremitats. Aquestes alteracions poden provocar pèrdua de força, desequilibri, inestabilitat i dificultats per caminar, amb una afectació directa sobre la qualitat de vida dels pacients. Tot i això, la valoració clínica d’aquests canvis sovint es basa en escales subjectives que poden no captar els canvis més subtils o incipients.

Tecnologia wearable per identificar patrons de marxa alterada

L’estudi ha inclòs dades de 79 pacients amb diferents tipus de neuropaties perifèriques —tant autoimmunes com hereditàries— i 50 persones voluntàries sanes com a grup control. Mitjançant un sistema de sensors inercials col·locats en diferents parts del cos i plantilles de pressió plantar, es van recollir múltiples paràmetres biomecànics durant la realització d’un test de marxa de dos minuts. Aquest sistema va permetre analitzar amb gran detall variables espaciotemporals (com la velocitat, la longitud de pas o la cadència), angles articulars i la distribució de la pressió a les plantes dels peus.

Els resultats mostren que aquest sistema és capaç de detectar patrons prototípics de marxa alterada associats a les neuropaties perifèriques, com l’atàxia —una marxa descoordinada o inestable— i l’steppage —una elevació exagerada del genoll per evitar que el peu arrossegui per terra. Aquests patrons són habituals en moltes neuropaties, i el sistema digital ha permès identificar-los amb gran precisió.

A més, molts dels paràmetres biomecànics mesurats es correlacionen amb escales clíniques convencionals, com ara la puntuació MRC (Medical Research Council) o l’escala i-RODS, utilitzades habitualment per valorar la força i la discapacitat en aquest tipus de pacients.

Una eina útil per al seguiment i els assaigs clínics

Una de les principals aportacions d’aquest treball és la seva component longitudinal. En un subgrup de pacients que van experimentar canvis clínicament rellevants al llarg del temps, el sistema va detectar modificacions significatives en diversos paràmetres biomecànics, especialment en la funció del genoll, el turmell, el maluc i la pressió plantar. Aquest fet demostra el potencial del sistema com a eina de monitoratge continu i com a biomarcador funcional objectiu en l’evolució de les neuropaties perifèriques.

Aquest estudi adquireix una rellevància especial en el context actual, on la disponibilitat de nous tractaments per a algunes neuropaties perifèriques fa més necessari que mai disposar d’eines sensibles i objectives per valorar-ne l’eficàcia. Les escales clíniques convencionals, tot i ser útils, sovint tenen limitacions de sensibilitat i poden no detectar canvis subtils però clínicament importants. L’ús de sensors biomecànics permet superar aquestes limitacions i obre la porta a una avaluació més precisa i personalitzada, tant en la pràctica clínica com en futurs assaigs terapèutics.

Segons explica la Dra. Pascual Goñi, «l’estudi demostra que la tecnologia wearable basada en sensors inercials i plantilles de pressió pot oferir una avaluació precisa i menys subjectiva de la marxa, amb aplicacions tant en l’àmbit clínic com en la recerca. Podria facilitar la detecció precoç de canvis, el seguiment personalitzat del pacient i la valoració de l’eficàcia de nous tractaments en assaigs clínics».

Article de referència:

Tejada-Illa C, Pegueroles J, Claramunt-Molet M, Pi-Cervera A, Heras-Delgado A, Gascón-Fontal J, Idelsohn-Zielonka S, Rico M, Vidal N, Martín-Aguilar L, Caballero-Ávila M, Lleixà C, Collet-Vidiella R, Llansó L, Carbayo Á, Vesperinas A, Querol L, Pascual-Goñi E. Digital biomechanical assessment of gait in patients with peripheral neuropathies. J Neuroeng Rehabil 2025;22:159. https://doi.org/10.1186/s12984-025-01694-w

Aquest dimarts 29 de juliol, l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) va rebre la visita del Dr. Vladyslav Vyazovskiy, catedràtic de la Universitat d’Oxford i una de les veus més reconegudes en l’àmbit internacional de la recerca sobre el son. El Dr. Vyazovskiy va presidir el tribunal de la tesi doctoral de Diego del Castillo Berges, investigador predoctoral al grup de Fisiologia Molecular de la Sinapsi, liderat pel Dr. Àlex Bayés.

La tesi, titulada Alterations in NREM Sleep Accompany Dysregulation of Synaptic Proteome Dynamics in Syngap1 Heterozygous Mice, se centra en l’estudi del son NREM (Non-Rapid Eye Movement), una de les dues grans fases del son caracteritzada per una activitat cerebral lenta i sincrònica, essencial per a la recuperació energètica i la consolidació de la memòria. Concretament, la recerca analitza com afecta el son profund al funcionament molecular de les sinapsis en un model murí amb mutació en el gen SYNGAP1, una de les causes monogèniques més freqüents de discapacitat intel·lectual i trastorns del neurodesenvolupament.

Mitjançant tècniques d’anàlisi proteòmica i electroencefalogràfica, l’estudi mostra que aquests ratolins presenten canvis importants tant en els mecanismes moleculars que regulen les connexions neuronals com en la manera com dormen. En condicions normals, al voltant del 10 % del proteoma sinàptic mostra oscil·lacions rítmiques al llarg del dia. En els mutants, aproximadament la meitat d’aquestes oscil·lacions es perden, però també apareix un nou conjunt de proteïnes cícliques, fet que apunta no només a una pèrdua de ritmicitat, sinó a una reorganització patològica del funcionament sinàptic.

Funcionalment, els ratolins amb mutació heterozigota en el gen SYNGAP1 mantenen una arquitectura general del son i una regulació circadiària dels cicles de son-vigília aparentment normals, però presenten canvis subtils en la microarquitectura del son NREM. Dormen amb menys microdesvetllaments i períodes més estables de son profund, però amb una activitat cerebral alterada: augmenta la potència delta (associada a les ones lentes) i disminueix la potència sigma, que reflecteix l’activitat de les espigues del son (sleep spindles), unes oscil·lacions breus i ràpides típiques del NREM que estan implicades en la consolidació de la memòria i en la desconnexió sensorial durant el descans. Tot i que es mantenen els mecanismes que regulen l’activitat cerebral durant el son profund i al llarg del dia, s’observa una alteració en el patró de les espigues del son, que deixa de seguir el ritme lent habitual. Aquest canvi, juntament amb la reducció dels microdesvetllaments, fa pensar en una possible disfunció del sistema de senyalització cerebral que utilitza la noradrenalina.

A la tesi es proposa que aquesta desregulació de les dinàmiques proteòmiques i de les oscil·lacions cerebrals durant el son NREM podria estar relacionada amb els dèficits cognitius i de comportament propis dels trastorns associats a SYNGAP1. A més, suggereix que les estratègies terapèutiques dirigides a restaurar les oscil·lacions característiques del son NREM podrien tenir un efecte beneficiós.

La presència del Dr. Vyazovskiy com a president del tribunal aporta un gran valor científic i simbòlic a l’acte de defensa. El seu grup, amb seu al Departament de Fisiologia, Anatomia i Genètica de la Universitat d’Oxford, investiga els mecanismes sinàptics, cel·lulars i neurofisiològics que regulen els cicles de son i vigília, i com aquests processos es veuen alterats en trastorns neurològics i psiquiàtrics, l’envelliment i el metabolisme. El Dr. Vyazovskiy és especialment conegut per la seva contribució a la hipòtesi de l’homeòstasi sinàptica, segons la qual el son exerceix una funció essencial per restablir l’equilibri de la plasticitat cerebral acumulada durant la vigília.

La seva recerca també explora línies innovadores com el son local (en què diferents regions cerebrals poden trobar-se en estats funcionals diferents), la torpor i la hibernació, els efectes de compostos psicodèlics com el 5‑MeO‑DMT, i l’anàlisi detallada dels ritmes circadiaris i de les oscil·lacions cerebrals a diverses escales temporals.

La seva visita a Sant Pau va ser una gran oportunitat per promoure l’intercanvi científic i consolidar vincles amb grups capdavanters en l’àmbit de les neurociències a escala internacional. També representa un reconeixement a la trajectòria del grup de Fisiologia Molecular de la Sinapsi, pioner en l’estudi del proteoma sinàptic humà i de les alteracions moleculars implicades en malalties neurològiques i del desenvolupament.

La suplementació amb vitamina D pot tenir efectes que van molt més enllà del metabolisme ossi. En pacients amb cirrosi descompensada, corregir el dèficit d’aquesta vitamina s’associa amb millores en la fragilitat, la força muscular, la inflamació i les funcions cognitives, especialment la memòria de treball. Així ho constaten dos articles publicats recentment a les revistes científiques Medical Sciences i Nutrients, en el marc d’una col·laboració multidisciplinària i internacional coordinada des de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid i l’Hospital de Sant Pau.

Els treballs han estat liderats pels Serveis de Patologia Digestiva de l’Hospital Gregorio Marañón i de l’Hospital de Sant Pau-Institut de Recerca (IR) Sant Pau i l’Escola Universitària d’Infermeria Sant Pau, en el marc d’una col·laboració entre grups del CIBERehd i del CIBERSAM i la Universitat de Melbourne (Austràlia). Els estudis han comptat amb el suport de la Comissió Europea i de l’Institut de Salut Carlos III.

Fragilitat i força muscular

El primer dels estudis, publicat a la revista Medical Sciences, va demostrar que la suplementació amb vitamina D, com a part d’una intervenció nutricional multifactorial, millora significativament la fragilitat i la força i massa muscular en pacients amb cirrosi descompensada i dèficit d’aquesta vitamina.

L’estudi va incloure 39 pacients que havien estat recentment hospitalitzats per complicacions relacionades amb la cirrosi hepàtica. Un cop confirmats els nivells baixos de vitamina D, es va iniciar un tractament amb suplements seguint les recomanacions clíniques vigents, així com amb altres micronutrients si era necessari. Durant dotze mesos, els investigadors van avaluar l’impacte d’aquesta intervenció sobre la fragilitat (índex de Fried), la força de prensió, la composició corporal i la qualitat de vida.

«El nostre grup de recerca fa anys que estudia la fragilitat en la cirrosi. Sabíem que el dèficit de vitamina D era molt freqüent en pacients amb cirrosi avançada, però fins ara no hi havia evidència sòlida sobre si tractar-lo tenia un impacte clínic real en la fragilitat», explica el Dr. Germán Soriano, investigador del grup de Patologia Digestiva de l’IR Sant Pau i cap clínic de l’Hospital de Sant Pau, un dels autors corresponents de l’estudi.

Al cap de sis mesos, els pacients van mostrar una millora significativa en l’índex de fragilitat de Fried i un augment sostingut de la força muscular durant tot l’any de seguiment. Dotze mesos després, també es va observar un increment en la massa magra i grassa. «El més rellevant és que no només van millorar els paràmetres bioquímics i nutricionals, sinó també variables clíniques i funcionals, com la força de prensió, el nivell d’ansietat i la qualitat de vida», assenyala el Dr. Soriano. «Això té implicacions importants per al benestar i l’autonomia d’aquests pacients».

L’estudi, de caràcter observacional, posa en relleu una estratègia de baix cost i fàcil aplicació per millorar la situació funcional de persones amb malaltia hepàtica avançada, un col·lectiu especialment vulnerable. «Millorar la fragilitat pot reduir el risc de noves hospitalitzacions, caigudes i mortalitat. Incorporar l’avaluació i el tractament del dèficit de vitamina D en la gestió clínica habitual d’aquests pacients podria marcar una diferència significativa», conclou el Dr. Soriano.

Millora de la inflamació i la funció cognitiva

El segon estudi, publicat a la revista científica Nutrients, va demostrar que la suplementació amb vitamina D pot millorar la funció cognitiva i reduir els nivells d’inflamació en pacients amb cirrosi descompensada. Aquesta és una de les formes més greus de la malaltia hepàtica crònica, i es caracteritza per inflamació crònica, disminució de les defenses del sistema immunitari i, sovint, una alteració de les funcions cognitives. Davant aquest context, els investigadors van plantejar la hipòtesi que el dèficit de vitamina D —molt freqüent en aquests pacients— podria contribuir a empitjorar aquestes disfuncions.

«Les nostres dades apunten que la vitamina D juga un paper clau en la regulació de la inflamació i el rendiment cognitiu en pacients amb cirrosi avançada», explica la Dra. Rita García-Martínez de l’Hospital Gregorio Marañón, que ha liderat el projecte en aquest hospital.

L’estudi va incloure 39 pacients amb cirrosi descompensada i dèficit de vitamina D. Vint-i-set van completar un seguiment de sis mesos i 22 van arribar al control dels dotze mesos. A tots se’ls va administrar un suplement oral diari de vitamina D amb l’objectiu d’assolir nivells adequats d’aquesta vitamina en sang.

Els resultats mostren que els pacients amb nivells més baixos de vitamina D presentaven una pitjor funció cognitiva, sobretot en tasques que impliquen memòria de treball i aprenentatge. Així mateix, els pacients amb nivells més alts de marcadors inflamatoris com la citocina IL-1β també presentaven un pitjor rendiment cognitiu en tasques de velocitat de processament i atenció. Després de la suplementació, no només es va observar una millora significativa del rendiment cognitiu, sinó també una reducció dels nivells d’algunes citocines proinflamatòries com IL-1β i IL-6. «Aquestes dades reforcen la vinculació entre la inflamació sistèmica i les alteracions cognitives en la cirrosi, cosa que obre la possibilitat d’intervencions terapèutiques en aquest sentit», indica el Dr. Rafael Bañares, metge del Servei d’Aparell Digestiu de l’Hospital Gregorio Marañón. En la mateixa línia, la Dra. García-Martínez indica que la vitamina D «podria convertir-se en una eina terapèutica segura, assequible i de fàcil administració per prevenir complicacions comunes en pacients amb malaltia hepàtica avançada».

Una intervenció senzilla amb gran potencial

Els resultats d’aquests dos estudis posen en relleu la necessitat de no infravalorar els dèficits vitamínics en pacients amb cirrosi, especialment en fases descompensades de la malaltia. La suplementació amb vitamina D es presenta com una estratègia de baix cost, accessible i segura, amb un impacte potencial en la qualitat de vida, l’autonomia funcional i el pronòstic clínic d’aquests pacients.

Els investigadors també han incorporat l’anàlisi amb perspectiva de gènere, detectant algunes diferències en la resposta clínica a la suplementació. «És fonamental tenir en compte el sexe i el gènere en l’abordatge clínic. En aquest cas, tant les dones com els homes van millorar clarament en la força muscular. Això indica que la suplementació és beneficiosa en ambdós gèneres», destaca el Dr. Soriano.

Els investigadors defensen la necessitat d’incloure la determinació sistemàtica i el tractament del dèficit de vitamina D en els protocols de seguiment dels pacients amb cirrosi descompensada, com una eina complementària per millorar la seva funcionalitat, benestar i evolució clínica. «Els nostres resultats conviden a incorporar aquesta pràctica de manera rutinària, com un recurs addicional i efectiu en l’atenció integral d’aquests pacients», conclou la Dra. García-Martínez.

Articles de referència:

1. Díaz-Ruíz R, Poca M, Román E, Cuyàs B, Bañares I, Morales Á, Hernández Martínez-Esparza E, Panadero R, Velasco C, Rapado-Castro M, Bretón I, Bañares R, Soriano G, García-Martínez R. Treatment of vitamin D deficiency in decompensated patients with cirrhosis is associated with improvement in frailty. Med Sci (Basel) 2025;13. https://doi.org/10.3390/medsci13010030
2. Diaz-Ruiz R, Poca M, Roman E, Panadero-Gomez R, Cuyàs B, Bañares I, Morales A, Puerto M, Lopez-Esteban R, Blazquez E, Fernández-Castillo M, Correa-Rocha R, Rapado-Castro M, Breton I, Bañares R, Soriano G, Garcia-Martinez R. Vitamin D supplementation is associated with inflammation amelioration and cognitive improvement in decompensated patients with cirrhosis. Nutrients 2025;17:226. https://doi.org/10.3390/nu17020226

Un nou estudi identifica una via terapèutica prometedora per restaurar la capacitat de les lipoproteïnes HDL d’eliminar el colesterol de les cèl·lules musculars llises vasculars (VSMC), implicades en el desenvolupament de l’aterosclerosi. La recerca ha estat liderada per científics del CIBER de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (CIBERDEM), de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei de Bioquímica Clínica de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Les cèl·lules musculars llises vasculars poden transformar-se en cèl·lules escumoses durant el procés ateroscleròtic, arribant a constituir fins al 70 % d’aquest tipus cel·lular dins de la placa arterial. Aquestes cèl·lules perden la seva capacitat d’eliminar el colesterol de manera eficient, fet que contribueix a la progressió de la malaltia cardiovascular.

L’estudi, publicat a la revista Biomedicine & Pharmacotherapy i liderat per Joan Carles Escolà-Gil, Francisco Blanco-Vaca i Marina Canyelles, demostra que l’activació farmacològica del receptor hepàtic X (anomenat LXR) permet restaurar aquesta capacitat perduda de les VSMC per alliberar colesterol, promovent el seu transport fins a l’excreció fecal.

Una combinació terapèutica innovadora

Els investigadors van emprar un fàrmac experimental que activa el receptor LXR que, en ser administrat a les VSMC carregades de colesterol, va aconseguir augmentar significativament el transport de colesterol cap a les HDL de la sang, el fetge i finalment les femtes.

L’Acil-CoA colesterol acil transferasa (anomenada ACAT) és un enzim que converteix el colesterol lliure en colesterol esterificat per al seu emmagatzematge dins les cèl·lules. En condicions normals, això evita que el colesterol lliure s’acumuli en excés. No obstant això, en les cèl·lules escumoses, aquesta acció contribueix a la retenció del colesterol dins la cèl·lula. Inhibir aquest enzim impedeix que el colesterol s’emmagatzemi, facilitant la seva eliminació de l’organisme. En aquest treball, a més, van combinar el fàrmac que activa LXR amb un altre fàrmac que inhibeix l’enzim ACAT, fet que va potenciar encara més aquest procés.

«Els resultats mostren que el procés de transició de les VSMC a cèl·lules escumoses deteriora de manera significativa la seva capacitat per expulsar colesterol. Tanmateix, aquesta funció pot ser restaurada mitjançant l’activació del receptor LXR, cosa que obre noves oportunitats per reduir la càrrega de colesterol a la paret arterial», destaca la Dra. Carla Borràs, primera autora de l’estudi i investigadora de l’IR Sant Pau i CIBERDEM.

Per la seva banda, el Dr. Joan Carles Escolà, un dels directors de l’estudi, assenyala que «la combinació de fàrmacs que activen el receptor LXR amb inhibidors d’ACAT podria representar una nova estratègia terapèutica sinèrgica per frenar la progressió de l’aterosclerosi, tot i que serà necessari desenvolupar vehicles que permetin dirigir aquests tractaments específicament a les cèl·lules escumoses».

En el treball hi han participat també investigadors del CIBER de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV), de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona i del CSIC.

Referència de l’article:

Carla Borràs, Noemí Rotllan, Raquel Griñán, David Santos, Arnau Solé, Chen Dong, Qi Zhao, Vicenta Llorente-Cortes, Marta Mourín, Begoña Soto, Mercedes Camacho, Mireia Tondo, Marina Canyelles, Francisco Blanco-Vaca, Joan Carles Escolà-Gil. Restoring cholesterol efflux in vascular smooth muscle cells transitioning into foam cells through Liver X receptor activation. Biomedicine & Pharmacotherapy, 2025, Volume 188, 118178, https://doi.org/10.1016/j.biopha.2025.118178

Un equip d’investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del CSIC ha identificat una nova proteïna en sang, EPAC1, com a marcador sensible i específic de malaltia arterial coronària (EAC) greu. Els resultats, publicats a la revista internacional Journal of Translational Medicine, obren la porta a noves eines per millorar el diagnòstic precoç i l’estratificació del risc d’aquesta malaltia, que continua sent una de les principals causes de mort al món occidental.

L’estudi, liderat per la Dra. Vicenta Llorente-Cortés, del grup Lípids i Patologia Cardiovascular de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona del CSIC (IIBB-CSIC), de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), i del CIBERCV, es va centrar en la recerca de proteïnes circulants directament relacionades amb els processos cel·lulars que tenen lloc a les artèries coronàries durant la progressió de l’aterosclerosi. En particular, els investigadors van analitzar el comportament de les cèl·lules musculars llises vasculars (VSMC, per les seves sigles en anglès), que en fases avançades de la malaltia es transformen en cèl·lules escumoses (foam cells) dins de les plaques arterials.

Un nou marcador derivat de cèl·lules arterials en hipòxia

Gràcies a tècniques de proteòmica d’alta resolució, l’equip va identificar que la proteïna EPAC1 (Exchange Protein directly Activated by cAMP 1) se secreta en menor quantitat per aquestes cèl·lules quan estan sotmeses a condicions d’hipòxia, com passa entorn de les plaques ateroscleròtiques avançades. Posteriorment, van mesurar els nivells d’EPAC1 en sang en una cohort de 202 pacients amb sospita d’EAC, demostrant que els nivells més baixos d’aquesta proteïna s’associen de manera significativa amb una malaltia més extensa i greu.

«El més rellevant és que EPAC1 reflecteix un mecanisme molt específic de les fases avançades de la malaltia coronària, no només un procés inflamatori inespecífic», explica el Dr. Eduardo García, investigador de l’IR Sant Pau i primer autor de l’estudi. «Això ens dona una eina diagnòstica potencial amb més precisió i especificitat que els biomarcadors actualment disponibles».

Millor rendiment diagnòstic que altres marcadors en ús

En les anàlisis estadístiques, EPAC1 va demostrar una capacitat predictiva superior a la dels biomarcadors àmpliament utilitzats com la troponina T d’alta sensibilitat (hs-TnT) o la proteïna C reactiva ultrasensible (hs-CRP). Un valor de tall de 9,16 ng/mL va permetre distingir amb bona sensibilitat i especificitat els pacients amb afectació coronària severa, mesurada mitjançant l’índex d’afectació de segments (Segment Involvement Score, SIS) a través de tomografia computada.

A més, els investigadors van confirmar en estudis cel·lulars que la hipòxia redueix l’expressió d’EPAC1 tant pel que fa a l’ARN missatger com a la proteïna en cèl·lules musculars llises transformades en cèl·lules escumoses, la qual cosa dona solidesa biològica a la troballa clínica.

Perspectives clíniques i futures aplicacions

«La troballa d’EPAC1 com a biomarcador no només té valor diagnòstic, sinó que ens permet entendre millor els processos patològics que tenen lloc a les artèries durant el desenvolupament de l’aterosclerosi», afirma la Dra. Vicenta Llorente-Cortés. «En un futur pròxim, podríem incorporar la seva mesura en algorismes clínics que ajudin a identificar els pacients amb malaltia més avançada que necessiten una intervenció més precoç o intensiva».

Els autors destaquen que serà necessari validar aquests resultats en estudis multicèntrics i poblacions més àmplies, així com explorar si els nivells d’EPAC1 en sang es correlacionen amb esdeveniments cardiovasculars a llarg termini, com l’infart de miocardi o la mort sobtada.

Finançament

El desenvolupament d’aquest projecte ha estat finançat pels projectes FIS PI21/01523 i FIS PI24/00618 de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) i cofinançats pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). El grup també participa en les Xarxes d’Investigació (Malalties Metabòliques i Càncer RED2018-102799-T), un projecte finançat pel MINECO. A més, el grup està reconegut per la Generalitat de Catalunya (2021 SGR 00834).

Referència de l’article:

García E, Claudi L, La Chica Lhoëst MT, Polishchuk A, Samouillan V, Benítez Amaro A, Piñero J, Escolà-Gil JC, Sabidó E, Leta R, Vilades D, Llorente-Cortés V. Reduced blood EPAC1 protein levels as a marker of severe coronary artery disease: the role of hypoxic foam cell-transformed smooth muscle cells. Journal of Translational Medicine. 2025;23:523. https://doi.org/10.1186/s12967-025-06513-3

El tractament amb durvalumab, un anticòs monoclonal inhibidor de PD-L1, s’ha consolidat en els darrers anys com l’estàndard terapèutic en pacients amb càncer de pulmó no microcític (CPNM) en estadi III irresecable que no presenten progressió després de quimioradioteràpia concurrent (QT-RTc), a partir dels resultats de l’assaig PACIFIC. Tanmateix, en un percentatge significatiu de casos, la malaltia acaba progressant, cosa que ha impulsat la investigació de noves estratègies terapèutiques que ampliïn l’eficàcia del tractament immunològic de consolidació.

En aquest context s’emmarca l’estudi COAST, els resultats finals del qual s’han publicat recentment a JAMA Network Open. Es tracta d’un assaig clínic internacional de fase 2 que ha avaluat l’eficàcia i la seguretat de durvalumab administrat en monoteràpia o en combinació amb dos nous anticossos monoclonals —oleclumab (anti-CD73) i monalizumab (anti-NKG2A)— com a tractament de consolidació després de la QT-RTc en pacients amb CPNM localment avançat i irresecable. L’estudi ha comptat amb la participació de 73 centres d’arreu del món, entre ells l’Hospital de Sant Pau, a través de l’oncòloga mèdica i investigadora de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau), la Dra. Margarita Majem.

«La participació en aquest estudi ens ha permès contribuir al desenvolupament de combinacions immunoterapèutiques que tenen el potencial de millorar el pronòstic de pacients amb una malaltia encara difícil de tractar en fases localment avançades», assenyala la Dra. Majem. «El tractament de consolidació amb durvalumab ha suposat un avenç significatiu en els darrers anys, però sabem que encara hi ha marge de millora, i les combinacions amb oleclumab o monalizumab apunten en aquesta direcció».

Benefici clínic en taxes de resposta i progressió

L’estudi va incloure 189 pacients amb CPNM en estadi III que no havien experimentat progressió després de completar la QT-RTc. Els participants van ser aleatoritzats a tres grups de tractament durant un màxim de dotze mesos: durvalumab en monoteràpia, durvalumab amb oleclumab, i durvalumab amb monalizumab.

Els resultats van mostrar que les dues combinacions investigades proporcionaven un benefici clínic afegit respecte a durvalumab sol. Encara que les diferències no van assolir significació estadística, els investigadors van observar una taxa de resposta objectiva (TRO) més elevada i una supervivència lliure de progressió (SLP) més prolongada en els braços combinats. La mediana de SLP va ser de 21,1 mesos en el grup tractat amb durvalumab i oleclumab, i de 19,8 mesos en el grup amb durvalumab i monalizumab, enfront dels 7,3 mesos observats amb durvalumab en monoteràpia. La supervivència global també semblava millorar amb les combinacions, tot i que les dades encara no permeten extreure’n conclusions definitives en aquest sentit a causa de la maduresa limitada del seguiment. Pel que fa a la seguretat, els tres tractaments van mostrar perfils comparables i sense senyals nous de toxicitat.

Mecanismes immunològics complementaris

Des del punt de vista mecanístic, l’oleclumab actua bloquejant CD73, un enzim que contribueix a la immunosupressió tumoral mitjançant la producció d’adenosina, mentre que el monalizumab inhibeix NKG2A, un receptor que frena l’activitat de les cèl·lules NK i dels limfòcits T citotòxics. Ambdues dianes estan implicades en l’evasió immunitària que pot produir-se després de la radioteràpia, cosa que justifica el seu ús com a consolidació immunològica en aquest context clínic.

«La combinació racional d’immunoteràpies amb mecanismes complementaris pot esdevenir una via clau per avançar en el tractament del càncer de pulmó localment avançat», afegeix la Dra. Majem. «Aquests resultats reforcen la necessitat de continuar investigant en aquesta línia, i de fet ja s’estan avaluant en un assaig de fase 3, el PACIFIC-9, en el qual esperem que es confirmi el seu benefici clínic».

Amb la publicació d’aquests resultats, l’estudi COAST estableix les bases per a una nova generació d’estratègies immunoterapèutiques que, si es consoliden en assaigs de més gran mida, podrien ampliar l’arsenal disponible davant del CPNM irresecable i millorar la supervivència en aquesta població de pacients.

Article de referència:

Aggarwal C, Martinez-Marti A, Majem M, Barlesi F, Carcereny E, Chu Q, Monnet I, Sánchez-Hernández A, Dakhil S, Camidge DR, Pillet M, Brown M, Paliompeis C, Dowson A, Cooper ZA, Kumar R, Herbst RS. Durvalumab alone or combined with novel agents for unresectable stage III non-small cell lung cancer: Update from the COAST randomized clinical trial: Update from the COAST randomized clinical trial. JAMA Netw Open 2025;8:e2518440. https://doi.org/10.1001/jamanetworkopen.2025.18440

L’Institut de Recerca i l’Hospital de Sant Pau han participat un any més al Festival Cruïlla, amb l’objectiu d’apropar el coneixement científic i sanitari a la ciutadania en un entorn lúdic, participatiu i diferent. Sota el lema “La música que pot salvar-te la vida”, Sant Pau ha ofert dues activitats divulgatives que han tingut molt bona acollida entre els assistents.

Durant tres dies, professionals de Sant Pau han compartit coneixements i pràctiques sobre salut i benestar, demostrant que la música no només emociona, sinó que també pot tenir un impacte real en la salut de les persones.

Una de les propostes ha estat la formació en reanimació cardiopulmonar (RCP), a càrrec de Lluïsa Vilageliu i Alicia Belmonte, infermeres d’Urgències i de l’UCI, respectivament, i Guillermo Martin, metge anestesista. A través de càpsules formatives breus, els professionals van ensenyar com actuar davant d’una aturada cardiorespiratòria, una formació essencial que pot salvar vides.

L’altra activitat ha estat una sessió participativa de musicoteràpia, dirigida per la musicoterapeuta Inés Cardoso, en què el públic va poder experimentar com la percussió corporal i la música poden contribuir al benestar físic i emocional.

Amb iniciatives com aquesta, Sant Pau aposta per innovar en la manera com comunica la recerca i l’assistència, connectant amb nous públics i mostrant el valor transformador de la ciència i la salut fora dels espais habituals.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i l’Hospital de Sant Pau han participat en un important estudi internacional que ha avaluat l’eficàcia i la seguretat del tractament total neoadjuvant (TNT, per les seves sigles en anglès) en pacients amb càncer de recte localment avançat en un entorn de pràctica clínica habitual.

L’estudi, publicat recentment a la revista JAMA Oncology, va incloure 1.585 pacients tractats fora del context d’assajos clínics entre el setembre de 2012 i el desembre de 2023, i ha comptat amb la participació de 61 centres hospitalaris de 21 països, fet que reflecteix tant el seu abast global com la solidesa de les seves conclusions. Els resultats també es van presentar en el darrer Congrés de Tumors Gastrointestinals de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO GI, per les seves sigles en anglès), celebrat a Barcelona entre el 2 i el 5 de juliol de 2025, i confirmen que el TNT ofereix beneficis clínics sòlids fins i tot en condicions reals d’atenció mèdica, més enllà dels protocols estandarditzats dels assajos clínics.

Una estratègia per avançar el tractament i evitar cirurgia en alguns casos

El tractament total neoadjuvant consisteix a administrar la radioteràpia i la quimioteràpia no radiosensibilitzant abans de la cirurgia, amb l’objectiu de reduir la mida tumoral, millorar el control local de la malaltia i, en alguns casos, permetre evitar la intervenció quirúrgica. En els pacients que assoleixen una resposta completa al tractament, sigui clínica o patològica, es pot aplicar un enfocament anomenat watch and wait, que consisteix a fer un seguiment estricte del pacient sense procedir a la cirurgia immediata. Aquesta estratègia, cada cop més adoptada pels centres especialitzats en el maneig d’aquesta patologia, busca preservar la funció rectal i evitar les seqüeles derivades d’una intervenció quirúrgica major, sempre que hi hagi garanties de control oncològic adequat.

En aquest estudi, el 79,5 % dels pacients presentava almenys una característica d’alt risc —com afectació ganglionar extensa, invasió venosa extramural o fàscia mesorrectal amenaçada— i va ser tractat amb diferents esquemes de TNT, reflex de la diversitat en la pràctica clínica habitual.

Els pacients van rebre un dels següents tipus de tractament: l’esquema tipus PRODIGE 23 (quimioteràpia intensiva amb FOLFIRINOX o FOLFOXIRI seguida de radioteràpia llarga, el 17,7 %), l’esquema tipus RAPIDO (radioteràpia curta seguida de quimioteràpia de consolidació amb FOLFOX o CAPOX, el 33,4 %), un esquema tipus OPRA d’inducció (quimioteràpia inicial seguida de radioteràpia llarga, el 12 %), un esquema tipus OPRA de consolidació (radioteràpia llarga seguida de quimioteràpia, el 16,2 %) o altres règims (22,7 %).

Més d’un 23 % de respostes completes i supervivències destacades

Els resultats clínics van ser consistents amb els observats en estudis controlats. Un 23,2 % dels pacients va assolir una resposta completa al tractament. D’aquests, 192 pacients (12,1 %) van ser seguits amb l’enfocament watch and wait i 30 pacients (1,9 %) van ser tractats amb una exèresi local. Al cap de tres anys, la supervivència lliure d’esdeveniments va ser del 68 %, i la supervivència global al cap de cinc anys, del 79 %, cosa que valida l’efectivitat del TNT en condicions assistencials reals. Pel que fa a les progressions, el 8,5 % dels casos va presentar progressió local i el 16,4 %, progressió a distància.

En l’anàlisi global, els pacients tractats amb l’esquema tipus PRODIGE 23 van obtenir millors resultats de control local i supervivència que aquells tractats amb els esquemes tipus RAPIDO, OPRA-inducció o OPRA-consolidació, tot i que també van presentar una major incidència d’efectes adversos greus. Tanmateix, després d’aplicar una anàlisi ajustada mitjançant emparellament per vectors de propensió per equilibrar les característiques clíniques entre els diferents grups, no es van observar diferències significatives en els resultats de supervivència entre els diferents esquemes de TNT, fet que reforça la idea que tots ells poden ser opcions vàlides en la pràctica clínica habitual.

El Dr. David Páez, oncòleg mèdic de l’Hospital de Sant Pau i investigador participant en l’estudi, destaca la rellevància d’aquestes troballes.
«Aquest treball confirma que el tractament total neoadjuvant és eficaç també fora de l’entorn controlat dels assajos clínics, cosa que reforça el seu paper com a estàndard terapèutic en pacients amb càncer de recte localment avançat. És especialment valuós observar que diferents esquemes poden oferir resultats similars, fet que atorga flexibilitat per adaptar el tractament a cada cas clínic».

Una nova unitat funcional per avançar en qualitat i recerca

La participació de Sant Pau en aquest estudi s’emmarca en un moment d’impuls estratègic en l’abordatge del càncer de recte a l’hospital. Recentment, s’ha constituït la unitat funcional de càncer de recte, un equip multidisciplinari que agrupa diferents professionals d’Oncologia Mèdica, Cirurgia General, Oncologia Radioteràpica, Radiologia, Digestiu, Anatomia Patològica i altres especialitats implicades.

Aquesta unitat té com a objectiu millorar la coordinació entre serveis, aplicar criteris terapèutics homogenis i fomentar la recerca clínica aplicada. En paraules del Dr. Páez, «la creació d’aquesta unitat funcional ens permet treballar de forma més integrada i eficient, i facilita la participació en projectes internacionals com aquest, que generen evidència amb un impacte real en l’atenció dels nostres pacients».

Amb la combinació d’atenció especialitzada, treball en equip i participació activa en estudis internacionals, l’IR Sant Pau i l’Hospital de Sant Pau consoliden el seu compromís amb la millora contínua en el tractament del càncer colorectal i amb la recerca clínica al servei de la pràctica assistencial.

Article de referència:

Audisio A, Gallio C, Velenik V, Meillat H, Ruiz-Garcia E, Riesco MC, Alecha JS, Rasschaert G, Carvalho C, Randrian V, Kirac I, Hernando J, Artaç M, O’Connor JM, Waldhorn I, Braam PM, Shamseddine A, Moretto R, De la Pinta C, De Felice F, Dulskas A, Páez López-Bravo D, Vanden Bulcke A, Bock F, Deleporte A, Van Den Eynde M, Geboes KP, Loi M, Messina M, Houlzé-Laroye C, Puccini A, Pastorino A, Papamichael D, Fiore M, Sur D, Eid M, Antoun C, Salati M, Garajovà I, Jakubauskas M, Tomášek J, Sousa Pinto CM, Schwingel J, Morano F, Adams RA, Dermine A, Chau A, Javed MA, Ghidini M, Fiorica F, Montenegro P, Petrillo A, Spolverato G, Mulet Margalef N, Diaz M, Baratelli C, Puleo F, Karampeazis A, Sert F, Gilliaux Q, De Stefano A, Liberale G, Moretti L, Martinive P, Deltuvaite Thomas V, Staggs V, Saad ED, Van Laethem J-L, Sclafani F, International Real-World TNT Study Consortium. Total neoadjuvant therapy for locally advanced rectal cancer. JAMA Oncol 2025. https://doi.org/10.1001/jamaoncol.2025.2026

Un estudi multicèntric liderat per investigadors de l’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) i del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de Sant Pau ha demostrat que el biomarcador NT-proBNP, habitualment utilitzat per descartar insuficiència cardíaca en pacients no gestants, pot predir amb gran fiabilitat l’aparició de preeclàmpsia precoç (abans de la setmana 34 de gestació), amb una sensibilitat del 90,9 % i una especificitat del 94,3 %. Aquest resultat és equivalent al del test actualment usat (relació sFlt-1/PlGF), però amb l’avantatge de ser un marcador més assequible i àmpliament disponible. L’estudi es va dur a terme en un grup de 316 dones embarassades amb sospita clínica de preeclàmpsia, entre les 24 i les 40 setmanes de gestació.

Segons la Dra. Carmen Garrido, cap Clínic d’Obstetrícia de l’Hospital Sant Pau i investigadora col·laboradora del grup de Medicina Perinatal i de la Dona de l’IR Sant Pau «la preeclàmpsia és una malaltia que afecta el sistema cardiovascular, i s’associa sovint a disfunció cardíaca subclínica durant l’embaràs. Sabíem per la literatura que les dones amb preeclàmpsia solen tenir nivells elevats d’aquest marcador. Això ens va fer pensar que el NT-proBNP podria ser útil per predir complicacions a curt termini, especialment en entorns sense accés al test sFlt-1/PlGF».

La Dra. Madalina Nicoleta Nan, també investigadora del grup de Medicina Perinatal i de la Dona, afegeix que «l’estudi suggereix que el NT-proBNP és un biomarcador valuós per descartar l’aparició de la preeclàmpsia en el moment de la sospita i fins una setmana després de l’avaluació, especialment en aquells casos en què no es disposa del test actualment recomanat».

Un marcador cardiovascular amb vocació obstètrica

L’estudi, prospectiu i publicat a la revista Ultrasound in Obstetrics & Gynecology, s’ha dut a terme entre març de 2018 i desembre de 2020 i ofereix una eina pràctica i fiable per facilitar la predicció i la gestió personalitzada de gestants amb sospita de preeclàmpsia en el segon o tercer trimestre, després del cribratge del primer trimestre. En aquest context, el NT-proBNP pot ajudar a descartar la preeclàmpsia a curt termini, en una setmana, especialment en entorns amb recursos limitats.

El NT-proBNP, una proteïna associada a l’estrès cardíac, ja s’utilitza habitualment en el diagnòstic de la insuficiència cardíaca en població general. En el context de l’embaràs, aquest biomarcador reflecteix les alteracions cardiovasculars que es produeixen en dones amb preeclàmpsia i es correlaciona amb el grau de gravetat de la malaltia.

Segons l’estudi, els nivells del NT-proBNP augmenten significativament dies abans de l’inici dels símptomes, fet que el converteix en un indicador precoç d’alarma. Aquesta capacitat d’anticipació obre la possibilitat de reforçar la vigilància clínica en dones en risc i implementar mesures preventives, com l’administració de corticoides per madurar els pulmons fetals o l’ingrés hospitalari si cal.

Segons la Dra. Carmen Garrido, «l’avantatge principal del NT-proBNP és que permet una valoració objectiva i ràpida en contextos en què no es disposa del quocient sFlt-1/PlGF. Això pot evitar desplaçaments innecessaris de les pacients a centres especialitzats i contribuir a una millor equitat en l’atenció».

Un pas endavant en la detecció de casos complicats

Tot i que el test sFlt-1/PlGF és molt útil per descartar la malaltia (un valor baix exclou la preeclàmpsia amb una fiabilitat del 99 %), el seu valor predictiu positiu és més incert, cosa que pot dificultar la presa de decisions. L’estudi planteja que el NT-proBNP podria oferir una major precisió en aquest escenari. «El nostre objectiu era veure si aquest biomarcador ens afinava millor la predicció i ens ajudava a prendre decisions clíniques més conservadores quan s’apropa el terme de l’embaràs», afegeix la Dra. Nan.

A més de detectar la preeclàmpsia precoç, el NT-proBNP també s’ha mostrat útil per predir casos complicats associats a restricció de creixement fetal, despreniment de placenta o mort fetal. El seu rendiment predictiu en aquest cas ha estat similar al del test actual.

La seva sensibilitat per predir aquestes complicacions greus ha estat del 84,2 % i l’especificitat, del 91,4 %, resultats comparables als del test sFlt-1/PlGF. La qual cosa obre la porta a una utilització clínica més estesa. Aquest enfocament integrat podria ser especialment rellevant en unitats de patologia obstètrica o atenció intermèdia, on l’anticipació de complicacions pot marcar la diferència en el pronòstic fetal i matern.

Impacte clínic i accessibilitat

L’estudi representa la primera evidència que el NT-proBNP pot predir la malaltia abans que apareguin els símptomes, i obre una nova línia de recerca que ja està en marxa. El mateix equip està duent a terme un nou estudi per veure si combinar aquest marcador amb la ràtio sFlt-1/PlGF pot millorar encara més la capacitat predictiva.

Tot i això, els investigadors remarquen que calen estudis més amplis i de disseny aleatoritzat per modificar la pràctica clínica habitual. Per ara, l’ús del NT-proBNP s’ha de limitar a casos amb sospita clínica de preeclàmpsia, i la seva interpretació ha de fer-se sempre en el context d’una valoració mèdica especialitzada.

«Aquest descobriment ens permet avançar cap a una medicina més equitativa, ja que oferim una eina d’alta fiabilitat diagnòstica que no requereix tecnologia especialitzada», explica la Dra. Garrido.  A més, la seva utilització podria ser d’especial interès en contextos internacionals amb sistemes sanitaris limitats, contribuint a reduir la morbiditat i la mortalitat materna en països amb menys accés a recursos diagnòstics d’alta complexitat.

Article de referència:

M. N. Nan; C. Garrido-Giménez; A. Garcia-Osuna; P. Garcia Manau; J. Ullmo; J. Mora; O. Sánchez-Garcia; J. Platero; M. Cruz-Lemini; E. Llurba; on behalf of the EuroPE working group. N-terminal pro B-type natriuretic peptide as biomarker to predict pre-eclampsia and maternal-fetal complications. Ultrasound Obstet Gynecol 2025; 65 (4):447-455.  DOI: 10.1002/uog.29202

Un equip de l’Hospital de Sant Pau ha analitzat les diferències per sexe en les visites al servei d’urgències causades per problemes de salut relacionats amb la medicació. L’estudi, que publica la revista Emergencias, revela que les dones presenten una major freqüència de consultes urgents vinculades a certs efectes adversos i tipus de fàrmacs.

L’article, titulat “Abordatge integral dels problemes de salut relacionats amb els medicaments que causen consulta a urgències des de la perspectiva de gènere”, forma part de la tesi doctoral de Connie Marin, doctoranda de Farmacologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de la Dra. Mireia Puig i la Dra. Ana Juanes, de l’Hospital de Sant Pau.

La recerca va analitzar una cohort de 1.611 pacients adults que van acudir a urgències a l’Hospital de Sant Pau entre 2021 i 2022 i que van ser atesos dins del programa Codi Medicament. Els resultats mostren que més del 55 % d’aquestes visites corresponen a dones, amb un augment significatiu d’aquesta proporció a mesura que creix l’edat.

Els investigadors van trobar diferències significatives entre homes i dones tant en els diagnòstics associats com en els tipus de fàrmacs implicats en els problemes de salut relacionats amb la medicació. En el cas de les dones, són més freqüents les consultes relacionades amb:

• Diarrea i disminució de la motilitat intestinal
• Intoxicacions no intencionades amb medicaments
• Hipertensió
• Hiponatrèmia
• Hipopotassèmia

També es destaca una major afectació femenina pels medicaments que actuen sobre el sistema nerviós, el sistema cardiovascular i els agents antiinfecciosos.

L’estudi ha estat liderat per la Dra. Mireia Puig, el Dr. Jesús Ruíz i la Dra. Ana Juanes, amb la participació del Grup Assistencial Codi Medicament de l’Hospital de Sant Pau, format per professionals de diverses àrees clíniques.

«Aquestes dades reforcen la importància d’integrar la perspectiva de gènere en l’abordatge farmacològic per reduir desigualtats i millorar la seguretat dels tractaments», afirmen les autores.

Article de referència:

Marín-Barcena C, Puig-Campmany M, Ruiz-Ramos J, Carazo-Díaz C, Vicente-Romero J, Juanes-Borrego A, Grupo Código Medicamento del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Comprehensive approach to medication-related problems leading to emergency department visits from a gender perspective. Emergencias 2025;37:186–95. https://doi.org/10.55633/s3me/026.2025.

L’Institut de Recerca Sant Pau (IR Sant Pau) lidera el nou assaig clínic multicèntric FTAA (Fast Track en Apendicitis Aguda), centrat a millorar el maneig postoperatori de l’apendicitis complicada en menors d’edat. L’estudi proposa una estratègia innovadora de tractament antibiòtic que podria reduir el temps d’hospitalització sense comprometre la seguretat ni l’eficàcia de l’abordatge terapèutic.

L’assaig va ser presentat recentment al Congrés de la Societat Europea de Farmacologia Clínica (EACPT 2025), celebrat a Hèlsinki, a Finlàndia, del 28 de juny a l’1 de juliol. Es tracta del primer estudi clínic aleatoritzat en població pediàtrica que compara dues estratègies de durada del tractament antibiòtic després de la cirurgia d’apendicitis complicada, una de les urgències quirúrgiques més freqüents en la infància.

El projecte està coordinat per la Dra. M. José Martínez Zapata, del grup de Recerca en Epidemiologia Clínica i Serveis Sanitaris de l’IR Sant Pau, juntament amb el Dr. Carlos Leganés, cirurgià pediàtric de l’Hospital Sant Pau. També hi participen les Dres. Rosa M. Antonijoan i Claudia Erika Delgado-Espinoza, del Servei de Farmacologia Clínica, i el Dr. José M. Valle, del Servei de Pediatria del mateix hospital.

A més de l’Hospital de Sant Pau, l’assaig compta amb la col·laboració de sis centres hospitalaris de referència: l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital del Mar de Barcelona, l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, l’Hospital Clínic Universitari de Santiago de Compostel·la i l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona. Aquesta àmplia participació permetrà obtenir resultats representatius i aplicables a escala nacional.

L’estudi ha rebut finançament a través de la convocatòria 2023 d’Investigació Clínica Independent de l’Institut de Salut Carlos III (ICI23/00070) i compta amb el suport de la Plataforma SCReN (Spanish Clinical Research Network), orientada a facilitar l’execució d’assajos clínics d’interès per al Sistema Nacional de Salut.

L’objectiu principal de l’assaig FTAA és avaluar si una pauta de tractament més curta —tres dies d’antibiòtic intravenós a l’hospital seguits de dos dies de tractament oral domiciliari amb amoxicil·lina-clavulànic— és igual d’eficaç que la pauta estàndard de cinc dies de tractament antibiòtic hospitalari quant a prevenció de complicacions al cap de trenta dies de la cirurgia. En total, està previst reclutar 772 pacients en edat pediàtrica.

Si es demostra la no inferioritat de l’estratègia ambulatòria, l’estudi podria suposar un canvi important en la pràctica clínica, reduint l’estada hospitalària dels menors i facilitant una recuperació més ràpida en l’entorn familiar. Aquesta optimització del tractament no només beneficiaria la qualitat de vida dels pacients i les seves famílies, sinó que també contribuiria a una major eficiència en l’ús dels recursos sanitaris i a una menor exposició als riscos associats a l’hospitalització prolongada.

L’IR Sant Pau reafirma així el seu compromís amb la recerca clínica aplicada a la millora de l’atenció sanitària, especialment en àrees de gran impacte com la cirurgia pediàtrica i la utilització racional dels antibiòtics.

El grup del CIBEREHD del Servei de Patologia Digestiva de l’Hospital de Sant Pau ha participat en un assaig clínic internacional que ha estat recentment publicat a la revista JAMA (Journal of the American Medical Association), una de les publicacions mèdiques més prestigioses a escala mundial. L’estudi, en el marc del LIVERHOPE Consortium i liderat per la Dra. Elisa Pose i el Dr. Pere Ginès de l’Hospital Clínic de Barcelona, ha avaluat si l’administració combinada de simvastatina i rifaximina, afegida al tractament estàndard, podia reduir les complicacions clíniques i la mortalitat en pacients amb cirrosi descompensada, una de les fases més greus i complexes d’aquesta malaltia hepàtica. L’estudi va ser finançat amb una beca Horizon 2020 amb fons europeus.

L’estudi es va desenvolupar entre gener de 2019 i desembre de 2022 i va incloure un total de 237 pacients amb cirrosi descompensada reclutats en 14 centres europeus, entre els quals va estar l’Hospital de Sant Pau. Es tracta d’un assaig doble cec, aleatoritzat i controlat amb placebo, en què els participants van rebre durant un any la combinació de simvastatina (20 mg/dia) i rifaximina (1.200 mg/dia) o un placebo, a més de la teràpia mèdica habitual.

La raó científica que justifica aquesta combinació es basa en mecanismes complementaris. La simvastatina no només disminueix els nivells de colesterol en sang sinó que també és coneguda per les seves propietats antiinflamatòries i antifibròtiques, així com per la seva capacitat de reduir la pressió portal hepàtica, efectes que en un estudi clínic previ haurien demostrat disminuir la mortalitat. Per la seva banda, la rifaximina, un antibiòtic de molt baixa absorció sistèmica, modula el microbioma intestinal i, probablement, inhibeix la translocació bacteriana, l’endotoxèmia i la inflamació, contribuint a reduir l’encefalopatia hepàtica. Amb aquesta base, el projecte es va proposar comprovar si aquesta estratègia combinada podia prevenir el desenvolupament del fenomen greu conegut com a insuficiència hepàtica aguda sobre crònica (ACLF), altres complicacions de la cirrosi i la mortalitat.

Els resultats han estat, però, inesperats. L’estudi no va mostrar diferències significatives entre el grup tractat i el grup de placebo pel que fa a la incidència   d’ACLF ni tampoc en la taxa de trasplantament hepàtic o en la mortalitat. Tampoc es van observar diferències en l’aparició de complicacions típiques de la cirrosi, com l’ascites, l’encefalopatia hepàtica, les hemorràgies per varius esofàgiques, la insuficiència renal aguda o les infeccions.

Pel que fa al perfil de seguretat, la combinació terapèutica va ser en general ben tolerada, però es va registrar un petit nombre de casos de rabdomiòlisi —una complicació muscular— en el grup tractat, fet que confirma la necessitat de precaució en l’ús de les estatines en aquest perfil de pacients. Aquest assaig es basa en estudis previs de fase II que havien mostrat un bon perfil de seguretat amb dosis baixes de simvastatina, com les emprades en aquest estudi, tot i que les dosis més altes ocasionalment s’havien associat a toxicitat hepàtica i muscular.

Malgrat que els resultats no han estat positius, els investigadors defensen la importància de publicar aquest tipus d’evidència. En paraules del Dr. Germán Soriano, metge del Servei de Patologia Digestiva de Sant Pau i un dels autors de l’article, «aquest estudi és un exemple clar que, en recerca clínica, els resultats negatius també són valuosos. Ens ajuden a descartar vies que semblaven prometedores i a enfocar millor els esforços cap a estratègies realment efectives per als nostres pacients». El doctor Soriano també destaca la rellevància d’haver pogut participar en un estudi multicèntric d’aquest nivell: «És important que Sant Pau formi part d’aliances internacionals que permeten abordar reptes clínics globals amb una mirada col·laborativa i rigorosa».

Article de referència:

Pose E, Jiménez C, Zaccherini G, Campion D, Piano S, Uschner FE, de Wit K, Roux O, Gananandan K, Laleman W, Solé C, Alonso S, Cuyàs B, Ariza X, Juanola A, Ma AT, Napoleone L, Gratacós-Ginès J, Tonon M, Pompili E, Sánchez-Delgado J, Allegretti AS, Morales-Ruiz M, Carol M, Pérez-Guasch M, Fabrellas N, Pich J, Martell C, Joyera M, Domenech G, Ríos J, Torres F, Serra-Burriel M, Hernáez R, Solà E, Graupera I, Watson H, Soriano G, Bañares R, Mookerjee RP, Francoz C, Beuers U, Trebicka J, Angeli P, Alessandria C, Caraceni P, Vargas VM, Abraldes JG, Kamath PS, Ginès P, LIVERHOPE Consortium. Simvastatin and rifaximin in decompensated cirrhosis: A randomized clinical trial: A randomized clinical trial. JAMA 2025;333:864–74. https://doi.org/10.1001/jama.2024.27441